domingo, 27 de abril de 2014

La fe fa planer el camí


Diumenge de la Divina Misericordia (segon de Pasqua 27/04/2014)

Ahir celebràvem la cloenda de quatre parròquies de Badalona. Vàrem tenir una celebració emotiva a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, al barri del Sant Crist de Badalona. Era una eucaristia llargament preparada. Hi havia gent molt diversa però es respirava un ambient de joia i d’acció de gràcies a Déu. Totes quatre tenim vàries coses en comú: som parròquies de les perifèries, aquestes perifèries de les quals parla tant avui el papa Francesc que no són sols urbanístiques si no existencials... Ho va subratllar mossèn Salvador Bacardit. Totes quatre fa cinquanta anys teníem un altre temple, més senzill, més humil. En aquests anys totes hem passat a un de nou. Això posa més en relleu que les pedres vives són les importants. Totes quatre hem ajudat a les persones a trobar-se amb Déu i a viure el sentit de comunitat. Totes hem procurat fer i crec que fem una tasca de cohesió social.

Avui l’Església proclama la santedat de Joan XXIII i de Joan Pau II. Joan XXIII va ser el Papa de la meva infantesa. Encara recordo perfectament la veu solemne del Sant Pare en l’Àngelus i la meva germana que era una nena, agenollada a l’habitació dels pares davant del transistor. En vigílies de la seva mort deia: “Aquest llit és un altar, l’altar exigeix una víctima: sóc aquí. Ofereixo la meva vida per l’Església, la continuació del Concili Ecumènic, la pau del món, la unió dels cristians” (L’Osservatore Romano, 5/09/1963). També recordo el moment de la seva mort anunciada per la ràdio. Vaig veure la tristor en el rostre dels pares i dels avis. Era un papa bo i la gent se l’estimava.

De Joan Pau II tots en tenim molts records. Una de les seves encícliques és la “Fe i Raó”. En ella descriu que totes dues són com dues ales de l’enteniment humà. És a dir que quan més entenem més creiem, quan més creiem més entenem. Tomàs dubtava, els apòstols dubtaven i tots nosaltres dubtem. La raó ens fa dubtar, però Déu és més gran que la nostra raó. La fe ha de ser una roca, els dubtes com les onades que la netegen.

De Joan Pau II voldria subratllar una cosa que vaig saber fa poc, de llavis de mossèn Josep Maria Aragonès. En una ocasió va rebre el Dr. Jubany en audiència i li va preguntar directament: “Ja té una emissora diocesana?”. “No” li va respondre el nostre Arquebisbe. “Doncs posi-la!” li va dir Joan Pau II. I al cap d’un temps va néixer Ràdio Estel. Dono gràcies a Déu per aquest mitjà de comunicació que enguany compleix vint anys i li demano que contribueixi a la concòrdia en aquesta hora decisiva per la nostra pàtria.

I ho demano també a la Mare de Déu de Montserrat, amb les paraules del Dr. Torras i Bages:

“Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l’eterna saviesa quan vingué al món a ensenyar els camins de la salvació aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la Vida.”

 

domingo, 20 de abril de 2014


Diumenge de Resurrecció 2014

Avui és Pasqua la festa de les festes. Avui escoltem el relat emocionant de les primeres aparicions. Maria Magdalena, la penedida que esdevé apòstol dels apòstols, Pere el qui per tres vegades havia negat Jesús i havia plorat amargament, Joan el deixeble preferit... És hora de renovar el seu “sí” al Mestre, ara ja Ressuscitat com Amic. És un relat molt bell i molt veritable.  És veritable perquè és bell i és bell que perquè és veritable.

La Resurrecció ha inspirat artistes de totes les èpoques, músics especialment. En un vídeo –penjat a you tube- “Tocar y luchar” sobre la feina musical i social d’un gran mestre i director d’orquestra, José Antonio Abreu de Venezuela, es veu al gran cantant Plácido Domingo entrant en un teatre de Caracas on molts nens i nenes i joves, canten l’Al·leluia de Haendel. El gran tenor s’emociona fins a les llàgrimes. La bellesa és el camí que ens porta a Déu. Pensem avui i preguem pels “Petits cantors de Badalona”, que han nascut fa poques setmanes –és un goig escoltar-los- preguem que de la mà dels seus mestres siguin educats en la bellesa i des d’ella en la bondat i en la veritat.

Entre la vigília Pasqual i avui diumenge s’hauran batejat a Catalunya dues-centes persones que han culminat un camí de catecumenat. És una bona notícia. Ahir tots vàrem renovar les nostres promeses baptismals. Que visquem de manera coherent amb el nostre baptisme, celebrant els sagraments i donant testimoni de la nostra fe pasqual. “Cerquem allò que és de dalt.” diu la carta de Sant Pau, és a dir emprenem el vol, transcendim, no deixem que en ens empresonin les circumstàncies ni que ens aclaparin els problemes.  Aquests dies que per les parròquies i comunitats són tan intensos, és més viu el contrast amb la majoria de la gent que viuen uns dies de lleure i de contacte amb la natura, però aparentment sense cap sentit transcendent. El Papa Francesc diu que “no podem ignora que en les darreres dècades s’ha produït una ruptura en la transmissió generacional de la fe cristiana en el poble catòlic. És innegable que molts se senten desencantats i deixen d’identificar-se amb la tradició catòlica, que són més els pares que no bategen els seus fills i no els ensenyen a resar, que hi ha un èxode cap altres comunitats de fe. Algunes causes d’aquesta ruptura són: la falta d’espai de diàleg familiar, la influència dels mitjans de comunicació, el subjectivisme relativista, el consumisme desenfrenat (...) la manca d’acompanyament pastoral als més pobres, l’absència d’un acolliment cordial en les nostres institucions, i la nostra dificultat per a recrear l’adhesió mística de la fe en un escenari religiós plural”. Per tant si ho posem en positiu aquesta Pasqua dialoguem en família, dejunem de mitjans de comunicació i de mòbils, per estar més amb les persones, ajudem-nos en la recerca de la veritat, estalviem, acompanyem als qui truquin a les nostres portes (els processos són llargs, però bonics) i demanem tots plegats una fe més alegra.

Enguany la Pasqua catòlica i l’ortodoxa coincideixen. És una ocasió per pregar per les esglésies germanes. Que hi hagi un diàleg fecund entre orient i occident.

Aquesta Setmana Santa ens ha deixat l’historiador Albert Manent. El seu pare, el poeta Marià Manent (1898-1988) va escriure uns emotius versos que figuren en el seu epitafi del cementiri del Poble Nou i que ben segur que el seu fill Albert faria seus perquè expressen la seva fe en la Resurrecció que compartia amb el seu pare. Hi ha una paraula poc coneguda vidalba que és una liana robusta de flors blanques freqüents a les bardisses humides: “Prou sé que he de dir-vos adéu,/núvol lila i de foc, neu de vidalba./El temps de l’home és breu/i la posta es confon amb la claror de l’alba./Però espero que un dia veuré,/renovada i més gerda, la Terra:/potser encara hi haurà, rosat, el presseguer/i encara la mel d’or adormida a la gerra.”

sábado, 19 de abril de 2014

Amb èxits i amb fracassos

Pasqua 2014

Cada any, la Vetlla Pasqual ens permet d’escoltar els fets més significatius de la història de la salvació, una història teixida d’èxits i de fracassos, els èxits i els fracassos d’un poble que va aprenent a caminar a la llum de Déu. Jesús també va viure el que era aparentment un gran fracàs: la seva mort en creu. Ahir Divendres Sant hi meditàvem...

La nostra vida també està farcida d’èxits i de fracassos i de vegades tenim la percepció que més fracassos que èxits. Sí: avui continuem fracassant, encara que només se’ns eduqui per l’èxit. La paraula “fracàs” en anglès no existeix i sembla que tampoc no existeixi en una cultura que sovint és la cultura de la competitivitat i de l’èxit fàcil i insostenible. Per això avui hi ha adolescents i joves que davant d’un suspens o d’un desengany sentimental s’enfonsen... No els hem explicat que tant l’èxit com el fracàs són possibles i reals perquè en el fons són la manera bona o dolenta de sortir d’una situació. I que darrera d’un fracàs aparent o real pot venir un èxit. I que aprenem dels fracassos. Deia Charles Dickens que “cada fracàs ensenya a l’home allò que necessitava aprendre”. Quan tenim èxit en català diem d’una manera molt eloqüent: “me n’he sortit”! En els moments més difícils, en les nits més fosques acaba brillant l’estel del matí... M’ho deia amb senzillesa una dona quasi centenària molt sàvia: “No cierra una puerta Dios sin abrir dos”.

Davant la mort del seu Fill, Déu callava. Era un silenci escandalós. Però la resposta definitiva del Pare va ser donada tres dies després –segons el còmput jueu- amb la resurrecció. Sí: la resurrecció és la resposta sorprenent de Déu a aquell gran fracàs aparent. Un fet que s’esdevé en el misteri de la nit en un moment misteriós. Al pregó de la Pasqua ho hem dit: “Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts.” Sí el moment precís de la Resurrecció va ser invisible als ulls humans. Per això a la façana de la Passió de la Sagrada Família es passa de la creu, aquella creu de Subirachs impressionant, a l’Ascensió en el pont que uneix les torres dels apòstols... i la Resurrecció es representa en un vitrall que només pot ser vist des de l’interior del temple perquè la Resurrecció només es veu a la llum de la fe.

L’onze de gener un bon amic capellà va patir una greu caiguda per unes escales. El resultat: una triple fractura de pelvis, un mes d’hospitalització, un altra de convalescència... En un moment et pot canviar la vida. No obstant tot ho ha viscut amb una extraordinària serenor com un tocar a fons, com un gir en la seva vida. S’ha sentit molt estimat. El Cardenal Lluís en visitar-lo li va dir: “en el camp de futbol els entrenadors retiren una mica abans els millors golejadors perquè tothom els aplaudeixi, Déu t’ha retirat una mica abans d’hora perquè experimentis l’amor de la gent.” I efectivament han estat centenars de persones els qui l’han visitat...

La lectura de la carta als Romans ens recorda que el baptisme ens ha incorporat a Jesucrist. I l’Eucaristia que celebrem manté viva, conscient i dinàmica aquesta incorporació. Cada vegada que la celebrem ens trobem amb Jesús ressuscitat.

A l’evangeli d’aquesta nit hem escoltat com aquelles dones matineres i valentes reben primer l’anunci de l’àngel resplendent. Després és Jesús mateix que els surt a l’encontre i les envia en missió. El Papa Francesc en la seva exhortació La joia de l’evangeli diu: “Invito a cada cristià, en qualsevol lloc i situació en que es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans” (3). Ens pensem que som nosaltres que anem cap a Déu i és Ell el qui ens surt a l’encontre en tantes circumstàncies i ens envia en missió. L’àngel els diu que Jesús Ressuscitat “anirà davant vostre a Galilea”. I Jesús Ressuscitat els reitera: “Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allí em veuran”. Per què aquesta insistència amb Galilea? Per què era el lloc del primer encontre amb els apòstols, el paisatge del llac, la càtedra dels seus ensenyaments de Mestre, la casa on vivia amb els seus, el lloc dels gentils... Era un bell recomençar, però ara tot serà diferent: ha ressuscitat!

Que tingueu una bona Pasqua!

 

 

viernes, 18 de abril de 2014

Llavors de resurrecció


Divendres Sant 2014

En el relat de la Passió que acabem d’escoltar, ens hi veiem tots reflectits d’una manera o altra perquè hi trobem moltes situacions semblants a les que avui ens toca viure. Hi ha, d’una banda, la calúmnia dels grans sacerdots, la befa o la indiferència dels soldats, el dubte interessat de Pilat, la feblesa dels apòstols, l’encegament de les masses i a l’altra banda, el dolor serè i la fermesa de Jesús, la fidelitat de la Mare i del deixeble estimat... La Passió de Crist és sempre actual. Explica el bisbe Sebastià pels micròfons de Ràdio Estel, que hi havia un amic seu que en la feina havia patit tota mena de burles per la seva condició de cristià. Ell sempre havia callat. Quan ja havia decidit deixar la feina va anar a veure el bisbe, plorant: no saps, aquell que més m’insultava, s’ha convertit. I m’ha dit “si Déu és com tu, jo crec en Ell”.

Enmig del dolor i de la Passió, per cruels que siguin, hi ha llavors de resurrecció. Catalunya Cristiana de la setmana passada (C.Munté, “Acompanyant el poble a l’exili”, CC 13/04/2014) ens parla del camp de refugiats de Kakuma (Kènia). Allí hi malviuen emmagatzemades 150.000 persones: és inhumà, però una de les dades més esfereïdores és que el 50% són menors de 18 anys, i que Nacions Unides calcula que l’estada mitjana és de 17 anys! Allí també  podem imaginar Jesús carregant la creu: el podem veure en aquell jove de 18 anys que no coneix cap altra llar que la d’un camp de refugiats i que fa temps que ha perdut l’esperança. En aquella dona que ha hagut de fugir de casa a causa del conflicte i que ha patit tota mena d’abusos. El jove jesuïta Pau Vidal viu la segona Setmana Santa allí, a Kakuma. Quan va arribar-hi hi havia 90.000 refugiats, ara com dèiem en són 150.000. Des del desembre passat han arribat al camp prop de  30.000 refugiats a causa de la crisi del Sudan del Sud. Allí a Kaluma hi ha una parròquia catòlica encarregada als salesians en col•laboració dels jesuïtes. Les seves àrees d’intervenció són l’educació i l’atenció, social, psicològica... Hi ha quatre centres de dia per a infants amb disminucions i dues cases que acullen dones que són víctimes de violència de gènere. Una de les experiències més difícils per a Pau Vidal és quan hagut de presidir algun funeral. “Recordo una família de Burundi, se li va morir una nena d’onze mesos. Van portar el cos als afores, en una zona delimitada com a cementiri, van colgar la petita caixeta de fusta... T’adones del dolor tan pregon d’aquella família. Allò no és casa seva, no és la seva terra i la seva filla s’haurà de quedar allà. És en aquest moments difícils quan la nit fosca es percep amb més força”.

Dimecres jo també acomiadava un infantó de 13 mesos. Havia mort sobtadament al llitet. Curiosament també es deia Pau Vidal com el jesuïta. Havia nascut el 13 de març de l’any passat, el mateix dia que havien elegit el Sant Pare. I el pare d’en Pau, en Joan havia enviat un watsapp amb humor: “Habemus Pau!”. Era un nen especialment alegre que s’afanyava gatejar i a aprendre-ho tot de pressa. I reia, reia moltíssim.  Dimecres el dolor d’aquells pares era immens, però la mare, la Margarita havia escrit: “els nens ens ensenyen el que és important amb majúscules, totes les altres coses tenen una importància relativa. Cal aprendre dels nens, cal aprendre dels nens. En Pau ens ha deixat i estem molt tristos però tenim una família espectacular i una amics fantàstics. Amb la vostra paciència i amb la vostra ajuda ens en sortirem”.

El profeta Isaïes, diu avui unes paraules consoladores: “gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum”. Sí és ben consolador que el dolor, que el sofriment, ens purifiqui i ens ajudi a veure-hi clar.

Quan Jesús a la creu diu: “Tot s’ha complert”, no parla d’un acompliment fatal del que diuen les Escriptures. Parla, més aviat que ja s’ha acomplert la seva obra d’amor en el món. Ja ha estimat fins a l’extenuació, fins a l’extrem, fins a la plenitud de donar la vida per amor. Ja estimem, però no hem arribat encara a donar la vida per amor. Divendres Sant ens recorda que paradoxalment és aquí, a la creu, on podem trobar la felicitat més gran.

domingo, 13 de abril de 2014

Sobre l'ocàs del nostre enfonsament


Diumenge de Rams 2014

A les portes de bronze de la façana de la Passió, l’escultor Josep Maria Subirachs va posar-hi tota el relat de la Passió i va destacar en daurat algunes paraules clau. Permeteu-me que també destaqui algunes frases que acabem d’escoltar.

Havent cantat l’himne: Jesús i els seus apòstols entonen un himne havent sopat i abans de sortir cap a l’hort de les Oliveres. Un himne és un símbol és dir amb paraules audibles allò que és inaudible. Jesús i els seus també cantaven, “qui canta –deia Sant Agustí- prega dues vegades. Sembla que era aquell salm que diu: “Crec amb tot el cor, tot i que deia: que en sóc de dissortat”. La bellesa és camí cap a Déu, és el bàlsam que ens conforta en els moments més difícils. Preguem perquè siguem capaços de fruir dels instants de bellesa que ens ofereix. I la Passió és bella perquè és sublim. I la Passió ha estat motiu d’inspiració d’artistes de totes les èpoques.

Tots el deixaren sol: aquesta solitud és la més profunda, és sentir que els amics s’allunyen, que no tenim ningú amb qui conversar, que ens falten interlocutors. Pensem en tantes i tantes persones grans que viuen soles perquè els fills i els néts sovint són lluny. O que malgrat estar voltades de gent es troben soles. M’ho deia una dona gran en una residència. Era una dona culta amb moltes inquietuds, molt ecumènica i no trobava ningú amb qui compartir. Moltes persones avui truquen a les portes de Càritas. Tenen fam material, sí, però gairebé sempre tenen fam que algú els escolti, que algú es faci càrrec de la seva passió. Escriu Sant Andreu de Creta: “el Senyor es complau a fer-se mansuet per nosaltres, ell que és suau i puja sobre l’ocàs del nostre enfonsament”.

La cortina que tancava el santuari s’esquinçà. També ho va representar Subirachs a sobre de la imatge del Crist amb unes grans plaques de bronze que deixen veure el mosaic de l’anyell. Aquest esquinçament era com un part. Era el signe visible que Déu ja no habitaria en un lloc tancat, el Sancta Sanctorum si no que, com va anunciar Jesús a la Samaritana podria ser adorat arreu “en esperit i en veritat”. Podem pregar arreu, Déu sempre està disposat a escoltar-nos. Que  allí on ens trobem visquem aquesta adoració. I repetim aquella poesia d’unes carmelites descalces, Confidències de la lluna de Pasqua: “No segueixis preguntant-me/deixa’m que marxi callada,/que plorar d’amarga pena,/l’ànima meva em demana./És impossible que passin/dies d’aquesta setmana,/sense deixar de reviure/aquella Setmana Santa.

El burret de Jesús, el cotxe del Papa


Diumenge de Rams 2014

Homilia a la plaça

Déu vos guard.

 Avui ompliu la plaça molts nens i nenes que veniu acompanyats dels vostres pares, germanets, avis, tiets i també alguns veniu amb els vostres padrins. Alguns heu vingut d’altres anys a beneir la palma. D’altres potser és la primera vegada. Gràcies per ser aquí. Segons la tradició catalana la padrina s’encarrega de regalar la palma o el palmó i el padrí és el que diumenge vinent comprarà i regalarà la mona al seu fillol o fillola. Però la feina dels padrins de baptisme és molt important: sou els qui heu d’ajudar els pares dels vostres fillols en l’educació de la fe cristiana.  Fixeu-vos quina paraula: “fillols” quasi fills. Aquí a Catalunya els padrins i padrines són molt importants i solen ser molt estimats. Avui, diumenge de Rams, és un dia important perquè els padrins pensin en els seus fillols i perquè els fillols pensem en el nostres padrins siguin aquí o siguin ja a l’altra vida. La meva padrina que era també la meva àvia va morir amb més de cent anys i fins pràcticament el final dels seus dies es va recordar del seu fillol. Fem ara un moment de silenci pels nostres padrins.

A les mans hi porteu la palma o el palmó. Alguns porteu branques de llorer. Jo represento Jesús, i vosaltres representeu els apòstols i tot el poble que l’aclamava.

Aquestes palmes i palmons, els que vulguin els deixaran després perquè serveixi per al monument del Dijous Sant. A moltes cases sobretot a pagès es posava una creu amb fulla de palma. Als balcons es posava la palma: era el signe que hi vivia una família cristiana. I les palmes i palmons es cremaven i s’usava la cendra pel dimecres de cendra de l’any següent. 

Hem escoltat com Jesús entra a Jerusalem sense cap pompa ni ostentació, humil, mansuet. Ens ensenya que en la nostra vida hem de simplificar moltes coses, com ho està fent el Papa Francesc. Diuen que fa gràcia veure una llarga corrua de cotxes importants i finalment el cotxe del Papa, un utilitari un Renault 4 blanc de segona mà, que li va regalar un capellà de Verona Renzo Zocca, rector d’una parròquia de la perifèria que durant vint-i-cinc anys a treballat pels més necessitats.

¿Per què no fem tots plegats un esforç per portar una vida més senzilla, més despresa, més pobre? Quan més despresos més valorarem les coses importants de la vida: l’amor, la tendresa, el perdó, la unió de la família, la il·lusió d’uns infants que porten a beneir la seva palma i el seu palmó, la saviesa dels avis que branden unes branques de llorer...

Diumenge de Rams és com la porta d’entrada de la Setmana Santa us desitjo que sigui per a tots un temps intens de perdó, de reconciliació, de comunió, de passar de mort a vida i del goig de tenir una família i fins i tot uns padrins.

 

domingo, 6 de abril de 2014

Llàtzer surt a fora!

Homilia diumenge V de Quaresma

 

Hi ha alguna manera d’experimentar el pas de mort a vida?  Mireu: amb el pas dels anys ens anem carregant de remordiments, de ressentiments, de pors… El remordiment és la pena que ens causa de sentir-nos culpables d’una mala acció. El ressentiments són fruit de les ofenses, mofes i enganys que hem rebut. Les pors tenen mil motius… Tot el dolor, tot el sofriment, totes les ferides que la vida ens comporta, poden anar-nos tancant en nosaltres mateixos fins  a la mort de l’ànima. Davant d’aquest risc cal que avui tornem a sentir la veu de Jesús que ens diu personalment amb força, com a Llàtzer: “Surt a fora!.” La reconciliació és el sagrament que ens fa experimentar aquest pas de mort a vida. Fa pocs dies hem vist el Sant Pare agenollar-se com un penitent més davant del confessor a Sant Pere. Rebre el perdó sagramental amb d’altres persones ens fa sentir que tots som pecadors i que tots som perdonats.

Fa 28 anys també era diumenge. Juntament amb tres companys, a Sant Vicenç de Sarrià vaig rebre el do del ministeri ordenat. Ens ordenava el Dr. Jubany acompanyat de molts capellans amics, alguns d’ells ja traspassats, prop del sepulcre del Dr. Pere Tarrés, avui beat. Ens sentíem voltats de l’estimació de pares, germans, amics, feligresos que omplien a vessar el temple. En donem gràcies a Déu. Us puc dir que en el decurs d’aquests anys els moments més intensos d’aquest ministeri, a més de l’eucaristia, són aquells que em sento instrument del perdó i de la misericòrdia de Déu. Sigui en el diàleg amb el penitent, amb l’atenció al malalt greu en el sagrament de la unció o en el silenci atent amb una persona que pateix. Vint-i-vuit anys aprenent a fer de pastor. Vint-i-vuit anys voltat de tants de vosaltres que doneu sentit al meu ministeri. Vint-i-vuit anys anunciant la resurrecció dels morts a persones que acaben de perdre un ésser estimat.   En el diàle amb Jesús, Marta expressa la fe popular en la resurrecció: “Ja sé que ressuscitarà el darrer dia”. És encara una fe vague en un futur llunyà. Però Jesús no respon amb categories cronològiques si no personals: “Jo sóc la resurrecció i la vida”. I ella fa un acte de fe rotund.

Quin contrast entre la resurrecció de Jesús i la de Llàtzer! L’evangelista Joan ens invita a comparar-les.  Llàtzer fou enterrat en una cova, Jesús en un jardí. Perquè Llàtzer surti cal retirar una llosa pesada. Quan Magdalena s’acosta al sepulcre de Jesús la llosa ja està treta. Llàtzer va tornar a morir, Jesús no morirà mai més. Per anunciar-ho hem estat ordenat ministres. Quan un any abans del presbiterat el bisbe Dalmau m’ordenà diaca en lliurar-me l’evangeliari digué aquelles paraules rituals que condensen tan bé l’anunci de la bona notícia: "Rep l'Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis." Que així sia amb l’ajut de Déu i de tots vosaltres. I amb la intercessió de Maria sempre dòcil a la Paraula.