domingo, 28 de julio de 2013

Insistència amical

Diumenge XVII de durant l'any 

L’oració és el  fil d’or de la primera lectura, del salm i de l’evangeli d’avui. Abraham és definit com “l’amic de Déu”: parlava amb Ell com parlen els amics. Hi ha persones que em diuen “jo no reso, parlo amb Déu” i jo penso: “hi pot haver millor pregària?”. La pregària és un diàleg teixit d’escoltes i de paraules oportunes. La lectura del llibre dels orígens ens ha presentat un regateig, molt de tipus oriental, d’Abraham amb Déu per salvar la ciutat de Sodoma, que havia pecat anant en contra de la sagrada hospitalitat, abusant d’uns nouvinguts.  Finalment no es van trobar ni deu justos a la ciutat, però com diu un autor, segurament Déu l’hauria salvada si Abraham hagués continuat insistint.

Al llarg de la història, quantes pregàries d’insistència! Aquesta mateixa setmana parlava amb una mare i àvia, encara jove. Feia temps que no podia veure els seus néts: els fills no li permetien. Estava en l’atur i no trobava feina. Però és una dona de fe i no ha deixat de pregar amb insistència, ni de demanar ajut als amics. Quan finalment ha trobat una feina estable tot s’ha posat en el seu lloc. Em deia molt emocionadament que els fills se li havien tornat a acostar, que ja podia veure els seus néts. Jo li responia: “recorda’t de les llàgrimes de Mònica! Van porta el seu fill Agustí a canviar de vida i va esdevenir un dels grans Pares de l’Església.”

Jesús a l’evangeli ens parla de la inoportunitat de l’amic. En el seu temps les cases eren petites, amb una sola habitació que servia de cuina, de menjador, de cambra i d’estable, tot alhora. Atendre una trucada quan la família ja era a dormir comportava un bon enrenou. Atendre la sol·licitud urgent d’un amic, però, està per damunt de tot (Latorre). Quantes vegades ens hem hagut de complicar la vida per haver d’atendre una persona inoportuna!  Però el qui estima ho fa de la manera més natural. Sant Vicenç de Paül va dir moltes vegades que deixar la pregària per atendre un germà malalt, era “deixar Déu per Déu”, és a dir que la pregària continuava en l’atenció d’aquell malalt.

Diumenge passat l’evangeli explicava l’escolta de María. És l’actitud primera, bàsica de l’oració: escoltar. Déu també escolta, ho ha dit el salmista: “sempre que us invocava m’heu escoltat”. Sí, Déu ens escolta, encara que ens pensem que no perquè allò que rebem sembla que no es correspongui al que hem demanat, però a la fi Déu respon donant-nos allò que més ens convé. Avui continuem aprenent a pregar i ens centrem en la paraula: què hem de dir quan preguem? No hem de demanar tant coses materials –Déu ja sap que en tenim necessitat- si no l’Esperit Sant amb tots els seus dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu, és a dir a témer radicalment tot allò que ens pugui allunyar d’Ell. Demanem, doncs l’Esperit Sant, i tot serà possible!

 

 

sábado, 20 de julio de 2013

El miracle de l'hospitalitat

Diumenge XV de durant l'any

Enmig de la xafogor  de l’estiu Abraham reconeix en aquells tres pelegrins la presència del mateix Déu. No els pregunta ni qui són ni com pensen , ni la calor l’impedeix de treballar: de seguida els acull i els prepara un àpat. I gràcies a la seva generositat Abraham escolta dels  llavis d’aquells nouvinguts un anunci sorprenent que li canviarà la vida... Potser la representació més cèlebre d’aquesta escena és la icona que ens va deixar Andrei Rublev al segle XV, plena d’un simbolisme encisador: tres àngels alhora semblants però amb túniques de colors diferents. L’àngel que porta el mantell blau representa Déu Pare- el cel- el que el porta vermell Déu Fill –el sacrifici de la creu- i el que el porta verd Déu Esperit Sant. A la part de dalt hi veiem una casa, un arbre i una muntanya. Són signes de les grans realitats religioses de l’Antic i del Nou Testament. La casa és l’indret de la presència de Déu enmig del seu poble (el Temple en l’Antic Testament i la comunitat reunida en el nou) l’arbre és el lloc de la prova (la temptació del Gènesi i l’arbre de la creu) la muntanya és el lloc de la llei (la llei antiga donada a Moisès i la nova, el Sermó de la muntanya de Jesús). Quan Antoni Gaudí va concebre la Sagrada Família també va assignar tres colors a les tres divines persones: el groc a Déu Pare (la llum), el vermell a Déu Fill (la sang del sacrifici), el taronjat a l’Esperit Sant, mescla del groc i del vermell.  Quan a Barcelona l’any 1992 es van celebrar els Jocs Olímpics es va construir un centre que acollís els representants de les diverses religions i que avui és el temple del patriarca Abraham. Un lloc on tots els atletes que volguessin poguessin pregar segons la seva tradició religiosa. Recordo que l’autor del retaule d’aquell temple, Riera i Aragó, va voler representar l’acolliment  d’Abraham a als tres personatges misteriosos mitjançant tres grans plats daurats...  

Marta i Maria també practiquen l’hospitalitat amb el seu amic Jesús i la colla dels deixebles que l’acompanyaven. Marta ho fa de la manera que sap millor servint i preparant la casa. Maria escoltant. Estar als peus és propi del deixeble.  No era habitual que es permetés a les dones de ser deixebles dels Mestres de la Llei i dels rabins d’aleshores. Jesús ho permet.  Què ens diu avui el Senyor? Que l’hospitalitat  no és completa si no escoltem l’hoste. A la gran tradició benedictina l’hoste ha de ser acollit com el mateix Crist. Ens hem de multiplicar per servir-lo, però també hem d’estar disposats a escoltar-lo. Aleshores es produeix el miracle. Cada vegada que celebrem l’eucaristia l’ acollim a Ell mateix. En la icona de Rublev, al mig de la taula hi ha una copa, símbol de l’amor nou i de la festa. Tota la Trinitat hi és present.

domingo, 14 de julio de 2013

Una Església samaritana

Homilía diumenge XV de durant l'any

Hi ha una paraula, un concepte que és comú en les grans religions monoteistes i també en el budisme: compassió. Compadir-nos és fer nostres els patiments de l’altre. El dolor és intransferible: és impossible que pateixi com pateix el meu germà, però sí que me’n puc fer càrrec del seu patir. Això és la compassió ajudar-lo a portar el seu sofriment. I la prova que aquest concepte és clau. Les sectes satàniques –que també n’hi ha- el que han combatut sempre és la compassió.

La compassió requereix temps. El sacerdot i el levita no podrien perdre temps. El samarità sí: va perdre el temps perquè va veure i es va compadir. Va reconèixer en aquell home nu i malferit un germà en l’existència. No li importava ni qui era ni d’on venia ni com pensava.

Quan el juny del 1926 Antoni Gaudí fou atropellat pel tramvia diversos cotxes van passar de llarg. Potser per no tancar de sang la tapisseria del seus cotxes. Finalment  fou una bona gent que el van recollir el van pujar a un taxi i d’allí a la Casa de Convalescència i a l’Hospital de la Santa Creu on va morir.

Vivim amb tanta pressa que ens oblidem de mirar els nostres germans. És difícil veure? És difícil compadir-se? No, no ho és pas:  “la llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast” ens ha dit el llibre del Deuteronomi.

Aquell bon samarità  va ser alhora realista i humil. Després de guarir amb els mitjans que portava (oli i  vi) aquell home malferit a la cuneta de l’existència el va carregar a la seva pròpia cavalcadura i se’l va endur a l’hostal.  No podem resoldre sols els casos que ens trobem de marginació. Necessitem dels professionals necessitem de les institucions especialitzades: Càritas, albergs, residències, hospitals... No podem resoldre els problemes que ens volten però sí que podem ajudar-los a pal·liar. La nostra Església ja és samaritana i ha de ser-ho cada vegada més. Una Església que no està tancada en ella mateixa, si no que surti pels carrers a cercar el qui pateix.

El gran himne cristològic que Pau adreça als cristians de Colosses culmina amb un punt més clar la Pau. Crist, donant la sang i la vida pel nostre rescat ens porta la pau.

Aquesta setmana celebrava missa amb els nens i nenes de les colònies de Canyet. Sota unes moreres els nens es van posar en rotllana al voltant de l’altar. Tenia al costat un nen de 9 anys. Era la primera vegada que venia de colònies i estava molt atent.  Al final de la missa em va dir: “Escolta: et puc fer una abraçada? És clar que sí!”. I em va abraçar amb força. Em vaig recordar de les paraules de l’Evangeli... si no es feu com a nens... Els nens tenen els sentiments a flor de pell i són capaços de fer seus els sentiments dels altres. Hem d’aprendre d’ells.

 

domingo, 7 de julio de 2013

Aprendre a ser itinerants


Homilia Diumenge XIII de durant l’any

Diumenge passat veiem com Jesús camí de Jerusalem anava cridant persones... El Senyor preparava aquesta designació dels 72 que són un grup d’ascendència samaritana. Ja no són només els 12 d’ascendència jueva. Si els 12 representaven les dotze tribus d’Israel, els 72 (12 x6) representaven una obertura a la universalitat. I els envia en missió. Jesús mateix els va donar exemple perquè és itinerant. A aquells missioners no els amaga el risc: els envia com a ovelles enmig de llops, amb l’estímul del bon samarità de la paràbola. Els envia pobres: sense bossa, ni sarró ni calçat... El seu millor recurs: la Paraula que els ha confiat. Els envia a lluitar contra el mal. Els envia com a missatgers de pau. I el seu retorn serà un esclat d’alegria... Per a mi és l’Església samaritana, l’Església d’avui, l’Església cridada a servir i a alleugerir els sofriments de tants que són al marge del camí, l’Església que ha de guarir tantes persones ferides pel mal.

Aquesta pàgina ens recorda la nostra missió, la teva i la meva, cadascú tenim la nostra. També de vegades ens sentim com anyells enmig de llops. El mal existeix ens surt a l’encontre i es fa present en moltes formes. També surt del nostre cor. El mal fereix i deixa persones al marge. Vivim la pobresa d’aquell que sap que tot és do? Com complim la nostra missió? Amb pau i alegria o bé amb inèrcia, “perquè toca”?

Avui és el dia de la responsabilitat en el trànsit. Tots som itinerants: molts perquè disposem de vehicle. Tots perquè som vianants. Al volant i també anant pel carrer, una petita distracció ens pot canviar la vida. Al volant i també com a vianants podem tenir un comportament cívic o podem posar en perill la nostra vida i la dels altres. Divendres passat per la greu imprudència d’un conductor que anava en direcció contrària, vaig estar molt a prop d’un accident greu. Siguem responsables, ens hi va la vida.

Acaba de fer-se pública la primera encíclica del papa Francesc: La llum de la fe. Començada i redactada per Benet XVI i completada per Francesc. Ja tindrem ocasió de parlar-ne. Avui voldria fixar-me només en un aspecte: “a la persona que pateix, Déu no li dóna un raonament que ho expliqui tot, sinó que li respon amb una presència que l’acompanya”. Posant a Francesc d’Assís i a Teresa de Calcuta com a exemple d’aquells que han sabut captar el misteri del sofriment, el Papa recorda que no els han tret tots els seus sofriments ni els han pogut donar raó de tots els mals. Reconeix que la llum de la fe no dissipa les nostres tenebres si no que és com una làmpada que guia les nostres passes en la nit i amb això en tenim prou per caminar. Donem gràcies a Déu doncs pel do de la fe.