jueves, 31 de octubre de 2013

Plenitud


Homilia en la Solemnitat de Tots Sants 2013


Què és la santedat? Ens ho diu la litúrgia d’avui: és la plenitud de l’amor de Déu. Plenitud: una paraula forta però anhelada per tots nosaltres que sovint estem tan buits i vivim tan voltats de buidor. M’ho deia una mare de família, malalta,  bona cristiana que acaba de deixar l’hospital per anar a casa que li facin cures pal·liatives; semblava que no li preocupés tant el dolor físic com el moral. Em deia: “A l’hospital quina buidor les converses! Quanta frivolitat!”. I no es referia al personal, n’estava contenta, si no als altres malalts. I és que tenim enyorança de plenitud. Els sants són aquells que en el decurs de la història i també avui viuen aquesta plenitud. “De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” diu el pròleg de Sant Joan. La nostra vocació és de ser sants, o fills dignes de l’amor amb què el Pare ens estima… I en canvi, sentim que el nostre amor sovint és feble i immadur, però sentim alhora que tots estem cridats a viure aquesta plenitud. I els instants de plenitud il·luminen tota la nostra existència.

Em deia la priora de les jerònimes de Sant Matías que el seu orde no ha canonitzat monjos ni monges perquè considera que entrar en religió i viure de manera coherent amb aquesta vocació ja és la santedat. Igualment podríem dir de tots els batejats que viuen així la seva crida.

Però com viure aquesta plenitud? Pel camí amagat de les benaurances: si demanes l’Esperit com el pobre demana l’almoina, si estàs de dol, si ets humil, si tens fam i set de ser just, si ets compassiu, si ets nets de cor, si poses pau, si ets perseguit pel fet de ser just... és que ja vius aquesta plenitud.

Haureu escoltat que s’acaben de recuperar dos fragments ossis del reliquiari de Sant Jordi de la Generalitat que havien estat robats. Evidentment la nostra fe no s’ha de fonamentar en les relíquies,  però crec que les relíquies són el testimoni fefaent que els sants no han estat personatges espirituals si no persones concretes, de carn i ossos com nosaltres que neixen, envelleixen i moren. Avui és un dia assenyalat per venerar les relíquies dels sants.

La primera lectura és com una gran portalada romànica: hi apareixen àngels, ancians i els quatre vivents. Parla de 144.000. Evidentment es tracta d’un número simbòlic: representa la plenitud del poble de Déu: és el resultat de multiplicar 12x12x1000; dotze és el nombre de les tribus d’Israel, i equival, per tant a la totalitat del poble, i mil és la manera bíblica habitual de referir-se a una quantitat molt elevada.

Al Credo expressem la nostra fe en la comunió dels sants. El bisbe de Roma Francesc l’acaba de definir així: “la comunió dels sants és una gran família on tots els membres s’ajuden i se sostenen entre si... gràcies a la Resurrecció de Crist estableix un vincle indissoluble entre els que pelegrinen a la terra... i els que gaudeixen de la benaurança celestial, a la qual ens hi unim com Església, que trobar en l’oració d’intercessió, la forma més altra de solidaritat. Que el Senyor ens faci viure aquesta plenitud compartida.

 

sábado, 26 de octubre de 2013

Els darrers bancs


Homilia diumenge XXX de durant l’any

Aquesta paràbola de Jesús és molt real i us pregaria que no penséssiu: “això és per als altres”. No: també és per a tu. També és per a mi. Si ens aturem un moment haurem de reconèixer que tots nosaltres també  hem pensat de vegades: “no sóc com els altres...”.  Molt sovint som temptats per la vanitat, de vegades ben subtilment. Ens agrada que ens alabin i fins i tot que ens adulin... Però  també és cert que de vegades ens sentim ben poca cosa com el cobrador d’impostos que “ni gosava aixecar els ulls al cel”. Santa Teresa deia que “humildad es andar en verdad”. Entre poc i massa. I el Senyor és pedagog perquè quan ens vantem massa, ens ve, no sabem com, una cura d’humilitat.

Quan jo era capellà jove, no podia sofrir que la gent a missa s’assegués als darrers bancs. Pensava, i penso encara, que una assemblea dispersa no és assemblea ni és missa. Però amb tot, cada vegada més respecto aquells que seuen als darrers bancs… El bisbe Joan Carrera, deia : potser un home a l’església mai no cantarà, però això no vol dir que no pregui interiorment ni que no s’uneixi al sentit dels cants. I penso, qui sóc jo per judicar-los? “Molts que ara són primers seran darrers...”. Abans de combregar a totes les misses diem com el centurió: “Senyor jo no sóc digne que entreu a casa meva…”. I el Papa Francesc, com molts sacerdots, acabada la missa, es posa a donar gràcies, als darrers bancs...

És la lliçó de la ultimitat. Aquella que haurem d’aprendre al final dels nostres dies. Si tots quan s’apropés el nostre final fóssim capaços de repetir aquestes paraules de Sant Pau que hem escoltat: “Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel”. Quin testimoni que ens donen les persones grans que malgrat les limitacions de l’edat, malgrat no entendre moltes coses, es mantenen fidels! Voldria esmentar el bisbe Jaume Camprodon, emèrit de Girona, que aquesta setmana ha celebrat els seus 40 anys de bisbe i ho ha fet senzillament en el lloc on resideix, les Germanetes dels Pobres de Girona, on als seus 85 anys viu voltat d’ancians i d’ancianes com ell i que en la seva missa quotidiana ens va obsequiar amb una homilia preciosa sobre les llums que Déu li havia enviat en la seva vida.

Avui fa 27 anys que el Papa Joan Pau II, aviat sant, va convocar els líders religiosos del món a pregar per la pau. Tots recordem la imatge del Papa al centre com amfitrió, però al mateix nivell dels diversos líders religiosos sense cap distinció. L’Esperit d’Assís és un signe del temps, un fruit del decret de llibertat religiosa del Concili Vaticà II. Any rera any, les trobades interreligioses s’han anat estenent pel món, organitzades per la comunitat de Sant Egidio i convocant també intel·lectuals, artistes i polítics. Tot un signe del nostre temps. Les religions tenen una especial responsabilitat en la causa de la pau.

Jo em vaig ordenar precisament l’any 86, l’any de l’Esperit d’Assís i he sentit que aquest Esperit marcava el meu ministeri. Per això quan fa dos anys vaig celebrar el 25è aniversari d’ordenació, vaig escriure aquest sonet que vaig llegir en l’àpat del Seminari:

Ens van ordenar l’any vuitanta-sis

-o blanca corona del presbiteri!-

pels laics agombolats, preuat misteri,

servem d’aquell jorn un calfred precís.

 

El Papa inicià l’esperit d’Assís:

el vent del Concili planava aeri

com un signe del novell ministeri

promoure amb creients del diàleg l’encís.

 

Amb l’argent als polsos, Benet XVIè

ens fa sortir a l’atri dels gentils:

enraonar-hi ens farà a tots més humils.

 

Veiem despuntar un matí serè

contemplatius pobres com sant Francesc,

obrim les finestres, que entri l’aire fresc!

 

Ara m’adono que vaig acabar esmentant precisament a Sant Francesc i l’aire fresc... sense saber que dos anys després el Senyor ens regalaria un bisbe de Roma que imitant el pobrissó adoptaria aquest nom i que, com diu amb l’encert l’acudit, portaria a l’Església “Buenos Aires”.

domingo, 20 de octubre de 2013

Fe, caritat i missió


Fe+Caritat=Missió

Homilia diumenge XXIX de durant l’any

Avui celebrem el Domund, el diumenge de les missions. El lema de la Jornada d’enguany és una suma: Fe + Caritat= Missió.

Comentem breument cada un d’aquests sumands i el resultat.

FE: L’evangeli d’avui acaba amb una pregunta punyent: Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra? Jesús, com diem en un prefaci de la missa, ens ve a trobar a través de cada home i de cada esdeveniment. Segur que en molts cors troba fe i paciència. Un missioner a Burundi el pare Josep Maria Massana caputxí explica que un dissabte cap a les deu del matí, una dona que venia de mercat va demanar de confessar-se. Ell li va dir: “Entra a l’església, que ja vinc”. Estava rentant la roba i ho volia acabar. Qüestió de deu minuts. Però em vaig distreure i vaig començar una altra cosa. I una altra. Arribà l’hora de dinar. Després, cap a la una, de cop i volta em vaig recordar d’aquella dona. Corrents vaig a la capella i me la trobo resant el rosari-quants n’hauria resat!-. Li vaig dir: “Perdona, m’he distret!”. Ella amb un somriure pacífic em va respondre: “Els sacerdots teniu moltes obligacions... Tots ho sabem”. Aquest testimoni d’aquesta africana ens ensenya que hem de viure d’una altra manera el temps. Quants testimonis de missioners  són profundament alliçonadors. Ells mateixos moltes vegades diuen que és més el que reben que el que donen. Aquesta fe porta a l’esperança. L’objectiu de la paràbola de Jesús és únic “hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança”. Aquella dona ho tenia molt magre. Però va ser la seva tenacitat la qui finalment va vèncer aquell jutge “que desconeixia tot temor de Déu”. És suggeridora també la imatge d’aquell Moisès que aixeca les mans per pregar. Els signes més antics de l’orant, també en el cristianisme ens el presenten així, amb les mans alçades. Avui no preguem per una victòria militar, si no per la victòria del bé sobre el mal. I demanem subsidis i ajuts de pregària.

CARITAT: És l’amor a fons perdut. Que no espera cap recompensa, però que rep el cent per u. Ho hem escoltat en la segona lectura: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.” Hi ha una horitzó, doncs, la maduresa. Aquella maduresa humana i cristiana de la qual parlava el benvolgut doctor Jubany a qui voldria recordar en el centenari del seu naixement. Tots hem de madurar, els adolescents, els joves, els adults... I això requereix que la nostra vida estigui il·luminada per l’Escriptura i que hi hagi correcció fraterna.

MISSIÓ: El resultat és que tots tenim una missió: proclamar –amb paraules i amb gestos- la paraula de l’evangeli. Des del nostre beat Ramon Llull fins avui, l’art dels missioners és ensenyar els camins de la salvació a partir del que cadascú és i creu. Quina tasca tan difícil, però alhora tan bonica!

domingo, 13 de octubre de 2013

Minoria agraïda


Homilia diumenge XXVIII de durant l’any

Dels deu “leprosos” tan sols un va tornar. De deu un. Jesús va viure en carn pròpia l’espina del desagraïment. També dels seus dotze escollits, a l’hora decisiva, només un romandrà fidel.

Quants capellans i seglars ara grans recorden amb dolor els anys de la secularització després del Concili: companys que havien compartit amb ells l’eucaristia van anar abandonant el ministeri per anar a partir el pa a d’altres taules.

I en les nostres comunitats, quants nens i nenes han passat aquests anys per la catequesi o per l’esplai? Quantes parelles s’han preparat a la parròquia pel matrimoni? I els nois i noies que s’han confirmat? Alguns hauran perseverat en la vida cristiana, molts d’altres potser no, però en qualsevol cas, que pocs que s’han incorporat a la comunitat!

Davant de les desafeccions, siguin quines siguin, hi ha dues temptacions: Sovint diem: “no ho estem fent bé” i ben segur que hauríem de millorar moltes coses, però no ens hem de culpabilitzar: hi ha tants factors que afecten la vida de les persones! Una altra temptació és el desagraïment: a l’Església hauríem de revisar molt a fons el tracte que donem als capellans o als religiosos secularitzats. Hi ha moviments que quan un militant els deixa, continuen preocupant-se d’ell. No podem ser desagraïts: aquelles persones han dedicat uns anys de la seva vida a la comunitat, no els podem criticar ni proscriure, i no sols hem de dir: “la porta està oberta per si volen tornar”: cal ajudar-los espiritualment i materialment. El bisbe Joan Carrera convidava als dinars de curs als capellans que s’havien secularitzat i també, en algun cas, a la seva esposa.
Hem escoltat que Jesús es manté fidel encara que nosaltres no en siguem. No hem de ser un reflex d'ell?
Sigui com sigui és evident que els cristians avui som minoria. Ho deia Benet XVI "una minoria creativa".  "Minoria" és una paraula realista, "creativa" és una paraula encoratjadora.









Avui estem vivint la beatificació més massiva de la història: cinc-cents vint-i-dos màrtirs de la persecució religiosa de 1934 a 1939 entre ells hi ha alguns bisbes, molts religiosos i religioses de diverses congregacions, sacerdots, laics... Cada biografia de cada màrtir és una ocasió per reflexionar: tots van donar la vida a causa de les seves creences, la majoria moriren perdonant, com Jesús. Els màrtirs ens ensenyen que la vida en aquest món no és un absolut, que també es pot donar la vida per amor als altres. L’himne dels màrtirs diu: “O màrtirs del Crist//sou foc i embranzida// no hi ha amor més gran//que donar la vida”. Tot i ésser tants també en el seu temps foren minoria però avui són llevat dins la pasta... Encomanem-nos-hi!

 

 

domingo, 6 de octubre de 2013

De fe sempre més


Homilia diumenge XXVI de durant l’any

De fe mai no en tindrem prou: sempre en podem demanar més. Com d’esperança o de caritat. Fe vol dir confiança. Fe és creure que la nostra raó és limitada. Fe vol dir que hi ha misteri dintre meu, dins de l’altre i en el món que ens toca viure.

Aquesta setmana farà un any que es va convocar l’Any de la Fe. Em pregunto i us pregunto, tenim més fe ara que fa un any? Jo personalment sento que sí.  Encara que em falta molt. Però voldria , com dit l’apòstol “revifar la flama del do de Déu que porto en virtut de la imposició de mans”. Intento mirar les persones i les circumstàncies de la vida amb una mirada de fe, que és també una mirada estimadora. Si mirem així descobrirem una profunditat insondable.

Fe és també disponibilitat. Avui hauríem de repetir: “som servents sense cap mèrit, ja hem fet el que havíem de fer, ara Senyor, què vols que faci?”

Aquests dies estem recordant el bisbe Joan Carrera en el cinquè aniversari de la seva mort. Ahir recordàvem la seva coherència entre el que deia i el que feia. La seva relació amb els immigrants, amb els presos, amb el món de la cultura, amb els allunyats. El deia un seglar amic de molts anys del bisbe Joan, en Francesc Serra: “com li hauria agradat al bisbe el Papa Francesc!” De fet ells dos tenen moltes coses en comú: el fet d’anar a les perifèries de l’existència (el bisbe Carrera nascut a Cornellà, però habitant des de petit a Sant Feliu de Llobregat sempre va fer feina als barris la Barceloneta, l’Hospitalet, Llefià, Bufalà...). Un altre tret en comú, el seu franciscanisme: la senzillesa en el seu habitatge, Carrera sempre va viure en pisos senzills. La seva sobrietat en el vestir. El fet de “callejear” que el Sant Pare recomana als preveres... Recordo que a Bufalà el bisbe Joan anava pels carrers del barri, al garatge, a comprar, sovint caminava per Martí Pujol per anar a agafar el tren... Li agradava quan podia fins i tot passejar per Montigalà... I anant més a fons la seva preocupació pels pobres. Quants comptes endarrerits va pagar, a quants va salvar del desnonament... En parlava arran de la seva mort  Pilar Rahola:  “Què diré del teu sentit de justícia? Probablement un dels fets més importants i èpics de la història de Llefià, te la teva empremta persona. Aquella cooperativa d’habitatges, que aconseguíreu tirar endavant en els anys difícils, i que va donar aixopluc a dues-centes persones. I en els teus temps de vicari episcopal en els ambients obrers. I el teu compromís amb els pobres, que mai no t’ha abandonat” des de les èpoques llunyanes del teu sacerdoci a la Barceloneta a la Barceloneta, a l’Hospitalet, a Llefià , a Bufalà...”.

Diumenge vinent hi haurà a Tarragona una de les beatificacions més nombroses de l’Església. Cada biografia de cadascun dels màrtirs és un motiu de reflexió. Aquelles víctimes de la persecució religiosa van morir a causa de la fe. La vida és molt important, però no és un absolut: hi ha conviccions que encara ho són més i per les quals val la pena lliurar-la. És la màxima expressió de fe i també d’esperança i de caritat.