sábado, 31 de agosto de 2013

Faré una bona acció i no ho diré a ningú


L’evangeli de cada diumenge en forma de power point que elaboren les monges benetes de Montserrat està francament bé. Els textos, acompanyats d’imatges i comentaris, es fan més entenedors i propers. A la parròquia de Sant Francesc l’enviem a centenars de persones. Si no el rebeu encara podeu demanar-ho o  entrar a benedictinescat.com

Doncs bé, l’evangeli d’aquest diumenge subratlla en un requadre l’afirmació o consell de Jesús: ”Quan facis un dinar o un sopar no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien i ja tindries la recompensa. Més aviat quan facis una festa convida-hi pobres invàlids, coixos i cecs” I l’il·lustra aquest passatge molt encertadament amb la imatge d’un menjador popular servit per una Missionera de la Caritat, la congregació fundada per la beata Teresa de Calcuta. Són més de 4.500 religioses en més de 133 països. Unit als tres vots de pobresa, obediència i castedat, fan un quart vot de “servei lliure i desinteressat als més pobres entre els pobres”.

Hi ha molts d’altres menjadors socials. Penso en el que porta l’escaient nom d’Emmaús, que organitzen les parròquies de la Mare de Déu del Pilar i de Sant Eugeni Papa, a l’esquerra de l’Eixample de Barcelona per a persones soles... O en el que dirigeixen els PP. Barnabites a Sant Adrià de Besós. Penso també en el dinar multitudinari que organitza cada any la Comunitat de San Egidio a la basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona el dia de Nadal... Potser tindrem també un menjador social a Badalona, la tercera ciutat de Catalunya...

Però una cosa que m’ha impressionat d’aquests menjadors és que de vegades els qui en són beneficiaris no agraeixen res a les persones voluntàries que els serveixen. De vegades fins i tot arriben a la paraula grollera o a l’insult. No podem judicar ningú. Sovint les persones amb mancances econòmiques arriben a patir trastorns mentals i no són conscients del que diuen ni del que fan. Però aquest rebuig aparent encara posa més en relleu la gratuïtat d’aquell servei. Tot és a fons perdut.

És coneguda l’anècdota d’aquell senyor que li va dir a Mare Teresa: “jo no faria això que vostè fa ni per tot l’or del món” i ella li va respondre: “ni jo tampoc”.

En una civilització de la imatge com la nostra, tothom busca un protagonisme. I això passa en la societat civil però dissortadament ens passa també a l’Església. El bisbe de Roma, Francesc, ha denunciat a aquells prelats que prenen un posat principesc, és ridícul. Però no ens quedem mirant els altres, mirem-nos a nosaltres mateixos: quantes vegades en entitats d’Església dedicades al servei dels malalts i dels pobres hi ha protagonismes estèrils, lluites intestines que no porten enlloc. Em deia un senyor no habitual d’una parròquia que es va oferir al rector per llegir una lectura a la missa i el mossèn li va dir: “millor que no ho faci perquè els qui llegeixen sempre s’ofendrien.”

Per arribar a la maduresa humana i cristiana hauríem de rebre tots lliçons d’ultimitat. Ho hem escoltat a la primera lectura: “fill meu, si ets ric, sigues humil i seràs més estimat que el qui dóna esplèndidament”.

El beat  Joan XXIII escrivia: “només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú”. Us imagineu que tots féssim aquest propòsit? El de fer el bé discretament sense voler sortir a la foto ni anunciar-ho a toc de trompeta? Segurament tots seríem més feliços. Les lliçons de Jesús són plenes de saviesa, que és per a tots i per tothora. Seríem imatges vivents d’aquest Déu que hem cantat en el salm: “Pare dels orfes/defensor de viudes/(...)/dóna casa als desemparats/allibera els captiu i els enriqueix”.  

L’eucaristia és aquest aplec festiu del qual parla la carta als hebreus: hi acudeixen els ciutadans del cel, tots estem cridats a ser-ne.

domingo, 25 de agosto de 2013

Cinc anys de crisi


Diumenge XXI de durant l'any

Fa cinc anys que ens va visitar la crisi. Cinc anys que va esclatar la bombolla immobiliària, que van començar a tancar empreses i comerços, que moltes persones joves i no tan joves van quedar en l’atur o van veure reduït el seu horitzó laboral. Cinc anys de retallades en temes tan sensibles com la sanitat o l’ensenyament. Cinc anys d’un desconcert creixent. Ja és impossible d’amagar el cap sota l’ala: la crisi és al carrer i és a casa nostra.

Sense preveure-ho hem hagut d’estrènyer-nos el cinturó i hem hagut d’entrar per “la porta estreta”, la porta estreta d’un viure més sobri, més modest, més d’acord amb les nostres possibilitats reals. Cinc anys per comprendre que és hora d’emprendre un nou estil de vida. Cinc anys que ens donen l’oportunitat de mirar endins, de girar els ulls cap a Déu.

Per això, benaurada crisi si ens purifica, si ens ajuda a valorar les coses que són realment importants: la vida, la família, l’amistat, la naturalesa, la pregària...Benaurada crisi si ens dóna l’oportunitat de dissenyar nous models econòmics i socials on aquells que fins ara eren els darrers de la societat tinguin un habitatge digne i unes condicions de vida més humanes.  Benaurada crisi si ens permet d’aprendre la lliçó que cal treballar per viure però no viure per treballar.

“Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor” hem escoltat.  Déu és un Pare amorós que ens corregeix perquè ens estima. I amb ulls de fe les adversitats que ens toca viure són instruments dels quals Ell es val per corregir-nos amb moderació. “La correcció de moment no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”.

Aquestes setmanes els mitjans de comunicació ens parlen de notícies esfereïdores, notícies de massacres, d’atemptats, de diàspores massives. No podem mirar cap un altre costat. Totes aquestes víctimes són germans nostres en l’existència i “les tristeses i les angoixes dels homes i dones del nostre temps ho són també de l’Església... i no hi ha res d’humà que no tingui ressò ne el cor dels creients “ (Cf. GS, 1,1). Què podem fer davant d’aquest panorama desolador? El Papa Francesc a l’inici del seu pontificat denunciava “els Herodes que tramen plans de mort, destrueixen i desfiguren el rostre de l’home i de la dona”. I ens convidava a “custodiar la gent, a preocupar-nos per tots, per cadascú, amb amor, especialment els nens, els ancians que són els més fràgils i sovint es queden a la perifèria del nostre cor”. Apostar per tenir cura de la vida, de tota vida, és la manera més efectiva d’oposar-se a la cultura de la mort.

Per això: “enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen”. Cadascú ens hem de preguntar quines mans i quins genolls hem d’enfortir. De qui tinc cura? De qui hauria de tenir-ne més? Si tinc cura d’aquells que n’he de tenir, la “cultura de la custòdia” creixerà com una taca d’oli, esperançadora, i anirà allunyant la cultura de la mort.

Que aquesta eucaristia ens doni força per estimar. Qui estima de debò es dóna, no vol acaparar i és capaç de passar per la porta estreta i d’aplanar els camins a tots.

 

domingo, 18 de agosto de 2013

El foc renovador


Diumenge XX de durant l'any
El profeta Jeremies era incomprès de tothom: era titllat de traïdor a la pàtria perquè l’estimava i li deia la veritat. Els era molt incòmode i entre d’altres suplicis va ser baixat en una cisterna plena de fang perquè hi morís de fam... També Jesús va passar una nit en una presó subterrània. Una situació límit. I en el cas de Jeremies va ser un eunuc africà, un estranger, Ebed-Méleck el qui es va recordar d’ell i va intercedir per Jeremies davant del rei Sedecias i amb un escamot el va rescatar.  Al voltant nostre hi continua havent veus profètiques... les escoltem o les  fem callar? També pot ser que la nostra situació vital sigui avui sentir que ens estem enfonsant en el fang o potser veiem a tants que al nostre voltant s’hi enfonsen... de vegades hem d’allargar la mà i deixar-nos ajudar per sortir-ne, d’altres hem de ser nosaltres qui l’allarguem... Ho ha dit el salmista amb agraïment i alliberat: “m’ha tret fora del fang/del llot on em moria/ha posat els meus peus sobre la roca/i m’hi sento segur”. Recordem, deixem passar pel cor, experiències semblants d’alliberament a la nostra vida.

Jesús ens obre el cor i ens diu que ha vingut a portar foc a la terra. El foc en la Bíblia és signe de la presència activa de Déu. En les seves manifestacions glorioses al Sinaí, o en la vocació d’Isaïes... Sense el foc de Déu, la humanitat seria una flama apagada (Gomà).  És també el foc de l’Esperit Sant que, en forma de llengües, davallarà sobre Maria els apòstols i altres deixebles, al Cenacle. És el foc de la Veritat, el foc de la purificació interior. No és aquell foc que destrueix (com els que estem vivint en aquests mesos d’estiu als boscos o el d’un Egipte ensagnat pel radicalisme) sinó el que renova, el foc de la caritat… Nosaltres hem de ser portadors d’aquest foc que il·lumina, escalfa i renova. Al peu d’un quadre expressionista del Sagrat Cor, pintat per Francesca Güell hi ha escrita aquesta frase: “El cor és una foguera, si crema en Veritat fa llum, si crema en la mentida s’abrasa i es consumeix en les tenebres… “. Vivim aquest foc? L’escampem?

El baptisme que Jesús espera és la seva mort, amb la qual ha de portar la salvació a la humanitat. Però fins que no haurà passat aquesta prova explica que se sent “amb el cor oprimit”...La carta als hebreus és una exhortació  a perseverar en la fe: ens ha recordat que en la nostra lluita contra el pecat encara no ens hi hem enfrontat fins a vessar la sang, és a dir fins a dar la vida. Aquesta és una de les missions del cristià: lluitar contra el mal amb totes les seves forces. Anar contra la injustícia, la crueltat i tot allò que oprimeix el germà.

 Complint la profecia de l’ancià Simeó que va anunciar a Josep i a Maria que el seu Fill seria una “signe de contradicció, una senyera combatuda”, Jesús anuncia avui, amb gran tristor les divisions que comportarà el seu missatge; fa referència al dolor d’alguns creients que seran traït pels més íntims, fins i tot de la seva pròpia família. Quantes famílies hi ha renyides, trencades o dividides per raons més fútils! Jesús ha vingut a portar un ensenyament d’unitat. L’afavorim?

viernes, 16 de agosto de 2013

Soneto a Javier Bustamante



Soneto a Javier Bustamante Enríquez en su cuarenta aniversario

Sant Jeroni de la Murtra 15 de agosto de 2013

 

Naciste el día de la Asunción

y ella te marcó hondo con su sello

tu misión: recordarnos que es bello

ascender para mejor fruición.

 

Tus poemas, contenida emoción,

expresan con maestría todo aquello

que quisimos decir; son un destello

de un sueño hecho grito y canción.

 

Tu murtrear silente y hogareño

atrae mucha gente a tu vera

pues rezumas esperanza certera.

 

Artista de la vida, tu empeño

nos hace parte de tu plenitud

y cómplices de tu alta inquietud.

 

 

jueves, 15 de agosto de 2013

Sorgite amica mea


Homilia en la solemnitat de Maria Assumpta

Sorgite amica mea, “aixeca’t amiga meva”, aquestes tres paraules extretes del Càntic dels Càntics, són l’epitafi d’una gran filòsofa espanyola, Maria Zambrano, i expressen molt bellament el misteri que avui celebrem. Avui és la Pasqua, la resurrecció de Maria. I la resurrecció és això, un aixecar-se, un llevar-se del dolç son de la mort. Cada dia pensem: “sóc jo qui em llevo”, però no pensem: “és Ell qui em lleva” i en realitat és així, la nostra vida és a les seves mans: com diem en un prefaci “en Ell vivim, ens movem i som”.

L’últim llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, el del gran consol, el qui s’adreça a les comunitats perseguides parla d’“una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”. La dona es el símbol del poble de Déu, tant el qui engendra el Messies, com l’actual, l’Església. Les dotze estrelles simbolitzen els patriarques i els apòstols, ells fan llum en la nostra nit. Molts Pares de l’Església han considerat que la dona era figura de Maria, la Mare del Messies. El drac és el senyal contraposat a la dona... el símbol del poder del mal que es contraposa a Déu i al seu poble i que al final del temps serà aniquilat... No és una lluita abstracta: avui hi ha poble de Déu perseguit. I ens esfereeix escoltar les notícies de les esglésies cremades a Egipte... però creiem que tot això passarà i que un dia, un dia lluminós del final de la història el bé vencerà.

Quan Maria rep l’anunci que serà mare del Salvador, un anunci que escolta i accepta, un anunci que canviarà la història, no es queda rumiant les meravelles que Déu ha obrat en Ella si no que se’n va “decididament a la Muntanya”, la regió muntanyosa situada al centre de Judea: la seva cosina la necessita i ella li ha de dedicar temps. N’hi ha hagut prou amb una insinuació del missatger del cel.  El passat mes de gener vaig tenir l’ocasió amb un grup de persones de pujar en aquell indret Ain-Karim, a la casa d’estiueig d’Elisabet i Zacaries, tot meditant en les passes lluminoses de Maria, que puja, que ascendeix a un lloc sant. Va a trobar-se amb Déu que viu en la persona d’Elisabeth. Com sabia Elisabeth que la mare del seu Senyor venia a visitar-la? Qui li ho havia dit? Ací es compleixen aquelles paraules de lloança de Maria en el Magnificat, que apareix escrit en moltes llengües “el Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Unes paraules que només s’entenen des d’una pregona experiència de fe. L’evidència ens mostra que els poderosos cada vegada concentren més poder i que els humils cada vegada són més rebaixats. Però una mirada de fe tot ho transfigura i ho enalteix.

Demanem-li a Maria una guspira la seva gosadia. Avui hem vingut a casa seva a felicitar-la perquè ha estat enduta el cel i des d’allí intercedeix per tots.  Els àngels se n’alegren, nosaltres també. Mare que en el lloc on tu ets algun dia ens hi puguem trobar.

domingo, 11 de agosto de 2013

Què vol dir creure avui

Homilia diumenge XIX durant l'any

 
En aquest Any de la Fe, la carta als hebreus és una gran catequesi de què vol dir creure avui. 

Fe és “posseir anticipadament els béns que esperem”. Què esperem? La plenitud, l'acompliment de les promeses de Déu, la felicitat... tot això ja ho podem començar a gustar des d'ara  si tenim fe. A l'Eucaristia assaborim ja anticipadament la felicitat del Regne: preguem junts dient les mateixes paraules, cantem, ens donem la pau, participem d'una mateix pa i d'un mateix calze... Les estones de cel d'aquí a la terra, són ja un tast de les que viurem per la gràcia un dia al cel.  

Fe és també confiança. La carta ens posa l'exemple d'Abraham que surt del seu país "sense saber on aniria". És també aquesta la situació de tantes persones que avui han d'abandonar la seva terra sense saber on aniran a raure, però potser amb una diferència; tot i que vivia en tendes Abraham "esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor". La nostra fe no és cega té un objectiu, creiem en un món nou, en un cel nou i en una terra nova que comença ja aquí.  De vegades es diu que l'important és el camí i no la meta. Tots dos són importants: el camí no tindria sentit si no portés a un bon terme.

Fe vol dir no tenir por. Jesús convida a no tenir-ne repetides vegades, però nosaltres estem plens de por. Com fer-ho per superar-les? Molts homes i dones al llarg de la història han fet cas d'aquest consell i no han tingut por. Ells són per a nosaltres un estímul i un exemple. Santa Clara no va tenir por i en moments d'amenaça ens va enfilar al seu convent portant solament l'eucaristia per bandera i la seva actitud de fermesa va salvar el convent i la ciutat d'Assís.  

Jesús a l'evangeli ens anomena amb tendresa i realisme: "petit ramat". És inevitable pensar en aquella "minoria creativa" de la qual parlava Benet XVI. No som en temps de grans multituds si no de petites comunitats creatives, que visquin l’enginy de la caritat. 

Jesús ens convida també a estar sempre a  punt. Què vol dir "estar a punt"? Estar a punt de fer el bé,  preveure les necessitats dels altres, avançar-se, a anticipar-se a les necessitats de l'altra. Això vol dir realment "estar a punt". 

Si hem viscut en carn pròpia un robatori ens adonarem com quedem de desvalguts. Hi ha moltes coses en la nostra vida que no podem controlar.  Així es posa encara més de relleu que estem en les mans amoroses de Déu.

Paraules de Jaume Aymar en l’acte de presentació del llibre de Lluïsa Colomer, La meva mare. Maria Trías Joan. (Ed. La Plana, Barcelona 2013). Ajuntament de Palamós 9/08/2013

Sra. Alcaldessa, Lluïsa Colomer, Lluís Molinas, Evarist Puig, Luciano Vergara, pares, senyores i senyors, amics tots.

Agraeixo de tot cor a la Lluïsa Colomer i al Luciano Vergara que m’hagin fet l’honor de demanar-me primer de prologar aquest llibre i després de presentar-lo.

Aquest llibre està escrit amb el cor. En ell Lluïsa Colomer parla senzillament, a raig, de la seva mare Donya María Trias Joan (1892-1960) l’ànima de l’Hotel Trías de Palamós. A través de les seves pàgines Lluïsa va dibuixant amb respecte i tendresa un retrat de la seva mare, una noia  òrfena als catorze anys, que es va casar amb un veterinari d’Amer, en Lluís Colomer, que va quedar vídua jove i que va haver de tirar endavant la llar i el negoci amb dos fills petits havent-ne perdut un altre.

Una dona culta que tocava el piano (p. 9), que parlava el francès (p. 43), que tenia una gran capacitat de treball, simpatia i humanitat (p. 22) i que gràcies a això va aconseguir tenir una clientela molt fidel i important (p. 22). I la Fonda Trias (després Hotel) va esdevenir lloc de tertúlia i d’intercanvi amb projecció internacional.

Maria Trías va patir en primera persona els estralls de la guerra “incivil” com la va definir don Miguel de Unamuno. El seu establiment va ser bombardejat i destruït i Maria Trias i dues cambreres van quedar atrapades entre la runa, però van ser rescatades sanes i estàlvies (p. 36). Podem imaginar què deu representar per a una persona veure com en pocs minuts s’esfondra l’obra de la seva vida. Però la Maria, dona forta com la que lloa la Bíblia, no es va rendir. Ella i els seus van marxar a França. Allí a Le Perthus va acollir molts palamosins. Allí fou testimoni de la desfeta de l’exèrcit vençut.

En la postguerra Maria fou jutjada a Girona. L’acusaven d’haver ajudat els fugitius rojos. Però ella va respondre que només havia ajudat a persones de Palamós (p. 53), com ho havia fet amb el rector, mossèn Ramon Coma, perquè pogués escapar d’aquell infern. Maria Trias no mirava ni la condició ni la procedència ni la ideologia: veia persones. Quina lliçó!

Hi ha una cosa que m’impressiona d’aquest llibre. A la majoria de fotografies que l’il·lustren, la Maria –llevat de quan és petita que hi surt emmurriadeta- hi apareix somrient o rient francament. Somriure o riure quan la vida ens ve de cara és fàcil. Fer-ho malgrat el dol, les pèrdues i els ensurts, és un testimoni. I Donya Maria el va donar.

I per això Maria Trias i Joan va atraure al seu voltant un estol de personatges famosos. I repeteixo, ella no mirava la fama, mirava la persona.  Pintors com Josep Maria Sert (el decorador de la Catedral de Vic) o Salvador Dalí; escriptors com Josep Pla que la va definir com “bondadosa i simpàtica”, o Salvador Espriu –som en l’any del seu centenari- que quan era a Palamós “només parlava amb ella” (p. 110); actrius com Madelaine Carrol amb la qual va tenir una gran amistat i que es va desplaçar molt afectada per assistir al seu funeral (p. 22). Homenots com el calongí Pere Rosselló, secretari de la UNESCO amb el qual va tenir llargues converses o Joaquín Ruíz Jiménez, president de Pax Romana i ministre de cultura que va arribar a  dir que “si d’ell depengués i hagués d’escollir una dona per a ambaixadora d’Espanya la idònia seria pel seu humanisme Donya Maria Trias” (p.100-101). Ho va ser. Va ser ambaixadora sense nomenament i sense moure’s del seu país perquè va acollir amb delicada hospitalitat a Palamós a persones procedents d’arreu del món. Donya Maria a més del català el castellà i el francès parlava un llenguatge que tothom entén: el del somriure i el riure i el de l’accent personal que posava en les coses més petites i quotidianes com “aquells fesolets bullits amb una ceba, primorosament amanits” amb els quals obsequiava el seu gendre (p. 101).

Gràcies Lluïsa perquè amb aquest llibre mantens viva la flama del record de la teva mare. Ella a tu et va donar l’existència, però per a Palamós, per a Catalunya i per al món ha estat el rostre amable, hospitalari i compromès d’una dona ferma i ben plantada.

Moltes gràcies.

 

sábado, 3 de agosto de 2013

Donar-se amb alegria


Homilia diumenge 18 de durant l’any
 
A mesura que els anys van passant anem acumulant coses i coses. Alguns més que d’altres. Ens pensàvem que la informàtica economitzaria l’espai, però no sempre ha estat així.
 
De tant en tant arriba el moment de fer neteja i de posar ordre. Però hem de fer-ho amb bon criteri i amb saviesa de cor, pensant bé el que llencem i el que desem.
 
De la mateixa manera amb la nostra vida interior. També periòdicament cal fer una bona endreçada, però no la podem fer de qualsevol manera. Potser hi ha records que ens enverinen i que hem d'esborrar definitivament, potser hi hagi temes en què ens haguem de reconciliar, amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb Déu, amb el passat...  Hi haurà coses que caldrà rescabalar. D'altres no serà possible. De vegades hi ha ferides que no hem d’inquietar més si no deixar que cicatritzin. Tot això requereix temps. Potser l’estiu ens brindi aquest temps de dic sec, talment com els vaixells necessiten treure de sobre tot el que han anat acumulant durant la travessa. I tenint en compte també que encara que hem de lluitar contra el mal, mai no el podem eliminar del tot: caldrà esperar la plenitud dels temps.
 
Recordo que ja de ben jove m’impressionava aquesta paràbola que avui hem proclamat d’aquell home que tenia reserves per molts anys... “Avui mateix se’t reclamarà el deute de la teva vida...i tot allò que volies guardar-te de qui serà?”.
 
La societat de consum encara ens empeny per tot arreu. Hem d’anar aprenent la lliçó que ens dóna la crisi que va començar a sentir-se amb força ja fa cinc anys: hem de canviar l’estil de viure. No és fàcil, però no és impossible. Hi ha moltes persones que van vivint un nou estil, més sobri, més natural, més de proximitat...
 
Amb una saviesa quasi estoica es preguntava l’autor del llibre de Cohélet: ¿què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici... i de nit el seu cor no descansa”.  Jesús dóna resposta a aquesta gran qüestió ensenyant-nos a treballar d’una manera nova, per al Regne, essent homes i dones “nous” com diu l’apòstol. És a dir homes i dones que s’esforcin a viure en caritat.
 
No ens emportarem res a l'altra vida, com diu el Papa Francesc: “a la mortalla no hi ha butxaques”. No ens emportarem res més que les nostres bones obres: les obres de misericòrdia corporals (donar de menjar el qui passa fam, visitar el malalt...) i espirituals (ensenyar el qui  no sap, suportar amb paciència els defectes del proïsme...) que haurem fet.
 
Moltes persones opten per donar en vida. No esperen a  deixar-ho en testament. Donar fa feliç. I encara més donar-se. Avui fa trenta anys que va morir un company sacerdot Pere Llaurens. Progressivament es va donar del tot. Recordo que el dia de la missa de cos present, el seu  bisbe, Josep Maria Cases ens va dir: “us acompanyo en el sentiment i us felicito.” Era un testimoni ben expressiu de gratitud: en Pere ho havia dat tot.
 

viernes, 2 de agosto de 2013

Soneto a Angelines Alarcón

Soneto con estrambote agradecido a Angelines Alarcón en su ochenta cumpleaños

 

 

En tu madre, Saturnina, hoy pienso.

Y en tu padre a quien dieron por muerto

que sólo se deshizo tal entuerto

después de un gran luto ¡ay! muy intenso.

 

A ellos un “gracias” inmenso

porque el vivir es lo más cierto

que hasta que el cuerpo queda yerto

llevamos su sello bien impreso.

 

La milicia serviste a tu estilo

te quedó un algo de “ordeno y mando”

pero tú lo suavizas pintando.

 

Egipto es parte de tu historia

y de los tuyos guarda la memoria:

cultura milenaria la del Nilo.

 

Continúa embelleciendo sus jardines

a tus ochenta años Angelines.

 

Que el buen Dios te dé siempre fortitud

recibe hoy toda nuestra gratitud.

 

 

 

Jaume Aymar Ragolta.

Sant Jeroni de la Murtra, 1 de agosto de 2013