sábado, 23 de febrero de 2013

Un llamp en la nostra fosca

Homilia diumenge II de Quaresma

Quina meravella la de contemplar el cel estelat! Quina font de reflexió! Que petits que ens sentim davant la immensitat! Moltes vegades enyorem la contemplació d’aquest cel nítid i estelat. Saber llegir el cel i els seus signes. Saviesa antiquíssima de la humanitat. “Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”.

Abraham, pare dels creients, ja era just davant de Déu i posseïa la seva gràcia.  Però en la primera lectura que hem escoltat Déu li demana que faci un acte de fe contra tota esperança natural de tenir fills, i Abraham, l’amic de Déu, rendeix les seves evidències personals i creu en la seva promesa i aquesta fe li portarà una nova gràcia. Recordem el pròleg de Sant Joan, “de l’abundància de la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia”. Em pregunto nosaltres, també cridats a ser amics de Déu, som capaços de creure més enllà de les evidències?

Quan Abraham li pregunta a Déu, el seu amic, com sabrà si posseirà la terra, Déu li demana que faci un ritual. Aquelles cinc espècies d’animals: la vedella, la cabra, el moltó, la tórtora i el colom, apareixen també en altres prescripcions rituals. No es tracta de cap sacrifici sinó d’una antiquíssima acció sagrada per ratificar un pacte. Les dues parts contractants s´obligaven a ser tractats com aquestes víctimes si fallaven a la paraula donada.  El valor de la paraula, que va arribar a nosaltres de generació en generació. Els més grans se’n recorden: sovint no calien escrits ni documents per fer pactes ni contractes humans.

A l’hora de la posta diu el llibre del Gènesi s’apodera d’Abraham un gran terror. El terror és una por intensa. També en el camí de la fe podem experimentar moments així, de por, de foscor absoluta, és la fe de la nit. Recordem la llarga nit fosca de la beata Teresa de Calcuta, magistralment descrita en el seu llibre: “Vine, sigues la meva llum”... Però de sobte ens ve un raig profund que ens il·lumina com aquella torxa encesa. El mateix dia que Benet XVI va anunciar la seva renúncia va caure un llampec sobre la cúpula de Sant Pere. Per a molts pot ser una simple coincidència però també en podem fer una lectura de fe. Aquest gest del Sant Pare de renunciar a la seu de Pere, de deixar-nos en certa manera orfes per un temps, és un signe de valentia i d’humilitat, profètic. Un signe que sacseja les nostres seguretats i que il·lumina la nostra nit.

Jesús prega a la muntanya. I els apòstols que eren pescadors, acostumats a treballar de nit, s’adormien. El mateix contrast trobarem a Getsemaní. Jesús pregant (i com ens recordava ahir mateix el bisbe Sebastià Taltavull, la pregària també pot ser lluita) i els deixebles adormits com absents. Però per primera vegada el Mestre els exposarà la Passió i la Resurrecció i els farà entendre que, com diem en el prefaci, la Passió és necessària per arribar a la glòria de la Resurrecció. I aquestes paraules d’un Jesús resplendent, transfigurat, com aquell nou Moisès que ha parlat amb Déu i el rostre li brilla, il·luminen la fe dels deixebles.

Quaresma és temps de pregària i la pregària ens transfigura. Aquesta setmana a Catalunya Cristiana parlem de noves formes de pregària i d’una xarxa social www.mayfeelings.com fundada per tres joves. És la primera xarxa social en què l’important no ets tu, ni les teves fotos, ni les coses que t’agraden... l’important són els altres i les intencions per les quals et demanen que resis. També tu pots expressar-hi les teves alegries i les teves preocupacions. Quan  prems el botó “pray” (prego) estàs adquirint un compromís amb aquella persona que ha escrit la seva preocupació el seu goig. Des del seu llançament el maig de l’any passat, més de 50.000 persones procedents de 120 països s’han unit ja a la xarxa social que resa per canviar el món. En nou mesos la xarxa social ha generat un flux d’un milió i mig de pregàries. S’arriba a la gent que més ho necessita i els qui no tenen ningú que resi per ells. També s’ofereix la possibilitat a tots els usuaris de resar en un moment determinat per una petició concreta.

Pere es volia quedar en una institució provisional –Moisès i Elies- però la resposta del cel fou: “Jesús tot sol, Ell és el Fill de Déu, escolteu-lo!”. Ja no és cap profeta d’abans ni d’ara, és Jesús tot sol el que il·lumina la nostra nit i alliberar-nos de la por. Sí és Ell, com hem cantat en el salm el que ens il·lumina i ens salva.

 

 

 

sábado, 16 de febrero de 2013

Temptacions d'ahir i d'avui


Homilia diumenge primer de Quaresma

A cada eucaristia recitem el credo. Ens el sabem de memòria. Els biblistes ens diuen que aquest passatge que avui proclamem a la primera lectura és el “petit credo”, també els jueus pietosos se’l sabien de memòria. En poques paraules el sacerdot en el moment de presentar al Temple les primícies dels fruits de la terra fa un repàs de la història de la salvació: evoca les figures d’Abraham, l’arameu errant i el pare dels creients, recorda la cruel explotació a Egipte i a Moisès l’alliberador, així com l’arribada a la Terra Promesa. Tots ells foren moments decisius de la seva constitució com a poble. I aquest acte de fe el porta a l’agraïment i a l’adoració.

La temptació és tot allò que ens aparta del camí. El Poble d’Israel al llarg de la travessa fou temptat de tornar enrere, enyorava les olles de carn de l’Egipte. Viure a la intempèrie li resultava dur. Jesús, vist com a nou Moisès al desert, és temptat pel poder i encara per un poder espiritual: convertir les pedres en pa. Diuen que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament. Ho tenim a la vista, cada dia sentim parlar d’escàndols de corrupció. Però revisem-nos també a nosaltres mateixos. Escriu Lluís Duch que “hem confós l’autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tinguin algun poder, però els falta en general l’autoritat. El poder s’aconsegueix actuant davant dels mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l’opinió pública. Si no surts als mitjans no existeixes: et manca poder, però l’autoritat és testimoni i és tan poderós que troba els seus mitjans de transmissió”. (LV 14/09/2011). Benet XVI s’hi ha referit moltes vegades en el decurs del seu pontificat que ara s’acaba. “L’autoritat significa, servei, humilitat, amor...” deia en un Àngelus i tot adreçant-se als Cardenals: “ésser com Jesús vol dir no deixar-se seduir per la lògica mundana del poder, si no portar al món la llum de la veritat i l’amor de Déu” I amb la seva renúncia sorprenent, dilluns passat, ens ha donat una  lliçó, una gran lliçó, d’humilitat i de valentia.

En la tercer temptació el diable convida Jesús a tirar-se de la cornisa del temple. I li cita precisament el salm que hem cantat: “et duran a les palmes de les mans/perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres/trepitjaràs lleonards i escurçons/ passaràs sobre lleons i serps”.   Tot sovint també ensopeguem i caiem. Jesús camí de la creu va caure tres vegades, però es va tornar a aixecar. I a la creu el van temptar perquè en baixés. La nostra cultura no accepta el fracàs: voldríem guanyar sempre i això és il·lusori...

Finalment diu l’evangelista que el diable s’allunya esperant una millor ocasió. Alguns diuen que es referien a Getsemaní. La gran temptació de Crist podria ser creure que el seu sacrifici cruent no serviria de res. I va valdre perquè després de mort va tornar a viure i continua vivint. I val perquè nosaltres ens reunim per commemorar-ho cada diumenge. Quina serà la nostra darrera temptació? Potser que som pocs? Benet XVI ha parlat de “minoria creativa”. Minoria, sí, però capaç de recrear. Potser que estem desencisats? Doncs cal tornar-nos a entusiasmar i allunyar de nosaltres tot fatalisme. No podem pecar de tristesa i de melancolia.

En aquest eucaristia demanem de no caure en temptació. Ho farem altre vegada en resar el parenostre, amb la intensitat pròpia del temps de Quaresma que estem vivint.

 

domingo, 10 de febrero de 2013

Trobar la distància justa


Homilia diumenge V de durant l'any

Moltes professions requereixen posar una certa distància emocional de l'objecte que els és propi. Per exemple el metge te la vocació de guarir els malalts, però no pot fer totalment seus els sofriments dels pacients o dels seus familiars, precisament per poder estar en condicions d'ajudar-los millor.
Igualment els sacerdots que estem a prop de situacions tan vitals com són la unió d'uns esposos, el naixement d'un nen, la malaltia greu, o la mort d'una persona estimada. Hem de posar una certa distà
ncia... Recordo que el bisbe de Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic va explicar que un Nadal, en plena guerra, quan va sortir a l'altar es va  adonar que tothom plorava i ell va sentir un desig irrefrenable de plorar, però va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?.” I es va sobreposar i amb un nus a la gola va començar l'eucaristia.
M'ha fet pensar en aquesta mitja distància o si voleu en aquesta distància justa la lectura de l'evangeli d'avui. Primera lliçó: davant de la gent que s'aglomerava damunt d'Ell; el Senyor té la saviesa de demanar-li a Simó que aparti la barca una mica de terra per poder-los ensenyar. Quan els problemes ens aclaparen hem de saber posar la distància oportuna.
Segona lliçó: el que anomenem perseverança. Els apòstols s'havien escarrassat tota la nit i no havien pescat res. Però accepten de fer-ho per fe en nom de Déu. Es una temptació que afecta totes les comunitats cristianes: tants d'esforços per la catequesi, per exemple, i que pocs que perseveren... Però cal tornar-hi i fer-ho sempre tot en nom de Déu. Com diu una pregària litúrgica: "Senyor preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vos el seu principi i per Vos arribin a la seva fi".
Notem també que els apòstols fan una altra cosa molt sàvia que és demanar ajuda. Certament que ho fan per necessitat, com ho fem nosaltres sovint, però convé fer-ho també per virtut.
Tercera lliçó: reconèixer el pas de Déu per la nostra vida. Nosaltres només som pobres instruments. Ho reconeixia Sant Pau en escriure als de Corint: he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que habita en mi. Recordem les paraules de Sant Francesc: "senyor feu de mi un instrument..." o com diu IsaÍes: " aquí em teniu, envieu-m’hi!.” Que sigui la nostra pregària aquest diumenge.

domingo, 3 de febrero de 2013

El test de la caritat


Diumenge IV de durant l'any

Continuem l’evangeli de diumenge passat. Dèiem que Jesús predicava sobretot a les sinagogues, els centres religiosos i culturals del seu temps. A la del seu poble Natzaret hi devia assistir més de mil vegades (I. Gomà). Jesús va trobar en la litúrgia de la Paraula l’instrument de comunicació més fecund. El text d’Isaïes que escoltàvem diumenge passat era el seu predilecte.

L’evangelista assenyala dos motius de crítica o menyspreu de la gent. El primer era la seva condició social: Jesús era fill d’un artesà i ells s’esperaven un Messies gloriós... Davant d’aquesta crítica Jesús els diu una frase que encara avui forma part del llenguatge habitual: “cap profeta no és ben rebut a la seva terra”. Quantes vegades les lliçons més profundes ens han vingut de les persones més senzilles i més properes! Busquem a fora allò que tenim dintre.

L’altra motiu de crítica era l’amplada de les seves mires. Alguns de Natzaret estaven gelosos que Jesús atorgués més favors a Cafarnaüm que a ells mateixos. Allò que era una picabaralla entre dos pobles expressa en el fons el ressentiment de molts israelites contra els pagans. Alguns a Israel volien un Messies nacional i Jesús tenia una missió universal. Jesús els recorda dos episodis en què Elies i Eliseu van actuar en moments de crisi nacional a favor de persones estrangeres: “Elies fou enviat a una dona viuda de Sarepta, de la regió de Sidó” (Fenícia) i “en vida del profeta Eliseu cap dels leprosos d’Israel no va ser purificat, sino Naaman el siri” (Rius-Camps). Vet aquí un altre motiu constant avui de crítica en molts: en aquest moments de crisi, els forasters són millor tractats que els nadius. No nego que, en aquet camp hi hagi abusos, però potser abans de veure la palla en l’ull del germà tots hauríem de revisar-nos interiorment. I ens hi pot ajudar molt la segona lectura, la carta de Sant Pau als de Corint, que solem llegir als casaments, però que és vàlida en qualsevol moment de la nostra vida, fins i tot quan s’apropa la mort.  Te tres parts: la primera afirma que els carismes, els dons d’acció més brillants, encara que siguin fets amb el màxim sacrifici personal són inútils si no es fan des de la caritat, és a dir des de la gratuïtat d’un amor nou que en la segona part l’apòstol explica amb quinze trets que em podria formular en forma de test: Sóc servicial? Tinc enveja? Sóc presumit? Sóc orgullós? Sóc mal educat? Sóc egoista? M’irrito? Em venjo? M’alegro de les farses? Estic content quan s’actua rectament? Ho suporto tot? Tinc confiança? Visc l’esperança? Tinc paciència? En la tercera part Pau destaca que la caritat està per sobre de la fe i l’esperança que al cap i a la fi són transitòries.

Continua sant Pau dient que ara hi veiem de manera borrosa, com en un mirall, perquè els miralls del seu temps no eren polits com els d’ara. I que un dia veurem cara a cara. Està parlant de la resurrecció, de la vida eterna, aquella que tastem cada vegada que celebrem l’Eucaristia. Veure-hi clar, per fi, aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.