miércoles, 31 de diciembre de 2014

El temps en llibertat

Santa Maria Mare de Déu i Jornada Mundial de la Pau (1/01/2015)

Comencem avui un nou any civil. Dia de felicitacions, de bons desitjos i de bons propòsits. No sabem què ens portarà el nou any, però, malgrat tot sempre hi ha una voluntat de renovació en nosaltres. “Any nou, vida nova” solem dir i és bo i oportú de fer-nos bons propòsits per l’any que hem encetat.  I la novetat per al cristià, té a veure amb la plenitud...

La data d’avui, primer de gener, ens fa deturar un moment i reflexionar sobre el misteri del temps. Què és el temps? es preguntava Sant Agustí: “quan ningú no m’ho pregunta ho sé, quan algú m’ho pregunta no ho sé”. Ens costa definir el temps, però l’experimentem en nosaltres, i quan més grans ens fem, més de pressa sembla que vagi... La vida porta un ritme vertiginós. Ahir en una visita a la Sagrada Família observava la quantitat de persones que es feien “selfis”, és a dir retrats a ells mateixos. Pensava, en d’altre temps, com n’era de laboriós fer-se un autoretrat, setmanes, mesos, ara és qüestió d’uns instants.

Sembla que el temps se’ns esmunyi de les mans. El passat ja és passat. El futur encara no hi és. El present és fugisser. Però Déu ens ha donat la facultat de recordar, que és tornar a passar pel cor i també la de preveure, de somniar, d’assaborir el futur. I també tenim la facultat de reflexionar sobre el temps present: “Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava.” La única manera d’alentir el pas del temps és deturar-se en solitud i silenci i reflexionar.

Des que ho vaig llegir, cada vespre abans d’adormir-me procuro recordar tres fets importants de la meva jornada: moments en que d’una manera o altra he experimentat, perdoneu la gosadia, la proximitat de Déu. Moments de contemplació, de joia, de dolor o de perplexitat. I a cada un d’aquests moments li assigno una Avemaria.

La carta de Sant Pau als cristians de Galàcia ens ha parlat d’un temps que arribà a la seva plenitud. Quan? Quan la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres. També ens ha dit “ja no ets esclau si no fill.” Som persones lliures, capaces d’estimar.

En el món no tots tenen aquesta sort. El missatge del Papa Francesc per la celebració d’avui, 48ena Jornada Mundial de la Pau porta enguany el títol: “No esclaus, si no germans”. El Sant Pare detecta els nombrosos rostres que l’esclavatge ha tingut al llarg de la història i denuncia el fet que tot i que avui l’esclavitud està oficialment abolida en el món, continua existint de moltes formes. Parla dels milions de persones- nens, homes i dones de totes les edats- privats de la seva llibertat i obligats a viure en condicions similars d’esclavitud. Fa referència també als treballadors i treballadores, fins i tot menors, oprimits de manera formal o informal en tots els sectors, des del treball domèstic al de l’agricultura, de la indústria manufacturera a la mineria. Es refereix igualment a les condicions de vida de molts emigrants que “en el seu dramàtic viatge, pateixen fam, es veuen privats de la llibertat, despullats dels seus béns o s’abusa d’ells físicament i sexual”.
La rel de la fraternitat Francesc la posa en el fet que tots som germans en la vida: “com a germans i germanes, totes les persones estan per naturalesa relacionades amb les altres, s’hi diferencien, però comparteixen el mateix origen, naturalesa i dignitat”. El Sant Pare fa especial referència a la feina silenciosa que moltes congregacions religioses, especialment femenines, realitzen des de fa molts anys en favor de les víctimes de l’esclavatge. En l’Any de la Vida Consagrada, el Papa reconeix amb gratitud que “l’activitat de les congregacions religioses s’estructura principalment al voltant de tres accions: l’assistència a les víctimes, la seva rehabilitació sota l’aspecte psicològic i formatiu i la seva reinserció en la societat de destí o d’origen.”

Quan una persona és lliure els dies se li fan curts, quan és esclava, el temps esdevé un suplici. Que en aquest any 2015 fem el possible per alleugerir aquells que al voltant nostre viuen qualsevol tipus d’esclavatge i que nosaltres també ens deixem ajudar a alliberar-nos de tot allò que ens empresona. Per la intercessió de Maria, Verge de la Pau.

sábado, 27 de diciembre de 2014

Anar a veure els avis


Diumenge dins l’octava de Nadal

La Sagrada Família 28/12/2014



L’evangeli d’avui ens recorda l’escena que vivim quan uns néts són presentats als seus avis. Els avis senten una gran tendresa pels fills dels seus fills. Pensen que aquella nova vida, tan fràgil, ha estat possible també gràcies a ells. Perquè si ells no haguessin engendrat els pares d’aquella criatura, ara ella, certament, no seria al món. El papa Francesc cita sovint la seva àvia. Diu : “la meva àvia Rosa [...] ha significat molt per a mi. En el meu breviari tinc el seu testament i el llegeixo sovint: per a mi és com una pregària”. També és coneguda aquella cita d’una dita de la seva àvia, “ a la mortalla no hi ha butxaques”. I el concepte “avi” el podem fer extensiu a d’altres ancians. Diuen que el mateix Papa, quan va a visitar Benet XVI, diu espontàniament: “Me’n vaig a veure l’avi”. A la seva exhortació “La joia de l’Evangeli” escriu que “és convenient d’escoltar els joves i els ancians. Ambdós són l’esperança dels pobles. Els ancians aporten la memòria i la saviesa de l’experiència que ens convida a no repetir tontament els mateixos errors del passat” (108). És un tòpic dir que els joves són l’esperança dels pobles, és innovador dir que ho són també els ancians. De vegades hi ha persones que es queixen que a les parròquies cada dia “compten més caps blancs”. Desitgen que assisteixin a missa persones més joves, i és un desig legítim, però potser no s’adonen que “els caps blancs”, són també un tresor de saviesa per a cada comunitat o parròquia.



Quanta saviesa hem rebut dels nostres avis! És bo que avui en donem gràcies.



Simeó i Anna eren uns avis savis, consagrats a Déu. L’evangelista descriu Simeó com un home “just i pietós, que esperava l’hora que Israel seria consolat i que tenia en ell l’Esperit Sant” i d’Anna diu que era una dona vídua, profetessa, d’edat avançada, que mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte a Déu amb dejunis i oracions (...) que donava gràcies a Déu” i que “parlava del nen a tots els qui esperaven el temps que Jerusalem seria redimit.” Simeó i Anna són dues figures cabdals d’aquella resta d’Israel que s’havia mantingut fidel en l’espera del Messies i que sap reconèixer-lo en un infant petit i vulnerable, que necessita molt dels seus pares.



Maria i Josep anaven a fer un acte ritual, per complir el que era costum segons la Llei. I es troben que aquell ancià –ple de l’Esperit Sant- pren els nen en braços i diu unes paraules sorprenents, que els meravellen. La profecia de Simeó és molt profunda i sintetitza el sentit de les principals festes cristianes. Diu que Jesús és llum (Nadal), “que es reveli a les nacions” (Epifania) i preveu “que serà una senyera combatuda” i que a la

mare “una espasa li traspassarà l’ànima” (Passió). Per això l’Església n’ha fet una pregària de la darrera oració del dia. Cada dia tots si hem mirat amb ulls de fe, hem tingut l’ocasió de veure la mà del Senyor.



Quantes vegades nosaltres venim a missa per complir una obligació, un precepte... I de sobte escoltem una paraula, o veiem un gest que ens il•lumina l’ànima, que ens toca el dedins. Cal fer el que cal fer, però sempre oberts a la intervenció divina, que és nova i sorprenent.



Aquests dies de festa ens acostumem a reunir persones de distintes generacions. Escoltem-les, estiguem pendents d’elles. Tenen al rostre les arrugues d’haver viscut i porten al cos sovint moltes limitacions pròpies de l’edat. Però diuen paraules plenes de seny i de saviesa. I molts d’ells ho han donat tot perquè nosaltres avui siguem allò que som. La majoria de nosaltres, quan furguem una mica les nostres arrels descobrim que tenim avis o besavis o rebesavis que van haver de deixar la seva terra i anar a un altre indret, com el mateix Abraham “que quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria.” Ahir mateix celebrava les noces d’or d’un matrimoni que s’havien casat a Almeria. Ell ja casat va venir a Santa Coloma de Gramenet, però fins després de 27 mesos no va estar en condicions de trobar un pis per tal que ella pogués venir. Era això que ara en diem reagrupament familiar.



Simeó i Anna, són els patrons del moviment de gent gran Vida Creixent que ha arrelat força entre nosaltres. Encomanem-nos a ells perquè tots o ja som ancians o estem convidats a ser-ho. Que, com deia la badalonina Pilar Xicola, el que és important no és fer anys, sinó donar vida als anys. Com Anna o Simeó, que si més no aquell dia, esdevingueren els avis assenyats del Nen Jesús.

















sábado, 20 de diciembre de 2014

Àngel a Maria!


Diumenge IV d’Advent (21/12/14)
Si diumenge passat ens centràvem en la figura de Joan Baptista, avui –darrer diumenge d’Advent- posem els nostres ulls en Maria, la noia del poble, l’estimada de Déu, la que va saber dir que sí a la veu del cel. Els artistes van intuir el lligam profund que existia entre Jesús, Maria i Joan Baptista i ja de temps antics van plasmar el que s’anomena les Deèsi, que en grec vol dir “pregària” o “súplica” i és una representació de Crist Pantocràtor amb un llibre i tenint al costat Maria i Joan el Baptista, el cosí de Jesús. Tant la Verge com Sant Joan o d’altres personatges que els puguin acompanyar, miren a Crist, amb les mans en posició de súplica en nom de la humanitat.  Es troba en portalades d’esglésies en mosaics, en pintures...
Avui ens atansem a Maria a través d’una de les pàgines més boniques de l’Evangeli: l’Anunciació. L’Anunciació de l’arcàngel Gabriel es va produir en el moment oportú i madur de la vida de Maria. El nostre llenguatge ho revela quan diem l’expressió popular: “àngel a Maria!” que vol dir: exacte, ho has encertat! Que difícil sembla encertar, però és qüestió també de deixar fer, d’instal·lar-nos en el miracle...
Gabriel anuncia a Maria i ella- tot i que no ho acaba d’entendre- li diu que sí. Un sí total, irreversible, sense condicions.  Tot sovint penso que Maria no podia improvisar aquell “sí”, només una persona acostumada a dir que “sí” a Déu des de petita podia ara ser subjecte d’una nova aliança, la primera feta amb una dona. La seva cosina Elisabet, la mare de Joan, li dirà després: “feliç tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.” Com hem escoltat en la segona lectura “és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles”.
La vida està plena de propostes, però d’entre totes hem de saber escollir aquelles que ens faran feliços de debò. I donar-li a Déu un sí com Mari, total, irreversible i sense condicions. I de moltes vegades de dir-li que sí cada dia, podrem dir-li un dia un “sí” definitiu.
L’Anunciació ha inspirat a artistes de totes les èpoques. Quan Antoni Gaudí va acabar la cripta de la Sagrada Família, va fer posar en la clau de volta l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria, com indicant que tot el temple descansaria sobre aquesta veritat: “el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres”. I cada migdia, allí on ens trobem som convidats a resar l’àngelus, la pregària popular inspirada en aquest text evangèlic.  “Sol ben alt i esplendorós, quan és migdia,/ les campanes van dient: Ave Maria./ Alabat siga sempre el nom teu,/ Santa María, Mare de Déu!
El papa Francesc diu “cada vegada que mirem a Maria, tornem a creure en com en allò que té de revolucionari la tendresa i l’afecte” (n. 288). El Cardenal de Barcelona, al final de la seva carta pastoral, Una església samaritana enmig de les grans ciutats, també usa aquesta expressió i l’amplia aplicant-la, també, a Maria: “cada vegada que imitem Maria, refermem que creiem en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte, de contemplar i de caminar cap a l’encontre dels altres, és el que fa de Maria un model eclesial per a l’evangelització”.
El rei David digué al profeta a Natan: “mira jo visc en un palau de cedre, mentre l’arca de Déu està en un envelat”. El rei havia acabat de guerrejar, pensava viure en pau, però hi havia una idea que el turmentava: “un palau de cedre per a mi, una tenda de pell per a Déu”. No podia ser. Però Natan, el profeta recte i conseller moderat, inspirat pel mateix Déu li farà veure al monarca que serà el mateix Senyor el que li farà un casal. És a dir nosaltres tenim els nostres projectes, molt lloables, fruit de les nostres preocupacions, però Déu té el seu projecte sobre nosaltres que els transcendeix i els sublima tots. Serem capaços de descobrir-lo? I un cop descobert, d’acceptar-lo?
Aquesta setmana hem viscut una notícia realment històrica.  Els Estats Units i Cuba han reprès les relacions diplomàtiques després de cinquanta anys d’hostilitat. I els dirigents d’ambdós països han reconegut el gran paper que ha tingut el papa Francesc en aquest retrobament. El Sant Pare ha anat fent petites passes cap a una bona direcció. Ha exercit de mediador i se n’ha sortit molt bé. Donem-ne gràcies a Déu. I si nosaltres hem de fer de mitjancers en d’altres situacions. Que sapiguem fer-ho amb la mateixa humilitat de Francesc. I amb el temps entendrem que aquest gest històric s’ha fet també en el moment oportú.

domingo, 14 de diciembre de 2014

El goig de la humilitat


Diumenge III d'Advent 14/12/14

Aquest es el diumenge del goig. Enmig de l'esperança, el goig. El goig neix del pressentiment: s'acosta Aquell que es el terme de la nostra esperança. I el goig es fruit de la humilitat. Deia Santa Teresa de Jesús que "humildad es andar en verdad" es a dir el reconeixement sincer d'allò que un és.

Aquells sacerdots i levites que venien de Jerusalem, tenien molt interès a saber qui era Joan, sabien que atreia la gent, sabien que tenia deixebles; “temien que no fos el Messies o un personatge important i els enxampés trobant-se instal·lats en el poder a Jerusalem”. Per això l'interrogaren. Joan es l'home humil. Ell es la veu. Jesús es la Paraula, i ell posa veu a la Paraula. Joan es una veu en solitari, una veu que crida en el desert. Joan viu a la intempèrie, no té altra volta que l'abrigui que la volta immensa del cel. No porta robes sumptuoses, el seu aliment és de proximitat. Joan és conscient de la seva missió ell és el precursor: “no era la llum, vingué a donar testimoni de la llum”.

 Joan prepara el camí de Jesús i convida que els altres l'aplanin. Es humil, ell sap que ha de minvar perquè Jesús creixi. Quina lliçó! Joan sabrà renunciar a deixebles seus i els convida que segueixin a Jesús. Quin líder avui estaria disposat a renunciar a uns seguidors i a indicar-los que seguissin a un altre? Tots som molt gelosos de la nostra parcel.la. Tots estem molt segurs de nosaltres mateixos. I Jesús seguirà les petjades de Joan, serà el seu deixebles: es farà humil. I en Joan i en Jesús s’acompliran les paraules del Magnificat: "derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res".

Germans fem-nos humils! Reconeguem la nostra veritat! Allunyem la supèrbia que sovint ens fa creure més del que som! Deien que el Bisbe Torras i Bages quan se n'anava a dormir posava en un coixí el solideu, el pectoral i l'anell i deia amb sa humor: “bona nit senyor bisbe!”

Potser en la vida aquesta serà o haurà estat la nostra missió: preparar el camí, aplanar la ruta. Es bo també que reconeguem aquells que en la nostra història personal ens han preparat el camí, ens han facilitat les coses, avis, pares, aquell mestre, aquella religiosa... som en bona part el que els altres ens han fet: donem-ne gràcies a Déu.

La persona humil es atractiva, és autèntica. S’identifica amb els humils de la terra. És conscient que tot és do i per això pot repetir amb Isaïes: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. La nostra missió com a mebres vius d'una església més que mai samaritana és amorosir, guarir, alliberar, il·luminar, proclamar... és aquesta revolució de la tendresa de la qual parla el papa Francesc. Quin goig i quina esperança!  

domingo, 7 de diciembre de 2014

Persona a persona


Diumenge II d’Advent 7/11/14

Els biblistes ens parlen de la íntima sintonia que existia entre Joan Baptista i Jesús.  Joan es presenta en el desert batejant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats.  No proclama una conversió en massa, sinó persona a persona. També Jesús batejarà, personalment, en aigua i en Esperit Sant. També Jesús cridarà els seus deixebles personalment i guarirà els malalts d’un a un. Així és com tots voldríem sentir-nos tractats, sempre, personalment. Així és com hauríem de tractar els qui s’atansen a les nostres comunitats o aquells que sortim a trobar.

Ens impressiona també que Joan té plena consciència del seu paper, com la tindrà Jesús, com l’hem de tenir cada un de nosaltres. Joan és un home sobri, que viu en el desert, a la intempèrie. Jesús, deixeble seu també viurà aquest estil de vida senzill, desprès, itinerant. És l’estil dels profetes. I tots, pel nostre baptisme, ens hem incorporat a aquesta missió profètica.

El profeta Isaïes ens ha parlat de Déu amb paraules entranyables: vetllar, aplegar, amanyagar, acompanyar... És a semblança d’aquest Déu que hem d’actuar personalment, comunitàriament. En aquests moments que es parla d’organitzar de noves maneres la convivència, que els polítics joves, com diu el Papa Francesc tenen un altre tarannà, en uns moments que apareixen noves propostes de partits, és fonamental analitzar si els seus promotors tenen present o no aquesta dimensió personalista

Aquests dies s’està celebrant a Barcelona la vint-i-novena trobada de diaques de tot Espanya amb el lema “Els diaques evangelitzadors amb esperit”. Els diaques exerceixen el seu ministeri al servei del bisbe a cada Església diocesana en les diaconies de la litúrgia, la paraula i la caritat.

En aquesta mateixa parròquia vàrem tenir el goig de viure l’ordenació del primer diaca d’Espanya, mossèn Lluís Nadal i Padró, aparellador. Va ser ordenat el  8 de novembre de 1980 pel Cardenal Narcís Jubany, assistit pel rector Mn. Ramon Boldú, i davant de la mirada atenta de la Montserrat, dels fills, de les germanes, familiars, amics i feligresos.

Han passat 34 anys. És un goig que avui les 10 diòcesis amb seu a Catalunya ja tinguin instaurat aquest ministeri que ha donat i dóna tants bons fruits a l’Església. A mesura que s’ha anat consolidant s’ha vist que hi ha unes certes especificitats en aquest ministeri: diaques samaritans (abocats a tasques socials i caritatives), diaques levítics (animadors de la pregària en petites comunitats i als actes de culte) i diaques profetes (que fan dels seus àmbits professionals i de les situacions de frontera un camp de missió). Els diaques estan cridats fan també el camí de Joan, preparen el camí, l’aplanen i consolen aquells que han estat ferits per la vida o pel dol. Persona a persona. Demanem al Senyor que susciti noves vocacions a aquest ministeri.

Vetllar i tenir cura


Homilia diumenge primer d’Advent 30/11/2014

“O si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostra es fonguessin les muntanyes!” Aquestes paraules amarades de poesia del gran profeta Isaïes que hem escoltat avui, primer  diumenge d’Advent, van inspirar aquelles del venerable Torras i Bages a la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, quan li demana “aquella fe que abaixa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.” En tots dos casos les muntanyes representen les dificultats. I en tenim moltes i de vegades ens semblen molt altes. Dins i  fora. Però per altes que siguin les muntanyes no estem sols. Aquest cel esquinçat ens parla de la revelació, ens parla de la possibilitat de veure Déu en el rostre del germà. Això és propi de tot temps, però ho és especialment també d’aquest Advent que anirem aprofundint el misteri central de la nostra fe, que és el misteri de l’encarnació, del Déu proper que s’ha fet un de nosaltres. “Destil·leu cels la rosada, que els nuvis ploguin el just”, deia el profeta Isaïes.

Per això cal vetllar i vetllar vol dir restar desperts, estar atents.  Quantes vegades entre els nostres adolescents i joves, trobem una manca de concentració. També ens passa als adults. Sovint enlluernats per tantes pantalles o per arbres que no ens deixen veure el bosc, vivim distrets, abstrets en el nostre món. Però ahir mateix vivíem l’experiència de sentir cantar diversos cors d’Instituts de Badalona. Potser el que més em va impressionar era veure com els nois i noies estaven atents mentre els altres companys cantaven.

El Papa Francesc en el seu missatge al Parlament Europeu a Estrasburg aquesta mateixa setmana, ens ha recordat entre d’altres coses que les cultures no s’identifiquen necessàriament amb els països,  ha parlat de multipolaritat, de diàleg transversal, és a dir d’aquell que sap sortir del propi grup per anar cap a l’altre i també de diàleg intergeneracional, tan necessari com ric. Tot això demana una actitud vigilant i curosa.

Perquè vetllar no és solament vigilar, vol dir també tenir cura. Els pares vetlleu pels vostres fills, els germans grans vetllen pels petits, els mestres pels deixebles i els preveres per les comunitats que tenim confiades. Però els membres d’una comunitat han de vetllar sempre els uns pels altres. En l’entranyable pel·lícula Cartas a Dios, en el moment que mor l’infant protagonista, després de llarga malaltia, els pares lamenten no haver pogut vetllar al seu costat en el moment decisiu perquè havien anat un moment a reposar i el metge ancià els diu sàviament “era ell qui vetllava per vostès”. I quantes vegades és així, quantes vegades també són els fills els qui vetllen pels pares!

Avui, dia de Sant Andreu, fa 902 anys que es va consagrar aquesta parròquia, ja aleshores dedicada a Santa Maria. Donem-ne gràcies a Déu. Maria és la gran figura de l’Advent. Ella  és la dona que encenia un llum per posar-lo en el lloc més alt de la casa, ella és la qui quan tots desertaven es va mantenir ferma i serenament esperançada. Ella, presidint aquest altar major, demana amb les mans obertes el do de l’Esperit Sant. Que Santa Maria vetlli per nosaltres en aquest Advent i per a tots aquells que tenim confiats. Amén.
 

domingo, 23 de noviembre de 2014

Germans petits


Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món  2014

Aquest judici que  descriu l’evangeli d’avui en forma de paràbola no és simplement un judici individual (notem que el Senyor parla en plural) és el que s’ha anomenat “judici de les nacions”.  Els que han estudiat amb rigor aquest text de Sant Mateu estan d’acord en que aquests “germanets meus més petits”, són els deixebles de Jesús, especialment els missioners, i que les nacions seran judicades d’acord amb la seva actitud misericordiosa o no, solidària o hostil, davant d’ells L’escena del judici final és doncs la dramatització d’aquella idea expressada pel mateix evangelista al capítol 10 de Sant Mateu  (Mt. 10,40-42): “el qui us rep a vosaltres, em rep a mi”. Dit d’una altra manera, aquests dos grups de persones estan confrontades el dia del judici final: a un costat els deixebles, reunits al voltant de Jesús, asseguts prop d’ell. El Mestre sembla assenyalar-los amb un gest quan els anomena “aquests germans meus més petits.” De petits que eren s’han convertit en el més grans del Regne. Davant d’ells s’hi ha reunit els gentils, aquells pagans als quals Crist, abans de pujar el Pare els ha enviat els seus. I entre ells, la separació es fa segons la rebuda que van fer o van deixar de fer al seu moment els predicadors de l’Evangeli.

La lectura d’aquest passatge, comparat amb d’altres no deixa dubte que els germanets i els petits són els deixebles. Quan Jesús conclou el seu ministeri i envia els seus deixebles els posen al davant la perspectiva de les dificultats i les sofrences, però a l’hora els promet que els homes seran judicats d’acord amb la conducta que hagin tingut amb els que els anunciaven l’evangeli.

La literatura cristiana primitiva ha llegit en Mateu 25, 35-36 on es parla de fam, de set, d’exili, de nuesa, de malaltia, de presons, en connexió amb els sofriments apostòlics de Pau, enumerats per ell com a segell de glòria.

Els deixebles de Jesús no som convidats solament a ajudar els pobres, quant a convertir-nos nosaltres mateixos en pobres i oprimits en l’acompliment de la nostra missió. Jesús mateix que ha anat endavant amb el seu exemple i ha inaugurat en la seva vida el camí de la petitesa, es complau en anomenar “petits” els seus deixebles per contradir les lluites per la grandesa i les rivalitats per als primers llocs i les precedències que retreia als escribes i als fariseus. Jesús inaugura el secret diví de la “petitesa” de manera ben conscient per contradir la idea de grandesa que representava el rabinisme i va anomenar els seus deixebles “els petits” amb aquesta mateixa intenció. A aquesta petitesa apunten les benaurances.

Però també els anomena germans. Els deixebles som els germans de Jesús quan ens configurem amb ell. Fraternitat i petitesa es relacionen recíprocament fins a resultar gairebé sinònimes.

El passatge ha quedat reflectit en grans obres d’art com el Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. Però en tenim una pintura vivent en veure avui missioners en nom de Jesús, a diversos països, afamats de la conversió d’aquells a qui són destinats, són ignorats, perseguits, menystinguts i  fins i tot, assassinats.

El papa emèrit Benet XVI en la seva carta encíclica “Déu és amor” n. 15 fa referència a aquesta gran paràbola del judici final en la qual l’amor esdevé el criteri per la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana. Jesús s’identifica amb els pobres: famolencs, assedegats, forasters, nus, malalts o empresonats. “Tot el que vau fer amb un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho féreu”(....) Amor a Déu i amor al proïsme es funden entre si: en el més humil trobem Jesús mateix i en Jesús trobem Déu”.

Posem-nos doncs tots en el lloc dels pobres i així viurem l’autèntica fraternitat. Només aleshores estarem en condicions de bastir aquest Regne de Déu aquí a la terra. Aquest Regne que el  prefaci d’avui qualifica d’universal i etern, regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de apu.

jueves, 20 de noviembre de 2014

Sonet agraït amb estrambot filial a Agustí Viñas Rexach


Sonet agraït amb estrambot filial a Agustí Viñas Rexach, en el seu setantè aniversari.


20 de novembre de 2014


 


 

Déu et va treure del partit de la vida

-t’ho va dir, inspirat, el cardenal Lluís-

perquè t’adonessis,  a l’instant precís,

de tanta i tanta estimació agraïda.

 

Setanta anys Agustí, sembla mentida,

tenen molt també de serè encís,

perquè segueixis bastint el paradís

amb la Gràcia abundosa i beneïda.

 

Quina àmplia i dilatada trajectòria:

ets pastor amic de milers de persones

proper en hores amargues i bones!

 

O etapa plena, sentor de Glòria,

transcendent abandó en les mans divines

per tastar ja el que del Cel endevines.

 

I pots agrair joiós a la mare

que et va portar al món i encara t’empara.

 

I un jorn abraçaràs també el pare

que allí dalt, content, la taula et prepara.

 

 

Sonet a Rosa Fons quan arriba el relleu


Sonet a Rosa Fons quan arriba el relleu

 

 Sempre prop dels malalts tan amatent

 ens has anunciat benvolguda Rosa

 que es hora de transcendir i comosa

 sabrem bé que continuaràs present.

 

 Es pot sofrir i alhora estar content

 ho saps bé com a mare i esposa.

 I quan l'esperit per fi del tot reposa

 veiem que hi ha hagut enteniment.
.
 

 Sabem que et deus als teus estimats

 reforces el paper de mare i àvia

 i d'una parroquiana humil i sàvia.

 

 Et diem gràcies emocionats:

 ets discreta, tothom ho diu

 i al cel el Ramon, complagut, somriu.

 

Jaume Aymar i Ragolta

Badalona, 17 de novembre de 2014

sábado, 8 de noviembre de 2014

La casa de l'església


La Dedicació de la Basílica del Laterà

9/11/2014

Avui celebrem la dedicació de la primera catedral de l’Església, la basílica de Sant Joan del Laterà a Roma, on hi ha la càtedra del bisbe de Roma que avui és el papa Francesc. Aquesta temple tan bonic té al presbiteri un mosaic del segle XIII tot simbòlic: en el centre hi ha la Jerusalem celestial de la qual baixen quatre rius que són els quatre evangelis per sadollar un ramat d’ovelles i un altre de cérvols.  A sobre l’altar papal hi ha una taula de fusta que segons la tradició era l’altar on celebrà Sant Pere i els seus successors.

Quan diem anem “a l’església”, ens reunirem “a l’església”, es casaran “per l’església”, estem usant  abreviatures, ens diu un expert com mossèn Josep Urdeix que en realitat  hauríem de dir “la casa de l’església” perquè l’església és per, sobre de tot, una casa, la casa de Déu i la casa dels fills i les filles de Déu.  Les esglésies certament són administrades per preveres, però les esglésies són de tots els batejats.

El Cardenal Lluís Martínez Sistach en la seva última carta pastoral  Una església samaritana enmig de les grans ciutats, diu així: “tant  les cartes paulines com el Llibre de l’Apocalipsi manifesten un model eclesial vinculat amb la ciutat i amb la casa (...) A les grans ciutats (Roma, Efes, Corint) per raó del nombre de cristians, l’Església adoptava el model d’Església domèstica o de casa: comunitat que es reunien a casa d’algú” (n. 4). Penso que és bonic entendre l’església així, ens fa sentir més corresponsables dels nostres temples i, alhora, ens fa sentir que també les nostres llars són d’alguna manera “església”. I això alhora fa que entenguem també l’església més com una família, com un lloc on ens sentim fills i alhora germans entre nosaltres, on convivim persones de diverses edats , procedències i maneres de pensar.

L’evangeli ens presenta aquell moment aïrat del Senyor davant dels abusos comesos al temple. Allí era on es bescanviaven aquelles monedes que els jueus creien blasfemes perquè portaven l’efígie d’un César divinitzat. Allí on hi havia un veritable mercat de vedells i moltons. Notem que Jesús compara el temple amb el santuari del seu cos. Si forta doncs va ser la reacció en contra dels qui profanaven el temple, encara més la d’aquells que instrumentalitzen o corrompen aquest temple que com ens ha recordat Sant Pau, som cadascú de nosaltres.

Avui és un dia que els ulls del món estaran posats en Catalunya. Crec que a l’hora de pregar pel desenvolupament pacífic d’aquesta jornada hem de valorar en positiu tot aquest llarg temps de debat i de maduració política que hem viscut. Una lectura atenta i desapassionada dels documents dels nostres bisbes Arrels Cristianes de Catalunya (1982), que va fer seu el Concili Provincial Tarraconense (1995), Al servei del nostre poble (2011) i finalment la recent Nota dels bisbes de Catalunya sobre el moment actual (3/10/2014), poden il·luminar molt la posició dels cristians a l’hora d’exercir ,o no, el seu dret a decidir. Els bisbes han dit: “tenim el deure de parlar perquè els catòlic formem part d’aquest poble que tant estimem... Estem cridats a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament integral i els drets humans, així com a tenir una cura especial pels més pobres  i els més febles de la societat.” Sí, tots ells formen part també de l’Església i com deia Sant Cebrià, "l'Església és mare de tots aquells que tenen Déu com a Pare."


 

sábado, 1 de noviembre de 2014

Tots els nostres difunts


Commemoració dels fidels difunts (2/11/2014)

És poc habitual celebrar la festa de tots els fidels difunts en diumenge, passa només de tant en tant. No obstant és bonic perquè diumenge és el dia de la Resurrecció.

Tinc una amiga que cada any per l’aniversari de la mort de la seva mare fa celebrar una eucaristia a la seva parròquia i després se’n va a sopar amb alguns amics. Aquesta dona és una bona cristiana i diu que celebra “la pasqua de la mare”. Penso que és ben bé així, els cristians hauríem de celebrar la pasqua de les persones que se’ns moren, perquè és el pas de la mort a la Vida definitiva. Naturalment que estem tristos quan mor un ésser estimat i de vegades exterioritzem més aquest dolor quan passa el temps i anem elaborant el dol. Però no hem d’oblidar que Jesús se’ns ha presentat com a camí, veritat i vida i que nosaltres, fidels a la seva paraula, creiem en una resurrecció corporal. Les persones estimades les sentim properes, malgrat que hagin mort. Més d’una vídua m’ha dit que als primers temps senten el seu marit talment com si el tinguessin al costat. Cal recordar els nostres difunts: i recordar és tornar a passar pel cor.

La commemoració dels fidels difunts ens ajuda a relativitzar molt les coses i els petits o grans problemes de cada dia. Ahir vàrem celebrar una pregària al Cementiri Vell , amb els portants del Sant Crist. Recordava el que em va dir el professor Maristany: “si vols conèixer un poble has de visitar el mercat i el cementiri”, és a dir, la ciutat dels vius i la ciutat dels morts. Hi ha persones que els agrada d’anar periòdicament al cementiri, d’altres no tenen gaire tirada, tot és respectable, perquè en el cementiri no hi ha persones, senzillament hi ha restes humanes que han de ser tractades amb dignitat. Però sí que és cert que una passejada pel cementiri, ajuda a relativitzar moltes coses, sobre tot quan un enmig del dens silenci, llegeix epitafis de persones conegudes o estimades, especialment, de persones joves.

La mort és com un cop de timó de la nostra vida. Proust deia: “direu que tot continua igual només que aquella persona no hi és; no és veritat: tot canvia quan un mor”. I és així. Cal reconèixer-ho amb realisme, perquè les persones estem misteriosament unides i cap mort propera no ens pot ser indiferent. Deia François Mauriac, el gran escriptor catòlic francès: “la mort no ens roba els essers estimats. Al contrari, ens els guarda i els immortalitza per al record. La vida í que ens els roba moltes vegades definitivament.”

I la nostra pròpia mort? Molts diuen: “jo no temo la mort, però si el patiment”. És cert, sofrir ens espanta, però la mort segons diuen és també una gran experiència de solitud i morir no és pas fàcil. Ho deia Climent Mur, aquell sant home que volia ésser sacerdot però que va oferir la seva vida perquè fossin ordenats els seus amics: “Em moro... que difícil que és morir-se!”.  I sobretot, malgrat el que deia Mauriac, la que ens costa és la mort de les persones estimades. La pròpia mort i la dels éssers volguts deu ser com passar aquest “vall tenebrós” del qual ens parla el salm. No obstant “la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.

Jesús anuncia moltes vegades a l’evangeli que se’n va al Pare. És la manera de referir-se a la seva mort. Fa poc va morir un amic meu molt estimat, encara jove, de càncer. El procés de la seva malaltia va ser exemplar fins al final. La seva mare li deia: “t’he acompanyat en molts viatges, que et podré acompanyar en aquest?” I ell li responia somrient, “em penso que no”.

Fa poc vàrem acomiadar una bona amiga la Carme Boldú, mestra molt estimada. En el seu recordatori hi va fer posar aquests versos de Marià Manent que són també en l’epitafi del poeta: “Prou sé que he de dir-vos adéu,/núvol lila i de foc, neu de vidalba./El temps de l’home és breu/i la posta es confon amb la claror de l’alba./Però espero que un dia veuré,/renovada i més gerda, la Terra:/potser encara hi haurà, rosat, el presseguer/i encara la mel d’or adormida a la gerra.”

 

 

Amor ple

Tots Sants 2014


Que es la santedat? Ho diem en la darrera oració de la missa: la santedat es la plenitud del amor. Si examino el meu amor m'adono que es molt feble, de vegades tan interessat que no és un amor veritabke, però sé que estíc cridat a viure un amor ple,abnegat, géneros i a fons perdut. Com escrivia el beat Ramon Llull al Llibre d'Amics e Amat: "Demanaren a l'amic qui era: respòs d'amor, - de què ETS, - d' amor , quint'ha engendrat? Amor,on nasquist? En amor. De què vius? D' amor. On vas? A Amor. On ets? En amor"

Aquesta fita no es inassolible. En la solemnitat d'avui fem memòria agraída que moltes dones i molts homes en el decurs de la història han viscut aquesta plenitud. No en sabem res: ni la seva historia, ni el seu nom, ni el lloc on reposen les seves despulles, ni tenen un lloc al calendari, pero tenim la certesa que, perquè han estimatm viuen ja la plenitud de l'amor. Són una multitud immensa, de tota llengua, raça i nació. També hi ha moltes altres persones que hem conegut i estimat, de les quals tenim la certesa moral que són al Cel.
Així com hi ha congregacions religioses que tenen molts sants canonitzats, els jerònims no. La mare Trinitat, priora de les jerònimes de Sant Maties,a Bellesguard, m'explicava que quan un monjo o una monja jerònima professen, si viuen fidels a la seva vocació, es considera que ja han entrat en la santedat.

Son els benaurats de que parla Jesus a l'evangeli i les benaurances nomes les poden viure aquells que estimen amb un amor fidel i abnegat. El qui estima de debó és pobre, mansuet, humil, misericordiós, té fam i set de ser just, fins i tot suporta la persecució... Fixem-nos que Jesus parla de benaurats en plural i es que uns i altres ens ajudem en el cami de la santificació, es a dir ens ajudem a anar-nos endinsant en la plenitud d'aquest amor. El beat Manuel Domingo i Sol deia: "no sabem si estem destinats a ser un torrent impetuos o a assemblar-nos a la gota de rosada que Déu envía al desert a la planta desconeguda, però sigui com sigui, no estem destinats a salvar-nos sols".

Són màrtirs, confessors, verges, homes i dones apasionats per fer el bé.

Com a humans que eren van errar i també van pecar: santedat no és sinònim de impecabilitat, però es van aixecar per la gracia inifinita de Déu. Benet XVI deia que " la santedat i la litúrgia" són la millor defensa de la fe.
Com parlar de santedat als joves d'avui? La millor manera és predicar amb l'exemple. Les paraules mouen, els exemples arrosseguen. Hi ha mares i pares que no estan d'acord amb les decisions que prenen els seus fills, però no obstant, potser havent-los advertit, els respecten. I els fills tard o d'hora som sensibles a aquesta actitud respectuosa dels nostres progenitors. D'altra banda, quants exemples d'abnegació entre esposos, entre pares i fills, entre germans!

Cada vegada que resem el credo refermem la nostra fe en la comunió dels sants. Cada vegada que ens unim a la pregària litúrgica fem memò ria d'ells.Pero aquesta comunió cal experimentar-la cal viure.
Tots Sants: la solemnitat que ens recorda que tots estem cridats a viure un amor de plenitud. Cada abraçada fraternal ens ho recorda.



domingo, 26 de octubre de 2014

De malalts i presoners

Homilia diumenge  XXX de durant l’any (26/10/2014)
Setmanalment els capellans de l’arxiprestat ens reunim a dinar plegats. Ve també en Marc, seminarista, que ajuda a la parròquia de Sant Josep i a la pastoral juvenil. Aquesta setmana han vingut també dos joves immigrants convidats per un dels mossens que treballa en la pastoral de Can Ruti, aquest gran centre hospitalari. Aquests joves, que han descobert la fe, col·laboren amb ell a la pastoral de la salut. Als nois els agradaria d’anar a Lourdes i el mossèn està buscant els recursos necessaris perquè aquest somni es pugui realitzar. És important el contacte dels joves amb el món de la malaltia, és molt realista, perquè tots o estem malalts o som candidats a ser-ne, i tots estem cridats a traduir en obres de misericòrdia el mandat de Jesús en l’evangeli que hem escoltat: estimar Déu i el proïsme, i fer-ho en aquest cas amb una peculiar dedicació a aquells que més pateixen. Però voldria subratllar també la condició d’immigrants d’aquests joves voluntaris. Avui hi ha moltes persones nascudes lluny d’aquí que viuen i treballen entre nosaltres i que són una riquesa per a les nostres comunitats. I de vegades no els sabem tractar. El fragment del llibre de l’Èxode que hem escoltat és taxatiu: “no maltractis ni oprimeixis els immigrants”. Encara avui aquesta és una temptació constant dels països d’acollida i tots podem tenir la temptació de caure-hi.
A la tarda una mare jove, oriünda d’Andalusia, però que fa molts anys que viu i treballa entre nosaltres, em va venir a veure. Pateix perquè el seu fill, des de fa mesos, està reclòs en una presó del Nord de l’Àfrica. Està malalt de càncer i necessita atenció mèdica. Però no té permís per sortir la presó i fer-se el tractament. Aquell mare em preguntava: “si el meu fill recau en la malaltia, si el tumor se li reprodueix, qui en serà responsable?”. Però aquesta dona té un cor gran i no es preocupa solament pel seu noi sinó per tots els reclusos que malviuen en un soterrani de la presó, en condicions higièniques que podem imaginar. 
Aquest mateixa setmana el Papa Francesc davant d’una delegació de penalistes de tot el món assenyalava que avui s’ha debilitat el debat sobre la substitució de la presó amb altres sancions penals alternatives. Podríem doncs estendre la nostra preocupació a tants i tants reclusos –potser alguns d’ells innocents- que sobreviuen estibats en les presons de països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.
Malalts i presoners, dos grups humans que Jesús anomena en la relació de les obres de misericòrdia. “Estimar” no és una paraula buida o gastada, estimar en cristià es tradueix en obres. Quan el Papa Francesc ens insta a sortir de nosaltres mateixos ens està convidant a preocupar-nos també d’aquests germans nostres de les perifèries existencials que sovint passen moltes hores en una solitud forçada. Queda clar que l’amor cristià no és teòric, l’amor de caritat ens urgeix. Preguntem-nos avui en concret què estem fent pels malalts que coneixem i que potser fa temps que no hem visitat? Què fem per donar suport a la pastoral  penitenciària que també existeix al nostre arxiprestat?.
A l’eucaristia tots hi som convidats, però molts estan impedits per anar-hi. Sortosament la ràdio els apropa a la celebració. Però com s’alegra un malalt de les nostres comunitats quan els portem la comunió! Pensem en ells especialment ara que ens disposem a celebrar el memorial del Senyor.

miércoles, 22 de octubre de 2014

Paraules en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona


Paraules de Mn. Jaume Aymar en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona, diumenge 19 d’octubre de 2014, 29è de durant l’any

Benvolgut bisbe Sebastià, preveres i diaques, altres ministres de l’altar, pares i germans de sang, tieta, digníssimes autoritats, germanes i germans tots.

M’alegra que aquest inici del meu ministeri a Santa Maria coincideixi en el temps amb la beatificació del Papa Pau VIè i amb la cloenda d’aquesta primera etapa del Sínode extraordinari sobre la família. Pau VIè va ser el papa de la meva infantesa i joventut. Una vegada vaig llegir una frase d’ell que em va ajudar en el meu discerniment: “ser sacerdot és comprendre la dura però meravellosa missió de l’Església”, realment ha estat així. I d’altra el sínode sobre la família. Crec que la família és la prioritat de l’Església i per tant també de la parròquia. La família –sotmesa a tants embats- però que està aguantant la crisi. Si hi ha famílies cristianes, sorgiran vocacions. I en aquest moment vull tenir unes paraules d’agraïment als meus pares i germans, que m’heu acompanyat tothora, especialment en els moments importants de la meva vida, com avui: gràcies.

Crec que era cap l’any 1980 quan vaig començar a tenir relació amb aquesta parròquia de Santa Maria. Aleshores el rector era l’estimat mossèn Ramon Boldú, que en pau reposi. Amb ell vam col·laborar en la preparació dels qui havien de rebre el sagrament de la confirmació, un dels quals -era el més gran de tota la colla- vaig ser jo mateix. Voldria recordar el meu padrí, Xavier Antúnez aleshores candidat al sacerdoci, que va morir jove anys després d’accident a Cameroun. Després, ja de la mà de mossèn Andreu Pasqual em vaig acabar de preparar pel ministeri ordenat. Vaig ser ordenat diaca el 1985 i prevere l’any següent. Aquí en aquest mateix altar, vaig celebrar una primera missa un 13 d’abril de 1986. Aquí vaig ser vicari durant cinc anys i vaig mirar d’aprendre a ser capellà. En tinc un munt de records: les misses (especialment la de deu que preparàvem en un grup que potser premonitòriament en dèiem “Grup estel”) els primers baptismes, els casaments, les exèquies, les assemblees parroquials, la catequesi, l’Hora 3, l’esplai Migvol, la catequesi-esplai Repic (per a disminuïts), el grup d’oració i amistat, la congregació dels Dolors, la confraria de Sant Anastasi...  En aquells anys vàrem recuperar la Processó del Silenci. El 1991 el bisbe Joan Carrera –també tan vinculat a Santa Maria- em va proposar d’anar de rector a Sant Francesc d’Assís a Bufalà. Aquests 23 anys en aquesta parròquia germana he estat molt feliç. Com també al Sant Crist de Canyet i a Santa Clara de Morera; de Roca i Pi i de Sant Jeroni de la Murtra. Us dono les gràcies a tots els qui avui heu vingut aquí d’aquestes comunitats germanes i d’altres comunitats que he pogut conèixer en els meus anys d’arxiprest: us porto al cor! Ja sabeu que cada vegada més els capellans hem de multiplicar la nostra sol·licitud per a totes les parròquies o sigui que ens anirem veient...

Un record emocionat per mossèn Joaquim Vidal, el meu predecessor en el rectorat, rector veí i arxipreste. Vàrem col·laborar i crec que ens vàrem ajudar recíprocament. Vaig tenir la sort d’administrar-li la unció dels malalts. En Joaquim- avui aquí hi ha la seva família, els seus fills i néts- va passar per aquí fent el bé, i amb la perspectiva de la seva absència encara el valorem més.

Unes paraules de gratitud a mossèn Ignasi Torrent fins avui administrador d’aquesta parròquia que sempre m’ha facilitat i m’ha ajudat en la feina pastoral i en d’altres comeses de gestió que la vida ens ha portat a compartir.  A mossèn Richard Twagrich, el nou vicari en qui he trobat comprensió i bona entesa. I també a mossèn Josep Casanova, adscrit a Santa Maria i expert jurista; als pares carmelites i a tots els agents pastorals d’aquesta parròquia que sou molts i bons.

Una paraula de gratitud també als amics que heu vingut de Calonge, el poble del qual sóc fill adoptiu. I als companys de la Facultat de Filosofia i als amics de Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel que sou aquí.

Avui em sento com si tornés a casa, la casa de la Mare, la casa de Maria, d’alguna manera la parròquia mare de totes les parròquies i comunitats de la ciutat. De fet mai no us he deixat del tot: recordo amb molt d’afecte allò que anomenàvem “catecumenat” (una catequesi de joves d’aquí i de Bufalà) que vàrem fer durant tres anys del 1993 a 1996. Eren 9, alguns dels quals després han optat per a una vida consagrada: va ser el millor regal que em podien fer. I també he continuat fent de consiliari de la Processó del Silenci i celebrant alguns diumenges la missa de 9.

No tinc un programa pastoral concret i detallat. Si de cas, l’haurem d’anar fent entre tots, molt atents als signes dels temps. Sí que vull deixar-me portar per l’Esperit Sant i fomentar la concòrdia i l’amistat entre tots els grups d’aquesta parròquia i entre tots els veïns de Dalt la Vila. Tinc la certesa que m’ajudareu a portar-ho a bon terme. I vull que aquesta parròquia, seguint el magisteri del papa Francesc, obri les portes a tots aquells que tenen fam i set de Déu, moguts per les paraules de l’evangeli de Sant Joan que tinc com a lema i que són les que Jesús va dir a la dona samaritana: “Si sabessis quin és el do de Déu” (Jn 4, 10). Que Santa Maria sigui la casa de tots, perquè és la casa de Déu.

Sr. Bisbe, trameti si us plau al Sr. Cardenal el meu agraïment per aquest nomenament. No l’esperava, ni el vaig demanar, i amb els anys un també fa arrels i li costa canviar, però vaig fer promesa d’obediència (que avui he renovat) i tinc plena confiança  que tot serà a fi de bé.

En l’homilia de la meva primera missa, aquí a Santa Maria, mossèn Andreu Pascual va dir que “al capellà cal estimar-lo” i penso que així ha estat: m’he sentit molt estimat i el cor em diu que continuarà essent així: Gràcies, moltes gràcies.

domingo, 19 de octubre de 2014

Fer els deures


Diumenge XXIX de durant l’any (19/10/2014)

Aquest evangeli és dels més populars i citats en molts àmbits amb motius diversos: “doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu”.  De fet les monedes del César contenien una blasfèmia per als cristians: feien del César un déu.  I per això els canvistes del Temple canviaven aquelles monedes per unes altres perquè els jueus poguessin fer les seves ofrenes sense contaminar-se. I per això Jesús, un dia, indignat va bolcar les taules dels canvistes del Temple.

Fixeu-vos que aquí hi ha una gran qüestió per entendre l’església dels màrtirs. Els màrtirs eren turmentats no tant perquè creien a Jesús com  perquè es negaven a retre culte als déus pagans.

De tota manera aquest evangeli avui l’hem d’entendre d’una manera inclusiva. Hem de complir els nostres deures cívics i a la vegada li hem de donar a Déu l’honra que és deguda. Noteu que avui usem una frase avui molt estesa i pròpia del llenguatge escolar: “fer els deures”. De petits ens semblava una cosa feixuga: després de tota una jornada escolar ens estimàvem més jugar que no pas fer els deures. I sovint necessitàvem l’ajut dels nostres pares o avis. Avui l’aprenentatge ha canviat molt i molts aposten per la creativitat d’aprendre i de jugar a la mateixa hora.  Aquesta paraula “creativitat” és la que va reivindicar Francesc en començar el Sínode extraordinari sobre la família que avui es clou. Potser és el que més cal per enfortir les relacions amb els pares, amb els germans i amb els altres membres de la família.

Recordem aquell passatge evangèlic que ens explica que Jesús va fer una cosa admirable i creativa per pagar un impost, ell i Pere; i ho va fer sobre tot per no escandalitzar. De vegades hem de fer també miracles per poder pagar els nostres tributs, però no fer-ho seria faltar als nostres deures

Quant als deures amb Déu hem de revisar-los seriosament: la pregària personal, el cultiu de la relació amb ell. I també amb els germans, perquè tot allò que fem amb ells, especialment amb els més petits li fem a ell mateix.

Celebrem avui aquesta missa en honor de la Mare de Déu del Pilar [missa baturra, celebrada amb vuit dies de retard] La seva basílica a Saragossa (precisament la Cesaraugusta) prop de l’Ebre ens recorda de manera perenne que Ella -que aleshores encara vivia- es va manifestar al seu nebot Jaume per donar-li  la  fortalesa deguda per complir la seva missió. Quan a l’hora de la Passió tots, excepte Joan s’havien dispersat, Maria va tenir prou força per tornar-los a atreure al seu redós. Quantes vegades, en moments molt difícils de la nostra vida hem sentit la proximitat de la nostra mare!

Celebrem també la beatificació de Pau VIè. Aquell Sant Pare que va culminar el Concili Vaticà II que havia començat el seu predecessor, Sant Joan XXIII. El Concili va ser l’esdeveniment més important del segle XX i els dos papes que el van dur a terme, ben complementaris. A ells ens encomanem, avui que celebrarem una trobada de la xarxa de laics en aquesta parroquia.

domingo, 5 de octubre de 2014

Som fecunds

Homilia de diumenge XXVII de durant l’any (5/10/14)

Aquesta paràbola de la vinya d’una banda m’entristeix i d’una altra m’interpel·la. M’entristeix perquè et poses en el lloc d’aquell propietari que amb tant d’esforç havia plantat la vinya, l’havia voltat d’una tanca, hi havia cavat un cup, hi havia construït una torre de guàrdia i l’havia confiada a uns vinyaters... Avui podríem dir havia posat en marxa una empresa, amb dedicació, amb entusiasme.  I els qui l’havien d’administrar n’havien de donar comptes no van respondre i fins i tot van cometre un crim. Quina tristesa! Però és la dinàmica humana, uns aixequen obres, empreses, institucions i d’altres les administren malament i les enfonsen. Certament Jesús està parlant de la seva gran empresa: el Regne de Déu. Però un pensa: quants projectes humans se n’han anat en orris perquè han estat mal administrats, mal gestionats! Ha primat l’ambició i el benefici d’uns quants per davant del bé comú.
Aquesta paràbola m’interpel·la perquè em pregunto sense retòrica si sóc un bon administrador d’allò que Déu m’ha confiat. I de vegades veig que no o no prou, perquè potser em guio per criteris poc evangèlics i no dono el fruit que Déu espera de mi. Obrim aquesta reflexió a tota la comunitat: realment estem fent allò que hem de fer? Si no sorgeixen els fruits esperats en la catequesi, en el diàleg amb el barri, en la participació de més feligresos en l’eucaristia, si els cors no surten d’aquí plens de Déu, és que no donem encara el fruit que Déu espera de nosaltres... Fem nostra, doncs, la pregària del salmista: “no ens apartarem mai més de vos/guardeu-nos vos la vida/perquè invoquem el vostre nom.”
Molts desitjàvem que els bisbes de Catalunya diguessin una paraula en l’actual moment de la nostra pàtria. Ho han fet. Han recordat la importància dels drets de totes les persones i dels pobles...” i, seguint les paraules del venerable Torras i Bages, han demanat a la Verge de Montserrat que allunyi de nosaltres l’esperit de la discòrdia”. Ens han convidat a “pregar per la pàtria, perquè Déu ens concedeixi que la saviesa de les seves autoritats i l’honestedat dels seus ciutadans enrobusteixin la concòrdia i la justícia”.
Avui comencen a Roma les sessions del Sínode sobre la família. És una realitat que a tots ens toca de ben a prop perquè gairebé tots tenim família i tots coneixem famílies, algunes de les quals passen dificultats i greus. Molts afirmen –i crec que amb raó- que avui la família està salvant-nos de la crisi. Quants avis s’han de fer càrrec econòmicament dels seus fills i dels seus néts. Quanta solidaritat trobem de vegades entre els membres d’una mateixa família!  Ara recordo un pare jove que es va quedar vidu perquè l’esposa va morir de part. I a aquest pare sol i a la seva criatura els germans no han dubtat a acollir-los a casa seva.

Avui la família, necessita molta llum per evitar divisions internes, per portar dignament la seva missió. Penso en aquella mare, malalta, que el marit ha abandonat i que té una filla amb greus problemes de salut mental; penso en aquella altra mare amb sis fills; aquesta setmana passada  el pare alcohòlic va tornar begut i va començar a pegar-los a tots. Em van trucar des del carrer perquè no gosaven entrar al propi pis. Havien avisat als mossos i a última hora la mare es va desdir perquè el seu espòs li va fer compassió; penso en aquells avis que estan sols perquè els fills no els van a veure; penso en aquells que han d’anar al menjador social perquè els fa vergonya que la gent s’adoni que han perdut la capacitat adquisitiva i ja no poden comprar com abans... i en tants d’altres casos que vosaltres podríeu relatar. Entre els auditors del Sínode hi haurà tretze matrimonis que parlaran amb coneixement de causa en l’aula sinodal. El Papa ha encarregat al nostre Cardenal Lluís d’obrir les sessions sinodals amb la pregària i una homilia. Preguem, doncs, pels fruits d’aquesta assemblea i preguem en aquesta eucaristia pels fruits que Déu espera de cadascú de nosaltres.

miércoles, 24 de septiembre de 2014

Soneto con estrambote deprecativo a nuestro buen Crescencio

Nos resistíamos a aceptar tu partida
y aunque tu ya te ibas despidiendo
anduvimos juntos cantando y riendo
por el interior de tu tierra tan querida..

¡Qué hermoso es clausurar una vida
acunado por muchos y sintiendo
que siempre se vive muriendo
aunque el morir no gane la partida!

Adios Crescencio buen amigo
todos nos vamos un poco contigo
como en la andadura de estío.

Pronto nos visitará el primer frío
pero tu ya con Carmen a la vera
vivirás  la eterna primavera.

Ayudanos a crescer en santidad
para así tu nombre siempre honrar.

Jaume Aymar Ragolta
24/09/14

sábado, 20 de septiembre de 2014

Les cruïlles de la vida


Homilia Diumenge XXV de durant l’any (21/09/14)

Aquesta paràbola que acabem d’escoltar topa amb el sentit de justícia que molts tenim o intentem tenir. Fàcilment ens arrengleraríem amb  que rondinaven pel comportament del propietari  que havia pagat als darrers el mateix que havia llogat a primera hora.  No ens semblaria just. Però és que la misericòrdia de Déu desborda la justícia humana. I en aquest que rondina encara l'amo l’anomena “company”. Recordo que el meu avi, que era un empresari, m’havia citat alguna vegada aquest evangeli.  Ell devia fer-ho bé i devia tractar els obrers amb dignitat perquè el dia del seu enterrament tots els treballadors de la fàbrica van assistir-hi, fins i tot aquells que, per raons diverses, havia hagut d’acomiadar.

Jesucrist ens crida tota la vida. D’alguna manera, ens crida cada dia.  Ens crida a col·laborar en la seva empresa, una empresa que té per objectiu portar el món a la seva plenitud. I ens cridarà també en l’hora de la nostra mort. La vocació cristiana no és com la trajectòria d’una bala que comença aquí i acaba allà. La nostra vida dóna tombs, toquem a terra i tot d’una sortim cap a una altra direcció, de vegades sentim com si en la nostra vida, Déu hagués donat un cop de timó: la mort d’una persona estimada, un canvi que no hem demanat, una separació, una feina nova que ens ve al damunt... Sentim que hem tocat fons i que ara hem emprès un altra drecera.  Decididament  Déu ens surt a l’encontre en l’hora més insospitada.

Hi ha cristians de tota la vida que tenen –tenim- el perill d’instal·lar-nos en la nostra fe, també n’hi ha de nous, persones que s’han convertit a la fe d’adultes i que tenen un zel que de vegades és difícil d’encaixar en les comunitats.  No podem menystenir ni els uns ni els altres, tothom fa la seva funció.

Pau escriu des de la presó d’Efes. Privat de la llibertat externa, està perplex: “d’una banda el meu desig és de morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor, però d’altra banda penso en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida entre vosaltres.”  Quantes persones, especialment grans es troben en aquesta situació. Fa ben poc en parlava amb una d’elles,  un metge molt ancià, vidu i malalt de fa temps. “Què hi faig en aquest món?” em preguntava. I al final només trobàvem la resposta en el parenostre: “faci’s la vostra voluntat!”.

És aquell mateix esperit que recull la poesia, d’Emili Guanyavents, L’avi:

Al raig escàs que el sol d'hivern envía,/ assegut al portal de la masía,/ va un vell barbotejant:/—Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?/ Per donâ un pas, Déu sap el que pateixo!.../ Després... casat el gran...—De cop, son fill, tocant-lo per darrera:—Pare!—li diu amb cara riallera.—/ Un noi!... Tot ha anat bé!—/I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:—Encara puc ser bò p'alguna cosa./ Anem. Jo el bressaré.

En aquest sentit tots som testimonis de com un nét pot alegrar i omplir de sentit la vida d’un avi. Però no cal arribar a ancians. La perplexitat ens visita tota la vida... Aquest va ser també d’alguna manera el drama de Jesús a Getsemaní quan es preguntava si la seva mort servirà per quelcom...

Que el nostre “sí” a Déu sigui joiós com el que s’intercanvien els esposos: “en la prosperitat i en l’adversitat”, “en la salut i en la malaltia” o com el d’aquell ancià que a darrera hora sap dir: “faci’s la vostra voluntat”.

 

 

 

 

 

sábado, 13 de septiembre de 2014

La nostra bandera

L’exaltació de la Santa Creu 14/09/14

Celebrem l’exaltació de la Santa Creu en diumenge. En un himne litúrgic diem “hissem la creu, bandera de salut”. Aquesta setmana hem vist hissar moltes senyeres, en una de les Diades més participades, joioses i cíviques de la història. Preguem el Senyor que s’acreixi el diàleg a favor de la pau i la concòrdia... Però els cristians tenim una bandera que emergeix per damunt de totes: la creu de Jesús. Aquell instrument de tortura i de suplici  paradoxalment ha esdevingut per a tothom senyera de salut corporal i espiritual.

En temps de cristiandat, la creu era molt present a la vida quotidiana: les persones se senyaven sovint, feien el senyal de la creu en llescar el pa, en sortir de casa, en passar davant de l’església, beneïen la taula, clavaven creus de palma a les portes de les cases i les masies, etc. Els clergues també  sovint impartien benediccions als nuvis, a les mares que havien tingut un fill, passat el puerperi o quaranta dies després del part. Hom beneïa les campanes i els objectes dedicats al culte, les candeles o el pa per Sant Antoni. En temps recents es beneeixen els vehicles i alguns futbolistes se senyen en sortir a l’estadi... La creu és omnipresent en la nostra cultura i en la nostra vida cristiana. Recordo que a Bucarest poc després de derrocar el dictador en el museu nacional hi havia una exposició dedicada a la creu en la vida quotidiana. La creu tan oblidada i menyspreada durant els anys de la dictadura comunista continuava present en les finestres i en les tasses de l’esmorzar i en els brodats de les estovalles...Nosaltres estem voltats de creus i no les veiem. Els qui n’estan privats la descobreixen arreu.

La creu presideix l’altar major d’aquesta església de Canyet, però és una creu bellament il·luminada, com per indicar-nos que la creu no és el final del camí.

És un diàleg bellíssim el del mestre Jesús amb el mestre Nicodem. Tots dos coneixien bé i admiraven Moisès. Però Jesús li fa veure a Nicodem que ara ja no es tracta d’enlairar una serp, si no que és el mateix Fill de l’home  -Jesús- el qui ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna. Els missioners, abans hissaven la creu, recordem per exemple Sant Francesc Xavier: era una proposta d’amor: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.  

El Papa Francesc no té preferències a l’hora d’usar el bàcul. N’usa un que és una simple creu, daurada, sense la imatge del crucificat, només amb un anyell, com a imatge de la resurrecció. I altres vegades usa el bàcul que va introduir Pau VIè i que mostra un crist molt estilitzat clavat en creu, els genolls flectats, com el que va fer l’escultor Fajula seguint el model proposat per Gaudí a l’altar major de la Sagrada Família...

Els cristians tenim la creu com a signe de salvació per causa d’Aquell que hi va morir. Jesús havia dit “qui vulgui venir amb mi que prengui la seva creu i em segueixi...”

Quantes persones avui, al voltant nostre viuen clavades a la creu, de la malaltia, de les dependències, de la presó...! Persones que viuen privades de llibertat exterior... Persones que són a les voreres del camí de la vida, ferides... I nosaltres sovint no podem fer més que acompanyar-les, estar-hi a prop. “Veig l’església, deia Francesc, com un hospital de campanya”. Som una església samaritana. Hem d’esdevenir signes vivents que el que salva la humanitat és acceptar i acollir el gran amor amb què Déu ens estima i es dóna a nosaltres.  És aquest mateix Jesús que ara, novament, se’ns donarà en l’eucaristia