martes, 31 de diciembre de 2013

Santa Maria, la pau dinàmica

Homilía en la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu 2014
 
Diu l’evangeli que després del Naixement de Jesús “tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors”. Jo em pregunto si avui les persones es meravellen del que diem els pastors, els ministres de la comunitat. O si el nostre llenguatge de vegades és avorrit i repetitiu i no mou els cors... Francesc diu que l’homilia és la pedra de toc de la relació d’un prevere amb els seus feligresos.. i en la seva exhortació sobre l’alegria diu: “Jesucrist també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina”. Com fer-ho perquè les persones es tornin a entusiasmar amb la bona notícia de l’evangeli? Com parlar de Déu i donar resposta a aquesta set de Déu que avui tenen molts?
Maria, després de l’anunci de l’àngel, no va restar entotsolada, sinó que es va posar decididament en camí i se’n va anar a la muntanya a trobar-se amb Elisabet, i li va cantar el Magnificat i es va quedar amb ella fins que va donar a llum... quantes complicitats creatives entre dues mares que esperen un fill...
Hem de renovar els nostres cants. Mossèn Xavier Morlans acaba de llançar un CD Cants per a trobades de primer anunci cristià”. Es tracta d’unes trobades en les quals mitjançant testimonis i amb l’acompanyament d’unes cançons simples i repetitives que segueixen l’estil Taizé, i en algun cas de Godspel, es presenten escenes de l’Evangeli i s’invita els assistents a identificar-se amb el personatge que s’adreça a Jesús.
Josep i Maria, en ser pares virginals, també van ser creatius, perquè van saber adaptar-se a les necessitats. I el Nen Jesús va néixer en un estable perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Amb quin encert devien adaptar aquella menjadora com a bressol, amb quin enginy van aconseguir la calefacció natural del bou i de la mula! Com devien anar disposant les ofrenes que els feien els pastors! Com després van saber fugir de la iniquitat d’Herodes i després d’Arquelau... A les famílies, i de vegades les més senzilles, es fan veritables miracles.
Avui és també la Jornada Mundial de la Pau. Per construir la pau cal ser també enginyosos i creatius. Hi ha una pregària que no és de Sant Francesc d’Assís però que està amarada d’esperit franciscà: “Senyor fes de mi un instrument de la teva pau”. Déu vol que siguem instruments però no instruments passius, com un llapis que jo l’agafo i és un instrument però no té intel·ligència, ni té llibertat... Déu vol que siguem instruments però com a éssers humans, vius, intel·ligents i lliures i per això la nostra col·laboració amb Ell ha de ser un goig immens.
Recordem que amb un esperit molt franciscà –Francesc anomenava germà i germana a tota criatura- el Papa Francesc ja va començar el seu pontificat apel·lant a la fraternitat. I torna a ser aquesta el fil conductor del seu primer missatge en la Jornada Mundial de la Pau del 2014. Francesc la qualifica com una “dimensió essencial” de la persona que ens porta a “tractar cada ésser humà com un veritable germà, com una veritable germana”, que “s’aprèn en el si de la família” i que ha de ser descoberta, estimada, experimentada, anunciada i testimoniada. És aquella “fraternitat existencial” en la que es fonamenta la Carta de la Pau adreçada a l’ONU: tots som germans, en el que és bàsic i fonamental, existir. I ho som també en la fe, l’esperança i la caritat.
Que Maria, Reina de la Pau, ens ensenyi l’enginy de la caritat. Que ella, que a Canà va provocar que Jesús transformés l’aigua en vi, transformi les nostres pobres paraules, els nostres gests, els nostres cans, perquè donin fortalesa i alegria a tots aquells que les escoltin. Que tinguem un bon Any Nou.

sábado, 28 de diciembre de 2013

Les virtuts d'estar per casa


Homilia en el diumenge de la Sagrada Família (29/12/2013)
L’oració col·lecta d’avui ens ha parlat d’imitar les virtuts domèstiques de la Sagrada Família. El recordat mossèn Martí Amagat, escrivia més col·loquialment, "les virtuts d'estar per casa". Quines són aquestes virtuts?
Jesús, com a bon israelita se sabia de memòria el quart manament de la llei de Déu: “honrar pare i mare”. Se’l sabia i el va practicar sempre, convivint amb ells, amb Josep i Maria, fins i tot confiant la seva mare, ja vídua, al deixeble estimat des de la creu.
La primera lectura ha glossat aquest “honrar els pares”, especialment en la seva ancianitat amb unes paraules ben actuals: “fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Honrar el pare i la mare en la vellesa, en la malaltia, potser en la demència, fins la mort. Ells ho han donat tot per nosaltres, ens han donat la vida, el sostre, el primer ensenyament, la companyia, el consell... i tot el que fem per a ells serà poc per a retornar-los aquest tresor. És possible que algú que m’escolta tingui o hagi tingut dificultats d’enteniment amb els seus pares: tots som humans i tots tenim el nostre caràcter que, a més, s’accentua amb l’edat. Cal posar els mitjans per comprendre’ns però si això no fos possible, encara que sigui a la distància, mai no ens ha de mancar la virtut d’un pregon i cordial agraïment envers els nostres pares.
De fet la missió d’uns pares no s’acaba mai. Ahir conversava amb una dona soltera amb llarga i greu malaltia, que té la sort de viure al pis de sota dels seus pares, ja grans, però que es desviuen per ella: quan està patint les conseqüències del tractament cada dia puja a dinar amb ells, cada dia li baixen el sopar, l’ajuden amb tot...i ho fan de la manera més natural.
La col·lecta ens ha parlat també de “caritat generosa”. En aquestes festes nadalenques, quan tots fem més vida familiar, és quan més sorgeixen els petits o grans frecs de convivència, de vegades els mateixos de cada any... Com en són d’útils, aleshores, les paraules de la segona lectura quan parla de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, de pau, d’ensenyament recíproc, de correcció fraterna...!
En un prestigiós rotatiu llegia aquests dies la importància d’unes bones sobretaules, d’una bona conversa després d’un àpat en aquests dies festius. Deia l’autor que “sense adonar-nos-en, en cada trobada d’aquest tipus estem col·locant un maó més a la paret de la confiança familiar”. També “s’enforteix el sentit de pertinença. El temps compartit crea i alimenta aquest subjecte col·lectiu.” Cal evitar però “la dispersió que comporta que cadascú es tanqui en el seu ordinador, en la seva tauleta o en el seu mòbil, per connectar-se amb el mon exterior i desconnectar-se de l’interior”.
L’evangeli ens ha parlat d’altres virtuts, de la docilitat Josep a les mocions del Cel i també de la seva promptitud: en sentir la veu del cel es lleva de seguida per tal d’emprendre un llarg viatge. I aquesta docilitat, acompanyada del seny, es manifestarà altra volta al retorn al país d’Israel quan decideix que és més segur, anar a viure a Natzaret...
El Cardenal Lluís, en una entrevista d’aquesta setmana a Catalunya Cristiana ens diu parlant del temple de la Sagrada Família: “Penso en la possibilitat de ser un santuari mundial de la família, al servei de la pregària i del treball pastoral pels matrimonis i famílies...”. Sí, que útil que seria que aquest gran temple gaudinià, amb els espais que tindrà associats, complís aquesta missió! El treball pastoral passa per l’acolliment i l’atenció als promesos, per l’ajut als matrimonis que travessen problemes de convivència, per les pautes d’una millor relació entre pares i fills, entre germans... Preguem perquè aquest projecte es pugui anar concretant.
En l’esguard del Sínode sobre la família, a les parròquies, arxiprestats i moviments, hem estat consultats. És un exercici de reflexió i de coresponsabilitat. No són preguntes fàcils, d’aquí la importància de respondre-les en grup, en equip, i d’avançar tots plegats cap a una millor formació.
En l’Oratori el Pessebre, de Joan Alavedra i Pau Casals, es posen en boca de Sant Josep aquestes paraules entranyables adreçades al Nen Jesús: “Ara us veig fet Infant i sou fill meu/-pobre fuster aureolat de glòria!-: amb el ribot guanyaré el pa d’un Déu/ que l’ha de dar al món perquè no mòria.” És el pa que ara compartirem en celebrar l’Eucaristia on tindrem molt present la gran família dels cristians.

martes, 24 de diciembre de 2013

Bona Pasqua!


Homilia 25/12/13

Bona Pasqua! Un amic avui m’ha saludat així. No s’ha equivocat de dia. Tradicionalment a Catalunya i a diversos indrets del món avui és Pasqua, Pasqua de Nadal...Ho cantem encara a la nadala: “que són festes d’alegria, pasqües santes de Nadal.” A Xile el pare Noel es diu “el viejo pascuero.” Sí: Nadal i Pasqua, encarnació i redempció, s’uneixen en un únic esdeveniment. En els pessebres romànics el Nen Jesús neix embolcallat dins un sarcòfag, neix per morir, mor per néixer... Pasqua vol dir pas, pas de mort a vida. I l’eucaristia en fa memòria.

Nadal. Els cristians creiem en un Déu que s’ha encarnat, que s’ha fet persona humana i se n’ha fet en unes circumstàncies aparentment adverses, inoportunes. Quan un pobre truca a la nostra porta sempre sol ser inoportú, però no per això hem de deixar d’atendre’l. De vegades el pobre és un fill o una filla, és un avi o un germà...

Ho hem escoltat a l’evangeli: Jesús neix gairebé a la intempèrie i, segons els evangelis, els primers a qui es va manifestar foren uns pastors que vivien al ras. Podria semblar que és una imatge bucòlica d’altre temps, molt allunyada de l’era tecnològica i informàtica, però no és així en absolut: l’ofici de pastor avui en les nostres latituds  torna a ser una realitat i a més creixent . Fa quatre anys, el 2009 va néixer l'Escola de Pastors de Catalunya on s’han format joves amb una nova consciència de retorn a la terra. Un llibre recent de la filòloga i escriptora Laia de Ahumada (A cel ras, converses amb joves pastors, ed. Pagès, 1913) en recull diversos testimonis.  Aquests joves volen viure d’una altra manera: recuperar el ritme pausat del temps, ser autònoms, estimar la terra i dignificar l’ofici de la pagesia:  és un moviment que  s’integra dins d’un nou paradigma agrosocial. En la nostra societat postindustrial tan adelerada hem d’estar molt atents a aquests nous moviments socials...

Jesús mateix després es presentarà com a Bon Pastor i ensenyà amb imatges manllevades d’aquest ofici la relació que ha de tenir el qui guia les comunitats amb aquells qui té encomanats. Ha de conèixer les ovelles pel seu nom, ha de sortir a cercar la que s’ha perdut i ha de donar la vida per a elles. El Papa Francesc, pren sovint l’analogia dels pastors per parlar dels qui regeixen les comunitats. És coneguda la seva expressiva frase, manllevada d’un predicador, que els pastors han de fer “olor d’ovella”, “ferum d’ovella” diu expressivament un capellà de Girona. I en la seva exhortació “El goig de l’evangeli” el Papa  parla en diverses ocasions de la missió dels pastors,  és a dir de nosaltres, diu que “els Pastors, acollint les aportacions de les diverses ciències, tenen dret a emetre opinions sobre tot allò que ateny a la vida de les persones, perquè la tasca evangelitzador implica i exigeix una promoció integral de tots els éssers humans (...)” És a dir que l’Església ha d’estar molt atenta als avenços de les ciències, que no hi ha res humà que sigui aliè al cor del creient. Sabem que Déu vol la felicitat dels seus fills també en aquesta terra, encara que estiguem cridats a la plenitud eterna, perquè Ell va crear totes les coses perquè en gaudim (1 Tm 6,17), perquè tots puguin gaudir-les.” Vet aquí doncs que tot l’any, però d’una manera intensa per Nadal tothom tingui el dret a l’alegria i a la festa...

És sabut que en moments de persecució és quan més pot florir la creativitat. L’any 1942, la població de Prades als Pirineus Orientals va ser ocupada per les tropes nazis. Allí hi vivia exiliat Pau Casals, que ja s’havia negat a tocar a l’Alemanya de Hitler, i el poeta  Joan Alavedra que també és considerat sospitós i portat diverses vegades a declarar. Tots dos participen constantment  del temor que regnava aleshores. En aquest estat de coses, els Jocs Florals de Perpinyà, un concurs de gran tradició per als poemes en llengua catalana, suposen, el 1943, un petit respir per a tots dos. Alavedra acaba el seu Poema del Pessebre, l’únic poema que havia portat a la seva maleta d’exiliat. Li havia encarregat la seva filleta de cinc anys que volia que les figuretes parlessin. I Alavedra obté, gràcies als Jocs un primer premi. Impressionat per la senzillesa i la força dels seus versos, Casals comença immediatament a musicar el poema en forma d’oratori.

El bou de l’Oratori El Pessebre és un bou poeta, gairebé filòsof, parlant amb la mula del Nen li diu: “he vist el Vedell/ que és molt blanc de pell/i encar no camina./Però fa una claror/ que tot ho il·lumina./Al cor de la nit/la llum ha sortit/ en una establia.”

Sabem però que no ens podem quedar en el Nen Jesús. Aquest infant del Pessebre, es farà gran, serà un home, predicarà un missatge d’amor, serà condemnat a mort, morirà i ressuscitarà per nosaltres. Ho diu sàviament la vella que fila, també de l’Oratori del Pessebre, que resulta que està filant el drap que serà la mortalla de Jesús. Així profetitza la filosa als pastors: “Digueu, doncs a l’Infant/ que aquesta vella/ no va a adorar-lo perquè està filant./ Digueu-li-ho baix, que no ho senti la Verge/ pobra Mareta que ha de patir tant. “

Nadal és una festa plena de tradicions. A Barcelona, abans d’anar cap a la missa del Gall la família es reunia. El més vell posava tres estovalles a la taula (com es posaven als altars) i tretze plats, en record de Jesús i els seus dotze apòstols. Cada plat tenia el seu pa i cada pa un ramet de murtra. La vida de Jesús era una vida present, actualitzada. El Redemptor i els seus apòstols podien presentar-se a qualsevol hora i honorar la casa familiar (P. DE PACO, “Fires, costums, religiositat i tradicions del Nadal a la ciutat de Barcelona” al 12 Butlletí de l’Associació de Pessebristes, Mataró, 2013, p. 45)

Aquest Infant que avui neix es pot trobar en cada persona humana i en cada esdeveniment, especialment en els més pobres i els que més pateixen.Fent-se ressò d’ells escrivia el poeta de Sinera, Salvador Espriu: “Mira com vinc per la nit/del meu poble, del món, sense cants/ni ja somnis, ben buides les mans,/ et porto sols el meu gran crit.// Infant que dorms, no l’has sentit?/Desperta amb mi, guia’m la por/ de caminant, aquest dolor/ d’uns ulls de cec dintre la nit.

Tornem al principi. Avui és Pasqua. És el pas de la mort a la vida; del tancament al diàleg; del desconcert a l’esperança; de l’amargor a la dolcesa; de la tristor a la joia; del pessimisme al goig de viure; de l’apatia a la festa. Que per difícils que siguin els moments que ens toqui viure procurem que tots tinguem un Sant Nadal amb Pau i Alegria.

 

 

 

 

domingo, 22 de diciembre de 2013

Fer de Joseps i Josepes


Diumenge IV d’Advent

Molts artistes han representat l’Anunciació a Maria. Molts menys l’Anunciació de Josep...A Roma, al monument de la Immaculada hi ha un baix relleu amb l’anunciació a Josep. Si important va ser l’anunciació a Maria també ho va ser la de Josep.  També ell va complir allò que Déu li demanava. Els missatges anaven al cap de la família a Josep. El seu matrimoni no va ser una imitació de matrimoni, com de segona categoria. Va ser una unió molt pregona, misteriosa, virginal, diferent però en profunditat.  Maria abandonava la seva llibertat en la llibertat responsable de Josep. No feia res sense ell, estaven units en una sola ànima, en una sola unitat: i allí va anar creixent el Nen Jesús.

Hem de posar-nos al lloc de Josep.  En aquell temps el poble d’Israel la dona era propietat del marit, talment com un terreny, una casa, uns camps... És com si l’Àngel li digués allò que naixerà en el teu terreny és propietat teva. El missatge de Déu és molt clar: “com que és obra de l’Esperit Sant, tingues cura de la mare i del nen, tingues cura d’aquest obra de l’Esperit Sant per a tots dos”.

És un missatge actual per tantes persones que s’han allunyat de l’Església. Per aquells que pensen que Déu els fa nosa, per la gent que no gosa acostar-se a Déu perquè pensen: “tal com és Déu no val la pena d’estar amb Ell.” Aquesta Anunciació a Josep revela un aspecte de gran actualitat per a molts dels vostres fills que estan dubtant en la fe, o que en són aliens o allunyats, o senzillament “que passen”.

Déu revela que l’Esperit Sant està actuant: que aquet infant és obra de l’Esperit Sant. I l’Esperit Sant no exclou a ningú.  I el missatge de Déu és aquest: la segona persona de la Trinitat s’encarna, és Jesucrist nostre Senyor. Jesús naixerà, viurà i morirà. Déu Pare ho haurà de permetre, en el plor. Però li diu a Josep que la tercera Persona, l’Esperit Sant, el gran inconegut fa les seves obres com les fa l’Esperit. A l’Esperit li toca bufar, ser alè, impuls i foc. Aquesta és l’obra de l’Esperit Sant. Per això en el món calen “joseps” i “josepes” que portin endavant l’obra de l’Esperit, que facin de pares virginals en l’obra de l’Esperit Sant en la terra. (Cf. J.M. Gonzàlez, María, Victoria del Espíritu...”. Que visquin els dons de l’Esperit Sant: la saviesa, la intel·ligència, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el temor de Déu. Els pares heu d’estar a prop, sense estar a sobre, heu de tenir cura, heu d’animar, heu d’entusiasmar... Potser no aprovareu tots els actes dels vostres fills, potser no compartireu les seves decisions, però si esteu a prop d’ells amb aquesta actitud positiva i virtuosa us ho agrairan i encara més el dia que no estigueu al seu costat.
Qui va portar una especial devoció a Sant Josep a Europa occidental fou sant Francesc, ja el segle XIII. En aquells anys gairebé no se’n parlava. Després, al segle XVI fou Santa Teresa la que es va dedicar amb gran entusiasme a posar la seva reforma sota el patrocini de Sant Josep i a difondre la seva devoció.  Recordem aquells frares que es deien precisament "josepets". A Barcelona tenim un gran temple que van idear els devots de Sant Josep: la Sagrada Família. Podrà ser un Santuari mundial de referència josefina. També n’hi ha un al Canadà molt monumental.

Que Sant Josep gloriós pregui per nosaltres i per les nostres famílies.

 

 

domingo, 15 de diciembre de 2013

Déu exulta de goig


Homilia diumenge III d’Advent 15/12/13

Tercer diumenge d’Advent. Diumenge del goig perquè s’acosta Nadal, la gran festa del Déu amb nosaltres.

El desert és font de meditació. Un home d’empresa català, cada any se n’anava passar uns dies a algun desert del món. Tornava renovat. Hi ha deserts de diferents tipus: pedregosos, sorrencs... A Atacama hi ha el desert més alt, més àrid i més fred del planeta. Un desert que de vegades, entre els mesos de setembre i novembre dels anys que plou poc, floreix. És un fenomen únic al món i s’esdevé quan les pluges fan que gran quantitat de llavors i bulbs que es trobaven en estat de latència germinin en arribar la primavera d’aquell hemisferi. A més hi proliferen les aus, els insectes i les espècies de petits llangardaixos.  El desert  florit  il·lustra molt bé aquesta profecia d’Isaïes que hem escoltat : “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig”. A mi em fa pensar també que per a Déu res no és impossible. Quantes meravelles estem contemplant amb els avenços de la ciència. Sabem que ara hi ha un tipus d’invidents que hi poden veure mercès als ordinadors... que persones totalment sordes hi poden sentir mitjançant unes vibracions cranials... L’enginy humà és capaç de fer miracles... I Déu se n’alegra. Francesc, a l’exhortació “L’alegria de l’Evangeli”, tot citant el profeta Sofonies (3,17) diu que “Déu exulta de goig per a tu, et renova amb el seu amor i balla per a tu amb crits de joia.”

L’evangeli ens presenta la figura de Joan Baptista que des de la presó s’interessa  per Jesús. Us imagineu? Un home lliure que havia fet del desert el seu lloc de predicació, que no tenia altra volta que la volta immensa del cel, que no vestia delicadament  sinó amb pells de camell, que menjava aliments “de proximitat”... és presoner i només sortirà de la presó per ser decapitat. I aquell  presoner tan lliure que es deia Joan s’interessa per Jesús, a través dels seus deixebles i i pregunta si realment ell és el Messies. La pregunta de Joan és una ocasió magnífica perquè Jesús proclami, a través de les obres, la seva condició messiànica. I encara aprofita per lloar Joan Baptista amb una lloança que li surt del cor. Hi havia una gran sintonia entre els dos cosins. El que passa és que un (Joan) havia de minvar i l’altra (Jesús) havia de surar.

En el decurs de la història humana hi hagut persones que han resplendit, però han tingut mestres que no han passat a la història.  Sant Pere Claver no hauria estat l’apòstol dels esclaus, sense que un humil jesuïta del convent de Mallorca, San Alonso Rodríguez, l’hagués animat a fer de missioner... Un altre exemple: el beat Joan Pau II, un gran home d’Església, aviat sant. Doncs en gran part la seva formació espiritual es devia a un sastre polonès que el va introduir als estudis místics...

Avui és bo perquè dins del nostre cor pensem en aquelles persones que ens han preparat el camí de la vida: els pares, avis, mestres, catequistes... I donem gràcies a Déu per ells siguin entre nosaltres o ja ens hagin precedit. Que el nostre goig de viure sigui veritablement encomanadís.

sábado, 7 de diciembre de 2013

Medicina preventiva


Immaculada Concepció 2013

Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada.

Hi ha unes preguntes que la humanitat s’ha fet des de sempre i encara avui ens fem: com és que els homes pequem? Com és que fem el mal que no voldríem i no fem el bé que voldríem? Com és que en el decurs de la història i ara mateix hi ha tantes injustícies? La resposta ja la van donar els autors el llibre sagrat, el llibre del Gènesi, el llibre dels orígens. És que l’ésser humà, home o dona, des del principi, fruit de la seva llibertat era capaç de pecar i de fet va pecar. Era una inducció lògica: si peca ara, és que ja pecava en el principi. El relat del llibre del Gènesi així ho explica. Hi ha també una dimensió comunitària en el pecat: Adam culpa la dona i la dona a la serp. Es van espolsant les puces, sembla que ningú tingui la culpa de res... I al final perden el Paradís.

Què vol dir tot això? Que no som els que Déu volia que fóssim. Que hem emmascarat l’obra de Déu. Déu ens va fer lliures, lliures per al bé, lliures per estimar, lliures per enjardinar el món, però el pecat i les seves conseqüències ha entenebrit l’obra de Déu. Pecat, personal i pecat estructural, suma de culpes i, alhora, misteri. Avui també hi ha pecat: corrupció,  injustícies flagrants, mal ús dels recursos de la terra, mal ús dels béns que s’administren, escàndol... Ho hem de reconèixer amb sinceritat com ho va fer el papa Francesc quan en l’entrevista amb Antonio Spadaro:  “qui és el Papa?” respon amb humilitat i senzillesa “sóc un pecador”. És fort que ho digui el vicari de Crist, però és veritat i ho podríem dir tots: “sóc pecador”. Sant Ignasi davant dels elogis deia: “Grítame mis pecados!”

Però allí on va abundar el pecat ha abundat encara més la gràcia. El Paradís cap al qual caminem és infinitament millor que aquell que van perdre els nostres primers pares. La porta que Eva ens ha tancat Maria l’ha obert per sempre. Ens ho recorda la festa d’avui: Maria va ser preservada de tota màcula de pecat des dels orígens. Això formava part del pla de Déu. Però això no va anul·lar pas la llibertat de Maria. Gràcies al seu “sí”, el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres: “Àngel a Maria!”.

Hi ha una medicina guaridora però hi ha també una medicina preventiva. Cal prevenir abans que curar. Avui es creu molt en aquesta medicina, però ja fa anys Concepción Arenal deia:  Obriu escoles i tancareu presons”.
També instruir-nos en les coses de Déu; és una gran prevenció. Ens ho ha recordat la carta de Sant Pau als cristians de Roma: “Tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir l’esperança”. A l'església hi venim per instruir-nos, és casa i escola de comunió.

Quina meravella una nit estelada! Per als que entenen dels astres és talment un llibre obert. A ciutat poques vegades podem gaudir d’aquestes nits... Costen de veure i si es veuen, enlluernats, no les podem llucar. Només els qui poden fer una escapada a muntanya poden fruir d’aquest espectacle sublim. El filòsof Josep Maria Esquirol diu que en una cultura on passem tantes hores davant la pantalla hauríem de gaudir de tant en tant de l’espectacle d’una nit estelada. ”La nit estelada” és precisament el títol d’una obra mestra del pintor Vicent Van Gogh, una nit extraordinària vista des de la finestra de la seva cambra sanatori de Saint-Rémy-de-Provence on es va recloure al final del seus dies. L’obra però la va pintar de dia, de memòria i és que l’espectacle d’una nit així és inoblidable. Encara recordo la impressió que em va produir fa més de vint-i-cinc anys la visió d’una nit estelada fent beeback, és a dir dormint a la intempèrie, amb un grup de pelegrins, al desert del Sinaí abans de pujar al Jebel Musa, la muntanya del Sinaí. Calia fer-ho de matinada per evitar l'excés de sol. 

Arsène Heitz, pintor d’Estrasburg ,va treballar de 1950 a 1955 en el projecte de l’actual bandera europea. Es diu que es va inspirar en el text de l’Apocalipsi: “Un gran senyal va aparèixer al cel: una Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels”. La bandera fou aprovada precisament un 8 de desembre dia de la Immaculada. Era blau marí amb dotze estels.
El silenci de la  nit i la lluentor dels estels també són presents en un conegut poema de Joan Maragall:

“Quin cel més blau aquesta nit/sembla que es vegi l’infinit/ en tota sa grandesa/ en tota sa dolcesa/ l’infinit sense vels,/ més enllà dels estels/ la lluna i els estels brillen tan clar/ en el blau infinit de la nit santa/que l’ànima s’encanta/ enllà/ aquesta nit és bé una nit divina/ la Puríssima del Cel/va baixant per el blau que ella il·lumina/ deixant més resplendors en cada estel/ Per la nit de desembre ella davalla/ i l’aire s’atempera, i el món calla:/ davalla silenciosa…/ Ai! quina nit més clara i més formosa!.”