Cinc anys de crisi

Diumenge XXI de durant l'any

Fa cinc anys que ens va visitar la crisi. Cinc anys que va esclatar la bombolla immobiliària, que van començar a tancar empreses i comerços, que moltes persones joves i no tan joves van quedar en l’atur o van veure reduït el seu horitzó laboral. Cinc anys de retallades en temes tan sensibles com la sanitat o l’ensenyament. Cinc anys d’un desconcert creixent. Ja és impossible d’amagar el cap sota l’ala: la crisi és al carrer i és a casa nostra.

Sense preveure-ho hem hagut d’estrènyer-nos el cinturó i hem hagut d’entrar per “la porta estreta”, la porta estreta d’un viure més sobri, més modest, més d’acord amb les nostres possibilitats reals. Cinc anys per comprendre que és hora d’emprendre un nou estil de vida. Cinc anys que ens donen l’oportunitat de mirar endins, de girar els ulls cap a Déu.

Per això, benaurada crisi si ens purifica, si ens ajuda a valorar les coses que són realment importants: la vida, la família, l’amistat, la naturalesa, la pregària...Benaurada crisi si ens dóna l’oportunitat de dissenyar nous models econòmics i socials on aquells que fins ara eren els darrers de la societat tinguin un habitatge digne i unes condicions de vida més humanes.  Benaurada crisi si ens permet d’aprendre la lliçó que cal treballar per viure però no viure per treballar.

“Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor” hem escoltat.  Déu és un Pare amorós que ens corregeix perquè ens estima. I amb ulls de fe les adversitats que ens toca viure són instruments dels quals Ell es val per corregir-nos amb moderació. “La correcció de moment no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”.

Aquestes setmanes els mitjans de comunicació ens parlen de notícies esfereïdores, notícies de massacres, d’atemptats, de diàspores massives. No podem mirar cap un altre costat. Totes aquestes víctimes són germans nostres en l’existència i “les tristeses i les angoixes dels homes i dones del nostre temps ho són també de l’Església... i no hi ha res d’humà que no tingui ressò ne el cor dels creients “ (Cf. GS, 1,1). Què podem fer davant d’aquest panorama desolador? El Papa Francesc a l’inici del seu pontificat denunciava “els Herodes que tramen plans de mort, destrueixen i desfiguren el rostre de l’home i de la dona”. I ens convidava a “custodiar la gent, a preocupar-nos per tots, per cadascú, amb amor, especialment els nens, els ancians que són els més fràgils i sovint es queden a la perifèria del nostre cor”. Apostar per tenir cura de la vida, de tota vida, és la manera més efectiva d’oposar-se a la cultura de la mort.

Per això: “enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen”. Cadascú ens hem de preguntar quines mans i quins genolls hem d’enfortir. De qui tinc cura? De qui hauria de tenir-ne més? Si tinc cura d’aquells que n’he de tenir, la “cultura de la custòdia” creixerà com una taca d’oli, esperançadora, i anirà allunyant la cultura de la mort.

Que aquesta eucaristia ens doni força per estimar. Qui estima de debò es dóna, no vol acaparar i és capaç de passar per la porta estreta i d’aplanar els camins a tots.