L'abraçada de la plenitud

 Homilia diumenge I d’Advent

Que n’és de bell el temps d’Advent! En el cor de l’Advent esclata l’esperança messiànica: “Veniu esclat del nostre hivern” diu poèticament l’himne. Anirem resseguint cada diumenge la bellesa poètica del profeta Isaïes. Poeta i profeta. I també l’evangeli de Sant Mateu.

L’evangeli d’avui ens angunieja una mica. Podríem dir que sacseja les nostres seguretats. Però és que Jesús s’adapta a les maneres de parlar del seu poble i els fa comprendre que en aquest món tot passa, tot s’ensorra, tot és transitori... El diluvi és com la riuada que avui a tants arrossega. Segurament Noé havia avisat els seus contemporanis i no li havien fet cas. És l’avís dels profetes. Avui molts sucumbeixen a la riuada de la frivolitat, del consumisme, o del pessimisme i de la queixa estèril que els arrossega. L’església és l’arca de la salvació perquè en ella ens podem trobar a Crist. La vinguda de Crist serà la trobada personal amb ell, l’abraçada de l’eterna comunió.  

Però aquesta abraçada ha de ser també amb cada germà. Isaïes anuncia que el Messies portarà la pau: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. Nosaltres ja des d’ara, ja des d’aquí ens hem d’entrenar per la pau. Preguntem-nos al començament d’aquest Advent: sóc pacificador? Poso pau o discòrdia?

En aquest començament d’Advent, Francesc ens ha fet un gran regal: l’exhortació apostòlica el Goig de l’Evangeli. El Cardenal Lluís ha dit aquesta setmana que és un document programàtic. Ja tindrem temps per anar-la aprofundint. Però de moment fixem-nos en el que ens diu: “No ens deixem robar l’esperança” (86). L’esperança és un tresor i de vegades ens el roben. Hem de vetllar per ell. A més l’esperança “l’hem de comunicar als altres” (121).

També ens diu: “Tant els joves com els ancians són l’esperança dels pobles” (n.108). I ho explica: “els joves ens criden a despertar i a fer créixer l’esperança, perquè porten en si les noves tendències de la humanitat i ens obren al futur de manera que no ens quedem ancorats en la nostàlgia de les estructures i costums que ja no són lleres de vida en el món actual”. Que els joves siguin l’esperança sempre s’ha dit, però que ho siguin també els ancians és una novetat, per què? Per què l’ancianitat és l’horitzó cap al qual tots caminem i una vellesa ben viscuda és també motiu d’esperança.