Tenir cura els uns dels altres


Diumenge de Rams [benedicció]
A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem en el centre Jesús abraçat a la columna: una escultura molt expressiva de Josep Maria Subirachs. Quan van tallar aquell gran bloc de pedra es van adonar que hi havia una palma fossilitzada. Van decidir deixar-la perquè la palma és pròpia del diumenge de Rams del preludi de la Passió. La palma és el símbol del martiri i del sofriment, però també és el símbol de la victòria i del triomf damunt la mort. I així és també la nostra vida: hi ha patiment, hi ha dolor intens de vegades incomprensible, però hi ha superació, hi ha joia i sobretot als cristians ens anima saber que el mal no té la última paraula, que Déu ens té reservat un destí de felicitat que ja ara i aquí podem començar a tastar. Avui Diumenge de Rams heu vingut com cada any molts pares amb els vostres fills, també avis i padrins. En moments difícils per a moltes famílies és consolador veure com us ajudeu els uns als altres, com ben sovint els avis ajuden els seus fills i els néts, com els pares ajuden els fills i com els fills ajuden els pares... Ho deia el nou Papa Francesc en la seva homilia d’inauguració del seu ministeri: “tots tenim la missió de custodiar, de preocupar-nos per tots, per cadascú amb amor, especialment pels nens, els ancians, els qui són més fràgils i aquells que sovint es queden a la perifèria del nostre cor. És preocupar-se un de l’altre en la família: els esposos es guarden recíprocament i després com a pares, tenen cura dels seus fills i amb el temps també els fills es converteixen en cuidadors dels seus pares.” Amb aquest sentiment de gratitud, entrem a la casa de Déu que és la casa de tots.

 Diumenge de Rams [missa de Passió]

Preludi i ofrena.

En les grans composicions simfòniques hi ha un preludi que conté tots els elements que després es desenvoluparan en el decurs de la simfonia. També la festa d’avui, el diumenge de Rams, és com un preludi del que viurem en la Setmana Santa.  El relat de la Passió que hem proclamat té dos cicles que s’il·luminen mútuament: el de l’Eucaristia i el del Martiri. Comprendre bé l’Eucaristia  ens ajuda a comprendre el lliurament de Jesús. Fixeu-nos bé Jesús ha dit: “això és el meu cos”, no ha dit “això és la meva ànima” o “això el meu esperit”, el meu cos. La veritat central de la nostra fe és que Déu s’ha fet carn, s’ha fet un de nosaltres, el cristianisme es realisme, és encarnació, que no hi ha res d’humà que sigui aliè al cor del creient. I avui contemplem amb agraïment quantes persones estan lliurant dir la vida, el temps, la salut, per estimació als altres.

Amb aquest focus poderós, l’eucaristia, el relat de la passió es presenta com una història exemplar. En el moment que la van escriure professar-se cristià volia dir oferir-se candidat al martiri. Com devien ressonar en aquelles que anaven al martiri aquestes paraules de l’evangeli! Avui en aquest relat contemplem altra vegada la grandesa humana de Jesús i l’actitud del perfecte deixeble. L’evangelista Sant Lluc fa notar la mirada de Jesús sobre Pere que l’ha negat tres vegades. No li reprèn res, però és una mirada plena d’afecte i d’interrogació. Una mirada que li va arribar al cor i que va fer que plorés amargament i que es convertís. Cal que aprenguem a llegir la mirada dels altres.

L’evangelista subratlla també el silenci de Jesús davant d’Herodes. Davant de la frivolitat, silenci. I presenta Jesús perdonant els seus botxins i abandonant confiant la seva vida en mans del Pare. Tot això té un sentit si pensem en l’eucaristia: Jesús esdevé ofrena. Tots estem cridats a fer de la nostra vida una ofrena.

Ajuda a l’Església Necessitada, una Fundació de la Santa Seu, ha fet enguany un camí de la creu molt actual. El publiquem a Catalunya Cristiana. Actualitza les diverses estacions amb imatges de països del món on avui hi ha persecució o violència de tota mena (Pakistà, Síria, Irak, Índia...). De totes n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció. És un convent del Brasil on totes les monges són cegues. Malgrat la seva condició, amb l’oració i el sacrifici sempre estan a prop dels més desfavorits i necessitats. Un exemple bonic de persones que no veuen les criatures de Déu, però que fan servir els ulls de l’ànima per reflexionar sobre la millor de les visions: les belleses del Cel, les resplendors de Déu.

Quan el papa Francesc va iniciar el seu pontificat va començar senzillament resant el parenostre. Cada dia hem de pregar per vèncer la temptació. Cada dia hem d’ajudar com bons cirineus a portar la creu als altres. Cada Setmana Santa hem de meditar els sofriments de Crist, hem de voler imitar el penediment confiat del bon lladre. Moltes persones quan senten el seu final proper, giren els seus ulls cap a la fe dels seus pares cap a la fe que van rebre de petits i que potser han deixat de banda i ara retroben. No cal esperar al final, tenim la salvació molt a prop.

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

Cinco claves para comprender el arte catalán

Dijous Sant 2023