Crec en la resurrecció de la carn

Pasqua 2013

Un dels grans interrogants de l’ésser humà, potser l’interrogant més gran, més punyent, és si hi haurà vida després de la mort.  I si hi ha vida com serà? Ens retrobarem amb els nostres éssers estimats que ens han passat al davant? Ens veuen? Es comuniquen amb nosaltres? Hi podrem tornar a parlar? La mort és una evidència racional. La resurrecció en canvi és una certesa del cor. La mort és veritat, però la resurrecció també ho és. El que passa que la resurrecció és objecte de fe. És el principal objecte de la nostra fe.

Els peixos neden lliurement dins de l’aigua. Però per als peixos només hi ha dues dimensions, la llargada i l’amplària. Els falta la profunditat. Nosaltres veiem tres dimensions, llarg, ampli i profund, però no hi ha res que ens impedeixi de creure que hi ha d’altres dimensions. En definitiva que la nostra raó és limitada i que hi ha misteri, un misteri que ens embolcalla.

Ahir la Mar Galceran pedagoga ens parlava del silenci. Del silenci entès no tan com l’absència de paraules o de sons, sinó com una manera diferent de mirar, una mirada que s’afina gràcies a l’absència de la paraula i del so. La mirada silenciosa és en el fons la mirada amb ulls de fe. Aquella mirada de fe de les dones al matí de Pasqua i dels apòstols al cenacle. Si nosaltres aprenem a mirar amb aquests ulls ja des d’ara començarem a besllumar la resurrecció: són els moments de comunió, són aquells moments que estimem i que ens sentim profundament estimats. Cada abraçada sincera que ens donem anticipa l’abraçada que un dia ens agradaria rebre de Déu el nostre Pare. D’aquell Pare que ens ha promès Jesús que ens espera i que ens estima, que se’ns tira al coll i ens omple de petons com aquell pare de la paràbola del fill pròdig.

Cap on va la història humana? Va cap al no res, o va cap a la plenitud?  El papa emèrit Benet XVI diu “la resurrecció de Jesús va més enllà de la història, però ha deixat la seva empremta a la història (...) La predicació apostòlica, amb el seu entusiasme i la seva audàcia és impensable sense un contacte real dels testimonis amb el fenomen totalment nou i inesperat que els arribava des de fora i que consistia en la manifestació de Crist ressuscitat i en el fet que parlés amb ells. Només un esdeveniment real radicalment nou era capaç de fer possible l’anunci apostòlic (p. Jesús de Natzaret, des de l’Entrada a Jerusalem fins a la Resurrecció, p. 320).

Però tot i així, encara continua viva la pregunta que Judes Tadeu li va fer a Jesús al Cenacle: “Senyor per què t’has manifestat a nosaltres i no al món?”. Una pregunta que s’estén no sols a la resurrecció si no a la revelació de Déu al món: per què Déu només es revela a Abraham? ¿per què no als poderosos del món? ¿per què només a Israel...? (ibídem).  És propi del misteri de Déu actuar de manera discreta. Déu és discret.  Només poc a poc es va construint la seva història en la gran història de la humanitat. Aquest és l’estil de Déu, no imposa, dóna llibertat, ofereix amor i suscita amor. Aquest hauria de ser sempre el nostre estil, fer el bé amb discreció, proposar sense imposar, donar testimoni de pau i alegria fins enmig de les contrarietats. I es continuava preguntant el papa emèrit: “No emana de Jesús un raig de llum que creix en el decurs dels segles (...) a través del qual arriba la resplendor de la llum de Déu? Tots recordem que el mateix dia de la renúncia del papa, unes hores després, va caure un llamp sobre la cúpula de Sant Pere. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò. Per a molts pot ser una simple coincidència, però d’altres n’hem fet una lectura creient. Aquest gest del Sant Pare de renunciar voluntàriament a la seu de Pere i de retirar-se a una vida oculta, de pregària, és com un llamp de la història de Déu en la nostra història. Ens està dient que si ser papa és una alta responsabilitat, és més alta encara la responsabilitat de la pregària.

Per això, cada gest generós, fet amb discreció, em parla de resurrecció.

Cada gest d’humilitat- com els que està fent aquests dies el papa Francesc- em parla de resurrecció.

Cada gest de perdó i d'oblit, em parla re resurrecció.

Cada obra d’art veritable, cada epifania de bellesa em parla de resurrecció.

Cada esforç en favor d’una humanitat més justa, solidària i fraternal, em parla de resurrecció.

Cada mostra d’un estil de vida més en comunió amb la naturalesa, em parla de resurrecció.

Diuen que els professors ensenyen signes però els mestres ensenyen símbols. El signe és un indicatiu, el símbol en canvi és la manifestació visible d’una realitat invisible. Per això cada símbol mirat amb ulls de fe em parla de resurrecció.

Escrivia Paul Ricoeur a una amiga “del fons de la vida, surt una força que diu que el ser és ser contra la mort. Creieu-ho amb mi.” Sí, Jesús ressuscitat és la força que ens uneix per això estem reunits avui aquí.

Per això responent a les preguntes del principi, enmig de dubtes i incerteses, des de la meva petitesa, jo crec en l’abraçada amorosa i definitiva de Déu Pare en la mort. Crec que serà una vida plenament feliç i alliberada. Crec que em retrobaré amb les persones estimades que m’han passat al davant i crec que els reconeixeré (diuen  que fa més feliç reconèixer que conèixer). Per això com diu un himne litúrgic “si el món ja és ple de gràcia i de perfum/quin paradís el cel ens prometia!”.