domingo, 29 de septiembre de 2013

Salvar el gran esvoranc

Homilia diumenge XXVI C

Al final de la celebració de les exèquies cristianes diem aquesta antífona: “que el cor dels àngels t’aculli i que tinguis amb Llàtzer el pobre un repòs etern”. És d’aquest Llàtzer que ens parla l’evangeli d’avui.  Aquest pobre que veiem representat en algunes pintures romàniques, en un racó, amb el cos tot nafrat. Encara avui, quan una persona està plena de ferides diem: “sembla un Sant Llàtzer”. D’ell deriva també la paraula “llatzaret”, un hospital on ingressaven els malalts infecciosos o leprosos.

Però Llàtzer tenia la riquesa més gran, tenia nom, era conegut per Déu. El ric en canvi - encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló- era com subratlla Sant Jeroni, un ric anònim, que en haver tancat la porta al pobre, la tancava a Déu mateix. Com ha comentat el bisbe José Rico, auxiliar de Getafe, no es parla dels crims ni dels delictes d’aquell ric, el seu pecat era la indiferència envers el seu proïsme. Expliquen que aleshores el costum dels banquets era netejar-se els dits amb engrunes de pa i per això els pobres, com gossets, se les menjaven. La distància que el ric va posar entre ell i el pobre esdevé un abisme insuperable quan arriba el moment de rebre justícia després de la mort. També la beata Teresa de Calcuta advertia que el pitjor mal és la indiferència.

Per tant la resposta és la proximitat. Aquesta és la qualitat que ens està ensenyant el papa Francesc. La proximitat als altres fins i tot  als que ens fan més fàstic i repulsió. Com Sant Francesc quan va besar el leprós, al principi de la seva conversió. Recordo una vegada fa anys, anant de pelegrinatge a Egipte, el capellà que ens acompanyava es va acostar a un pobre cec vestit pobríssimament que semblava ben bé un “sant Llàtzer” i li va fer una almoina. Recordo amb emoció la reacció d’agraïment i d’alegria d’aquell bon home. Crec que gairebé sempre que he fet almoina a un pidolaire la resposta ha estat agraïda: “que Déu el beneeixi, que tingui salut...”.

Però certament no es tracta només d’almoina: es tracta de lluitar amb tots els nostres mitjans per tendir ponts, perquè en el nostre món no hi hagi fractures ni esvorancs. Que com ens ha recomanat Sant Pau busquem de practicar sempre la “justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència i la mansuetud”. No són sols principis genèrics, ni paraules grans, cada dia tenim moltes ocasions de practicar-les.

Que els arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael, la festa dels quals avui celebrem, ens puguin un dia acollir al paradís el dia de la nostra mort, quan siguem definitivament pobres. Allí veurem com Llàtzer que Déu és la major riquesa.

miércoles, 25 de septiembre de 2013

Sonet al company blasmat de foll

Per comprendre cal creure
Goethe
 
Sonet al company blasmat de foll
 
Jo vull amic comprendre el teu relat
tot i que m’apari maldestre o estrany
o et diguin nunci de mal averany
duus dedins teu llavors d’eternitat.
 
Clames potser que vols ésser estimat
i et fibla punyent  un recòndit dany
o el fuet interior d’un gran desengany
tenyint cada mot d’aspror i soledat?
 
Em nego a esbrinar-ne el rerefons
i t’escoltaré, pacient l’oïda
perquè ens torni la calma ara esvaïda
 
i junts puguem  junyir els nostres sons
per fer una simfonia de vides
que abasti fites només pressentides.
 
23/09/2013
Sant Pius de Pietrelcina

sábado, 21 de septiembre de 2013

Astuts i prudents


Homilia Diumenge XXV de durant l’any

El biblista mossèn Josep Rius Camps ens ajuda a posar en context la paràbola de l’administrador infidel que acabem de proclamar: “El majordom tenia dret a autoritzar préstecs i com que no percebia cap sou se’n rescabalava incloent-ne els interessos en el rebut de la quantitat prestada: aquí el que fa astutament aquest administrador és prescindir-ne per guanyar-se amics un cop l’hagin acomiadat.”

L’astúcia. Jesús dirà que hem de ser senzills com coloms i astuts com serpents, però com comentava amb humor el pare Jesús Renau, jesuïta, el Senyor no va dir mai el tant per cent de cada cosa... El que sembla cert és que entre els jueus ja circulava la màxima que calia ser astuts i el Senyor hi va posar el contrapunt de la senzilles del colom. Ésser astut i sagaç en les coses d’aquest món és necessari, no podem ser ingenus. Com deia un amic sacerdot ja traspassat: “Ésser ingenu en la infantesa és una virtut, en l’adultesa, un pecat”. Però en el Regne ací a la terra, no hem de ser astuts amb els qui estimem i ens estimen, amb els amics, amb ells hem de ser senzills i sense replecs.

El Senyor d’aquesta paràbola en treu una lliçó de prudència: “Ha estat prudent, perquè en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”. La prudència és una virtut que sovint fem sinònima de cautela: prudència en la carretera, a taula... però té també un sentit molt més profund: ésser prudent vol dir posar tots els recursos al servei d’una bona acció. Cal cultivar doncs aquesta virtut cardinal que és parenta de la previsió.

Si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, ¿qui us confiaria les riqueses veritables? Hi ha països que són molt rigorosos quant a la moral privada del governant. A Estats Units no es tolera que un president que no sigui fidel a la seva dona pugui ser fidel a la nació.

Les paraules de la profecia d’Amós que hem escoltat sembla que descriguin la corrupció d’avui: “farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra”....

Sabeu que el Papa Francesc ha concedit una llarga entrevista al jesuïta P. Antonio Spadaro. És una entrevista excepcional, que cal que tots llegiu detingudament i que haurem d’anar aprofundint. En el proper número de Catalunya Cristiana la trobareu íntegra en català i en castellà. En ella Francesc, amb una humilitat extraordinària, es reconeix pecador, com aquell administrador que s’aferra al seu diner quan sent la crida del Senyor.

“Qui és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor”, ha dit Jesús. I el bisbe de Roma tot comentant una frase de Sant Ignasi sobre el govern diu: “no tenir mida en allò que és gran, però concentrar-se en allò que és petit”. Discernir és un pilar de l’espiritualitat del Papa, tant de bo sigui també un far lluminós en la nostra vida.

domingo, 8 de septiembre de 2013

La saviesa de la previsió


Homilia diumenge 23 de durant l’any

Avui les paraules de Jesús, adreçades a la multitud són dures: hem de deixar el pare i la mare? hem de deixar l’espòs o l’esposa? Hem de deixar els germans? Jesús va ser el primer en viure anys i més anys a casa dels seus pares, a Natzaret. Després la seva mare i alguns dels seus parents el van seguir com a deixebles. El sentit del advertiment d’avui és clar: l’amistat és superior a la consanguinitat i fins i tot els consanguinis s’han de deixar en el cas que siguin un obstacle per seguir (imitar) el Senyor. Altrament no. Això passava en les primeres comunitats i d’alguna manera continua passant avui. Però és una tensió que es pot resoldre de manera favorable. En aquesta parròquia de Santa Maria n’hem tingut un testimoni exemplar: mossèn Joaquim Vidal, pare de família i avi, que quan es va quedar vidu va pensar en ser sacerdot i ho fou durant deu anys. Va ser fidel alhora al ministeri i a la seva família natural.
La paràbola de Jesús és clara: cal ser previsors. Cal preveure, és a dir veure per endavant. El dia de Sant Fèlix vaig ser a Vilafranca del Penedès i vaig gaudir veient els castells i les torres humanes que van assolir fites noves, molt aplaudides. Em van explicar que quan els castellers preveuen que un castell humà no pot prosperar, el desfan sense més. Només quan toca la gralla han de seguir endavant. Saber-se retirar a temps és un signe de saviesa. El llibre de la Saviesa ens ha dit però que “els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions”. Això és cert si ens refiem només de la nostra raó que és limitada i finita. Altra cosa és que raonem i que preveiem segons el Senyor. I això només s’assoleix en la pregària, procurant que la nostra voluntat sigui plenament sintònica amb la voluntat de Déu.

Ahir tots vam pregar per la pau, seguint el consell del Papa Francesc: Pau a Síria, pau a l’Orient Mitjà, pau a tota la humanitat. Sabem que la pau s’ha d’ensenyar a cada generació. Cal que els infants aprenguin ja de petits a viure en pau. Cal que tots contribuïm a consolidar una veritable cultura de la pau.
Dimecres celebrarem la Diada. Demanem al Senyor llum en aquesta hora. Els bisbes catalans en el document “Al servei del nostre poble”, que recull l’esperit d’”Arrels cristianes de Catalunya” ensenyen: “Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació”. Com ha dit el bisbe de Girona, Francesc Pardo, cal que estem ben informat de totes les possibles opcions. La informació precisa vol dir conèixer les conseqüències de les diverses propostes que es facin. Cal evitar una fractura social. Cal dialogar amb les institucions que calgui per pactar el full de ruta. Les subjeccions legals no poden ser una excusa... L’Església té un paper important a fer... El seny que és tan propi dels catalans ens ensenyarà en aquesta hora a pactar el que calgui per poder arribar a assolir allò que desitgem.

Encomanem-nos a la Mare de Déu de Núria, avui que commemorem la Nativitat de Maria, com va fer-ho  el poeta Joan Maragall: “Quan a l’última portella/tot el cel s’eixamplarà,/ amb alegria novella/veurem la plana més bella/i la verdor que s’hi fa.