Plenitud

Homilia en la Solemnitat de Tots Sants 2013

Què és la santedat? Ens ho diu la litúrgia d’avui: és la plenitud de l’amor de Déu. Plenitud: una paraula forta però anhelada per tots nosaltres que sovint estem tan buits i vivim tan voltats de buidor. M’ho deia una mare de família, malalta,  bona cristiana que acaba de deixar l’hospital per anar a casa que li facin cures pal·liatives; semblava que no li preocupés tant el dolor físic com el moral. Em deia: “A l’hospital quina buidor les converses! Quanta frivolitat!”. I no es referia al personal, n’estava contenta, si no als altres malalts. I és que tenim enyorança de plenitud. Els sants són aquells que en el decurs de la història i també avui viuen aquesta plenitud. “De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” diu el pròleg de Sant Joan. La nostra vocació és de ser sants, o fills dignes de l’amor amb què el Pare ens estima… I en canvi, sentim que el nostre amor sovint és feble i immadur, però sentim alhora que tots estem cridats a viure aquesta plenitud. I els instants de plenitud il·luminen tota la nostra existència.

Em deia la priora de les jerònimes de Sant Matías que el seu orde no ha canonitzat monjos ni monges perquè considera que entrar en religió i viure de manera coherent amb aquesta vocació ja és la santedat. Igualment podríem dir de tots els batejats que viuen així la seva crida.

Però com viure aquesta plenitud? Pel camí amagat de les benaurances: si demanes l’Esperit com el pobre demana l’almoina, si estàs de dol, si ets humil, si tens fam i set de ser just, si ets compassiu, si ets nets de cor, si poses pau, si ets perseguit pel fet de ser just... és que ja vius aquesta plenitud.

Haureu escoltat que s’acaben de recuperar dos fragments ossis del reliquiari de Sant Jordi de la Generalitat que havien estat robats. Evidentment la nostra fe no s’ha de fonamentar en les relíquies,  però crec que les relíquies són el testimoni fefaent que els sants no han estat personatges espirituals si no persones concretes, de carn i ossos com nosaltres que neixen, envelleixen i moren. Avui és un dia assenyalat per venerar les relíquies dels sants.

La primera lectura és com una gran portalada romànica: hi apareixen àngels, ancians i els quatre vivents. Parla de 144.000. Evidentment es tracta d’un número simbòlic: representa la plenitud del poble de Déu: és el resultat de multiplicar 12x12x1000; dotze és el nombre de les tribus d’Israel, i equival, per tant a la totalitat del poble, i mil és la manera bíblica habitual de referir-se a una quantitat molt elevada.

Al Credo expressem la nostra fe en la comunió dels sants. El bisbe de Roma Francesc l’acaba de definir així: “la comunió dels sants és una gran família on tots els membres s’ajuden i se sostenen entre si... gràcies a la Resurrecció de Crist estableix un vincle indissoluble entre els que pelegrinen a la terra... i els que gaudeixen de la benaurança celestial, a la qual ens hi unim com Església, que trobar en l’oració d’intercessió, la forma més altra de solidaritat. Que el Senyor ens faci viure aquesta plenitud compartida.