Minoria agraïda

Homilia diumenge XXVIII de durant l’any

Dels deu “leprosos” tan sols un va tornar. De deu un. Jesús va viure en carn pròpia l’espina del desagraïment. També dels seus dotze escollits, a l’hora decisiva, només un romandrà fidel.

Quants capellans i seglars ara grans recorden amb dolor els anys de la secularització després del Concili: companys que havien compartit amb ells l’eucaristia van anar abandonant el ministeri per anar a partir el pa a d’altres taules.

I en les nostres comunitats, quants nens i nenes han passat aquests anys per la catequesi o per l’esplai? Quantes parelles s’han preparat a la parròquia pel matrimoni? I els nois i noies que s’han confirmat? Alguns hauran perseverat en la vida cristiana, molts d’altres potser no, però en qualsevol cas, que pocs que s’han incorporat a la comunitat!

Davant de les desafeccions, siguin quines siguin, hi ha dues temptacions: Sovint diem: “no ho estem fent bé” i ben segur que hauríem de millorar moltes coses, però no ens hem de culpabilitzar: hi ha tants factors que afecten la vida de les persones! Una altra temptació és el desagraïment: a l’Església hauríem de revisar molt a fons el tracte que donem als capellans o als religiosos secularitzats. Hi ha moviments que quan un militant els deixa, continuen preocupant-se d’ell. No podem ser desagraïts: aquelles persones han dedicat uns anys de la seva vida a la comunitat, no els podem criticar ni proscriure, i no sols hem de dir: “la porta està oberta per si volen tornar”: cal ajudar-los espiritualment i materialment. El bisbe Joan Carrera convidava als dinars de curs als capellans que s’havien secularitzat i també, en algun cas, a la seva esposa.
Hem escoltat que Jesús es manté fidel encara que nosaltres no en siguem. No hem de ser un reflex d'ell?
Sigui com sigui és evident que els cristians avui som minoria. Ho deia Benet XVI "una minoria creativa".  "Minoria" és una paraula realista, "creativa" és una paraula encoratjadora.

Avui estem vivint la beatificació més massiva de la història: cinc-cents vint-i-dos màrtirs de la persecució religiosa de 1934 a 1939 entre ells hi ha alguns bisbes, molts religiosos i religioses de diverses congregacions, sacerdots, laics... Cada biografia de cada màrtir és una ocasió per reflexionar: tots van donar la vida a causa de les seves creences, la majoria moriren perdonant, com Jesús. Els màrtirs ens ensenyen que la vida en aquest món no és un absolut, que també es pot donar la vida per amor als altres. L’himne dels màrtirs diu: “O màrtirs del Crist//sou foc i embranzida// no hi ha amor més gran//que donar la vida”. Tot i ésser tants també en el seu temps foren minoria però avui són llevat dins la pasta... Encomanem-nos-hi!