domingo, 26 de mayo de 2013

Els colors de la Trinitat

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Avui molts es pregunten: hi ha Déu? Amb tant de mal, de corrupció, de violència cruel, de malaltia incurable… hi ha Déu? I els cristians diem sí hi ha Déu, un Déu que respecta la nostra llibertat, que estima i que plora. Que s’alegra amb el bé. Aleshores com es pot conciliar el misteri del mal i l’existència de Déu? El mal és fruit de la nostra llibertat sovint irresponsable, Déu el tolera però no el vol i ens ha promès que a la fi el bé triomfarà. Malgrat tot hi ha Misteri. El científic i poeta David Jou afirma que l’Univers és tan complex precisament perquè hi hagi pogut haver vida humana. Per tant tot l’Univers, afegeixo jo, ens parla de l’Amor infinit de Déu.

Com és Déu? El Papa Francesc diu: “Al Déu u i trinitari el nostre poble el viu com un Déu baptismal i batejador. Un Déu en el qual un va ser submergit de nen i en el qual vivim, ens movem i existim. El misteri de la Trinitat és més ambient vital que circumda la fe del nostre poble, que blanc específic de discursos racionals. Més que les nostres paraules el que han de ser trinitàries en les nostres homilies són els nostres gestos, les nostres imatges, l’espai de temps que dediquem a cada persona divina”. Aquesta última afirmació és molt ignasiana perquè Sant Ignasi en la seva Autobiografia explica que cada dia dedicava una estona a parlar amb cadascuna de les persones divines… La Trinitat ens revela un Déu que és persona i que és relació. El biblista Josep Rius Camps explica a la Catalunya Cristiana d’aquesta setmana que en arameu, el terme esperit és femení... diríem que és pura energia.

En el decurs dels temps els artistes s’han atansat al Misteri de la Santíssima Trinitat. Recordem aquella icona tan bonica, la Trinitat de Rublov, aquells tres àngels a qui Abraham va acollir... Una seguidilla antiga canta: “Tres persones en una te muestra el cielo/que en tres persones caben muchos misterios”. Antoni Gaudí va assignar a Déu Pare el groc, que és el color de la llum, a Jesucrist el vermell que és el color del martiri i de la sang i a l’Esperit Sant el taronja que és la barreja del groc i del vermell. Quan entrem a la Sagrada Família, que és talment com un bosc, la nostra mirada se’n va amunt molt amunt, en aquell triangle daurat que expressa Déu Pare i el primer dia de la Creació: que es faci la llum! Després baixem la mirada i veiem un baldaquí amb cinquanta làmpades que és el símbol de l’Esperit Sant i que porta penjat a Jesucrist clavat en creu.

En la jornada de la vida contemplativa recordem d’una manera especial als monjos i monges. Ells immergits en l’amor trinitari viuen de manera excel·lent la solitud i el silenci. Ells preguen cada dia per nosaltres. Cada dia repeteixen moltes vegades “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”. Val la pena que si més no avui preguem per a ells i pensem com auxiliar-los en les seves necessitats.

Permeteu-me nens i nenes que avui combregueu per primera vegada que us expliqui un conte. Un nen volia tenir una harmònica. Però l’harmònica valia 100€ i ell no els tenia. Els pares no li podien comprar. Va pensar: “ja sé què faré, ajudaré a casa i després li passaré a la mare la factura”. Al cap de dues setmanes li va passar a la mare aquesta nota: “Per haver parat la taula cada dia 5€; per haver baixat cada dia les escombraries 2€; per haver recollit cada dia l’habitació i per haver-me fet el llit 3€...” i així va arribar als 100€. I li va deixar la mare la nota sobre el tovalló. A la nit a l’hora de sopar es va trobar una nota de la mare que li deia: “per haver-te donat la vida 0€; per haver-te donat cada dia de menjar, 0€; per haver-te acompanyat cada dia a l’escola 0€; per haver-te ajudat a fer els deure 0€. Nota: estic disposada a continuar fent el mateix pel mateix preu”. El nen quan va llegir la nota es va emocionar i va anar corrent i plorant a abraçar la seva mare, però sense adonar-se’n es va enganxar amb el tovalló i de moment no es va adonar que a sota hi havia una bonica harmònica.

domingo, 12 de mayo de 2013

Amunt els cors!


Homilia en la Solemnitat de l’Ascensió del Senyor

Tota la nostra vida és un teixit de presències i absències. De pèrdues i de noves troballes. De goigs i de dols. De punxes i de roses.  De diàries morts i resurreccions.

La Paraula de Déu llegida personalment o en comunitat il·lumina la nostra vida i el nostre moment present. L’evangeli segons Sant Lluc té dos volums: un és el propi evangeli, la bona notícia descrita per un bon escriptor que sap descriure amb vivesa, talment com un pintor i que sap guarir les ferides de l’ànima talment com un bon metge. L’altre volum és el que coneixem com a Fets dels Apòstols adreçat a un personatge misteriós, l’il·lustre Teòfil, en el qual tots ens hi podem veure reflectits perquè Teòfil vol dir “l’estimat de Déu”. Tots dos llibres ens ensenyen la fe Pasqual. També els apòstols van patir l’absència del Mestre. També es van sentir sols i desconcertats. Però després va venir el retrobament. El temps de Pasqua ha estat el temps dels encontres dels apòstols amb Jesús Ressuscitat. En aquella casa de Jerusalem, Jesús es va fer visible als apòstols, va dissipar els seus dubtes, els va refermar en la pau i va encendre en els seus cors l’alegria. Els va comprendre en plenitud la Paraula de Déu. Els va confiar la Missió. Quantes lliçons de vida! Va continuar essent el Mestre. Després els apòstols perden de vista a Jesús, però les seves promeses els omplen d’una alegria immensa. Amb l’Ascensió comença el temps de l’Església el temps de posar en pràctica tot allò que de Jesús hem rebut.

Al credo diem que Jesús se’n pujà al Cel i que seu a la dreta del Pare. Les categories són simbòliques, però el Cel és la millor manera d’expressar la transcendència. Com diu un vell proverbi danès “el firmament no és menys blau perquè les nubis ens el tapin o els cecs no el vegin”. El costat dret, ja des de molt antic simbolitza el costat de la misericòrdia...

La festa d’avui ens convidar a enlairar els cors. “Amunt els cors!”, diem a la missa. És una invitació a l’ànim i a la confiança. És una invitació també a cercar les coses de dalt, a no quedar-nos arran de terra i prou. A mirar-ho tot des d’una altra perspectiva. Quan pugem dalt d’un avió i mirem per la finestreta, si els núvols ens ho permeten, veiem la terra d’una manera molt diferent. Les persones i les coses són exactament les mateixes però tot ho veiem des d’una altra perspectiva. Quan un comportament és excel·lent diem “quina alçada!”. Hem de pujar nivells. Més que mai hem de ser persones d’altura. Un capteniment d’altura és generós, és abnegat, no es queda presoner de les petites coses ni de les baixeses. I aquest capteniment l’alimentem cada vegada que fem pregària, cada vegada que pugem a la muntanya (l’encontre amb Déu) per tornar-ne a baixar renovellats.

 

domingo, 5 de mayo de 2013

Una pau treballada i coresponsable


Setmana IV de Pasqua

En les primeres comunitats també hi havia tensions i crisis. La més perillosa era la que van provocar els judaïtzants, els que afirmaven que per ser cristians abans calia passar pel judaisme. Això anava en contra de l’expansió missionera i universal de Pau i Bernabé. Però tots van acceptar l’arbitratge de l’Església mare de Jerusalem i la crisi es va superar. Durant els primers mil anys del cristianisme el paper del Papa de Roma era aquest mateix: fer d’àrbitre. Intervenir en cas de conflicte. Cada església local anava desenvolupant la seva missió. Va ser després que tot es van anar centralitzant. Ara el Papa Francesc ha fet un gest realment innovador en crear un petit grup de Cardenals per assessorar-lo en el govern de l'Església i estudiar un projecte de reforma de la Cúria. Fixem-nos que no es parla de comissió si no de “grup” una paraula que té un to de frescor i de germanor molt més gran. Altra fet destacable és la procedència dels vuit purpurats, que són dels cinc continents. És un signe d’un govern molt més col·legial de l’Església. Però això hauria de ser també així entre nosaltres. De vegades els laics no us atreviu a fer cap pas important sense consultar-ho al prevere, i el diàleg és important, però cal que tots creixem més en coresponsabilitat. Diu també el Papa Francesc “és millor demanar perdó que demanar permís”.  El nostre paper ha d’ésser d’arbitratge quan sorgeix el conflicte.

L’evangeli d’avui és un fragment del llarg discurs de comiat de Jesús. La setmana passada escoltàvem el manament nou: “estimeu-vos els uns als altres”. Ara ens demana que l’estimem a ell. En la tradició bíblica l’amor no és simplement un sentiment, és un compromís de vida. Tampoc ho és entre nosaltres avui. La saviesa popular ha encunyat la frase “obres son amores y no buenas razones”. L’amor cristià s’expressa en les obres de cada dia.

“Us deixo la pau, us dono la meva pau” són paraules que repetim en cada eucaristia com a preludi de la comunió.  Aquella pau que Jesús ve a portar-nos no és una pau com la que donava el món. No és la pax romana fundada en una victòria militar, ni és el shalom, la pau jueva que inclou també la revenja. La pau de Jesús no és la d’absència de conflictes. “És la pau que només Déu pot proveir: la que asserena el cor de la persona i de la humanitat, perquè ens fa reposar confiadament enmig dels avalots del món” (J. Latorre).

A la façana del Monestir de Montserrat hi ha una inscripció que diu Urbs Ierusalem beata dicta pacis visio. (Sortosa ciutat de Jerusalem joiosa visió de pau). Així eren els monestirs: símbols d’aquella ciutat santa que ens ha descrit el vident. Una ciutat que ve del cel (és obra de Déu), la muralla protegeix la felicitat interior, les dotze portes obertes als quatre punts cardinals són el símbol de la universalitat i tota ella és temple o sigui presència de la Glòria de Déu. Cap aquesta Ciutat caminem amb delit mentre l’anticipem en celebrar l’Eucaristia: anem esdevenint nosaltres mateixos pedres vives amb el ciment de la nova pau.