domingo, 28 de abril de 2013

La bellesa camí cap a Déu

Diumenge V de Pasqua
La primera lectura dels fets dels Apòstols ens explica el retorn de la primera expedició missionera de Sant Pau. En lloc d’anar des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, Pau i Bernabé refan el camí en sentit invers. Una ruta esgotadora i perillosa de centenars de quilòmetres. El seu objectiu de visitar les esglésies acabades de fundar per confirmar en la fidelitat aquells cristians joves i per ordenar en cada comunitat un equip responsable d’ancians o preveres. També Jesús feia viatges llargs per visitar una sola persona. En contra del que es diu habitualment, l’important és la meta, no el camí. Una bella comesa. Quan veiem un gest especialment generós no diem simplement “que bo”, sinó que diem “que bonic”! Quan hi ha estimació no hi ha distàncies. Avui les noves tecnologies les han escurçat, ens podem comunicar amb pocs segons amb qualsevol indret del món, veure escoltar i parlar amb els éssers estimats. Però encara no els podem abraçar ni estar físicament al seu costat. Per això encara tenen ple sentit un viatge llarg per trobar-nos amb una persona o amb una comunitat amiga.  
L’evangeli d’avui ens situa en l'últim Sopar. En aquell moment tràgic que Judes marxa fora del cenacle a consumar la traïció del mestre. I en aquell moment de foscor, quan els apòstols estaven amb el cor encongit i interrogat, Jesús els deixa el seu testament espiritual ple de llum. En ell declara la intenció suprema de la seva vida: la Glòria de Déu. Què vol dir aquesta paraula “Glòria” que cantaven els àngels la nit de Nadal i amb la qual iniciem l’himne al començament de la missa de tants diumenges? En la mentalitat hebrea de la Bíblia, la “Glòria” és un bé de Déu. És la irradiació de la Santedad de Déu, de la plenitud del seu amor. Hem parlat molt de Déu com a Bondat i Veritat, però menys de Déu com a Bellesa. Un gran teòleg suís Von Balthasar, va aprofundir especialment en aquesta bellesa de Déu en una llarga obra anomenada precisament Glòria. La Glòria de Déu és la seva bellesa resplendent. Quan Jesús diu que Déu és glorificat en ell parla de la seva absoluta donació de si mateix per a la salvació de tots. La bellesa del lliurament.  I la conseqüència lògica és el mandat nou: “Estimeu-vos com jo us he estimat”. La única manera de glorificar Déu és sortir del nostre egoisme i donar-nos als germans. És el més bonic que podem fer.
Potser un dia podrem escriure les floretes del Papa Francesc. Aquesta setmana n’hem llegit un altra. Francesc surt de matinada del seu apartament i troba un guàrdia suís que ha estat dempeus tota la nit custodiant la seva porta. Què ha estat despert tota la nit? Sí.  Dret? No s’ha cansat? És el meu deure Santedat. Doncs ara segui i descansi. Les regles no m’ho permeten. Les regles? El meu capità, Santedat. Bé, però jo sóc el Papa i li demano que s’assegui. Torna a entrar al seu apartament i en surt amb un entrepà: bon profit germà meu. I se’n va.
El llibre de l’Apocalipsi ens ha explicat com n’és de bonica la meta del camí. Aquest cel nou i aquesta terra nova cap els quals caminem i que anticipem ara i aquí cada vegada que fem un gest d’amor.


 

sábado, 20 de abril de 2013

Olor d'ovella

Olor d’ovella


Homilia diumenge IV de Pasqua



“Olor d’ovella” és una expressió molt gràfica que el nostre Papa Francesc va usar a la missa crismal. Els bisbes, els sacerdots, hem de ser “pastors amb ‘olor a ovella’ enmig del nostre ramat". Aquesta expressió encara té una major credibilitat venint com ve d’un pastor que ha estat molt a prop de les seves ovelles, sovint ferides, esgarriades o vivint a la perifèria. I és un incentiu per a tots aquells que exercim el ministeri de pastor: hem d’estar a prop de les nostres ovelles, hem de fer nostres els seus goigs i les seves esperances, les seves tristeses i les seves angoixes. Avui 21 d’abril s’escauen onze anys de la mort del servent de Déu Josep Maria Cases Deordal, bisbe de Sogorb-Castelló i fundador dels Grups d’Oració i Amistat que s’han estès arreu del món. Recordo que quan el bisbe Cases va presidir la mort d’un sacerdot amic, de la seva diòcesi, Pere Llaurens, va repetir-nos una expressió: “el meu condol i la meva felicitació”, recordant la bondat d’aquell bon pastor que havia expirat. En aquest aniversari tinguem present que els favors que experimentem per la intervenció del bisbe Cases es poden comunicar a mossèn Joan Güell (guellfurtia@terra.es).

Tenim molts testimonis de bons pastors, però no és fàcil fer de pastor. Ja no ho era en temps apostòlic. Hem escoltat com Pau i Bernabé van patir les gelosies, les injúries, la persecució, però com sovint les hem de patir ara, però també van tenir les seves compensacions perquè els no jueus se n’alegraven i lloaven la paraula del Senyor.

Aquesta setmana una mestra Pilar Benejam, ens parlava amb entusiasme de la seva vocació al magisteri. No entenia com podien exercir de mestres persones descontentes de la seva vocació. El Dr. Isidre Gomà recordava que les vocacions van començar a decaure a l’església el dia que els sacerdots i les monges “van deixar de somriure”. Quan avui Jornada Mundial de pregària per les vocacions, preguem, no ho fem només perquè vinguin noves vocacions, sinó perquè els qui ja hem estat cridats visquem amb alegria i esperança el nostre ministeri apassionats per Jesucrist, plens d’esperança i d’entusiasme.

domingo, 14 de abril de 2013

Posar nom als sentiments


Homilia diumenge III de Pasqua

A la nostra cultura catalana ens costa verbalitzar els sentiments. Hi ha persones que no diuen mai “t’estimo” als pares o a l’espòs o l’esposa, o als fills. Consideren que ja ho sabem que ens estimem, que ja es dona per sobreentès, que no cal dir-ho. I s’equivoquen. Cal posar nom als nostres sentiments. Cal expressar-los. Cal que ens diguem si més no alguna vegada que ens estimem de debò.
Jesús ressuscitat li pregunta a Pere si se l’estima. Si se l’estima amb aquell amor nou que Ell els ha ensenyat i que l’ha portat a donar la vida en creu. I segons el biblista mossèn Rius Camps (Catalunya Cristiana, 14/04/2013) la resposta de Pere és per tres vegades literalment: “Si Senyor tu saps que et vull bé” . Pere s’estimava a Jesús com un amic, però no s’identificava amb la seva persona ni amb el seu missatge. A la tercera vegada és el mateix Senyor que canvia la paraula i li pregunta: Simó, fill de Joan, em vols bé? I Pere li respon per tercera vegada que el vol bé. “No cedeix ni un pam”. No li diu encara que l’estima com Jesús demana ser estimat. Però tampoc el Senyor no cedeix i li diu: “segueix-me” com havia fet feia uns tres anys, a la vora del llac. És una nova crida. I aquesta vegada li anuncia el martiri, li anuncia que al final comprendrà què vol dir estimar i donarà la vida veritablement per amor. Però per això caldrà que vingui l’Esperit Sant a guiar a ell i als altres apòstols a la veritat completa. I hem escoltat als fets dels apòstols que així va ser el coratge de Pere quan davant dels seus inquisidors respon: “Obeir Déu és primer que obeir els homes”.

També la nostra vida és un llarg aprenentatge de com cal estimar. Amb els anys anem passant d’un amor de necessitat “t’estimo perquè et necessito” a un amor cada vegada més generós, oblatiu, abnegat, a fons perdut. Però no s’estima així realment si no és per do. I aquest do s’ha d’acollir i s’ha de cultivar. Escrivia el Papa Benet XVI, successor de Pere, comentant el Càntic dels Càntics: “les poesies contingudes en aquest llibre són originàriament cants d’amor”. Al principi s’expressa “l’amor encara insegur, en un estadi de recerca indeterminada” després es passa  a “l’experiència de l’amor que ha esdevingut veritablement descobriment de l’altre que predominava clarament en la fase anterior”. I diu encara “si en la meva vida falta completament el contacte amb Déu, podré veure sempre en el proïsme només l’altre, sense aconseguir reconèixer en ell la imatge divina (...) Només la meva disponibilitat per ajudar el proïsme, per manifestar-li l’amor, em fa sensible també davant Déu. Només el servei al proïsme obre els meus ulls al que Déu fa per mi i com m’estima”.

El nou successor de Pere, Francesc, acaba d’anunciar una notícia esperada i esperançadora per a molts la reforma de la cúria, és a dir dels organismes de govern de l’Església. Una reforma que voldríem que fos de simplicitat, de senzillesa, de pobresa evangèlica. L’Esperit Sant continua bufant. Donem-ne gràcies a Déu.

 

domingo, 7 de abril de 2013

Portes obertes


Diumenge II de Pasqua

Avui és diumenge segon de Pasqua anomenat popularment diumenge de Pasqüetes i també per voluntat del beat Joan Pau II, diumenge de la Divina Misericòrdia, és a dir el de l’amor generós, l’amor d’aquell que és capaç de compadir-se i que ens ajuda a fer nostres els sofriments dels altres: “una invitació perenne a afrontar les dificultats i les proves amb confiança en la benvolença divina”, deia Joan Pau II en memòria de la seva compatriota, aquella jove pagesa pobra Helena Kowalska que tot ballant en una festa havia sentit la crida de Jesús i havia decidit consagrar-li la vida i avui és Santa Faustina Kowalska.

Diu Joan l’evangelista que els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Aquells deixebles que havien abandonat el mestre en l’hora decisiva, ara tímidament havien tornat a reunir-se, segurament plens de remordiments. I de sobte torna a  irrompre enmig d’ells el Mestre, l’Amic, l’Estimat.... Per aquells homes porucs el retrobament inesperat amb Jesús ressuscitat és font d’alegria, és una experiència extraordinària de perdó, de reconciliació i de pau. Se senten reconciliats amb l’Amic a qui havien abandonat o fins i tot havien negat com en el cas de Pere. I Jesús els dóna el seu Esperit de perdó i els envia en missió, una missió audaç de reconciliació.

En la trobada d’aquell diumenge hi falta Tomàs, el Bessó. Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida quan li diu: “hem vist el Senyor”.  Tomàs dubta. Dubtar és natural, dubtem perquè som éssers racionals; el dubte purifica, però no podem instal·lar-nos en el dubte. Tomàs vol veure per creure, no entén que el que cal és just a l’inrevés, el que cal és creure per veure. En una civilització on sembla que allò que no es pot mesurar senzillament no existeixi, nosaltres apostem per a tots aquells béns que no es poden mesurar: la fe, el perdó, la pau, l’amor i el goig.

Nosaltres també ens reunim cada diumenge, i de vegades venim a l’església plens de por, de remordiments i de dubtes. Però Jesús Ressuscitat es fa present enmig nostre, i a dins nostre. I ens retorna la pau i el goig, la força per estimar. Però per això cal un acte de fe. I així l’eucaristia esdevé aquell pa admirable capaç de refer-nos. M’ho deia un pare de família fa ben poc: “quan surto de l’església em sento ple.”

Després de la trobada amb Jesús els apòstols obraven coses admirables, i la comunitat anava creixent.  Fins pels carrers la gent treia els malalts i els deixava allà amb lliteres perquè quan Pere arribava, almenys la seva ombra –quina imatge tan poètica!- en toqués algun. Aquest passatge em fa pensar en les multituds que ara ha començat a  atreure el Papa Francesc, successor de Pere. Hi descobreixen un nou estil. Tots som testimonis dels seus gests: quina espontaneïtat en baixar del cotxe per atansar-se a acaronar un tetraplègic, o per saludar uns vells amics vinguts de lluny!

Ésser cristià no és un camí planer. Els mateixos apòstols sofririen deportació i martiri. Però fins de la deportació sorgeix un llibre extraordinari, el darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi. El llibre de la consolació adreçat a les comunitats perseguides. Com en el ciri pasqual que ens il·lumina Jesús es presenta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de la història. I ens diu: “no tinguis por (...) sóc el que viu”.  En els moments socials i polítics que travessem el pitjor que ens pot passar és que caiguem en el desànim, en la indiferència o en l’apatia. Tot el contrari hem d’obrir portes i finestres per orejar les nostres comunitats, hem de sortir en missió, amb entusiasme i audàcia com ho feren els apòstols, perquè sabien que Jesús Ressuscitat era la força que els unia.