sábado, 30 de marzo de 2013

Crec en la resurrecció de la carn


Pasqua 2013
Un dels grans interrogants de l’ésser humà, potser l’interrogant més gran, més punyent, és si hi haurà vida després de la mort.  I si hi ha vida com serà? Ens retrobarem amb els nostres éssers estimats que ens han passat al davant? Ens veuen? Es comuniquen amb nosaltres? Hi podrem tornar a parlar? La mort és una evidència racional. La resurrecció en canvi és una certesa del cor. La mort és veritat, però la resurrecció també ho és. El que passa que la resurrecció és objecte de fe. És el principal objecte de la nostra fe.
Els peixos neden lliurement dins de l’aigua. Però per als peixos només hi ha dues dimensions, la llargada i l’amplària. Els falta la profunditat. Nosaltres veiem tres dimensions, llarg, ampli i profund, però no hi ha res que ens impedeixi de creure que hi ha d’altres dimensions. En definitiva que la nostra raó és limitada i que hi ha misteri, un misteri que ens embolcalla.
Ahir la Mar Galceran pedagoga ens parlava del silenci. Del silenci entès no tan com l’absència de paraules o de sons, sinó com una manera diferent de mirar, una mirada que s’afina gràcies a l’absència de la paraula i del so. La mirada silenciosa és en el fons la mirada amb ulls de fe. Aquella mirada de fe de les dones al matí de Pasqua i dels apòstols al cenacle. Si nosaltres aprenem a mirar amb aquests ulls ja des d’ara començarem a besllumar la resurrecció: són els moments de comunió, són aquells moments que estimem i que ens sentim profundament estimats. Cada abraçada sincera que ens donem anticipa l’abraçada que un dia ens agradaria rebre de Déu el nostre Pare. D’aquell Pare que ens ha promès Jesús que ens espera i que ens estima, que se’ns tira al coll i ens omple de petons com aquell pare de la paràbola del fill pròdig.
Cap on va la història humana? Va cap al no res, o va cap a la plenitud?  El papa emèrit Benet XVI diu “la resurrecció de Jesús va més enllà de la història, però ha deixat la seva empremta a la història (...) La predicació apostòlica, amb el seu entusiasme i la seva audàcia és impensable sense un contacte real dels testimonis amb el fenomen totalment nou i inesperat que els arribava des de fora i que consistia en la manifestació de Crist ressuscitat i en el fet que parlés amb ells. Només un esdeveniment real radicalment nou era capaç de fer possible l’anunci apostòlic (p. Jesús de Natzaret, des de l’Entrada a Jerusalem fins a la Resurrecció, p. 320).
Però tot i així, encara continua viva la pregunta que Judes Tadeu li va fer a Jesús al Cenacle: “Senyor per què t’has manifestat a nosaltres i no al món?”. Una pregunta que s’estén no sols a la resurrecció si no a la revelació de Déu al món: per què Déu només es revela a Abraham? ¿per què no als poderosos del món? ¿per què només a Israel...? (ibídem).  És propi del misteri de Déu actuar de manera discreta. Déu és discret.  Només poc a poc es va construint la seva història en la gran història de la humanitat. Aquest és l’estil de Déu, no imposa, dóna llibertat, ofereix amor i suscita amor. Aquest hauria de ser sempre el nostre estil, fer el bé amb discreció, proposar sense imposar, donar testimoni de pau i alegria fins enmig de les contrarietats. I es continuava preguntant el papa emèrit: “No emana de Jesús un raig de llum que creix en el decurs dels segles (...) a través del qual arriba la resplendor de la llum de Déu? Tots recordem que el mateix dia de la renúncia del papa, unes hores després, va caure un llamp sobre la cúpula de Sant Pere. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò. Per a molts pot ser una simple coincidència, però d’altres n’hem fet una lectura creient. Aquest gest del Sant Pare de renunciar voluntàriament a la seu de Pere i de retirar-se a una vida oculta, de pregària, és com un llamp de la història de Déu en la nostra història. Ens està dient que si ser papa és una alta responsabilitat, és més alta encara la responsabilitat de la pregària.
Per això, cada gest generós, fet amb discreció, em parla de resurrecció.
Cada gest d’humilitat- com els que està fent aquests dies el papa Francesc- em parla de resurrecció.
Cada gest de perdó i d'oblit, em parla re resurrecció.
Cada obra d’art veritable, cada epifania de bellesa em parla de resurrecció.
Cada esforç en favor d’una humanitat més justa, solidària i fraternal, em parla de resurrecció.
Cada mostra d’un estil de vida més en comunió amb la naturalesa, em parla de resurrecció.
Diuen que els professors ensenyen signes però els mestres ensenyen símbols. El signe és un indicatiu, el símbol en canvi és la manifestació visible d’una realitat invisible. Per això cada símbol mirat amb ulls de fe em parla de resurrecció.
Escrivia Paul Ricoeur a una amiga “del fons de la vida, surt una força que diu que el ser és ser contra la mort. Creieu-ho amb mi.” Sí, Jesús ressuscitat és la força que ens uneix per això estem reunits avui aquí.
Per això responent a les preguntes del principi, enmig de dubtes i incerteses, des de la meva petitesa, jo crec en l’abraçada amorosa i definitiva de Déu Pare en la mort. Crec que serà una vida plenament feliç i alliberada. Crec que em retrobaré amb les persones estimades que m’han passat al davant i crec que els reconeixeré (diuen  que fa més feliç reconèixer que conèixer). Per això com diu un himne litúrgic “si el món ja és ple de gràcia i de perfum/quin paradís el cel ens prometia!”.

viernes, 29 de marzo de 2013

L'abandó de Déu


Divendres Sant 2013

Acabem d’escoltar l’impressionant relat de la Passió segons sant Joan que es proclama en Divendres Sant i que és bo que meditem en silenci en el nostre cor. A tots ens impressiona la mort de l’innocent posat enmig dels malfactor. Però també ens esfereeix pensar que encara avui hi ha molts justos condemnats i molts malfactors que s’han escapolit de la justícia.

Jesús es presenta com a rei, però explica com és aquesta reialesa: és la de ser un testimoni de la veritat. “Per això ha nascut i per això ha vingut al món”. Pilat no l’entén i deixa aquesta pregunta: i la veritat què és?  De quina veritat parla Jesús? No és la veritat aristotèlica: A és diferent a B. O la mera veritat matemàtica... La veritat dins la Bíblia és molt àmplia. Veritat que és fidelitat. És autenticitat. És coherència entre el que pensem, diem i fem. Dins d’aquesta veritat hi pot haver aparent contradicció. Veritat que va unida a la bondat i a la bellesa. Tots som buscadors de la veritat i Jesús ens dóna des de la creu la resposta, la causa de la veritat el porta a donar la seva vida per amor. Ell que ha dit “jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Al llarg de la història hi ha hagut homes que han donat la seva vida per la veritat. Com Sòcrates, com Jesús, com els màrtirs, com Gandhi i també l’han donada pas a pas dia a dia, com Martí de Tours, com Agustí, com Francesc d’Assís, com Clara, com Ramon Llull, Raimon de Penyafort, com Ignasi de Loiola, com Teresa de Jesús, com Lluís Gonzaga, com Marie Poussepin, com Martí de Porres, com Teresa de Lisieux com la mare Teresa de Calcuta, com Pere Casaldàliga... Els sants han estat testimonis de la Veritat. Francesca Güell estava convençuda que la Veritat només ens hi podem atansar des de la solitud i el silenci, que si ens hi fixem és una mena de mort del món. El món queda allí a fora i nosaltres en la solitud i el silenci cerquem la Veritat de la nostra vida.

Jesús dalt de la creu ens fa el do de la seva mare. Maria va rebre de joveneta l’anunci de l’Àngel que seria mare de Jesús. Ella de moment no va entendre aquell anunci, però  es va fiar i va dir un sí a Déu... total irreversible, sense condicions. Ara al peu de la creu quan el projecte de Jesús sembla fracassat, rep una nova anunciació. Ja no hi ha cap àngel, és Jesús mateix, moribund, amb els braços estesos el qui li anuncia que serà mare de la humanitat.

Jesús dalt de la creu té set. És una set humana, però alhora és símbol d’una set divina. Té set que molts segueixin les seves petjades lluminoses. Ell que ha passat fent el bé i donant la seva vida per amor. Quantes persones avui tenen set de sentit, set d’esperança, set d’afecte, set de veritat... Només poden sadollar-se d’aquesta set si segueixen aquest Jesús, mort i ressuscitat per la humanitat sencera.

En Maria, Mare del Dolor, trobem un estímul i un exemple. Uns braços amorosos que ens bressen com bressaren a Jesús en ser davallat. Les Escriptures no ho diuen, però el model de la Pietat es va començar a estendre a partir del segle XIV arran de les pestes que assolaren Europa. Sovint a les portes de les cases hi havia dones amb el fill mort en braços.

Ens arriba un testimoni des de Síria. Un noi deia: “va caure un projectil a casa. El meu germà va perdre un ull i una cama a l’explosió. Vam perdre el pare que va morir ensagnat als meus braços. I afegia sense més “lloat sigui Déu”. A Síria malgrat els perills hi ha un bon grup de fidels que va al rosari i a la missa de cada dia. Senyor, quantes persones han de carregar la creu de la guerra i de la violència! (Ajuda a l’Església necessitada)

Mossèn Joan Busquets en un llibret recent que es diu Gent de Nadal i de Setmana Santa posa en llavis de Maria aquesta pregària: “M’han mort el noi! Omple’l Tu de vida! Jo sóc la mare, però Tu ets el Pare! Ha begut la copa fins al darrer glop, perquè s’ha fiat de Tu. Omple’l de vida! Així sia.

 

El seu record més viu


L’Eucaristia és bondat, és veritat i és bellesa. La vida dels sants i la litúrgia ben celebrada són la millor mostra de la fe. Per això hem de participar fructuosament de cada eucaristia que celebrem, en l’eucaristia s’anticipa un món nou, de fraternitat i de lloança i per això avui fem memòria del dia que fou instituïda.


El relat més antic de l’eucaristia és la primera carta als Corintis que hem escoltat a la segona lectura. Va ser escrita al voltant de l’any 56 molt a prop doncs dels esdeveniments que narra. En ella ens diu que Jesús va partir el pa. Partir el pa per a tots era la funció del pare de família que d’alguna manera representava Déu Pare que a través de la fertilitat de la terra distribueix entre nosaltres tot el necessari per viure. En els refetors del monestir hi solia haver inscrita la frase del salm 145: “Tothom té els ulls en vos, mirant-vos esperançat i al seu temps els doneu l’aliment.” Una frase que evoca la Providència de Déu. Com en aquest temps que tantes persones no tenen el necessari per viure, la Providència es continua fent visible amb tanta i tanta generositat.


Partir el pa és també un gest d’hospitalitat amb el qual es fa participar d’allò que és propi a l’estrany, acollint-lo en la comunió de la taula. Partir i compartir. Precisament el compartir crea comunió. Caritas vol dir la preocupació per l’altre. I no és un segon sector del cristianisme juntament amb el culte si no que en forma part. En l’Eucaristia, en la fracció del pa, la dimensió horitzontal i la vertical estan unides inseparablement  (Benet XVI). Com ens diu Joan Alavedra en el poema “El Pessebre”, en boca de l’home que llaura: “Que a la matinada/neix un Sembrador./Prepareu les terres,/terrassans del món!/Nat damunt la palla,/us durà el bon gra./ I en la nit darrera /ans del seu comiat/ com a recordança/ us donarà el Pa”

 
I el calze?  És un text riquíssim que recull entre d’altres el text de Jeremies 31, 31: “vénen dies, oracle de Javè en què conclouré amb la casa de Judà una aliança nova”. Aquesta promesa es va produir en un context de crisi: la destrucció del temple i l’exili a Babilònia. I jo m’atreveixo a pensar Déu renova el pacte amb nosaltres encara que estem en moments de crisi, o precisament perquè estem també en moments de crisi, crisi de valors, crisi de treball crisi, econòmica... Ens convida a alçar el calze de la benedicció que és comunió amb la sang de Crist, com hem cantat en el salm. La resolució de la crisi només pot venir de l’entrega i del compartir. En un temps històric on regna un capitalisme liberal sense entranyes, havent caigut ja el comunisme, l’Església pot esdevenir la gran alternativa.


Fa pocs dies vam veure la pel·lícula “El festí de Babette”. En ella descobrim com una comunitat religiosa de persones grans, tristes, moltes vegades plenes d’enveja, són capaces de transformar-se al voltant d’una taula festiva que els ha preparat amb molta estima la cuinera Babette. Hem sabut que és una de les pel·lícules predilectes del Papa Francesc.

 

El papa Francesc cada dia ens sorprèn amb un gest nou. Tots sabem que avui celebra la missa vespertina de la Cena del Senyor en un centre penal de menors del Casal del Marmo, a la perifèria de Roma. És un altre gest innovador del Sant Pare: un gest d’humilitat instituït pel mateix Jesús al Sant Sopar. És també un gest de diàleg interreligiós sobre tot pensant que molts dels joves que estan ingressats en aquell centre penitenciari són de religió musulmana.

 

Quan Jorge Mario Bergoglio era arquebisbe de Buenos Aires ja solia celebrar aquesta missa del Dijous Sant en una presó, en un hospital o en una casa d’acolliment per a pobres o marginats. Benet XVI també va visitar el Casal del Marmo. Ara  el que ha estat escollit successor de Pere continua amb aquest bell costum, escenificant  d’una manera inequívoca aquell títol del successor de Pere que més plaïa a Joan Pau I: “servent dels servents de Déu.” Entendrem la lliçó? Si algú dels qui m’escolta ha fet o fa de voluntari en una presó, sap molt bé com  s’alegra un reclús quan rep la seva visita d’algú de fora. De vegades s’alegra fins a les llàgrimes d’emoció. Si aquest visitant a més s’agenolla davant d’ell i li renta els peus la commoció interior encara deu ser més gran. És l’acompliment d’aquelles paraules de Jesús: “Veniu beneïts del meu Pare perquè era a la presó i em vàreu venir a veure”. Quina manera tan bella de viure el sacerdoci!

 

domingo, 24 de marzo de 2013

Tenir cura els uns dels altres


Diumenge de Rams [benedicció]
A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem en el centre Jesús abraçat a la columna: una escultura molt expressiva de Josep Maria Subirachs. Quan van tallar aquell gran bloc de pedra es van adonar que hi havia una palma fossilitzada. Van decidir deixar-la perquè la palma és pròpia del diumenge de Rams del preludi de la Passió. La palma és el símbol del martiri i del sofriment, però també és el símbol de la victòria i del triomf damunt la mort. I així és també la nostra vida: hi ha patiment, hi ha dolor intens de vegades incomprensible, però hi ha superació, hi ha joia i sobretot als cristians ens anima saber que el mal no té la última paraula, que Déu ens té reservat un destí de felicitat que ja ara i aquí podem començar a tastar. Avui Diumenge de Rams heu vingut com cada any molts pares amb els vostres fills, també avis i padrins. En moments difícils per a moltes famílies és consolador veure com us ajudeu els uns als altres, com ben sovint els avis ajuden els seus fills i els néts, com els pares ajuden els fills i com els fills ajuden els pares... Ho deia el nou Papa Francesc en la seva homilia d’inauguració del seu ministeri: “tots tenim la missió de custodiar, de preocupar-nos per tots, per cadascú amb amor, especialment pels nens, els ancians, els qui són més fràgils i aquells que sovint es queden a la perifèria del nostre cor. És preocupar-se un de l’altre en la família: els esposos es guarden recíprocament i després com a pares, tenen cura dels seus fills i amb el temps també els fills es converteixen en cuidadors dels seus pares.” Amb aquest sentiment de gratitud, entrem a la casa de Déu que és la casa de tots.

 Diumenge de Rams [missa de Passió]

Preludi i ofrena.

En les grans composicions simfòniques hi ha un preludi que conté tots els elements que després es desenvoluparan en el decurs de la simfonia. També la festa d’avui, el diumenge de Rams, és com un preludi del que viurem en la Setmana Santa.  El relat de la Passió que hem proclamat té dos cicles que s’il·luminen mútuament: el de l’Eucaristia i el del Martiri. Comprendre bé l’Eucaristia  ens ajuda a comprendre el lliurament de Jesús. Fixeu-nos bé Jesús ha dit: “això és el meu cos”, no ha dit “això és la meva ànima” o “això el meu esperit”, el meu cos. La veritat central de la nostra fe és que Déu s’ha fet carn, s’ha fet un de nosaltres, el cristianisme es realisme, és encarnació, que no hi ha res d’humà que sigui aliè al cor del creient. I avui contemplem amb agraïment quantes persones estan lliurant dir la vida, el temps, la salut, per estimació als altres.

Amb aquest focus poderós, l’eucaristia, el relat de la passió es presenta com una història exemplar. En el moment que la van escriure professar-se cristià volia dir oferir-se candidat al martiri. Com devien ressonar en aquelles que anaven al martiri aquestes paraules de l’evangeli! Avui en aquest relat contemplem altra vegada la grandesa humana de Jesús i l’actitud del perfecte deixeble. L’evangelista Sant Lluc fa notar la mirada de Jesús sobre Pere que l’ha negat tres vegades. No li reprèn res, però és una mirada plena d’afecte i d’interrogació. Una mirada que li va arribar al cor i que va fer que plorés amargament i que es convertís. Cal que aprenguem a llegir la mirada dels altres.

L’evangelista subratlla també el silenci de Jesús davant d’Herodes. Davant de la frivolitat, silenci. I presenta Jesús perdonant els seus botxins i abandonant confiant la seva vida en mans del Pare. Tot això té un sentit si pensem en l’eucaristia: Jesús esdevé ofrena. Tots estem cridats a fer de la nostra vida una ofrena.

Ajuda a l’Església Necessitada, una Fundació de la Santa Seu, ha fet enguany un camí de la creu molt actual. El publiquem a Catalunya Cristiana. Actualitza les diverses estacions amb imatges de països del món on avui hi ha persecució o violència de tota mena (Pakistà, Síria, Irak, Índia...). De totes n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció. És un convent del Brasil on totes les monges són cegues. Malgrat la seva condició, amb l’oració i el sacrifici sempre estan a prop dels més desfavorits i necessitats. Un exemple bonic de persones que no veuen les criatures de Déu, però que fan servir els ulls de l’ànima per reflexionar sobre la millor de les visions: les belleses del Cel, les resplendors de Déu.

Quan el papa Francesc va iniciar el seu pontificat va començar senzillament resant el parenostre. Cada dia hem de pregar per vèncer la temptació. Cada dia hem d’ajudar com bons cirineus a portar la creu als altres. Cada Setmana Santa hem de meditar els sofriments de Crist, hem de voler imitar el penediment confiat del bon lladre. Moltes persones quan senten el seu final proper, giren els seus ulls cap a la fe dels seus pares cap a la fe que van rebre de petits i que potser han deixat de banda i ara retroben. No cal esperar al final, tenim la salvació molt a prop.

sábado, 16 de marzo de 2013

L'ètica de la pregunta

Diumenge V de Quaresma
 
Benvolguts,

Com sabeu ja dimecres passat va ser escollit Papa el Cardenal Jorge Mario Bergoglio. El nom que es va imposar, Francesc, és una novetat i una promesa. Mai cap altra Papa abans que ell havia gosat anomenar-se així.  Molts creiem que fa referència a Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, el que se sentia germà de tota la creació, un sant extraordinari, admirat per creients i no creients, declarat amb raó el personatge del mil·lenni. D’altres pensen que el nom Francesc pot fer referència també a dos altres sants jesuïtes, sant Francesc de Borja, tercer pare general de la Companyia de Jesús, home emprenedor que va mostrar la seva enteresa en el govern de la Companyia i la suavitat del seu tracte amb tothom, o sant Francesc Xavier,  l’abrandat missioner de la Índia i del Japó que va morir quan pensava passar a la Xina. De fet Bergoglio ha escollit el nom de Francesc  en solitari. Des de la seva ja elecció ha fet signes sorprenents com el fet de pregar el Parenostre i l’Ave Maria en el moment de sortir al balcó de la Plaça de Sant Pere, tal com ho fa un pare de família o el gest d’inclinar-se per demanar la benedicció, o la senzillesa i l’espontaneïtat que mostra en les seves intervencions públiques. Tots coincideixen que és un home sobri i proper, que vivia en un apartament modest de Buenos Aires, que viatjava en autobús, que celebrava missa entre els drapaires... No té ni secretari personal i ens ha parlat de “fraternitat”. Potser hauríem d’aplicar-hi les paraules del llibre d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu?”. Preguem doncs pel nou Papa i per les seves intencions.

No han faltat tampoc les veus insidioses que sense deixar-li si més no la cortesia dels cent dies, ja han començat a acusar-lo. La Santa Seu ha desafiat amb promptitud aquestes acusacions i ho ha fet amb respostes objectives i documentades.

També a l’evangeli d’avui hem escoltat com a Jesús li fan una pregunta insidiosa i li plantegen amb insistència per tal de comprometre’l. I el Senyor reacciona amb molta saviesa, fent-se el distret i contestant-los ell mateix amb una invitació que desmunta els seus interlocutors: “aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Una frase en la que tots hauríem de reflexionar. Diuen que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos. Avui no tirem pedres, però que fàcil ens és interrogar insidiosament, criticar, judicar i condemnar.

D’altra banda, que solemne i emotiu és el moment que es queden tots dos sols, Jesús i la dona! Jesús alça el cap i li diu: On són? Ningú no t’ha condemnat? I ella contesta: “ningú, Senyor”. Jesús li diu: “Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més. Com recorda el P. Jordi Latorre, salesià: “en aquell moment l’adulteri no és només considerat un pecat social si no sobretot un crim social, perquè subverteix la base de la societat patriarcal, que és el contracte matrimonial (...) Jesús no fa cas ni de la repercussió social de la falta, ni del gènere del qui l’ha comesa: ell mira el cor de la persona i hi veu una pecadora que necessita el perdó per recomençar.”

Aquest és el sentit de la quaresma: recomençar. Ahir mateix el germà Alberto Pérez, delegat de pastoral gitana de l’Arquebisbat de Barcelona, ens deia en un recés “quantes ocasions hem tingut ja a la vida per convertir-nos, quantes quaresmes...!. Reflexionem en les paraules de l’Apòstol: “correm cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. De comunitats renovades, en sorgiran vocacions, tinguem aquesta certesa avui que celebrem el Dia del Seminari i preguem el Senyor perquè les continuï desvetllant.

domingo, 10 de marzo de 2013

Alliberats de la ignomínia

Diumenge IV de Quaresma

El Senyor va dir a Josué: “Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte”. Què és la ignomínia? És el menyspreu, la deshonra pública. Déu guia el seu poble fins al ple alliberament de la ignomínia. El llibre de Josué  evoca la meta de l’Èxode que va començar amb la Pasqua i acaba amb la seva possessió de la Terra Promesa.

Que n’és de fàcil robar l’honra d’una persona o d’un poble, el seu bon nom...! Que n’és de fàcil esdevenir jutges implacables dels altres, condemnar-los, ridiculitzar-los! Ho estem veient aquests dies en els mitjans de comunicació en l’Església i en la societat civil, quants són objecte de la murmuració, de la maledicència! Jesús mateix va ser víctima de l’oprobi i la ignomínia. Però el Pare el va ressuscitar d’entre els morts. No hem de tenir cap por, enmig d’oprobis i ignomínies, el Senyor ens guia amb mà ferma i braç estès cap al Regne de Déu, cap aquell “cel a la terra “del qual parlava Santa Teresa de Jesús.

Moltes vegades hem llegit i meditat aquesta paràbola de l’Evangeli, la que titulem del fill pròdig o millor del Pare que perdona sempre. Es molt probable que Jesús es basés en un relat real, propi d'un poble petit com era el seu.  Sovint ens trobem davant d'una persona allunyada de l'Església que torna un dia a la parròquia potser per demanar una missa per a un difunt, o el baptisme per al seu fill, o ens ve a demanar el perdó i la pau. Hauríem de fer aquesta reflexió: "mira es el fill que s’havia perdut i ara torna, ens hem d'alegrar i fer festa". Però ens és mes fàcil de vegades adoptar el paper crític del germà gran que, ben mirat te raó, te tota la raó però dissortadament només té raó. Li falta encara un cor com el del Pare, capaç d'estimar, de perdonar, d'oblidar i de fer festa. Com deia aquesta setmana el bisbe Sebastià qui sóc jo per judicar l’altre? Potser aquella persona s'ha convertit aquella mateixa nit?

Que n’és de bell l’amor dels pares! Em deia una cuidadora d'ancians: “de jove vaig tenir una apendicitis que se'm va complicar, vaig fer una peritonitis i vaig estar a les portes de la mort. Estava tota intubada. La meva mare em venia a veure cada dia a la clínica, em comprava bruses i faldilles per quan sortís d'aquella situació, quan ella mateixa en coneixia la gravetat. Només em parlava del futur: “quan surtis anirem aquí o allà, farem això o això altre...” quina vida em va donar! Quin exemple de fortalesa!” De vegades diem “se l'estima amb bogeria”. I es cert. Uns pares per un fill farien el que fos, ho darien tot. Sembla irracional però no ho és. Ja Pascal deia que el cor te raons que la raó no entén.

Aquestes actituds són les que construeixen un món nou. Fem d’ambaixadors de Crist com ens ha dit Sant Pau, reconciliem-nos amb Déu i esmercem tots els mitjans per fer d’aquesta terra un bocí de cel.

sábado, 2 de marzo de 2013

Interpretar justament els signes del temps

Homilia diumenge III de Quaresma

Encara avui al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, hi ha una gran bardissa rebrot segons tradició, d'aquella on Moisés va saber escoltar la veu de Déu. La bardissa és punxeguda, inhòspita i encara és una bardissa incandescent. Déu se'ns manifesta en l'asperesa de les circumstàncies de la vida. Ens crida també en aquells fets complexes que no som capaços d'entendre i ens envia en missió. Moisès es fia de la veu de Déu i es disposa a alliberar el seu poble. Però fa una pregunta quin és el nom del qui m'envia. I la resposta simple, lacònica "jo sóc el qui sóc": sembla una evasiva però no ho és pas. Cadascú de nosaltres som però podríem no ser. Només Déu és.

I la prova màxima que som però podríem no ser és que un dia o una nit deixarem de ser.Davant de dos tipus de mort (una violenta, a mans de Ponç Pilat) i una altra fortuïta (el desplomament de la torre de Siloé) Jesús ensenya dues coses: desvincula la mort del càstig, i convida a llegir aquests fets luctuosos en clau de conversió. No ens quedem en els esdeveniments, intentem comprendre què ens diu el Senyor per mitjà d'ells. Llegim els signes del temps!

La paràbola de la figuera és transparent: Déu espera amb paciència que cadascú de nosaltres doni fruit abundós. Però per això cal l'esforç humà. Cada Quaresma es una ocasió privilegiada per podar, per esporgar, per regar... Diu Sant Gregori el Gran: qui no presenta fruits de bones obres està ocupant el terreny en va com un arbre estèril que impedeix els altres donar fruit en el mateix lloc que ell ocupa. Ocupa el lloc en va el qui no s'esforça a actuar segons el càrrec que té..." Per això la importància de saber renunciar a temps, com ho ha fet el Sant Pare amb un gest innovador i audaç.

Estimats amics, el secret de tot es troba en la pregària, en la intimitat amorosa amb Ell. Déu va convidar Moisés a descalçar-se perquè aquell lloc aparentment inhòspit tenia la calidesa del seu amor. Ens ho ha dit el Sant Pare quan s'ha acomiadat: "torneu a resar". No us sembla estimats que la pregària és el que ens fa més autèntics?