domingo, 30 de junio de 2013

La gran tergiversació

Homilia diumenge XIII de durant l’any

Lluc presenta la missió de Jesús com un llarg camí cap a Jerusalem, on donarà la vida. Jesús sabia que anar a Jerusalem era una missió molt arriscada. Per això hi envià uns emissaris però  van tergiversar l’anunci i van fer córrer que Jesús anava cap a Jerusalem a prendre el poder.

La tergiversació.  Tergiversar és deformar els fets a fi que prevalgui l’error. Ho veiem avui en l’escenari polític i ho vivim cada dia en les nostres relacions. Demanem perdó per les vegades que tergiversem! Ens ho ha dit també la carta de Sant Pau: “si us mossegueu i us devoreu mútuament penseu que acabareu destruint-vos”.

Els samaritans no van voler rebre Jesús i els seus. Jaume i Joan, els anomenats “fills del tro” segurament pel seu caràcter impetuós demanen permís a Jesús perquè caigui foc del cel i els consumeixi. És l’esperit de revenja tan característic del seu poble. Jesús els renya: ell no vol la revenja. Qui entengui el seu missatge com a revenja, també l’està tergiversant. I aquí hi ha la gran diferència del cristianisme amb d’altres creences, nosaltres no apostem per la revenja si no pel perdó.

En explicar la trobada amb aquells que el volen seguir, anem descobrint nous trets de la personalitat de Jesús i de com ha de ser el deixeble que el segueixi. Jesús “no té on reposar el cap”, és a dir, viu a la intempèrie. Quan diu a aquell altre “deixa que els morts enterrin els seus morts i tu ves a anunciar el Regne de Déu” està dient que Ell no s’ha quedat presoner del passat si no que ha vingut a anunciar un Déu de vida.  Igualment quan li diu a aquell altre “ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu”, ens fa pensar en el que diu l’últim llibre de la Bíblia: “les coses d’abans ja han passat”. Si busquem per damunt de tot la seguretat, si estem aferrats a les coses d’abans, les paraules de Jesús seran un veritable revulsiu.

Aquests tres nous seguidors, ens explica mossèn Rius Camps, seran l’embrió d’un nou grup els Setanta dos que proclamaran “arreu” la missió del Messies de reintegrar a Israel les dotze tribus disperses, incorporant-hi els samaritans. L’amplitud de mires de Jesús contrasta amb l’estretor de l’esperit dels Dotze.

Senyor, que no tergiversem el teu missatge, que no ens mosseguem els uns als altres, allunya de nosaltres tot esperit de revenja; que aprenguem a viure sota la volta del teu cel, que mirem cap endavant i cap enfora.

domingo, 23 de junio de 2013

Quina Església per a Francesc?

Homilia diumenge XII de durant l'any
L’evangeli d’avui ens fa pensar espontàniament en el primat de Pere. Fa 100 dies que Francesc realitza el ministeri de bisbe de Roma, car així es va presentar des del primer moment. Un temps que es considera suficient per fer un cert balanç de la seva actuació. Molts valorem la seva espontaneïtat, els seus gestos, talment com les floretes de Sant Francesc d’Assís; precisament acaba de sortir un llibre del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, que porta aquest títol: “Les floretes del Papa Francesc”, com hi hagué en el seu temps les floretes de Sant Francesc o les de Joan XXIII. Francesc amb la seva senzillesa, la seva frescor i el seu amor als pobres, no deixa indiferents ni a creients ni a no creients. És una benedicció per a tothom.
Però també és un home de govern: recordem el grup de vuit cardenals d’arreu del món que ha creat per a conduir la Nau de l’Església d’una manera molt més col·legial. Tinguem presents alguns nomenaments que ha fet ja ben significatius. Esperem la propera encíclica que farà a quatre mans amb el Papa emèrit Benet XVI...
Però, quina Església es troba el successor de Pere? Sabrem estar a la seva alçada? Les nostres comunitats són vives? Ens falta fe? De vegades pensem,  diem i fem coses que no pensaríem ni diríem ni faríem si tinguéssim una mica més de fe, ni que fos com un gra de mostassa. Parlem molt de la reforma de la Cúria, però hem pensat en la reforma de les nostres comunitats, de les parròquies, dels moviments, de les associacions, hem pensat en la reforma de la nostra vida? Tots hem estat batejats per a unir-nos a Crist, hem dit a la primera lectura, on queda el baptisme que vam rebre? És un fet llunyà de la nostra infantesa o vivim realment com a batejats?. Avui hi ha moviments a l’Església que volen que els cristians visquem el baptisme, el do de la Fe en totes les seves conseqüències.
I d’altra banda com són els qui es preparen per al sacerdoci? I els sacerdots novells? El Sant Pare ha distingit en una homilia entre “funció” i unció. El sacerdot és un ungit, no és un funcionari que acompleix unes hores i se’n va. El sacerdot ha de posar en evidència que és Crist el qui viu en Ell, no ha de viure centrat en ell si no en els altres i en les seves necessitats, i això demana temps de pregària i de contemplació.
Aquesta nit, revetlla de Sant Joan hi haurà com cada any fogueres. Que siguin el signe que hem de cremar moltes coses sobreres. També hi haurà coets. Pot ser no tants a causa de la crisi. Però n’hi haurà. És una tradició bonica. Si tenim l’ocasió de veure algun castell de focs, recordem que nosaltres hauríem de ser com aquells coets que pugen a munt, molt amunt i allí es desmaien en una pluja d’estels. Així ha de ser el cristià sempre amunt per donar-se del tot als seus germans.

domingo, 16 de junio de 2013

Un contrast emotiu

Homilía del diumenge XI de durant l'any

Lluc tenia fama de pintor. De fet escriu com si pintés… Avui a l’evangeli ens pinta un gran contrast. També Jesús era mestre de contrastos: un savi fariseu i una pobra pecadora; un home eixarreït i una dona tendra, un amfitrió poc hospitalari i una dona que serveix constantment l’hoste, un mestre de la llei que judica i una penedida que només sap demanar perdó. D’alguna manera els dos personatges ens representen a tots. També nosaltres som de vegades jutges implacables dels altres. També voldríem fer els altres a la nostra mesura. Com escriu la filòsofa Natàlia Pla:  “provoquem un damnatge innecessari als altres quan els imposem la nostra idea sobre el que poden o haurien de ser sense atendre a allò que són en realitat (...) no es tracta doncs de recrear la criatura, sinó d’animar-la i de contribuir a que intenti ser el millor possible dins de les seves possibilitats”.

“Amb la mesura que mesureu sereu mesurats”. Deixem el judici a Déu i no ens judiquem tampoc a nosaltres mateixos. Mirem tan sols si estem fent allò que podem fer. Llegia l’antic lema dels minyons de muntanya en un mur de la nostra ciutat: “Tant com puc”.  Si tant com puc, Senyor i després tu fes la resta...

Perquè d’altra banda, també nosaltres avui venim als peus de Jesús, afeixugats pels nostres pecats, sovint cansats i sense esma. Com cantem a la Salve: “a vos sospirem gement i plorant”. Però malgrat el dolor cal que servim i obsequiem els altres com feia aquella dona als peus de Jesús  I Jesús ens perdona i ens restitueix a la condició i a la dignitat de fills.

Com va dir a aquella altra dona que tenia pèrdues de sang i que va gosar tocar-lo: “la teva fe t’ha salvat”. I afegeix encara l’enviament que repetim cada vegada que celebrem l’eucaristia, “ves-te’n en pau”. Aquella dona s’ha humiliat i ha estat enaltida.

Ahir es va fer la preestrena a Barcelona d’un documental “Jo crec” en tres dimensions. Eren testimonis personals: un estudiant, una mestressa de casa, un home del temps, un pastor, un professor universitari, un actor, una mare que havia perdut una filla, un home del temps, una malalta incurable que somreia... tots parlaven de la seva fe des del cor. Val més un testimoni que moltes homilies. I tot acompanyat d’ imatges artístiques de tots els bisbats de Catalunya. Una meravella de poesia i d’espiritualitat. Una síntesi entre el patrimoni i el testimoni. Esperem que aviat el puguem tenir. Ara si avui em pregunten per la meva fe, què responc? No serà que estem mancats de fe? Pensem-hi i demanem-li al Senyor que ens doni una fe com la d’aquella dona que li rentava els peus amb les seves llàgrimes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

sábado, 8 de junio de 2013

Dol sense nom

Diumenge X de durant l'any



L’evangeli d’aquest diumenge ens presenta una situació límit: la mort del fill únic d’una mare vídua, en un temps que la viduïtat era sinònim de desemparament. El jurista Eduard Sagarra fa la següent reflexió: d’una dona que ha perdut l’espòs se’n diu una vídua, d’un fill que ha perdut els pares se’n diu un orfe, però no hi ha cap paraula en les nostres llengües romàniques per designar la situació d’uns pares a qui se’ls ha mort un fill. Cal fer un circumloqui. És com si la llengua callés davant d’una situació extrema aparentment no prevista per la naturalesa. És un dol sense nom. Aquella trobada de Jesús amb la vídua de Naïm anticipava d’alguna manera el drama de Maria, també ella aviat serà una mare vídua quan Jesús el seu fill unigènit morirà clavat en creu. Davant d’aquesta situació límit només el Senyor pot dir “no ploris”, només Ell pot ressuscitar morts.
Arran de les epidèmies del segle XIV moltes mares ploraven a les portes de les cases bressant els fills morts i repetint la lamentació: vosaltres, els qui passeu pel camí, mireu i digueu si hi ha un dolor com el meu. Els pintors i escultors que van plasmar les Pietats tenien els models a l’abast.

Fa poc temps em vaig atansar a una mare que havia perdut el seu fill mort en accident de muntanya. Acabades les exèquies quan li vaig donar el condol ella em va dir molt serena: “em sembla que avui hem sembrat!”. Es referia als testimonis de fe i d’esperança que tots, creients o no, havíem pogut escoltar durant les exèquies. Vaig pensar en Maria, que malgrat el dolor que li fiblava al cor, va mantenir nítida la seva esperança en la resurrecció i aquella fe intrèpida va aglutinar novament els apòstols.


No cal arribar a la mort d’un fill. També se’ns moren els projectes, de vegades fracassen les iniciatives, fallen les persones en qui hem dipositat la confiança... I Jesús es torna a atansar i ens diu “no ploris”. Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles, diu un proverbi oriental. Germans, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, no ens enfonsem en el desesper.


Demà dilluns a les 7 de la tarda molts campanars de catedrals i esglésies del país repicaran 3 minuts en homenatge a mossèn Cinto Verdaguer i als defensors de la llengua catalana. És inevitable recordar aquell diàleg poètic que mossèn Cinto va escriure en memòria dels campanars de dos monestirs buits aleshores per la desamortització, Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà: “Una nit fosca al seu germà parlava/lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?/Alguna hora a ton cant me desvetllava/i ma veu a la terra entrelligava/cada matí per beneir a Déu./-Campanes ja no tinc -li responia/lo ferreny campanar de sant Martí.-/Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia! /Per tocar a morts pels monjos les voldria!/per tocar a morts pels monjos i per mi.”

Resurrecció d’un fill, resurrecció d’un projecte, resurrecció d’un monestir, resurrecció d’un país, o d’una llengua. El miracle es pot repetir. El miracle es repeteix. Cantem doncs avui amb el salmista: “Amb quin goig us exalço, Senyor/M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,/ i no heu permès que se n’alegrin els enemics/Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,/quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida.” I el dol sense nom dóna pas a un esclat de vida.

domingo, 2 de junio de 2013

Solucions a mesura humana


Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist 2013

 
Diu l’evangelista que aquell capvespre eren uns cinc mil homes: molta gent per alimentar. I Jesús fa una cosa molt sàvia: demana als deixebles que els facin seure en grups de cinquanta.  Cinc mil dividit per cinquanta són cent grups. Només que hi hagués una cinquantena de deixebles propers, els dotze, les dones i uns  quants més, ja tocava a un grup per deixeble... Què vol dir això? Que és molt difícil arribar a conèixer cinc mil persones i molt més encara intentar resoldre els seus problemes, però és molt més fàcil conèixer-ne cinquanta. És un grup a mesura humana. Ens podem mirar amb amor i aprendre els nostres noms... Ens escrivia una missionera catalana al Senegal: “quan em miro la feina que tinc en conjunt m’espanto, quan me la miro per parts tot em sembla molt més fàcil”. I una estadista contemporània, cap d’estat, deia: “l’important no és fer grans passes, si no petites passes en una bona direcció”.

A les processons de Corpus des del principi hi solien desfilar les parròquies, els gremis, les confraries... És a dir grups a mesura humana. Grups on un es podia trobar valorat i reconegut. És el que després la sociologia ha anomenat grups socials intermedis. Entre l’individu i la gran societat hi ha l’associació, l’agrupament, la comunitat... les mateixes parròquies són comunitats de comunitats.  D’aquests grups en parla l’encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII de la qual celebrem el cinquantè aniversari: “que es puguin constituir fàcilment organismes intermedis que facin més fecunda i àgil la convivència social” (n. 64).

Aquesta mateixa setmana em deia el Dr. Ramon Martí fundador de la Fundació per a la ceguesa: “encara que continuem treballant amb el tercer món hi ha una preocupació creixent per al quart món. La gent em pregunta per què anar tan lluny si tenim la necessitat ben a prop?. I encara que anem a l’Índia, a Nicaragua, al Perú... estem també treballant al Raval.

Davant doncs les necessitats del món d’avui, necessitats d’aliment físic i espiritual, les paraules de Jesús tornen a ressonar al fons del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. I nosaltres que coneixem la nostra pobresa ens preguntem: com ho podem fer? En tenim experiència: quan es multiplica la necessitat també es multiplica la solidaritat.

Celebrem el Corpus dins de l’any de la Fe. De fet cada vegada que celebrem l’Eucaristia proclamem el misteri de la Fe. L’Eucaristia és fe. Al Pange lingua cantem en llatí: “ I encara que fallin els sentits només la fe és suficient per enfortir  el cor en la veritat.”

Mn. Pere Ribot, el poeta de Riells, deia que de vegades pregant davant del sagrari s’adormia i que després li venien remordiments... Però que un dia va pensar: “sóc com un gosset que s’adorm als peus del seu amo”. Ell ens ha deixat aquest poema: ”tots pertanyem al Crist, som seus/rescatats a preu fort i per la seva sang/fresca i vermella més enllà del temps/ empeltats com la branca a l’arbre del seu cor/membres vivents amb ell, xuclant la seva rel./Misteri del seu cos, del seu espai/l’amor de caritat en plenitud/com el vaivé pregon d’onades de la mar.” (“Triomf del cos” a Gresol interior, Riells, 1991,  p. 59)