Jaume Aymar i Ragolta

Homilía en la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu 2014   Diu l’evangeli que després del Naixement de Jesús “tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors”. Jo em pregunto si avui les persones es meravellen del que diem els pastors, els ministres de la comunitat. O si el nostre llenguatge de vegades és avorrit i repetitiu i no mou els cors... Francesc diu que l’homilia és la pedra de toc de la relació d’un prevere amb els seus feligresos.. i en la seva exhortació sobre l’alegria diu: “Jesucrist també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina”. Com fer-ho perquè les persones es tornin a entusiasmar amb la bona notícia de l’evangeli? Com parlar de Déu i donar resposta a aquesta set de Déu que avui tenen molts? Maria, després de l’anunci de l’àngel, no va restar entotsolada, sinó que es va posar decididament en camí i se’n va anar a la muntanya a trobar-se amb Elisabet, i li va cantar

Homilia en el diumenge de la Sagrada Família (29/12/2013) L’oració col·lecta d’avui ens ha parlat d’imitar les virtuts domèstiques de la Sagrada Família. El recordat mossèn Martí Amagat, escrivia més col·loquialment, "les virtuts d'estar per casa". Quines són aquestes virtuts? Jesús, com a bon israelita se sabia de memòria el quart manament de la llei de Déu: “honrar pare i mare”. Se’l sabia i el va practicar sempre, convivint amb ells, amb Josep i Maria, fins i tot confiant la seva mare, ja vídua, al deixeble estimat des de la creu. La primera lectura ha glossat aquest “honrar els pares”, especialment en la seva ancianitat amb unes paraules ben actuals: “fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Honrar el pare i la mare en la vellesa, en la malaltia, potser en la demència, fins la mort. Ells ho han donat tot per nosaltres,

Homilia 25/12/13 Bona Pasqua! Un amic avui m’ha saludat així. No s’ha equivocat de dia. Tradicionalment a Catalunya i a diversos indrets del món avui és Pasqua, Pasqua de Nadal...Ho cantem encara a la nadala: “que són festes d’alegria, pasqües santes de Nadal.” A Xile el pare Noel es diu “el viejo pascuero.” Sí: Nadal i Pasqua, encarnació i redempció, s’uneixen en un únic esdeveniment. En els pessebres romànics el Nen Jesús neix embolcallat dins un sarcòfag, neix per morir, mor per néixer... Pasqua vol dir pas, pas de mort a vida. I l’eucaristia en fa memòria. Nadal. Els cristians creiem en un Déu que s’ha encarnat, que s’ha fet persona humana i se n’ha fet en unes circumstàncies aparentment adverses, inoportunes. Quan un pobre truca a la nostra porta sempre sol ser inoportú, però no per això hem de deixar d’atendre’l. De vegades el pobre és un fill o una filla, és un avi o un germà... Ho hem escoltat a l’evangeli: Jesús neix gairebé a la intempèrie i, segons els evangelis

Diumenge IV d’Advent Molts artistes han representat l’Anunciació a Maria. Molts menys l’Anunciació de Josep...A Roma, al monument de la Immaculada hi ha un baix relleu amb l’anunciació a Josep. Si important va ser l’anunciació a Maria també ho va ser la de Josep.   També ell va complir allò que Déu li demanava. Els missatges anaven al cap de la família a Josep. El seu matrimoni no va ser una imitació de matrimoni, com de segona categoria. Va ser una unió molt pregona, misteriosa, virginal, diferent però en profunditat.   Maria abandonava la seva llibertat en la llibertat responsable de Josep. No feia res sense ell, estaven units en una sola ànima, en una sola unitat: i allí va anar creixent el Nen Jesús. Hem de posar-nos al lloc de Josep.   En aquell temps el poble d’Israel la dona era propietat del marit, talment com un terreny, una casa, uns camps... És com si l’Àngel li digués allò que naixerà en el teu terreny és propietat teva. El missatge de Déu és molt clar: “com que

Homilia diumenge III d’Advent 15/12/13 Tercer diumenge d’Advent. Diumenge del goig perquè s’acosta Nadal, la gran festa del Déu amb nosaltres. El desert és font de meditació. Un home d’empresa català, cada any se n’anava passar uns dies a algun desert del món. Tornava renovat. Hi ha deserts de diferents tipus: pedregosos, sorrencs... A Atacama hi ha el desert més alt, més àrid i més fred del planeta. Un desert que de vegades, entre els mesos de setembre i novembre dels anys que plou poc, floreix. És un fenomen únic al món i s’esdevé quan les pluges fan que gran quantitat de llavors i bulbs que es trobaven en estat de latència germinin en arribar la primavera d’aquell hemisferi. A més hi proliferen les aus, els insectes i les espècies de petits llangardaixos.   El desert   florit   il·lustra molt bé aquesta profecia d’Isaïes que hem escoltat : “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de

Immaculada Concepció 2013 Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada. Hi ha unes preguntes que la humanitat s’ha fet des de sempre i encara avui ens fem: com és que els homes pequem? Com és que fem el mal que no voldríem i no fem el bé que voldríem? Com és que en el decurs de la història i ara mateix hi ha tantes injustícies? La resposta ja la van donar els autors el llibre sagrat, el llibre del Gènesi, el llibre dels orígens. És que l’ésser humà, home o dona, des del principi, fruit de la seva llibertat era capaç de pecar i de fet va pecar. Era una inducció lògica: si peca ara, és que ja pecava en el principi. El relat del llibre del Gènesi així ho explica. Hi ha també una dimensió comunitària en el pecat: Adam culpa la dona i la dona a la serp. Es van espolsant les puces, sembla que ningú tingui la culpa de res... I al final perden el Paradís. Què vol dir tot això? Que no som els que Déu volia que fóssim. Que hem emmascarat l’obra de Déu. Déu en

  Homilia diumenge I d’Advent Que n’és de bell el temps d’Advent! En el cor de l’Advent esclata l’esperança messiànica: “Veniu esclat del nostre hivern” diu poèticament l’himne. Anirem resseguint cada diumenge la bellesa poètica del profeta Isaïes. Poeta i profeta. I també l’evangeli de Sant Mateu. L’evangeli d’avui ens angunieja una mica. Podríem dir que sacseja les nostres seguretats. Però és que Jesús s’adapta a les maneres de parlar del seu poble i els fa comprendre que en aquest món tot passa, tot s’ensorra, tot és transitori... El diluvi és com la riuada que avui a tants arrossega. Segurament Noé havia avisat els seus contemporanis i no li havien fet cas. És l’avís dels profetes. Avui molts sucumbeixen a la riuada de la frivolitat, del consumisme, o del pessimisme i de la queixa estèril que els arrossega. L’església és l’arca de la salvació perquè en ella ens podem trobar a Crist. La vinguda de Crist serà la trobada personal amb ell, l’abraçada de l’eterna comunió.  

Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món 24 de novembre de 2013 A cada missa, poc abans de donar-nos la pau repetim aquesta expressió: “perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria.” Sí: regne poder i glòria només pertanyen a Déu, a ningú més. Al món avui hi regna el diner un economicisme sense entranyes que exclou a molts en les perifèries. Els reis de la terra, els poderosos, sovint són corruptes, perquè el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. I les glòries mundanes, totes són vanes. Per al cristià en canvi regnar és servir. Ho va afirmar Benet XVI i ho ha repetit Francesc.   Per tant el Regne de Déu –el seu designi amorós- ja comença aquí quan ens estimem, quan ens perdonem i quan ens servim els uns als altres a la manera de Jesús... A la família, a la petita comunitat, al grup, és allí on realment és fa visible el Regne. Per tal d’ajudar-nos a comprendre tot això, la imatge de Crist Rei que avui ens presenta l’evangeli de Sant Ll

Evangeli diumenge XXXIII de durant l’any En el context dels grans pelegrinatges a Jerusalem, molts elogiaven la riquesa del Temple. D’aquell Temple que s’havia convertit en lloc de mercadeig i de negoci. No calia ser profeta per veure que tot allò un dia o altre s’esfondraria. Com s’han esfondrat al llarg de la història tants muntatges econòmics, polítics i pretesament religiosos... Per als jueus el temple era el lloc de trobada de l’home amb Déu. Que el temple s’enfonsés volia dir que ja no haurien d’adorar-lo en un lloc concret, i això els deixava completament a la intempèrie. Per això, neguitosos, li pregunten quan serà tot això. Jesús havia respost a aquesta qüestió en el diàleg amb la samaritana que a Déu no se’l troba només en un lloc concret, si no que “els veritables adoradors l’adoraran en esperit i en veritat.” (Jn 4, 23) “En esperit i en veritat”: Jesús recomana els seus seguidors d’esta alerta, de no deixar-se enganyar, de no alarmar-se. És evident que al llarg d’

Diumenge XXXII de durant l’any Ja de petit, quan aprenia història sagrada, m’impressionava molt el relat de la mort dels set germans macabeus en presència de la seva mare que hem proclamat. I crec que tots admirem la valentia amb què van anar al suplici aquells nois que ja tenien fe en el més enllà. Aquells saduceus no creien en la resurrecció, no creien en el Déu de la Vida i posen un parany a Jesús projectant una imatge límit del més ençà en la seva fosca pantalla del més enllà. Per l’Antic Testament era fonamental el manament: “Creixeu, multipliqueu-vos, empleneu la terra...” (Gènesi). Per això l’esterilitat era vista com una maledicció i era dramàtic morir sense descendència. Per això la llei del levirat, que manava que la vídua es casés amb el cunyat... El mandat del Nou Testament, en canvi és: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura batejant-la en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No es tracta tant d’engendrar, si no d’engendrar

6 de novembre de 2013 Cada eucaristia és una trobada amb Jesucrist Ressuscitat; és amb ell, amb aquest Senyor de la Vida amb qui tenim l’esperança que els nostres companys, professors i alumnes, benefactors i membres d’aquesta comunitat acadèmica s’ hagin reunit per sempre i vetllin per nosaltres. Entre tant nosaltres fem allò més important que podem fer, oferir sufragis per ells i donar gràcies a Déu pels dons que Déu ens ha fet arribar a través de les seves vides. En aquestes aules venim atrets per la passió de saber, per l’amor a la saviesa, per aprendre plegats i vivim el goig d’aprendre i d’enriquir-nos interiorment i de preparar-nos uns pel ministeri i d’altres per una vida de seglars compromesos... però uns i altres topem amb el límit radical que és la mort i ens plantegem sovint aquella pregunta que ja es feia Sant Agustí: “com puc tenir esperança si el meu amic morirà i, probablement, morirà abans que jo?”. A les nostres aules hi ha d’haver també una pedagogia de la

Homilia diumenge XXXI de durant l’any   Zaqueu volia veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista. De vegades penso que avui hi ha molta gent que vol veure Jesús, però que potser nosaltres mateixos, “els de tota la vida” els privem la vista, perquè amb el nostre comportament, amb les nostres incoherències, amb les actituds de cada dia no el deixem transparentar prou.   Vetllem sobre la nostra manera de fer: de vegades, sense voler, som un tap. El gest coratjós de Zaqueu fa que Jesús gosi auto invitar-se a casa seva. Una invitació que ens recorda a aquelles paraules del darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi:   “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi. (Apocalipsi 3,20.)”. Jesús és a la porta del cor i truca, però nosaltres eixordats amb la remor de cada dia no el sentim o no el volem sentir. És aquell sonet de Lope de Vega de tantes ressonàncies agustinianes:   ¿Qué

Homilia en la Solemnitat de Tots Sants 2013 Què és la santedat? Ens ho diu la litúrgia d’avui: és la plenitud de l’amor de Déu. Plenitud: una paraula forta però anhelada per tots nosaltres que sovint estem tan buits i vivim tan voltats de buidor. M’ho deia una mare de família, malalta,   bona cristiana que acaba de deixar l’hospital per anar a casa que li facin cures pal·liatives; semblava que no li preocupés tant el dolor físic com el moral. Em deia: “A l’hospital quina buidor les converses! Quanta frivolitat!”. I no es referia al personal, n’estava contenta, si no als altres malalts. I és que tenim enyorança de plenitud. Els sants són aquells que en el decurs de la història i també avui viuen aquesta plenitud. “De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” diu el pròleg de Sant Joan. La nostra vocació és de ser sants, o fills dignes de l’amor amb què el Pare ens estima… I en canvi, sentim que el nostre amor sovint és feble i immadur, pe

Homilia diumenge XXX de durant l’any Aquesta paràbola de Jesús és molt real i us pregaria que no penséssiu: “això és per als altres”. No: també és per a tu. També és per a mi. Si ens aturem un moment haurem de reconèixer que tots nosaltres també   hem pensat de vegades: “no sóc com els altres...”.   Molt sovint som temptats per la vanitat, de vegades ben subtilment. Ens agrada que ens alabin i fins i tot que ens adulin... Però   també és cert que de vegades ens sentim ben poca cosa com el cobrador d’impostos que “ni gosava aixecar els ulls al cel”. Santa Teresa deia que “humildad es andar en verdad”. Entre poc i massa. I el Senyor és pedagog perquè quan ens vantem massa, ens ve, no sabem com, una cura d’humilitat. Quan jo era capellà jove, no podia sofrir que la gent a missa s’assegués als darrers bancs. Pensava, i penso encara, que una assemblea dispersa no és assemblea ni és missa. Però amb tot, cada vegada més respecto aquells que seuen als darrers bancs… El bisbe Joan Ca

Fe+Caritat=Missió Homilia diumenge XXIX de durant l’any Avui celebrem el Domund, el diumenge de les missions. El lema de la Jornada d’enguany és una suma: Fe + Caritat= Missió. Comentem breument cada un d’aquests sumands i el resultat. FE: L’evangeli d’avui acaba amb una pregunta punyent: Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra? Jesús, com diem en un prefaci de la missa, ens ve a trobar a través de cada home i de cada esdeveniment. Segur que en molts cors troba fe i paciència. Un missioner a Burundi el pare Josep Maria Massana caputxí explica que un dissabte cap a les deu del matí, una dona que venia de mercat va demanar de confessar-se. Ell li va dir: “Entra a l’església, que ja vinc”. Estava rentant la roba i ho volia acabar. Qüestió de deu minuts. Però em vaig distreure i vaig començar una altra cosa. I una altra. Arribà l’hora de dinar. Després, cap a la una, de cop i volta em vaig recordar d’aquella dona. Corrents vaig a la capella i me la t

Homilia diumenge XXVIII de durant l’any Dels deu “leprosos” tan sols un va tornar. De deu un. Jesús va viure en carn pròpia l’espina del desagraïment. També dels seus dotze escollits, a l’hora decisiva, només un romandrà fidel. Quants capellans i seglars ara grans recorden amb dolor els anys de la secularització després del Concili: companys que havien compartit amb ells l’eucaristia van anar abandonant el ministeri per anar a partir el pa a d’altres taules. I en les nostres comunitats, quants nens i nenes han passat aquests anys per la catequesi o per l’esplai? Quantes parelles s’han preparat a la parròquia pel matrimoni? I els nois i noies que s’han confirmat? Alguns hauran perseverat en la vida cristiana, molts d’altres potser no, però en qualsevol cas, que pocs que s’han incorporat a la comunitat! Davant de les desafeccions, siguin quines siguin, hi ha dues temptacions: Sovint diem: “no ho estem fent bé” i ben segur que hauríem de millorar moltes coses, però no ens h