sábado, 25 de enero de 2014

Recomençar


Homilia diumenge 3r de durant l’any

Quan Jesús comença la seva missió se’n va a Cafarnaüm, una població senzilla a la riba del mar de Galilea que esdevindrà el seu centre missional. Galilea era un punt clau en el sistema de camins i rutes comercials del Pròxim Orient, perquè permetia la comunicació entre els pobles del desert i els pobles del mar.  Quan Jesús va anar a Cafarnaüm va poder conèixer la via maris o camí del mar, una gran ruta comercial que partia des de l’Eufrates, travessava Síria, arribava a Damasc i descendia cap a Galilea per travessar el país en diagonal i després continuar cap Egipte. Amb tot, Galilea era una zona perifèrica, que tenia poca incidència política i social en el conjunt de la nació. Però Jesús és el que volia: un horitzó senzill a mesura humana.  El fet que no pogués instal·lar la seva residència a la capital, Jerusalem, i que s’hagués de refugiar en una comarca relativament pobra dóna sentit a la profecia d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. Durant la joventut d’Isaïes –profeta i poeta- els assiris havien devastat la baixa Galilea, les comarques de Zabuló i de Neftalí (dues de les dotze tribus d’Israel). Però Isaïes no es va enfonsar, si no que va reaccionar amb esperança: el poble que ara està submergit en la “tenebra”, és a dir, l’opressió dels pagans, veurà en el futur com surt el sol d’una gran llum. Galilea per la seva història i per la seva situació fronterera tenia molta influència pagana. Els pagans eren els qui vivien al pagus, al camp. Mateu escriu a una església hebrea que vol portar la bona notícia de Jesús a tot el paganisme. I Mateu veu també en la circumstància que Jesús dediqués bona part del seu temps a evangelitzar Galilea un signe que la seva intenció era universal, era adreçar-se a tot el món. De fet el missatge de Jesús després de ressuscitar serà “que vagin a Galilea, que allí em veuran”.  En aquesta missió de Galilea, doncs, hi érem ja tots representats. També nosaltres vivim sovint submergits en la tenebra del desconcert: no acabem de veure clar tot plegat cap on porta, però hem de tenir esperança que, per difícils que siguin els temps que ens toqui viure, sortirà el sol d’una gran llum.

Abans, però, cal la conversió del cor. Jesús fa un anunci molt important que resumeix el seu missatge: “Convertiu-vos que el Regne del Cel és a prop”. En el context jueu com el de Mateu s’usa la paraula “cel” per no usar en va la paraula Déu, però el Regne del Cel és  el Regne de Déu i el Regne de Déu és una manera de dir Déu mateix. Déu és a prop, no és el Déu llunyà que us havien predicat, rectifiqueu, canvieu de xip -diríem avui- que Déu no és lluny, que és a prop. Ens ho creiem? Creiem que Déu és a prop de la nostra vida, que ha fet seus els nostres sofriments? Sembla que de vegades ja ens vagi bé tenir-lo lluny. Diuen que Déu no es nega, es substitueix (Gomà). Els qui no volen creure en Ell ben aviat el substituiran per un ídol. I els ídols algun dia es personalitzen. Jesús vingué a alliberar la persona humana proclamant que Déu és l’únic centre de la seva vida. Per això, perquè sovint tenim tots d’altres centres Jesús ens diu amb força l’imperatiu: “convertiu-vos!”.

Però Jesús no vol actuar sol en la seva missió universal i de seguida crida Pere i Andreu, Jaume i Joan. Ja el coneixien? Van veure en ell un profeta que parlava amb autoritat?   El fet és que aquells empresaris pescadors, homes madurs que ja tenien família i la vida resolta, quan Jesús va passar prop d’ells van abandonar immediatament naus i xarxa i se n’anaren amb Ell. L’evangelista usa dues vegades el terme “immediatament”. Avui Jesús continua passant a prop de la nostra vida (de vegades, ai!, tan feta i ens continua cridant a seguir-lo a partir d’allò que som. No hi fa res que siguem més o menys grans, més o menys savis, ell passa en cada ésser humà i en cada esdeveniment i ens crida. Estem atents a la seva veu? Per escoltar-la és imprescindible fer silenci interior. Sols així podrem recomençar.

Jesús fuster o  artesà de la construcció es va integrar bé en aquest món de pagesos i pescadors que no era el seu. Però aviat va parlar del sembrador i del podador... Sabem també  que ell menjava peix i parlava de peixos, de xarxes i de pesca en el seus dits i paràboles. La Paraula es  fa carn en un lloc i en un ambient concrets.

Recordo que quan em plantejava la vocació, un capellà amic em va dir: tu ara coneixes tal mossèn que és rector de poble. Tothom, per bé o per mal sap qui és... Potser el bisbe t’assignarà un barri on no coneixes, obriràs la porta de l’església i esperaràs que vingui algú, hauràs de partir de zero. De moment em vaig espantar, però amb els anys no he pogut més que agrair les hores difícils de recomençar.

sábado, 18 de enero de 2014

Els signes del servei


Homilia diumenge II de durant l’any (19 de gener de 2014)

A diferència dels altres evangelistes, l’apòstol Joan no narra el baptisme de Jesús, tan sols hi fa una al·lusió que posa l’accent en l’acció de l’Esperit sobre Ell. Joan Baptista  es mira Jesús que ve en el riu Jordà de Palestina, se’l mira amb una mirada de fe i el reconeix (diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer). I el reconeix perquè l’Esperit Sant reposa damunt d’Ell, com planava sobre les aigües primordials abans de ser creat el món. I Joan diu als seus seguidors: “Mireu l’anyell de Déu… mireu el qui pren damunt seu el pecat del món…”. Invita els seus a mirar i a comprendre’l en profunditat i a seguir-lo. Que n’és d’important convidar a mirar, però no amb una mirada superficial, no: amb una mirada de fe. La fe ens ajuda a comprendre els altres i així aprenem a servir-los millor. I si servim millor, podem recrear el món.

Hi ha moltes escultures, pintures i imatges de Joan Baptista assenyalant amb el dit un anyell. I és que Joan qualifica Jesús com “l’anyell de Déu”. Què vol dir això? Era una imatge que suscitava en els hebreus una ressonància profunda d’emocions i de pensaments. Una imatge que evocava el sacrifici de l’anyell pasqual. Una imatge que era també memòria de la sortida d’Egipte, el fet central de la fe del poble d’ Israel i signe d’alliberament (Gomà). Dels animals sacrificats al Temple de Jerusalem, les ovelles (els anyells) eren els més mansuets: es deixaven sacrificar sense planys i sense queixa. Joan el Baptista en fa una figura de Jesucrist i l’altre Joan, l’Evangelista, en farà la figura central de l’Apocalipsi (JM Martí Bonet). Paraules plenes de fe. Paraules d’una mirada que va més enllà del que veuen els ulls del cos. Si sabéssim tenir aquesta mirada, aquells ulls de la fe... tot seria diferent.

A això s’hi afegeix una intencionada  al·lusió al quart  “cant del Servidor” del profeta Isaïes que llegim cada Divendres Sant: “El meu servent triomfarà, serà enlairat, enaltit, posat molt amunt. (...) No tenia figura ni bellesa que es fes admirar, ni una presència que el fes atractiu (...) De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors” (Cf. Isaïes 52-53). Carregat amb els pecats de tots el Messies serà portat, mansuet com anyell a la seva mort martirial. Pren damunt seu el pecat, perquè com que serà sacrificat, anul·larà el pecat . Diuen els biblistes que quan Joan va dir aquesta paraula “anyell” potser va usar el terme arameu talyá que vol dir alhora “anyell” i “servidor”.

A la primera lectura hem llegit un fragment de segon “cant del Servidor” d’Isaïes que subratlla la seva elecció i la seva missió profètica. Aquesta elecció, aquesta missió, ja no tindrà com a fi la restauració política d’Israel després de l’exili, sinó que mourà els cors de la petita resta del poble escollit per tal d’inaugurar el Regne de justícia promès per a la fi del temps. Avui podríem dir que hauria de moure els cors d’aquesta “minoria creativa” (Benet XVI) que som els cristians.

Hem dit que Joan evangelista no narra el baptisme de Jesús, curiosament  tampoc no narrarà la institució de l’Eucaristia sinó el rentament de peus previ al sopar... És una visió complementària dels altres evangelis anomenats “sinòptics”. Els dos sagraments fonamentals el baptisme i l’eucaristia troben així un complement inseparable: el del servei. Com escrivia el bisbe Jacques Gaillot: “una Església que no serveix, no serveix per a res”. El dia de Reis moria un bon amic: Melquiades Andrés, historiado de la mística. Són d'ell aquestes paraules: "L'Esperit Sant continuia vivint en l'Església i essent-ne l'ànima. Ell, la fe i l'oració dels creients ajuden a penetrar en les inesgotables fonts de la revelació. La santedat i la vida de fe actúen fins i tot quan l'enteniment està en silenci. El místic estima més enllà del que coneix" (Cf. Pensamiento teológico y cultura (1989) p. 15

Dins de la setmana de pregària per la unitat dels cristians preguem perquè no dividim mai a Crist. I és bo donar gràcies perquè avui creix el que s’anomena “ecumenisme de la solidaritat”.

Abans de rebre la comunió, se’ns convida a “mirar l’anyell de Déu”. Sovint el mirem d’esma i repetim  per rutina el “Senyor jo no sóc digne”. Mirem-lo avui amb aquella emoció de qui l’ha de rebre, del qui vol viure en comunió, del qui sap que, als cristians, és molt més el que ens uneix que el que ens pugui separar. I recordem aquelles paraules de Sant Pau que hem escoltat en la primera lectura: estem “cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist”.
 

domingo, 12 de enero de 2014

Va batejar l'autor del Baptisme

Homilia en el baptisme de Jesús

La  missió del servent de Javé, aquesta anticipació de Jesús és una mica sorprenent: "He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions" i explica la manera com ho ha de fer amb deu característiques :  sense cridar ni alçar la veu, sense trencar allò que és fràgil ni apagar allò que és incipient. Amb fermesa, sense defallir, sense vacil.lar, amb vocació universal. Destinat a ser aliança, llum, donar la vista, a alliberar.

El dret a Occident és el que regula la vida dels pobles i la seva convivència. Sempre ho  hem dit, però sovint passa a l'inrevés: no parem de legislar. Ací creem lleres per on ha de passar l'aigua. A la Xina en canvi el dret és diferent: miren per on passa l'aigua per tal de canalitzar-la. Estan atents a la vida!

 Cal que siguem homes i dones cabals, equànims, prudents, justos amb aquesta justícia de què parla l'Escriptura. Justos com Josep -així el definí Mateu- o com el mateix Jesús. Aquesta nova justícia és plena de conseqüències.

 Al prefaci de la Nativitat de Joan es diu que "va batejar l'autor del baptisme".  Per Joan aquesta devia ser una gran emoció i una gran responsabilitat. Com ho és per nosaltres quan bategem o preparem per al sagrament del baptisme. A més ja no és el baptisme de Joan. És el baptisme de Jesús en aigua i esperit.

Recordo que preparava amb uns pares el bateig del seu fill i el pare es va posar a plorar: creia que no eren prou coherents amb les conseqüències que comportava demanar aquell sagrament. En una altra ocasió també va ser el pare qui en el momento que vaig vessar l'aigua sobre el caparró del seu fillet va esclafir a plorar. No sé per què, penso que d'emoció...
El baptisme és un sagrament que imprimeix caràcter. Conservem moltes piles baptismals que ens parlen de la importància històrica d'aquest sagrament. Dissortadament  avui els baptisteris gairebé ja no s'usen... Hem de tornar a dignificar el baptisme, en la forma i en el fons.

 Que el dia d'avui ens porti a tots a renovar de cor els compromisos baptismals.

 

lunes, 6 de enero de 2014

Ésser un obsequi per als altres


Homilia Mags 2014

Diu l’evangeli que els mags venien d’Orient. D’Orient ens ve la Salvació. Les antigues esglésies romàniques i gòtiques eren orientades cap a l’Orient, cap al país de Jesús, de tal manera que el primer raig de llum il·luminés l’altar. També la solemnitat de l’Epifania és com un raig de llum que il·lumina la nostra nit: “mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.” Hi ha persones que amb el seu rostre bonhomiós, amb la seva companyia, amb el seu somriure o, simplement amb el seu silenci, il·luminen la nostra nit. Són com un regal en la nostra vida. Són epifàniques.

Aquells mags escrutaven el cel. Sabien llegir-lo. I van descobrir una estrella. Quina meravella saber comprendre el llenguatge dels astres! Aquells mags eren diferents però van arribar a un consens. Vinguts de terres llunyanes es van posar d’acord per seguir una estrella singular o una constel·lació precisa que havien descobert i que els va portar per llargs camins fins al Déu fet home. Els astròlegs saben llegir el llenguatge del cel. No obstant el llenguatge de Déu està per damunt del llenguatge de les estrelles.

Molts anys abans Déu també havia convidat a Abraham, el pare dels creients a contemplar el firmament. Procedent del país d’Ur de Caldea, Abraham devia ser un bon astròleg. Però els astres no li deien que seria pare d’una multitud de pobles. Això li va prometre Déu. I és que la promesa del Senyor està per damunt del missatge de les estrelles. L’estel és important, però ho és molt més allò que l’estel indica.

Aquells mags van haver de dialogar amb els homes cultes del seu temps. Van dialogar també amb el pervers Herodes. Van posar tots els mitjans que tenien a l’abast per un noble objectiu: saber on era el rei dels jueus que havia nascut.

I quan l’estel es va deturar, van viure una alegria immensa. No tant per l’estel en si, si no per allò que l’estel indicava. El que ens ha d'alegrar és la nostra trobada amb Jesús.

I prosternats davant de Maria i Jesús amb aquella cortesia tan pròpia de l’orient van oferir-li els seus dons: or, encens i mirra. Pensem avui en tantes persones vingudes del llunyà Orient que viuen i treballen entre nosaltres. Si es queden a treballar aquí ben sovint aprenen la nostra llengua i ens obsequien amb la seva cortesia. És evident que hi ha un salt cultural, però també ho és que hi ha un llenguatge que tothom entén: el del somriure.

L’or és el tresor de l’existència humana, l’encens és la divinització, la mirra és la contingència i la mort  que a tots ens agermana.

Que siguem un regal per als altres i que tinguem una Santa Epifania.

domingo, 5 de enero de 2014

El sentit ocult i profund de totes les coses


Homilia diumenge II després de Nadal  5/01/2014

Avui ens preguntem: per què el dolor? Per què la humiliació? Per què tantes mesquineses? Per què el sofriment injust dels justos? Això s’ho preguntaven ja les persones fa segles: són les grans preguntes de la humanitat. Escriu un autor: “Els éssers humans interpel·laven Déu. I Déu callava. Els homes maldaven per culpar Déu del fracàs de la historia… però cap resposta feia emmudir els interrogants eriçats en el cor de l’home. Ara en aquest Nadal, Déu parla. I l’home calla. La resposta de Déu al sofriment de l’home és aquesta: Déu també sofreix. La resposta de Déu a la humiliació és aquesta: Déu també s’humilia. La resposta de Déu a les mesquineses és que Jesús també les sofrirà.  Ja no estem desvalguts en la nostra soledat: Déu és amb nosaltres… La raó guarda silenci i parla el cor. Narra la historia d’un Déu que es fa infant. “Infant” vol dir etimològicament el “que no parla”. I el Nen Jesús no parla, ni pregunta, ni respon; però és un nen que està enmig de nosaltres i la seva presència és la resposta definitiva. (Cf. L. BOFF,  Nadal, la humanitat i la jovialitat del nostre Déu)

Francesc Torralba escriu: “El nadó jeu en el bressol. M’apropo i observo. El seu rostre silenciós transmet una pau indescriptible (...). En mirar-lo em sento envaït per una profunda placidesa, per un benestar absolut. El rostre del nadó és un rostre serè, atemperat i entranyable. La seva presència tan diminuta i inconsistent captiva la mirada de tots els adults. En veure’l, hom se sent posseït per un sentiment de tendresa, de proximitat i d’afecte (Cf. Rostres de silenci. És aquesta tendresa de la qual ens parla sovint Francesc, amb gests i paraules.

La nit s’ha il·luminat. Escrivia el P. Bertran, poeta: “O fosca de la nit de Nadal/tu ens has portat la llum!”. Sí la nit s’ha il·luminat i el nadó de Betlem ha il·luminat el sentit ocult i profund de totes les coses que vivim, de totes les coses que ens passen...

Aquest evangeli que he proclamat és tan bell i tan profund! Recordo que un diaca amic, mossèn Lluís Nadal, s’emocionava sempre que el proclamava. “La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres”. La veritat central del cristianisme. La clau de volta de la cripta on reposa tot el temple de la Sagrada Família. De vegades quan ens sentim més febles, més vulnerables, més sols, ens basta una paraula amiga, per reconfortar-nos. La paraula és capaç de donar futur i llibertat! Imaginem-nos la Paraula Divina, el gran projecte de Déu sobre la humanitat, quina font de gràcia no serà!

Aquesta nit molts veuran les cavalcades, d’altres estaran enllestint els últims preparatius... Recordem que el millor regal són les persones. Que el millor obsequi per als altres podem ser cadascú de nosaltres. Que cadascú duu dins l’or, el tresor de l’existència, l’encens, el perfum d’haver estats divinitzats i la mirra de la nostra contingència i del nostre límit que fa xarxa amb la contingència i el límit de tota la humanitat.