domingo, 30 de marzo de 2014

Mal, cecs i encegats

Diumenge quart de Quaresma 30/03/14

Recordo que de jove vaig sentir una conversa de la qual no m’he oblidat mai. Dues dones de la família parlaven d’una parenta comuna que estava malalta greu: un tumor al cap. Una d’elles que hi estava renyida de feia anys, va dir taxativament: Déu l’ha castigada! Recordo que aquest judici em va fer mal i em va doldre no haver-li respòs oportunament. Amb els anys he anat comprenent que molts malalts es preguntaven i es pregunten en algun moment de la seva malaltia, què han fet de mal. En la nostra consciència col·lectiva encara preval l’esquema que els mals que ens passen venen de Déu. I això no és així.  Jesús en dóna la resposta a l’evangeli d’avui aquell home no va néixer cec perquè hagués pecat ell o els seus pares (les culpes es transmetien de generació en generació) si no perquè es revelessin en les obres de Déu. Les ombres del mal posen encara més de relleu les llums del bé.

Aquella ceguesa és una ocasió perquè Jesús el curi. Però el cec de naixement no va demanar a Jesús que el curés. És Jesús qui va prendre la iniciativa. I aquella guarició al cec no li va estalviar problemes, li’n va portar, fins i tot va arribar a ser exclòs de la sinagoga...

Ahir es va presentar a Badalona el documental “Jo crec” que us recomano. Un dels testimonis, la Clementina, una dona gran, alegra, enamorada de Jesucrist, venia a dir que creure en Ell no li estalviava sofriments, ni malaltia, ni vellesa, però que li donava la força de sentir-lo al seu costat tothora i així podria viure-ho tot d’una altra manera.

El Papa Francesc recorda que Déu és qui pren la iniciativa. “En qualsevol forma d’evangelització el primat sempre és de Déu que va voler cridar-nos a col·laborar amb Ell i a impulsar-nos amb la força del seu Esperit” (EG, 12).

Déu passa per la nostra vida i treu els vels dels nostres ulls. És probable que a vegades ens colpeixi l’obcecació i la niciesa d’un encegat que no hi vol veure i que ens pot arribar a fer molt mal.  Preocupem-nos també de fer una lectura creient d’allò que ens està passant. Mirem amb ulls de fe aquella persona, aquella circumstància adversa i veurem que fins i tot dels mals aparents o reals en podrem arribar a treure béns abundants de maduresa i de santedat.  I refiem-nos d’allò que ens ha dit el llibre de Samuel: “l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”.

Cada eucaristia és una ocasió perquè ens mirem amb ulls de fe aquest pa i aquest vi que compartim. I l’alegria omplirà de nou els nostres cors.

 

 

domingo, 23 de marzo de 2014

Dones interlocutores 23/03/2014

Diumenge III de Quaresma

Després d’aquella pujada fatigosa des de la vall del Jordà, sota la calda implacable del sol de migdia i en l’època de més xardor a Palestina, Jesús té set i s’atura al pou de Jacob i allí es troba amb aquella samaritana. Com va reconèixer  aquella dona que Jesús era jueu? Potser pels flocs i les franges del vestit (el tal·lit o mantell de pregària dels samaritans solia ser blaus i els dels jueus blancs) potser per l’accent... Sigui com sigui els jueus es creien superior als samaritans. Qualsevol demanava feta de part d’un jueu a un samarità ni que fos demanar un vas d’aigua, implicava un descens de categoria, una renúncia a la dignitat nacional. A més, entretenir-se un home a parlar públicament amb una dona, era absolutament contrari als ensenyaments dels rabins, segons els quals un home no devia saludar ni la seva pròpia muller que trobés pel camí.  Però Jesús mai no fa diferències tractar amb tothom en peu d’igualtat i reconeix en aquella dona una veritable interlocutora. És bo de recordar-ho avui en el món mil continuen essent excloses, menystingudes quan no víctimes de maltractes i d’agressions físiques o verbals...

El diàleg prop del pou de Sicar que hem escoltat tantes vegades és bonic, és profund i és progressiu. Aquella samaritana va reconeixent progressivament en Jesús un profeta i, finalment, el Fill de Déu.  Jesús és un veritable pedagog. Les plantes no creixen perquè se’ls estirin les branques, creixen per dinamisme interior. Per això calen temps i espais. I Jesús dedica temps a aquella dona, sense haver begut encara ni una gota d’aigua.

La samaritana  li planteja a Jesús una qüestió religiosa: “els nostres pares adoraren Jesús en aquesta muntanya, però vosaltres els jueus dieu que el lloc on cal adorar-lo és a Jerusalem”. La samaritana no fa altra cosa que assenyalar amb la mà el Garizim, la muntanya que es dreçava justament davant d’ells.  Ja aleshores hi havia murs al país de Jesús. Aquella muntanya havia esdevingut el veritable mur  d’enemistat que separava els jueus dels samaritans. El fet d’aixecar un temple i la celebració del culte en tot altre lloc que no fos Jerusalem i en el mont Morià era per als jueus una sacrílega infracció de la Llei. Per contra el samaritans invocaven en favor de la seva muntanya el fet que hi havia tingut lloc el sacrifici frustrat d’Isaac i a més deien per tradició que tots els patriarques havien adorat Déu des dels seus cims (Cf. J.M. RIERA, La Bíblia, versió dels textos originals i comentari pels monjos de Montserrat, 1933)

Però Jesús li indica que la trobada amb Déu Pare no quedarà restringida a aquella Muntanya o a un Temple, sinó que els veritables adoradors podran adorar-lo “en esperit i en veritat”. Per això en el moment en que mor Jesús s’esquinça el vel del temple que tancava el Sancta Sanctorum de les seves pregàries exclusives.

Déu ha confiat a senzilles dones del poble els tres més grans secrets: l’Encarnació a Maria, la Messianitat de Jesús a la Samaritana, el fet de la Resurrecció a unes dones galilees. Qui varen ser els qui varen trair, negar o desertar de Jesús en la Passió? Homes dels més pròxims a Jesús però mai això no es diu de cap dona (Mn. Pere Surribas).

El Papa Francesc ha escrit que “encara és necessari ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva en l’Església. Perquè el geni femení és necessari en totes les expressions de la vida social; per això, s’ha de garantir la presència de les dones (...) en els llocs on es prenen les decisions importants.” (JE, 103) I això no s’ha quedat només en paraules, fa un temps va incloure una jove consultora entre experts designats per reformar l’estructura econòmica i organitzativa de la Santa Seu i n’acaba de donar ara un exemple concret nomenant a una dona que fou víctima d’abusos per part d’un sacerdot quan era nena en la comissió per combatre la pedofília a l’Església Catòlica

 En el missatge final del Sínode de 2012 per a la nova evangelització llegim:  “Com Jesús en el pou de Sicar, també l’Església sent el deure d’asseure’s al costat dels homes i dones del nostre temps, per fer present el Senyor en les seves vides, de manera que puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l’aigua que dona la vida veritable i eterna.”

“Si coneguessis el do de Déu” diu Jesús a la Samaritana. “Si coneguessis el do de Déu” ens diu avui a cadascun de nosaltres. I nosaltres que no l’acabem de conèixer ni de reconèixer li supliquem amb el salmista “Senyor el nostre cor té set de vos, deu-nos l’aigua de la vida”.

sábado, 15 de marzo de 2014

El sentit amagat del dolor


Diumenge II de Quaresma A

Al prefaci d’aquest diumenge diem una expressió molt veritable però que ens costa una mica: “la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció”. Això és el que meditem durant tota la Quaresma, camí lluminós cap a la Pasqua.

Som persones limitades i sofrim. El dolor sovint té el seu sentit, començant pel dolor físic... El doctor Jordi Gol, metge i humanista, deia que el dolor és com un despertador que ens avisa quan alguna cosa no funciona bé en el nostre organisme. Avui alguns científics estan dient que les mateixes malalties són programes biològics de supervivència per adaptar-se a situacions d’impacte emocional, fruit dels conflictes que afecten a tot ésser viu. Certament  no s’ha de buscar ni el dolor ni la malaltia, però quan venen hem d’entendre el seu llenguatge: tot això és per alguna cosa.

I en el cas del sofriment moral deia bellament el bisbe Joan Carrera en una homilia: “tota la foscor de la vida humana, tots els gemecs que ens provoca el mal del món, tot el dolor de tota la humanitat, el misteri del mal que ens interpel·la i ens fa patir... tot això són signes d’un gran part, el part del cel nou i de la terra nova de Jesús ressuscitat.” Per això Quaresma és temps de contemplar la creu i de deixar que la creu de Jesús il·lumini les nostres creus quotidianes, els nostres patiments i també els de les persones estimades. L’apòstol li ha donat un consell ben pràctic a Timoteu: “Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna”. Senyor, doneu-nos aquesta fortalesa!

El rostre de Jesús. El rostre és el que identifica la persona. A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi ha una representació de la Verònica amb un mantell on hi ha buidat el rostre de Jesús. Però ella no té rostre, per subratllar que l’important és el rostre que està  mostrant. El rostre de Jesús en aquella muntanya alta, lloc de la presència de Déu, es torna resplendent com el sol. A l’església oriental es veneren diverses icones del rostre de Jesús que s’anomenen “fetes sense mans”. En algunes coves que habitaren els monjos orientals hi ha el rostre de Crist, semblant al de la Verònica, però sense els senyals de la Passió.

Recordo una persona anciana a qui visitava. Tenia a la cara permanentment un rictus de dolor, però al cap d’una estona d’enraonar, quan recordava vivències positives, quan experimentava que encara valia la pena viure, somreia; la cara se li transformava, li brillava. Aquesta experiència l’he viscuda altres vegades. Que bo seria que fóssim capaços d’escoltar les persones fins que el rostre se’ls transfigurés. A la persona que prega de cor el rostre també se li transfigura, li brilla.

Pere col·loca en un mateix nivell a Jesús, a Moisès i a Elies. I per això vol fer tres cabanes. No s’ha adonat encara de la importància ni de la centralitat de Jesús  a qui la Llei (Moisès) i els profetes (Elies) anunciaven. I per això la veu del cel, la veu del Pare el ve a treure del seu error: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” i veuen a Jesús tot sol.

Avui Jesús és posat al costat de grans profetes o de grans líders religiosos o fins i tot dels grans revolucionaris, però per a nosaltres és molt més el centre lluminós de la nostra fe: tot és “per Ell, amb Ell i en Ell”.

Jesús vol també que nosaltres ens anem transformant, compartint la seva vida ressuscitada. La Quaresma és una ocasió privilegiada. Que aquesta eucaristia ens ajudi a transformar-nos en aquell que mengem i bevem.

 

domingo, 9 de marzo de 2014


Quaranta nits

Homilia diumenge primer de Quaresma 9/03/2014

Tots hem passat nits sense dormir o dormint molt poc. Ens afeixuga alguna pena, ens hem discutit amb algú, estem nerviosos davant d’algun esdeveniment, patim físicament o moralment, o potser hem de vetllar un malalt. Aquestes nits se’ns fan llargues i sovint pesades. A la nit hi ha moltes hores per rumiar. Una àvia meva que patia d’insomni em deia: “quantes coses he arreglat aquesta nit!”. Volia dir que les havia arreglat mentalment, és clar.

 No deixa de ser curiós que l’evangelista ens digui que Jesús dejunava no sols durant quaranta dies si no també quaranta nits. Potser és per aclarir que el dejuni era complet... Però també el text ens recorda Moisès que segons ens diu el llibre de l’Èxode va estar amb Déu quaranta dies i quaranta nits, no va menjar pa ni va beure aigua, però va escriure els deu manaments (Ex 24-28), va ser un dejuni fructuós. I Elies camí de l’Horeb, quan estava a punt de defallir (1 Re 19-28) i va sentir l’assistència miraculosa de Déu. En la nit de Jesús no s’esmenta la proximitat de Déu (Tuñí). De nit i al desert.

Comença la Quaresma: temps de desert i per tant temps de temptació. Jesús al començament de la seva missió és temptat tres vegades. Segurament en el decurs de la seva vida va ser temptat moltes d’altres. Temptació vol dir tot allò que ens aparta del camí. Francesc ens diu que “una de les temptacions més serioses que ofeguen el fervor i l’audàcia és la consciència de derrota que ens converteix en pessimistes queixosos i desencantats amb cara de pomes agres” (La joia de l’Evangeli, 85). Sant Agustí comenta però que “de la temptació en traiem el profit; ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist tempta, no pot ser coronat sens victòria, ni triomfar sense combat”.

 En Bernat té sis anys. És un nen eixerit. Fa poc li va preguntar a la seva mare: “Mare, és molt fonda la temptació? La mare va quedar molt parada: “Per què m’ho preguntes, fill meu?” “És que l’avi quan resa el parenostre diu `no ens deixis caure en la temptació´ i jo vull saber si és molt fonda”, (potser per no prendre mal). Els nens sense saber-ho són grans teòlegs. Jo li respondria al Bernat que sí, que la temptació pot ser molt fonda i que s’hi hi caiem podem prendre molt mal. Però penso també que quan més grans ens fem la temptació es va tornant més subtil. Recordo una pel·lícula on el diable que tempta Jesús a l’hort de Getsemaní, va vestit del nostre temps i li mostra a Jesús ràpidament en una pantalla imaginària tot el que passarà després de la seva mort en creu: la fam, les guerres de religió, la Inquisició, la crema d’heretges, els abusos, les corrupteles… i li diu a Jesús: “Veus? De què servirà la teva passió i la teva mort si el món continuarà així?”. Quina temptació! Quina manera de voler-lo allunyar de la seva missió. Realment és cert el que diu l’evangelista Lluc, que acabades les temptacions del desert el diable el va deixar per una millor ocasió. És aquesta, la de Getsemaní: fer-lo dubtar que la seva mort servirà per alguna cosa. Aquesta sí que és una temptació subtil. Sortosament Jesús no hi va caure i per això nosaltres encara continuem creient en ell.

Per això encara que ens toqui patir insomni, no oblidem que a fora els estels continuen il·luminant la nostra nit. Com escrivia Sant Joan de la Creu:

 Qué bien sé yo la fonte que mane y corre,/aunque es de noche./Aquella eterna fonte está escondida,/que bien sé yo do tiene su manida,/aunque es de noche./Su origen no lo sé, pues no le tiene,/mas sé que todo origen de ella tiene,/aunque es de noche./Sé que no puede ser cosa tan bella,/y que cielos y tierra beben de ella,/aunque es de noche./(...) Aquesta viva fuente que deseo,/en este pan de vida yo la veo,/aunque es de noche.”

sábado, 1 de marzo de 2014

Els miracles continuen


Homilia diumenge VIII de durant l’any (2/03/2014)

Considerate lilia agri” -mireu com creixen els lliris del prat- paraules de Jesús a l’evangeli d’avui. Paraules que el recordat bisbe Joan Carrera va voler posar com a lema en el seu escut episcopal. Paraules que parlen d’espiritualitat franciscana. Paraules que indiquen que hem de contemplar la naturalesa; Antoni Gaudí deia que era el Llibre d’on copien tots els altres llibres. Paraules que conviden a tenir fe en la Providència. Les dues coses van unides. Cal educar-nos per la contemplació, la mirada serena i profunda que ens ajuda a veure el rerefons de la realitat. en definitiva la mirada de la fe. I d’altra banda aquella confiança d’aquell que sap que, en darrer terme, tot depèn de Déu. Aquesta setmana he viscut un miracle de la Providència. Els meus amics porten quaranta anys feliçment casats però no tenen fills. Potser per això mateix s’han dedicat més als altres. Ell ja fa molt temps que fa de voluntari a Can Banús, una residència per a malalts de llarga durada a Badalona. Va ser fundada pel Pare Josep Costa, franciscà, amb una comunitat de seglars compromesos que des del principi s’han refiat de la Providència. Es tractava de donar sostre i caliu a persones que pateixen el SIDA i de proporcionar-los també eines per a la seva reinserció. Allí el meu amic i molts altres voluntaris hi han trobat una veritable comunitat d’acollida i d’esperança que els han omplert la vida.  A més cada dijous el meu amic participa de l’eucaristia que s’hi celebra amb els residents i els qui en tenen cura. Fa un temps ell i la seva esposa van rebre una casa en herència en una població propera a Montserrat i van decidir donar-la a la Fundació que porta Can Banús. Una casa que sembla badalonina perquè el pati és talment un badiu i no hi falta un micaquer. Una casa blanca per acollir dignament persones que ja són autònomes però que encara no tenen sostre. Un dels fruits que la llar ja ha donat és que ha estat rehabilitada per persones amb risc d’exclusió. Dijous passat vaig poder participar de la senzilla però viscuda eucaristia inaugural. Als ulls hi havia llàgrimes d’alegria. Vàrem pregar pels qui vindran i encara no coneixem: la Providència anirà portant-los. En sortir ens vàrem sentir enfortits en l’esperança.

“No us neguitegeu pensant en el dia de demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions.” Paraules plenes de saviesa divina i humana. La persona que viu pensant en el passat es torna nostàlgica. La que viu pensant en el futur ambiciosa insaciable. Hem de viure el present, cada instant del present com un regal, com un do.

La nostra vida és en mans de Déu. Ell no s’oblida de nosaltres. Com es llegeix en un rellotge de sol, “si no fos per Déu que se’n recorda, ni tu ni jo tindríem corda”. Déu és el sol de la nostra vida. El profeta Isaïes ens ho ha dit amb paraules bellíssimes: “creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”. El profeta ens revela el rostre matern de Déu. I si així és Déu també ha de ser l’Església. A la meva parròquia hi ha una mare jove que ve sempre a missa amb el seu fillet a coll.  M’he fixat que quan a missa cantem el Sant, ella s’hi uneix no solament cantant, si no també bressant el seu infant, amb una tendresa entranyable. M’hi ha fet pensar l’article de mossèn Joan Guiteras a Catalunya Cristiana en el qual cita el cineasta Kiewloski . En una de les seves pel·lícules un infant pregunta a la seva mare: “Qui és Déu?”. La mare l’abraça i li pregunta: “què sents ara?” “Mare, t’estimo”, respon el nen. Doncs Déu és així, conclou  la mare.

En una entrevista al Papa penjada a youtube que porta per títol “Francisco a las claras”, el bisbe de Roma diu que l’Església és mare, però afegeix, gràficament, que no coneix cap “mare per correspondència.” I explica amb paraules i gestos, dues vegades, que una mare toca, besa, bressa el seu fill... Així ha de fer l’Església, conclou el Sant Pare. Que cadascú tregui les seves conseqüències.