Alliberats
de la ignomínia
Diumenge
IV de Quaresma
El
Senyor va dir a Josué: “Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte”. Què és
la ignomínia? És el menyspreu, la deshonra pública. Déu guia el seu poble fins
al ple alliberament de la ignomínia. El llibre de Josué evoca la meta de l’Èxode que va començar amb
la Pasqua i acaba amb la seva possessió de la Terra Promesa.
Que n’és
de fàcil robar l’honra d’una persona o d’un poble, el seu bon nom...! Que n’és
de fàcil esdevenir jutges implacables dels altres, condemnar-los,
ridiculitzar-los! Ho estem veient aquests dies en els mitjans de comunicació en
l’Església i en la societat civil, quants són objecte de la murmuració, de la
maledicència! Jesús mateix va ser víctima de l’oprobi i la ignomínia. Però el
Pare el va ressuscitar d’entre els morts. No hem de tenir cap por, enmig d’oprobis
i ignomínies, el Senyor ens guia amb mà ferma i braç estès cap al Regne de Déu,
cap aquell “cel a la terra “del qual parlava Santa Teresa de Jesús.
Moltes
vegades hem llegit i meditat aquesta paràbola de l’Evangeli, la que titulem del
fill pròdig o millor del Pare que perdona sempre. Es molt probable que Jesús es
basés en un relat real, propi d'un poble petit com era el seu. Sovint ens trobem davant d'una persona
allunyada de l'Església que torna un dia a la parròquia potser per demanar una
missa per a un difunt, o el baptisme per al seu fill, o ens ve a demanar el
perdó i la pau. Hauríem de fer aquesta reflexió: "mira es el fill que s’havia
perdut i ara torna, ens hem d'alegrar i fer festa". Però ens és mes fàcil
de vegades adoptar el paper crític del germà gran que, ben mirat te raó, te
tota la raó però dissortadament només té raó. Li falta encara un cor com el del
Pare, capaç d'estimar, de perdonar, d'oblidar i de fer festa. Com deia aquesta
setmana el bisbe Sebastià qui sóc jo per judicar l’altre? Potser aquella
persona s'ha convertit aquella mateixa nit?
Que n’és
de bell l’amor dels pares! Em deia una cuidadora d'ancians: “de jove vaig tenir
una apendicitis que se'm va complicar, vaig fer una peritonitis i vaig estar a
les portes de la mort. Estava tota intubada. La meva mare em venia a veure cada
dia a la clínica, em comprava bruses i faldilles per quan sortís d'aquella situació,
quan ella mateixa en coneixia la gravetat. Només em parlava del futur: “quan
surtis anirem aquí o allà, farem això o això altre...” quina vida em va donar!
Quin exemple de fortalesa!” De vegades diem “se l'estima amb bogeria”. I es
cert. Uns pares per un fill farien el que fos, ho darien tot. Sembla irracional
però no ho és. Ja Pascal deia que el cor te raons que la raó no entén.
Aquestes
actituds són les que construeixen un món nou. Fem d’ambaixadors de Crist com ens
ha dit Sant Pau, reconciliem-nos amb Déu i esmercem tots els mitjans per fer d’aquesta
terra un bocí de cel.
Comentarios
Publicar un comentario