sábado, 22 de febrero de 2014

L'escala de l'amor


Homilia diumenge VII de durant l’any (23/02/14)

“Sigueu sants”. Ho hem escoltat a la primera lectura. Són les paraules que el Senyor va demanar a Moisès que digués a tota la comunitat dels israelites. Són les mateixes paraules que un sacerdot ja difunt ens va dir a un grup de sacerdots amics a l’hora d’emprendre un projecte apostòlic comú: “Sigueu sants”. Són les mateixes paraules que aquest diumenge vull repetir a tots els qui m’escolteu: “Sigueu sants” Pensant que primer me les he de dir i me les he de repetir a mi mateix: “sigues sant”. Com aquell rector de poble que estava preparant l’homilia i la mare va anar per darrera i li va preguntar: “què escrius fill meu?”. “Que hem de ser sants”. “I tu ja ets sant?”, li va preguntar la mare, deixant-lo ben confós. Què vol dir “ser sant”? El sant és el qui viu la caritat que és la plenitud de l’amor de Déu.

L’evangeli ens ha assenyalat el camí gradual per arribar a viure aquesta plenitud. Primer graó: tornar bé per mal és a dir superar l’arrogància del Mal amb la invencible sobirania del bé (Gomà). Podria semblar que “parar la galta” és propi dels febles.  Recordem que quan a la Passió Jesús va ser bufetejat pel criat del Summe Sacerdot no s’hi va tornar, però va contestar amb una gran fermesa. No va respondre amb la raó de la força si no amb la força de la raó: “Si he parlat malament digues en què i si no, per què em pegues?”. La mal anomenada “no violència” hauria d’anomenar-se més aviat “resistència activa” o “violència de l’amor”.

Segon graó. Donar de manera sobreabundant. Diumenge passat parlàvem de la falsedat del mer acompliment. Aquell “cumplo y miento”. L’amor d’uns pares, o d’uns esposos, o d’uns grans amics és generós i a fons perdut. Amb raó deia Sant Agustí que “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”. Els qui estimen així saben que no n’hi ha prou amb donar, que cal “donar-se”. Com aquella imatge del crucificat de Subirachs que hi ha a la façana de la Passió de la Sagrada Família. La creu no és vertical si no perpendicular a la paret per subratllar, com deia mossèn Lluís Serrallach, que Jesús nu se’ns dóna del tot.

Tercer graó: estimar els enemics. Sembla una bogeria. Però potser és el més específic del cristià. I a més és d’una gran saviesa, perquè la persona que no vol tenir enemics –encara que en realitat en tingui, és a dir hi hagi persones que li vulguin mal i encara que li facin mal- no els sent com a tals i per tant viu amb una gran pau interior. Tenir ressentiments se’ns menja, inútilment, molta energia!

Tota aquesta escala de l’amor queda resumida en la frase de Jesús “sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial”. I nosaltres sabem pla bé que no som bons del tot. Que en nosaltres hi ha un aiguabarreig de bondat i de malícia. Que tots tenim un costat obscur, però la vida és el llarg aprenentatge de l’estimació. Com escrivia Benet XVI, “l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix (...) sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el busca” (Deus caritas est, 5) I ens dóna confiança la certesa que hem cantat en el salm: “el Senyor és compassiu i benigne/lent per al càstig, ric en l’amor”. I per això continuem pujant, continuem ascendint a empentes i rodolons però amb la confiança d’aquell que sap de qui s’ha refiat.

A la pregària eucarística demanem el Senyor que faci l’Església “perfecta en la caritat”. En res més que en la caritat. Tots estem plens d’imperfeccions i l’Església també, però alhora tots estem cridats a viure la perfecció de l’amor misericordiós. Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.

 

sábado, 15 de febrero de 2014

L’acompliment i els compliments

 

Homilia diumenge 6 de durant l’any (16/02/14)

 

En castellà diuen amb humor que “cumplimiento” ve de "cumplo y miento" per indicar que una persona que es limita a “complir”, en el fons s’enganya a ella mateixa i enganya els altres.

 

En català la paraula "compliment” té també un matís de falsedat: "no faci's compliments" solem dir quan una persona fa unes mostres de cortesia per afalagar però que no són sinceres i només busquen quedar bé.

 

Recordo que de jovenet una mare li deia a la seva filla: "anem a missa a tal hora i així ja quedem lliures" i jo pensava entre mi: "que no és lliure anar a missa?" Es veu que no. Que aquella dona s'ho prenia com un tràmit o com una obligació. Si anem a missa com l’acompliment d’un precepte i no com una festa que renova la nostra esperança, ben poca cosa fem. Però no vull judicar ningú també m'ho aplico a mi mateix: si el capellà només compleix i no es dóna corre el risc de convertir-se en un funcionari.

 

Els manaments de Déu van molt més enllà dels preceptes humans, perquè neixen de l’amor i porten a l’amor. Tots ells es resumeixen en la caritat. Per això hem de fer-ho tot, fins les coses més petites de cada dia, pensant en la repercussió que poden tenir. Així ho escrivia Joan Maragall en el seu Elogi del viure:

 

“Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en que realment,
ets un entre els homes, 
esforçat en el teu quefer
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depén, creu-me.”

 

Diu un proverbi xinès que “el moviment d’ales d’una papallona es pot sentir a l’altra costat del món  i pot provocar un tsunami” és a dir que un petit canvi pot generar grans resultats...  

 
Rellegim doncs aquelles paraules tan boniques que diu Sant Pau tot citant l’Escriptura: “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen”. Déu ens té reservat un destí de felicitat que no podem ni imaginar”. Recordo mossèn Pere Surribas, el rector del meu poble, em deia un dia a la sagristia: penso que el cel serà una gran sorpresa, una sorpresa darrera l’altra, que només tindrem la “o” als llavis...

 

El bisbe Pere Tena a qui hem acomidat aquesta mateixa setmana deia a classe tot citant el P. Durrwell:“l’eucaristia és la vitrina de l’escatologia”. D’entrada no ho entenia gaire però amb els anys he anat comprenent que si participem amb fruit d’aquest àpat sagrat al més ençà, ja pregustem allò que serà el Regne de Déu en el més enllà. El bisbe Pere es notava que vivia molt a fons la litúrgia i els sagraments, amb sobrietat i autenticitat.

Que ell ja gaudeixi d’aquella plenitud que esperava i que nosaltres que encara restem aquí ens alimentem d’aquest pa partit per un món nou.

domingo, 9 de febrero de 2014

Els consells d'Isaïes


Diumenge V de durant l’any

Les paraules del  profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura crec que resumeixen i il·luminen el que estem vivint aquests dies:

“Si no intentes de fer caure els altres ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dones el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor i el teu capvespre serà clar com el migdia.”

Fer caure l’altre és l’escàndol. I avui se’n produeixen molts d’escàndols i se’n fa molt ressò als mitjans de comunicació. Qui s’aprofita de la seva posició de poder o de força per escandalitzar és a dir per fer caure un altre més jove o més petit, fa mal a l’altre i se’n fa a ell mateix. I voldríem eradicar l’escàndol, però sabem també amb realisme que en aquest món, el blat i la jull apareixen tristament barrejats. Cal lluitar contra els delictes i cal també fer medicina preventiva, sabent que d’escàndols n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.  I el més escandalós de l’escàndol deia un autor, és que un s’hi acostuma. Però com recorda també la dita popular “fa més soroll un arbre quan cau que cent quan creixen”.

Continua dient Isaïes que el just no assenyala amb el dit pronunciant un malefici. I avui encara tots tenim tendència a assenyalar amb el dit i a dir mal dels altres. Respectem poc la presumpció d’innocència, judiquem i condemnem. Deia l’escriptor Noel Clarasó “cita sempre els teus propis errors abans de referir-te als dels altres. Així mai no semblarà que presumeixis”.

Tornem a Isaïes “si satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor i el teu capvespre serà clar com el migdia”. Això ho escrivien vuit segles abans de Crist i avui la fam continua és una de les cares més radicals de la pobresa. Els drets de les persones no són reconeguts ni promoguts. La fam també és un escàndol! El Papa assenyala que hi ha una globalització de la indiferència. En front d’ella ha de créixer la “globalització de la solidaritat” i ja hi és... Observem com entre nosaltres van creixent els menjadors socials. Avui és el dia de la Campanya contra la fam que promou Mans Unides.

Jesús després de proclamar les benaurances diu que hem de ser sal i llum del món. Com ser-ho d’una manera concreta? Doncs vivint les benaurances, vivint d’aquesta mateixa manera que ens ha indicat el profeta evitant l’escàndol, no judicant l’altre, alimentant els indigents.  Quan tractem els altres com a iguals sense emparar-nos en la forçaquan evitem de judicar o de difamar, quan mirem de donar resposta a les legítimes demandes dels qui ens volten, esdevenim sal i llum i a més experimentem una íntima felicitat. Fixem-nos que el Senyor parla en plural “vosaltres sou la sal de la terra, vosaltres sou la llum del món”. Hi ha un testimoni personal indefugible però cal també donar testimoni comunitari, de grup, d’equip, d’Església. És el testimoni que alimentem cada vegada que ens reunim per celebrar l’eucaristia.

domingo, 2 de febrero de 2014


Els consagrats grans

Homilia en la Presentació del Senyor 2014

L’Eucaristia sempre és motiu d’acció de gràcies, però avui hi ha molts motius d’agraïment

Donem gràcies a Déu pels nadons

Quan a casa neix un nen, tot s’omple de llum. Tinc present un avi jove, amb una greu problemàtica de comportament, que feia patir a tota la família. No s’ha guarit però des que va saber que la seva filla esperava un fill, el seu comportament va canviar radicalment. Ara només espera ser avi...

Donem gràcies a Déu per aquests infants  que vosaltres presenteu avui davant  la nostra comunitat i que han estat batejats en el decurs de l’any passat. Per als pares quin goig i quina responsabilitat acompanyar-los en el seu itinerari creient!

Donem gràcies a Déu per la gent gran

Les persones ancianes que com Simeó i Anna són un pou de saviesa... Quantes coses vaig aprendre dels meus avis! Quantes coses podem aprendre dels nostres grans! Quin exemple ens donen les persones que més enllà de les seves xacres es mantenen lúcides i actives. Quants testimonis de fe! Fa ben poc assistia espiritualment una àvia centenària malalta molt estimada. Li vaig dir “resi” i em va respondre “no faig altra cosa”.

Donem gràcies a Déu pel moviment Vida Creixent

Que en aquests vint-i-cinc anys de vida ha ajudat tantes persones de la nostra ciutat a donar vida als anys. Que ha format persones en la fe. Que ha facilitat el diàleg, l’ajut recíproc i l’amistat...

Donem gràcies a Deú per les persones consagrades.

Aquestes persones que són testimonis vivents. Una germana jove del monestir de Vallbona, l’hostatgera respon així a Catalunya Cristiana quan se li pregunta què significa per a ella la vida monàstica: “És una vida de seguiment de Jesucrist, des de la pregària, la comunió fraterna, el treball, el silenci, la simplicitat; m’ofereixen un espai i un temps per aprofundir la relació vers Aquell que orienta i dóna sentit a  la meva existència.” Tan de bo que molts s’animessin a viure en aquest estil. El Papa Francesc ha dit que “els religiosos són profetes”.

Donem gràcies a Déu pels consagrats ancians

També hi ha persones que des de fa molts anys són fidels a la seva vocació i viuen consagrats a Déu en la solitud i el silenci de la cel·la i del claustre. Penso en els monjos de la veïna Cartoixa de Montalegre. Alguns fa més de cinquanta anys que van prendre l’hàbit i romanen fidel . Cada nit a la pregària de Completes repeteixen les paraules de Simeó: “Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau”. Però no obstant el Senyor encara els deixa un temps més ací. Encara tenen una missió, ni que sigui la de deixar-se cuidar.

 

Donem gràcies a Déu per les persones que en la nostra vida han estat i són llum

Que amb la seva pau interior, amb el seu somriure franc, amb el seu servei abnegat il·luminen les nostres nits... El dia del nostre baptisme se’ns va lliurar un ciri encès i se’ns va dir que aquesta flama –la fe- la mantinguéssim sempre encesa. Avui festa de la Presentació renovem aquelles promeses que uns altres feren per nosaltres.

Que el Senyor ens faci la gràcia  d’il·luminar els nostres germans.

Germans i germanes, donem gràcies de ser cristians.