Insistència amical

Diumenge XVII de durant l'any 

L’oració és el  fil d’or de la primera lectura, del salm i de l’evangeli d’avui. Abraham és definit com “l’amic de Déu”: parlava amb Ell com parlen els amics. Hi ha persones que em diuen “jo no reso, parlo amb Déu” i jo penso: “hi pot haver millor pregària?”. La pregària és un diàleg teixit d’escoltes i de paraules oportunes. La lectura del llibre dels orígens ens ha presentat un regateig, molt de tipus oriental, d’Abraham amb Déu per salvar la ciutat de Sodoma, que havia pecat anant en contra de la sagrada hospitalitat, abusant d’uns nouvinguts.  Finalment no es van trobar ni deu justos a la ciutat, però com diu un autor, segurament Déu l’hauria salvada si Abraham hagués continuat insistint.

Al llarg de la història, quantes pregàries d’insistència! Aquesta mateixa setmana parlava amb una mare i àvia, encara jove. Feia temps que no podia veure els seus néts: els fills no li permetien. Estava en l’atur i no trobava feina. Però és una dona de fe i no ha deixat de pregar amb insistència, ni de demanar ajut als amics. Quan finalment ha trobat una feina estable tot s’ha posat en el seu lloc. Em deia molt emocionadament que els fills se li havien tornat a acostar, que ja podia veure els seus néts. Jo li responia: “recorda’t de les llàgrimes de Mònica! Van porta el seu fill Agustí a canviar de vida i va esdevenir un dels grans Pares de l’Església.”

Jesús a l’evangeli ens parla de la inoportunitat de l’amic. En el seu temps les cases eren petites, amb una sola habitació que servia de cuina, de menjador, de cambra i d’estable, tot alhora. Atendre una trucada quan la família ja era a dormir comportava un bon enrenou. Atendre la sol·licitud urgent d’un amic, però, està per damunt de tot (Latorre). Quantes vegades ens hem hagut de complicar la vida per haver d’atendre una persona inoportuna!  Però el qui estima ho fa de la manera més natural. Sant Vicenç de Paül va dir moltes vegades que deixar la pregària per atendre un germà malalt, era “deixar Déu per Déu”, és a dir que la pregària continuava en l’atenció d’aquell malalt.

Diumenge passat l’evangeli explicava l’escolta de María. És l’actitud primera, bàsica de l’oració: escoltar. Déu també escolta, ho ha dit el salmista: “sempre que us invocava m’heu escoltat”. Sí, Déu ens escolta, encara que ens pensem que no perquè allò que rebem sembla que no es correspongui al que hem demanat, però a la fi Déu respon donant-nos allò que més ens convé. Avui continuem aprenent a pregar i ens centrem en la paraula: què hem de dir quan preguem? No hem de demanar tant coses materials –Déu ja sap que en tenim necessitat- si no l’Esperit Sant amb tots els seus dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu, és a dir a témer radicalment tot allò que ens pugui allunyar d’Ell. Demanem, doncs l’Esperit Sant, i tot serà possible!