La bellesa camí cap a Déu

Diumenge V de Pasqua

La primera lectura dels fets dels Apòstols ens explica el retorn de la primera expedició missionera de Sant Pau. En lloc d’anar des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, Pau i Bernabé refan el camí en sentit invers. Una ruta esgotadora i perillosa de centenars de quilòmetres. El seu objectiu de visitar les esglésies acabades de fundar per confirmar en la fidelitat aquells cristians joves i per ordenar en cada comunitat un equip responsable d’ancians o preveres. També Jesús feia viatges llargs per visitar una sola persona. En contra del que es diu habitualment, l’important és la meta, no el camí. Una bella comesa. Quan veiem un gest especialment generós no diem simplement “que bo”, sinó que diem “que bonic”! Quan hi ha estimació no hi ha distàncies. Avui les noves tecnologies les han escurçat, ens podem comunicar amb pocs segons amb qualsevol indret del món, veure escoltar i parlar amb els éssers estimats. Però encara no els podem abraçar ni estar físicament al seu costat. Per això encara tenen ple sentit un viatge llarg per trobar-nos amb una persona o amb una comunitat amiga.  

L’evangeli d’avui ens situa en l'últim Sopar. En aquell moment tràgic que Judes marxa fora del cenacle a consumar la traïció del mestre. I en aquell moment de foscor, quan els apòstols estaven amb el cor encongit i interrogat, Jesús els deixa el seu testament espiritual ple de llum. En ell declara la intenció suprema de la seva vida: la Glòria de Déu. Què vol dir aquesta paraula “Glòria” que cantaven els àngels la nit de Nadal i amb la qual iniciem l’himne al començament de la missa de tants diumenges? En la mentalitat hebrea de la Bíblia, la “Glòria” és un bé de Déu. És la irradiació de la Santedad de Déu, de la plenitud del seu amor. Hem parlat molt de Déu com a Bondat i Veritat, però menys de Déu com a Bellesa. Un gran teòleg suís Von Balthasar, va aprofundir especialment en aquesta bellesa de Déu en una llarga obra anomenada precisament Glòria. La Glòria de Déu és la seva bellesa resplendent. Quan Jesús diu que Déu és glorificat en ell parla de la seva absoluta donació de si mateix per a la salvació de tots. La bellesa del lliurament.  I la conseqüència lògica és el mandat nou: “Estimeu-vos com jo us he estimat”. La única manera de glorificar Déu és sortir del nostre egoisme i donar-nos als germans. És el més bonic que podem fer.

Potser un dia podrem escriure les floretes del Papa Francesc. Aquesta setmana n’hem llegit un altra. Francesc surt de matinada del seu apartament i troba un guàrdia suís que ha estat dempeus tota la nit custodiant la seva porta. Què ha estat despert tota la nit? Sí.  Dret? No s’ha cansat? És el meu deure Santedat. Doncs ara segui i descansi. Les regles no m’ho permeten. Les regles? El meu capità, Santedat. Bé, però jo sóc el Papa i li demano que s’assegui. Torna a entrar al seu apartament i en surt amb un entrepà: bon profit germà meu. I se’n va.

El llibre de l’Apocalipsi ens ha explicat com n’és de bonica la meta del camí. Aquest cel nou i aquesta terra nova cap els quals caminem i que anticipem ara i aquí cada vegada que fem un gest d’amor.