sábado, 30 de noviembre de 2013

L'abraçada de la plenitud

 Homilia diumenge I d’Advent

Que n’és de bell el temps d’Advent! En el cor de l’Advent esclata l’esperança messiànica: “Veniu esclat del nostre hivern” diu poèticament l’himne. Anirem resseguint cada diumenge la bellesa poètica del profeta Isaïes. Poeta i profeta. I també l’evangeli de Sant Mateu.

L’evangeli d’avui ens angunieja una mica. Podríem dir que sacseja les nostres seguretats. Però és que Jesús s’adapta a les maneres de parlar del seu poble i els fa comprendre que en aquest món tot passa, tot s’ensorra, tot és transitori... El diluvi és com la riuada que avui a tants arrossega. Segurament Noé havia avisat els seus contemporanis i no li havien fet cas. És l’avís dels profetes. Avui molts sucumbeixen a la riuada de la frivolitat, del consumisme, o del pessimisme i de la queixa estèril que els arrossega. L’església és l’arca de la salvació perquè en ella ens podem trobar a Crist. La vinguda de Crist serà la trobada personal amb ell, l’abraçada de l’eterna comunió.  

Però aquesta abraçada ha de ser també amb cada germà. Isaïes anuncia que el Messies portarà la pau: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. Nosaltres ja des d’ara, ja des d’aquí ens hem d’entrenar per la pau. Preguntem-nos al començament d’aquest Advent: sóc pacificador? Poso pau o discòrdia?

En aquest començament d’Advent, Francesc ens ha fet un gran regal: l’exhortació apostòlica el Goig de l’Evangeli. El Cardenal Lluís ha dit aquesta setmana que és un document programàtic. Ja tindrem temps per anar-la aprofundint. Però de moment fixem-nos en el que ens diu: “No ens deixem robar l’esperança” (86). L’esperança és un tresor i de vegades ens el roben. Hem de vetllar per ell. A més l’esperança “l’hem de comunicar als altres” (121).

També ens diu: “Tant els joves com els ancians són l’esperança dels pobles” (n.108). I ho explica: “els joves ens criden a despertar i a fer créixer l’esperança, perquè porten en si les noves tendències de la humanitat i ens obren al futur de manera que no ens quedem ancorats en la nostàlgia de les estructures i costums que ja no són lleres de vida en el món actual”. Que els joves siguin l’esperança sempre s’ha dit, però que ho siguin també els ancians és una novetat, per què? Per què l’ancianitat és l’horitzó cap al qual tots caminem i una vellesa ben viscuda és també motiu d’esperança.

domingo, 24 de noviembre de 2013

El Regne és el paradís


Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món

24 de novembre de 2013

A cada missa, poc abans de donar-nos la pau repetim aquesta expressió: “perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria.” Sí: regne poder i glòria només pertanyen a Déu, a ningú més. Al món avui hi regna el diner un economicisme sense entranyes que exclou a molts en les perifèries. Els reis de la terra, els poderosos, sovint són corruptes, perquè el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. I les glòries mundanes, totes són vanes.

Per al cristià en canvi regnar és servir. Ho va afirmar Benet XVI i ho ha repetit Francesc.  Per tant el Regne de Déu –el seu designi amorós- ja comença aquí quan ens estimem, quan ens perdonem i quan ens servim els uns als altres a la manera de Jesús... A la família, a la petita comunitat, al grup, és allí on realment és fa visible el Regne.

Per tal d’ajudar-nos a comprendre tot això, la imatge de Crist Rei que avui ens presenta l’evangeli de Sant Lluc és realment paradoxal, és a dir contrària a l’opinió comuna: un rei no assegut en un tron sinó clavat en una creu; un rei que no porta una corona d’or, sinó d’espines; un rei que no va vestit d’honor i dignitat, sinó que està despullat i ensagnat; un rei que no és lliure exteriorment perquè està clavat de mans i de peus; un rei que no és lloat si no blasmat. I encara aquell rètol que havia fet clavat Pilat en vàries llengües el presenta com a Rei dels jueus!

El calvari és la màxima expressió que la reialesa que Jesús havia vingut a portar no és com la d’aquest món. “Regne de Déu” és la paràbola més curta: vol dir Déu és com un rei, està per sobre de tot, però no és com els reis d’aquest món...

Jesús havia predit que els pecadors públics (publicans i prostitutes) “us precediran en el regne”. El calvari que avui contemplem és l’acompliment d’aquella promesa: al costat de la creu hi ha un lladre que es penedeix –que la tradició ha anomenat Dimas-  i als seus peus una dona, Magdalena de qui Jesús havia arrencat el mal.

És molt bell el diàleg del bon lladre i el Mestre. Dimas s’adreça a Jesús pel seu nom, com ho han fet pocs personatges de l’evangeli: “Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” i és impressionant la resposta de Jesús: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.  És a dir el Senyor identifica el Regne amb el paradís. Aquell Regne de Déu que ell ha vingut a anunciar, que és el centre de la seva predicació, aquell que demanem cada vegada que resem el parenostre és un Paradís: un jardí de flors i fruits, d’aigües i ocells, de bonança i de claror, un paradís infinitament millor que  aquell que van perdre els nostres primers pares: un Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

Avui podem seguir el consell de sant Pau als cristians de Colosses i donar gràcies al Pare que ens ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el Regne de la llum.

El dia del nostre baptisme ens vam incorporar a Jesús, sacerdot, profeta i rei. Avui que culminem l’Any de la Fe hauríem de preguntar-nos si en aquests mesos hem crescut en la fe personalment i comunitària. Si hem estat capaços de dir de cor: “Crec!”. I si aquesta fe s’ha traduït en obres, perquè “pels seus fruits els coneixereu.” Diguem-li avui al Senyor com el pare d’aquell noi malalt de què parla l’evangeli: “Crec, ajuda la meva poca fe”!

 

domingo, 17 de noviembre de 2013

En esperit i en veritat


Evangeli diumenge XXXIII de durant l’any

En el context dels grans pelegrinatges a Jerusalem, molts elogiaven la riquesa del Temple. D’aquell Temple que s’havia convertit en lloc de mercadeig i de negoci. No calia ser profeta per veure que tot allò un dia o altre s’esfondraria. Com s’han esfondrat al llarg de la història tants muntatges econòmics, polítics i pretesament religiosos... Per als jueus el temple era el lloc de trobada de l’home amb Déu. Que el temple s’enfonsés volia dir que ja no haurien d’adorar-lo en un lloc concret, i això els deixava completament a la intempèrie. Per això, neguitosos, li pregunten quan serà tot això. Jesús havia respost a aquesta qüestió en el diàleg amb la samaritana que a Déu no se’l troba només en un lloc concret, si no que “els veritables adoradors l’adoraran en esperit i en veritat.” (Jn 4, 23)

“En esperit i en veritat”: Jesús recomana els seus seguidors d’esta alerta, de no deixar-se enganyar, de no alarmar-se. És evident que al llarg d’aquests dos mil anys hi ha hagut guerres, grans terratrèmols, fams i pestes de tota mena. Aquests dies tots estem commocionats pel tifó de Filipines que ha segat tantes vides i que ha motivat tants desplaçaments... Però davant dels desastres siguin provocats per la mateixa humanitat –que són evitables- o per les lleis de la naturalesa embravida –que sovint és inevitable- el que cal és tenir sempre un esperit vigilant... Com escrivia el poeta:” Vigila, esperit, vigila,/ no perdis mai el teu nord,/ no et deixis dur a la tranquil.la aigua mansa de cap port./Gira, gira els ulls enlaire,/ no miris les platges roïns,/ dóna el front en el gran aire,/ sempre, sempre mar endins.” (Joan Maragall, Excelsior). El cristià és l’home madur que sap viure segur enmig de la inseguretat (Prieto Moreno).

“En esperit i en veritat”. Jesús anuncia també persecucions, ja hi foren en l’Església primitiva i avui continuen arreu del món. Tot sovint l’argument de la persecució és una falsedat, una falsa acusació. És la negació de la veritat.  “Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa, jo mateix [el meu Esperit] us donaré una eloqüència i una saviesa i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contrariar-la”. A la fi la veritat sempre resplendeix i “sofrint amb constància us guanyareu la pròpia vida”. El sofriment ens va purificant, ens va fent més autèntics i més nobles. Per això, per fosca que sigui la nit, com ha recordat la profecia de Malaquias, per als qui veneren el nom del Senyor “sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables”.

 

sábado, 9 de noviembre de 2013

Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob


Diumenge XXXII de durant l’any

Ja de petit, quan aprenia història sagrada, m’impressionava molt el relat de la mort dels set germans macabeus en presència de la seva mare que hem proclamat. I crec que tots admirem la valentia amb què van anar al suplici aquells nois que ja tenien fe en el més enllà.

Aquells saduceus no creien en la resurrecció, no creien en el Déu de la Vida i posen un parany a Jesús projectant una imatge límit del més ençà en la seva fosca pantalla del més enllà. Per l’Antic Testament era fonamental el manament: “Creixeu, multipliqueu-vos, empleneu la terra...” (Gènesi). Per això l’esterilitat era vista com una maledicció i era dramàtic morir sense descendència. Per això la llei del levirat, que manava que la vídua es casés amb el cunyat... El mandat del Nou Testament, en canvi és: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura batejant-la en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No es tracta tant d’engendrar, si no d’engendrar en la fe.

En el marc de la polèmica que acabem d’escoltar, Jesús cita una frase molt coneguda per als jueus: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob…” Ens podríem preguntar per què no dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres vegades la paraula Déu? És el mateix Déu… doncs, no, la percepció que Abraham té de Déu no és la d’Isaac ni la de Jacob. Encara que tracten amb el mateix Déu, amb els mateixos valors és ben diferent la concepció que cadascú en té. És un Déu viu, dinàmic, és un Déu de vius i no de morts. Jacob (o Israel) abans de morir, demana als seus fills que estan reunits al seu voltant que mantinguin el patrimoni religiós que se’ls ha llegat. Què responen aquests fills: “Escolta Israel, Déu és nostre, Déu és u”. És a dir, Déu és el nostre Déu, tenim una manera pròpia de viure segons el que comprenem d’aquest Déu infinit i transcendent (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof). Tots creiem en Déu, però és diferent la vivència d’aquesta fe que té la Montserrat, o el Manel, o el Ramon, o la Nuri, o el Francesc... Hi ha una frase en llatí que traduïda diu: “Allò que es rep, es rep en la mesura del recipient. El coneixement que es rep depèn de les capacitats o de la intel·ligència de cadascú, o cadascú entendrà, comprendrà o creurà, segons les seves capacitats. Crec que ací rau el dret de la llibertat religiosa.

Tenir fe en aquest Déu és creure en la vida després de la mort o en una vida que no acaba: és aquella gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància, que Pau desitja als seus germans de Tessalònica i que hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres.

Homilia en la celebració dels difunts de les Facultats


6 de novembre de 2013

Cada eucaristia és una trobada amb Jesucrist Ressuscitat; és amb ell, amb aquest Senyor de la Vida amb qui tenim l’esperança que els nostres companys, professors i alumnes, benefactors i membres d’aquesta comunitat acadèmica s’ hagin reunit per sempre i vetllin per nosaltres. Entre tant nosaltres fem allò més important que podem fer, oferir sufragis per ells i donar gràcies a Déu pels dons que Déu ens ha fet arribar a través de les seves vides.

En aquestes aules venim atrets per la passió de saber, per l’amor a la saviesa, per aprendre plegats i vivim el goig d’aprendre i d’enriquir-nos interiorment i de preparar-nos uns pel ministeri i d’altres per una vida de seglars compromesos... però uns i altres topem amb el límit radical que és la mort i ens plantegem sovint aquella pregunta que ja es feia Sant Agustí: “com puc tenir esperança si el meu amic morirà i, probablement, morirà abans que jo?”. A les nostres aules hi ha d’haver també una pedagogia de la mort. Cal en primer lloc que reflexionem i assumim la contingència de la nostra condició, les limitacions, les xacres, la mort dels éssers estimats i la nostra pròpia mort. En la mort que ens iguala a tots.  I aquestes aules  i aquests claustres ens donen l’oportunitat de caminar conjuntament vers el llindar pressentit i lluminós del misteri. Com escriu bellament Salvador Espriu: Dones fidels varen vetllar i just a l' alba feien ja camí, ben juntes en el plor fins el misteri del llindar". I només feta aquesta acceptació podem entendre rectament que Jesús, que va tenir també la seva mort, injusta, cruel i afrontosa, ens obre l’esperança de la resurrecció: “Jo sóc la resurrecció i la vida, tots aquells que creguin en mi encara que morin viuran...”.  I també, com acabem d’escoltar “a casa del meu Pare  hi ha lloc per a tots”. És com si ens digués: “Si no hi hagués lloc per a vosaltres no us hauria tingut enganyadament il·lusionats en l’esperança de retrobar-me allí”. Tant de bo doncs que les seves paraules, com ha dit Job: “quedessin gravades amb un cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades a la roca”. Avui diríem “tan de bo que quedessin enregistrades en el disc dur de la nostra existència”.

Avui també fem memòria de Sant Sever, patró secundari de Barcelona, representat en els vitralls d’aquest absis i també en fem dels màrtirs que van donar la vida per Crist durant la persecució religiosa del segle XX a l’estat espanyol, concretament dels qui foren beatificats el 2007 per Benet XVI... I tots tenim encara en la ment i en el cor els més de cinc-cents que foren recentment beatificats a Tarragona... Oi que cada biografia de cada màrtir és una ocasió per meditar? Molts podent escapar no ho van fer. La majoria van morir perdonant... No van fer de la seva vida un absolut. Per a ells hi havia un valor més alt que la vida. I la seva mort fou sovint una suprema lliçó de perdó.

La pregària ens ajuda a mirar-ho tot amb ulls de fe, també el nostre final pressentit i meditar i fer nostres aquella pregària de maduresa de Karl Rahner:

“Aleshores Tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores quan en la mort tot callarà i jo hauré acabat d’aprendre i de patir, començarà el gran silenci dins del qual ressonaràs Tu sol Verb d’eternitat en eternitat. Aleshores emmudiran totes les paraules humanes: ésser i saber, conèixer i experimentar es convertiran en la mateixa cosa. Coneixeré com sóc conegut, intuiré tot allò que Tu m’has dit ja des de sempre: a Tu mateix (...) Tu mateix seràs la única paraula de goig de l’amor i de la vida que ompli fins a vessar tots els espais de l’ànima”. Que així sia.

domingo, 3 de noviembre de 2013

Sóc a la porta i truco


Homilia diumenge XXXI de durant l’any

 

Zaqueu volia veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista. De vegades penso que avui hi ha molta gent que vol veure Jesús, però que potser nosaltres mateixos, “els de tota la vida” els privem la vista, perquè amb el nostre comportament, amb les nostres incoherències, amb les actituds de cada dia no el deixem transparentar prou.  Vetllem sobre la nostra manera de fer: de vegades, sense voler, som un tap.


El gest coratjós de Zaqueu fa que Jesús gosi auto invitar-se a casa seva. Una invitació que ens recorda a aquelles paraules del darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi:  “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi. (Apocalipsi 3,20.)”. Jesús és a la porta del cor i truca, però nosaltres eixordats amb la remor de cada dia no el sentim o no el volem sentir. És aquell sonet de Lope de Vega de tantes ressonàncies agustinianes:

 

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?

 ¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,

 que a mi puerta, cubierto de rocío,

 pasas las noches del invierno oscuras?

 

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,

 pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,

 si de mi ingratitud el hielo frío

 secó las llagas de tus plantas puras!

 

¡Cuántas veces el ángel me decía:

«Alma, asómate ahora a la ventana,

 verás con cuánto amor llamar porfía»!

 

¡Y cuántas, hermosura soberana,

«Mañana le abriremos», respondía,

 para lo mismo responder mañana!

 

Zaqueu va ser enginyós per veure Jesús. Li va obrir les portes de casa i del cor i va fer des d’aleshores el propòsit de canviar de vida radicalment. Va optar pel tresor veritable. Ja ho ha dit el llibre de la Saviesa: “Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rodada que cau a la terra el matí”.

 

El Papa Francesc en l’entrevista que li va fer el jesuïta Antonio Spadaro, parlant de la seva pròpia vocació i del quadre de Caravaggio “La vocació de Sant Mateu”, aquell dit estès de Jesús cridant el recaptador d’impostos. Francesc diu:  “Em va impressionar el gest de Mateu: s’aferra al seu diner com dient: “¡No, no a mi! No, ¡aquest diner és meu!”

Una notícia relativament bona: dimarts vinent dia 5 de novembre es posa en funcionament un menjador social a Badalona amb 30 places rotatòries amb l’objectiu d’atendre les necessitats d’alimentació bàsica de persones en risc d’exclusió social. El projecte ha estat impulsat per l’Ajuntament de Badalona i la Fundació Privada Llegat Roca i Pi amb la col•laboració de Càritas de Barcelona. Està situat a la seu del projecte FOLRE al carrer Arnús, en unes dependències del Monestir de la Divina Providència llogades a l’Ajuntament. Ja sabeu que FOLRE és un centre d’acolliment diürn per a persones en risc d’exclusió social, que ha mobilitzat molts voluntaris de diverses parròquies. Però el menjador a la nostra ciutat era ja una necessitat imperant.  He dit al principi que és una notícia “relativament bona” perquè penso que és una bona iniciativa, però alhora és trist que hi hagi tanta gent que passi gana entre nosaltres. També a Bufalà hi ha el projecte de crear un menjador social. Donar de menjar al qui té fam és una obra de misericòrdia. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Des de les Càritas portem anys fent-ho gràcies a l’ajut de molts. Ara per fi ja tindrem el menjador social: donem-ne gràcies a Déu.