domingo, 27 de enero de 2013

Una homilia compromesa


Diumenge III de durant l’any

“La diada d’avui és santa, dedicada a Déu nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força”, amb aquestes paraules que hem escoltat el llibre de Nehemies, a la primera lectura, el Sant Pare Benet XVI inicià la dedicació del Temple de la Sagrada Família el 7 novembre de 2010. Paraules que en l’Antic Testament són un anticipació de la importància del diumenge com a Dia del Senyor. És cert que avui vivim en una societat laica i plural, però els cristians hem de celebrar el diumenge com a dia de festa, no hem de permetre que ens l’arrabassi la cultura del consum... El diumenge és dia de festa i de joia, és dia de comunitat, és el dia que fem l’experiència d’escoltar tots junts unes mateixes lectures que per nosaltres han de ser “esperit i vida”, com hem cantat en el salm. Els qui no viuen en una comunitat religiosa difícilment durant la setmana viuen aquesta experiència. No és el mateix llegir individualment que escoltar atentament tots junts una mateixa lectura. Fer-ho uneix i quan aquesta lectura és Paraula de Déu, ajuda a viure en comunió. Prenem consciència d’allò que ens ha dit l’apòstol: que formem part d’un mateix cos i que tots interactuem.

L’evangeli ens ha presentat Jesús ensenyant a la sinagoga del seu poble, Natzaret. Jesús llegia i predicava a la sinagoga. Quan Jesús parlava a les multituds, ho feia a l’aire lliure o des de la barca estant, però habitualment el seu lloc de predicació era a la sinagoga i el Mestre en va recórrer moltes al voltant del llac. La sinagoga era lloc d’encontre i de formació. Les  paraules de Jesús anaven adreçades als jueus pietosos del seu temps, homes cultes, Jesús volia transformar la cultura del seu temps, des de dintre. I aquell dissabte, Jesús desplega el volum del profeta Isaïes i en llegeix un fragment preciós. Omet però el final. És important el que llegeix però també ho és el que no diu. Si prenem el text del profeta Isaïes ens adonarem que si Jesús hagués continuat llegint només una ratlla més, hauria acabat amb aquesta frase: “i un dia de venjança del nostre Déu”. En plegar el volum precisament abans d’aquestes paraules, Jesús volia dir que  s’havia acabat el Déu guerrer, el Déu de la venjança, aquell Déu que sovint el poble temia i del qual altres vegades n’estava tan orgullós. El fet d’escamotejar aquest acabament, amb les conseqüències que això comportava, va dur Jesús a la mort.

Podríem dir que el Senyor fa una homilia compromesa, ell mateix s’implica en allò que està llegint. Ho notem de seguida quan algú parla des de la seva pròpia experiència o quan és un discurs après, dit de memòria, sense haver-lo interioritzat.

D’altra banda, quina missió tan bonica: “L’Esperit del Senyor, reposa sobre meu...”. De la mateixa manera que al principi de la Creació l’Esperit de Déu aleteja sobre les aigües, ara ha començat una nova creació, un món nou, basat en la llibertat, en la llum, en la gratuïtat...

Tots nosaltres el dia del nostre baptisme vam ser ungits amb el crisma, signe del do de l’Esperit Sant. També a nosaltres l’Esperit ens ha ungit. I si vivim a fons el nostre baptisme, font de llibertat interior, ens adonarem que estem capacitats per portar la bona notícia als desvalguts, és a dir a aquells que estan desorientats, mancats de punts de referència i de recursos. Que nosaltres podem ajudar a alliberar les persones que viuen presoneres de tantes dependències, de si mateixes, del consum, d’un amor possessiu, fins i tot de l’alcohol o de la droga. Podem ajudar als qui viuen encegats pels problemes a prendre’n distància... Segur que tots, d’una o altra manera, hem viscut experiències semblants. Que feliços som quan ajudem que les persones no visquin angoixades! De vegades n’hi ha prou amb escoltar-les.

Aquesta mateixa setmana en les Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura, l’escriptor Valentí Puig pronosticava: “podem viure un renaixement de bondat i de bellesa”. I justificava la seva afirmació optimista. Ho deia amb emoció i amb convenciment. Que hi hagi aquest renaixement en bona part és a les nostres mans.

 

domingo, 20 de enero de 2013

El millor regal de noces


 

Homilia diumenge II de durant l'any

El millor regal de noces

Pel qui creu tot es signe, pel qui estima tot es do. Aquest relat d'avui es plenament simbólic, és a dir signe visible d’una realitat invisible. A través de les coses visibles som cridats als béns invisibles. De vegades confonem simbòlic amb irreal i simbòlic vol dir una realitat encara més profunda que la que veiem amb els ulls o toquem amb les mans.

Per als israelites, les noces eren el signe de l’aliança de Déu amb el seu poble. En aquell temps els matrimonis eren concertats, com passa avui encara en moltes cultures. Eren "arreglats" per et entendre'ns. En realitat al principi no hi havia amor entre els cònjuges. Hi havia interès, interessos i interessos creats. Aquelles noces de Canà, un petit poble rural no eren encara un matrimoni.

Això ens porta a pensar en els matrimonis d'avui. Per que hi ha tantes ruptures i tan doloroses? Com és que parelles que porten llargs anys convivint, quan fan el pas de casar-se es trenquen? Realment han après a estimar-se amb aquell amor profund que es l'amor de caritat, teixit de silenci, de respecte per l’espai de l'altre (exemple d’un matrimoni amic, jo feia temps que el coneixia amb ell però la primera vegada que em vaig reunir amb la promesa al cap d’una estona d’enraonar tots tres ell es va aixecar i em va dir, a mi ja em coneixes prou, ara parla a soles amb ella).
Als nous matrimonis, hem sabut donar-los exemple? Quina imatge els ha arribat de l'amor a través de la tele de les pel·lícules o de les revistes del cor? Els hem sabut acompanyar en el seu prometatge i després en els primers temps de casats?

Sovint germans les nostres gerres estan buides com a Canà. En aquestes piques de pedres buides molts hi han vist la buidor del Poble d'Israel. Jo hi veig també la buidor de la nostra cultura. Se sap que set era nombre de plenitud, i les piques nomes eren sis, es a dir faltava alguna cosa, a més eren de pedra, no us recorda aquella frase: "arrencaré de vosaltres aquest cor de pedra i us donaré un cor de carn?”

No era encara l’hora de Jesús. Es a dir l'hora de donar el seu sublim testimoni de caritat, l'hora de la mort i la resurrecció. Però  gràcies a la insistència de Maria –com ens ajuda l’assenyada insistència d’una mare!- Jesús els regala el seu vi, un vi bo, el vi millor que es el vi de la caritat, de l'amor abnegat, generós, a fons perdut, de l'amor que no espera res a canvi, d'aquell amor portat a plenitud, gratuït. Van caldre molts litres d’aigua per omplir aquelles piques, és a dir Jesús per actuar en el món demana la nostra col·laboració, hem de lluitar...

Jesús no va fer un joc de mans, no fa màgia, anticipa la seva hora a instàncies de Maria. “Feu tot el que Ell us digui”. Es a dir, estimeu-vos, sigueu uns, sigueu una sola cosa viviu en caritat. Viure en caritat es l'únic que ens fa feliços de debò. Aleshores de les vostres comunitats podran sorgir matrimonis plenament cristians sense ficció. De vegades sentim dir que Jesús va transformar l'aigua en vi perquè la festa no decaigués. I en realitat es molt més que això. Jesús ens regala la festa de les festes, que es l'eucaristia l'amor nou pel qual tots ens delim.

Avui que celebrem  la Jornada Mundial de l’Emigrant i el Refugiat, recordem les paraules de Benet XVI: “l’Església no deixa de posar de manifest els aspectes positius, les bones possibilitats i els recursos que comporten les migracions. És aquí on s’inclouen les accions d’acolliment que afavoreixen i acompanyen una inserció integral dels emigrants, sol·licitands d’asil i refugiats en el nou context sociocultural, sense oblidar la dimensió religiosa, essencial per la vida de cada persona”. No ens hem de quedar amb el color de la pell, l’ètnia, la raça o la religió, hem de mirar amb ulls de fe una persona que sovint s’ha vist forçada a deixar el seu país. No ens la mirem amb una mirada utilitària, del profit que ens pot fer, sinó amb la gratuïtat de l’amor nou, de l’amor de caritat.

 

domingo, 13 de enero de 2013

El cel obert


El Baptisme del Senyor

Avui conclou i culmina el temps de Nadal amb la festa del baptisme de Jesús, una altra epifania que vol dir una manifestació esplèndida de la seva identitat plenament humana i plenament divina: Crist baixà al Jordà i vol ésser batejat per Joan. Hi baixa tal com pujarà a la creu, solidari amb el poble pecador.

Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús fou batejat “mentre pregava” diu Sant Lluc. Estar en oració és preparar-se per rebre l’Esperit Sant. Diu Sant Lluc que “el cel es va obrir”. Encara avui quan se’ns resol un problema, quan ve una persona a ajudar-nos, quan ens sembla que totes les portes estan tancades i una s’obre, diem aquesta expressió: “he vist el cel obert”.  Fixem-nos una mica en aquesta expressió: “el cel obert” és símbol de felicitat, anuncia una nova possibilitat de comunicar-se amb Déu, anuncia que a partir d’ara en Crist s’uneix el cel i la terra.

El baptisme de Jesús va ser en aigua i en Esperit. Podríem dir que va ser una primera Pentecosta, va davallar l’Esperit Sant. Si Déu posa el seu esperit sobre algú, com hem escoltat a la primera lectura, és per donar-li força per fer una missió en favor del poble.  Jesús va assumir el baptisme com a signe i compromís d’un canvi radical: d’ara endavant es dedicarà al servei del seu poble, es desvincularà de la seva família, de la seva llar, de la seva feina i es lliurarà del tot al seu poble. Només l’atraurà la idea de col·laborar amb aquell moviment admirable de conversió que va ser iniciat per Joan. Com diu un autor: “quan enmig del silenci del desert, callen de nit els crits del baptisme i no se sent la remor de la confessió dels pecats d’aquells que se submergien en el Jordà, Jesús escolta la veu de Déu, que el crida a una missió nova” (J.A.Pagola)

També nosaltres hem estat batejats amb Esperit Sant i amb foc, per això compartim amb Jesús la dignitat de fills i la missió de passar pel món  fent el bé.  Fa uns mesos vam tenir l’ocasió de visitar el Jordà i era realment impressionant de veure com tantes persones d’arreu del món renovaven allí les promeses del baptisme. El bisbe Pere Tena, a la Catalunya Cristiana d’aquesta setmana ens dona un bon consell, anar a visitar la pila on vam ser batejats i renovar-hi allí les nostres promeses baptismals. De vegades això pot ser difícil, perquè vam ser batejats lluny d’ací o potser aquella pila ja no existeix, però podem fer el mateix renovant les nostres promeses davant la pila de batejar de la parròquia. Renovem el nostre “sí a Déu”. I si hem tocat a fons en la nostra vida, redrecem-nos altra vegada com a criatures noves, entusiasmades per estimar tota criatura. No hem de témer, el cel està obert.

domingo, 6 de enero de 2013

La fe de la Nit


Epifania 2013

El poeta Joan Maragall en els seus goigs a la Mare de Déu de Núria, diu: “deu ànima a les tenebres/deu-nos la fe de la nit”. “La fe de la nit”, quina expressió tan bonica i tan exacta. Sovint caminem en la foscor i, de sobte, en el nostre firmament hi brilla una estrella. Com va brillar una nit sobre aquells savis d’Orient.

Els mags s’havien posat d’acord i sota el seu guiatge van anar a trobar al Rei de Reis. I en arribar a Jerusalem fan una consulta a un home especialment cruel i sagaç, el rei Herodes. El rei que amaga sota el seu fals interès per l’Infant, la por que aquell rei dels jueus que acaba de néixer li arrabassi el tron. L’ambició de poder l’encegava. Com continua encegant els poderosos de la terra. Però Jesús no volia cap poder humà, ni la seva missió era enderrocar cap sobirà del seu tron encara que fos corrupte. En tot cas seria el mateix món nou que anunciaria el Messies el qui a la llarga tot ho trastocaria. Recordem que Maria canta al Magníficat a Déu perquè “derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Jesús no ve a treure’ns res de bo, si no a portar-ho tot a plenitud.

En una nadala entranyable ens preguntem: “què li darem al Noi de la Mare/què li darem que li sàpiga bo?”. No ens preguntem què ens donarà el Noi de la Mare sinó què li darem.

Els mags li van presentar uns obsequis altament simbòlics: l’or que avui podríem assimilar al treball i a l’economia, l’encens que simbolitza la pregària la vida interior i els valors transcendentals i la mirra que significa la cura que cal tenir del propi cos i el dels altres. Des de la nostra pobresa posem avui als peus del pessebre el treball, i demanem-li a Ell que també va treballar amb les seves mans, que sapiguem repartir-lo millor. Oferim-li la nostra vida interior i demanem-li que sigui més intensa. Oferim-li el nostre cos a qui hem d’escoltar, conèixer i cuidar en la justa mesura.

És un dia de regals. El millor regal que hem rebut és l’existència i el millor que podem fer és compartir-la amb els altres.

martes, 1 de enero de 2013


Maria, porta de la Pau

A la porta de les masies i de les cases antigues hi sol haver escrit:  Ave Maria. Recordo al poble que de petit quan una persona entrava en una casa saludava dient: “A Maria!” (que era la fórmula resumida de l’Ave Maria). És una manera quotidiana de recordar-nos que Maria és la porta del cel. Avui a l’entrada del nou any civil 2013 la contemplem en el misteri de la seva maternitat. Maria és Mare de Déu. Aquesta és una afirmació mariològica, però com recorda el Dr. Esquerda, eminent mariòleg, és també cristològica, és una manera d’expressar la doble naturalesa de Crist: si és mare és que Jesús era veritablement home i dir que és “de Déu” és subratllar la divinitat de Jesucrist.

Avui és també la Jornada Mundial de la Pau. Maria va ser una dona de pau. Quan Jesús va néixer a Betlem els àngels cantaven: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que estima el Senyor”. Maria, a prop de la palla del pessebre, va sentir aquest càntic en el seu cor. Perquè va escoltar, perquè va fer silenci en el seu cor, perquè va respectar les decisions del seu Fill ja adolescent, perquè va propiciar el seu primer signe a Canà, perquè va ser deixeble fidel, perquè saber aglutinar els apòstols per Pentecosta, mantenint, gresol en mà, l’esperança. I sense esperança no hi ha pau.

El Sant Pare Benet XVI en el seu missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, d’aquest any ha recordat que “la pau no és un somni, no és una utopia: la pau és possible.”. I ens explica el perquè: “els nostres ulls han de veure amb una profunditat més gran sota la superfície de les aparences i les manifestacions, per descobrir una realitat positiva que hi ha als nostres cors, perquè tot home ha estat creat a imatge de Déu i ha estat cridat a créixer i contribuir així a la construcció d’un món nou”.  O sigui que per ser constructors de la pau hem d’anar a fons i veure en cada ésser humà la imatge de Déu.

Aquesta tarda a dos quarts de set, a la Plaça de Catalunya de Barcelona, tocant al Portal de l’Àngel, començarà una manifestació per la Pau, promoguda per la Comunitat de Sant Egidio,  que s’ha fet tan popular entre nosaltres pel fet d’organitzar també un dinar de Nadal per a les persones que es troben més soles i que enguany n’ha aplegat 1.500 entre Barcelona, Manresa i Tarragona, juntament amb els voluntaris que han renunciat a dinar en família. Crec que els dos gests es complementen: quan un es manifesta per la pau i a més treballa per la pau amb accions concretes, el seu testimoni és molt més creïble.

Ahir, últim dia de l’any, va morir el doctor Moisès Broggi, metge, cirurgià, humanista i pacifista... Tenia 104 anys. Al començament de la guerra civil va exercir de metge de guàrdia al Servei d’Urgències de l’Hospitat Clínic juntament amb els germans Trías i Pujol, que donen nom al veí hospital de Can Ruti. El Dr. Broggi deia que la missió del metge és curar i consolar. És una medicina així la que volem. Però també nosaltres, encara que no siguem metges, sovint hem de curar ferides obertes a tants cors i posar-hi el bàlsam del consol. Que el Dr. Broggi que no es veia capaç d’expressar amb paraules el misteri de Déu, ja s’hagi trobat amb Aquell que va passar pel món donant salut als malalts i consolant els qui ploraven.

Que tinguem un 2013, en Pau i amb Alegria.