martes, 31 de diciembre de 2013

Santa Maria, la pau dinàmica

Homilía en la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu 2014
 
Diu l’evangeli que després del Naixement de Jesús “tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors”. Jo em pregunto si avui les persones es meravellen del que diem els pastors, els ministres de la comunitat. O si el nostre llenguatge de vegades és avorrit i repetitiu i no mou els cors... Francesc diu que l’homilia és la pedra de toc de la relació d’un prevere amb els seus feligresos.. i en la seva exhortació sobre l’alegria diu: “Jesucrist també pot trencar els esquemes avorrits en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina”. Com fer-ho perquè les persones es tornin a entusiasmar amb la bona notícia de l’evangeli? Com parlar de Déu i donar resposta a aquesta set de Déu que avui tenen molts?
Maria, després de l’anunci de l’àngel, no va restar entotsolada, sinó que es va posar decididament en camí i se’n va anar a la muntanya a trobar-se amb Elisabet, i li va cantar el Magnificat i es va quedar amb ella fins que va donar a llum... quantes complicitats creatives entre dues mares que esperen un fill...
Hem de renovar els nostres cants. Mossèn Xavier Morlans acaba de llançar un CD Cants per a trobades de primer anunci cristià”. Es tracta d’unes trobades en les quals mitjançant testimonis i amb l’acompanyament d’unes cançons simples i repetitives que segueixen l’estil Taizé, i en algun cas de Godspel, es presenten escenes de l’Evangeli i s’invita els assistents a identificar-se amb el personatge que s’adreça a Jesús.
Josep i Maria, en ser pares virginals, també van ser creatius, perquè van saber adaptar-se a les necessitats. I el Nen Jesús va néixer en un estable perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Amb quin encert devien adaptar aquella menjadora com a bressol, amb quin enginy van aconseguir la calefacció natural del bou i de la mula! Com devien anar disposant les ofrenes que els feien els pastors! Com després van saber fugir de la iniquitat d’Herodes i després d’Arquelau... A les famílies, i de vegades les més senzilles, es fan veritables miracles.
Avui és també la Jornada Mundial de la Pau. Per construir la pau cal ser també enginyosos i creatius. Hi ha una pregària que no és de Sant Francesc d’Assís però que està amarada d’esperit franciscà: “Senyor fes de mi un instrument de la teva pau”. Déu vol que siguem instruments però no instruments passius, com un llapis que jo l’agafo i és un instrument però no té intel·ligència, ni té llibertat... Déu vol que siguem instruments però com a éssers humans, vius, intel·ligents i lliures i per això la nostra col·laboració amb Ell ha de ser un goig immens.
Recordem que amb un esperit molt franciscà –Francesc anomenava germà i germana a tota criatura- el Papa Francesc ja va començar el seu pontificat apel·lant a la fraternitat. I torna a ser aquesta el fil conductor del seu primer missatge en la Jornada Mundial de la Pau del 2014. Francesc la qualifica com una “dimensió essencial” de la persona que ens porta a “tractar cada ésser humà com un veritable germà, com una veritable germana”, que “s’aprèn en el si de la família” i que ha de ser descoberta, estimada, experimentada, anunciada i testimoniada. És aquella “fraternitat existencial” en la que es fonamenta la Carta de la Pau adreçada a l’ONU: tots som germans, en el que és bàsic i fonamental, existir. I ho som també en la fe, l’esperança i la caritat.
Que Maria, Reina de la Pau, ens ensenyi l’enginy de la caritat. Que ella, que a Canà va provocar que Jesús transformés l’aigua en vi, transformi les nostres pobres paraules, els nostres gests, els nostres cans, perquè donin fortalesa i alegria a tots aquells que les escoltin. Que tinguem un bon Any Nou.

sábado, 28 de diciembre de 2013

Les virtuts d'estar per casa


Homilia en el diumenge de la Sagrada Família (29/12/2013)
L’oració col·lecta d’avui ens ha parlat d’imitar les virtuts domèstiques de la Sagrada Família. El recordat mossèn Martí Amagat, escrivia més col·loquialment, "les virtuts d'estar per casa". Quines són aquestes virtuts?
Jesús, com a bon israelita se sabia de memòria el quart manament de la llei de Déu: “honrar pare i mare”. Se’l sabia i el va practicar sempre, convivint amb ells, amb Josep i Maria, fins i tot confiant la seva mare, ja vídua, al deixeble estimat des de la creu.
La primera lectura ha glossat aquest “honrar els pares”, especialment en la seva ancianitat amb unes paraules ben actuals: “fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Honrar el pare i la mare en la vellesa, en la malaltia, potser en la demència, fins la mort. Ells ho han donat tot per nosaltres, ens han donat la vida, el sostre, el primer ensenyament, la companyia, el consell... i tot el que fem per a ells serà poc per a retornar-los aquest tresor. És possible que algú que m’escolta tingui o hagi tingut dificultats d’enteniment amb els seus pares: tots som humans i tots tenim el nostre caràcter que, a més, s’accentua amb l’edat. Cal posar els mitjans per comprendre’ns però si això no fos possible, encara que sigui a la distància, mai no ens ha de mancar la virtut d’un pregon i cordial agraïment envers els nostres pares.
De fet la missió d’uns pares no s’acaba mai. Ahir conversava amb una dona soltera amb llarga i greu malaltia, que té la sort de viure al pis de sota dels seus pares, ja grans, però que es desviuen per ella: quan està patint les conseqüències del tractament cada dia puja a dinar amb ells, cada dia li baixen el sopar, l’ajuden amb tot...i ho fan de la manera més natural.
La col·lecta ens ha parlat també de “caritat generosa”. En aquestes festes nadalenques, quan tots fem més vida familiar, és quan més sorgeixen els petits o grans frecs de convivència, de vegades els mateixos de cada any... Com en són d’útils, aleshores, les paraules de la segona lectura quan parla de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó, de pau, d’ensenyament recíproc, de correcció fraterna...!
En un prestigiós rotatiu llegia aquests dies la importància d’unes bones sobretaules, d’una bona conversa després d’un àpat en aquests dies festius. Deia l’autor que “sense adonar-nos-en, en cada trobada d’aquest tipus estem col·locant un maó més a la paret de la confiança familiar”. També “s’enforteix el sentit de pertinença. El temps compartit crea i alimenta aquest subjecte col·lectiu.” Cal evitar però “la dispersió que comporta que cadascú es tanqui en el seu ordinador, en la seva tauleta o en el seu mòbil, per connectar-se amb el mon exterior i desconnectar-se de l’interior”.
L’evangeli ens ha parlat d’altres virtuts, de la docilitat Josep a les mocions del Cel i també de la seva promptitud: en sentir la veu del cel es lleva de seguida per tal d’emprendre un llarg viatge. I aquesta docilitat, acompanyada del seny, es manifestarà altra volta al retorn al país d’Israel quan decideix que és més segur, anar a viure a Natzaret...
El Cardenal Lluís, en una entrevista d’aquesta setmana a Catalunya Cristiana ens diu parlant del temple de la Sagrada Família: “Penso en la possibilitat de ser un santuari mundial de la família, al servei de la pregària i del treball pastoral pels matrimonis i famílies...”. Sí, que útil que seria que aquest gran temple gaudinià, amb els espais que tindrà associats, complís aquesta missió! El treball pastoral passa per l’acolliment i l’atenció als promesos, per l’ajut als matrimonis que travessen problemes de convivència, per les pautes d’una millor relació entre pares i fills, entre germans... Preguem perquè aquest projecte es pugui anar concretant.
En l’esguard del Sínode sobre la família, a les parròquies, arxiprestats i moviments, hem estat consultats. És un exercici de reflexió i de coresponsabilitat. No són preguntes fàcils, d’aquí la importància de respondre-les en grup, en equip, i d’avançar tots plegats cap a una millor formació.
En l’Oratori el Pessebre, de Joan Alavedra i Pau Casals, es posen en boca de Sant Josep aquestes paraules entranyables adreçades al Nen Jesús: “Ara us veig fet Infant i sou fill meu/-pobre fuster aureolat de glòria!-: amb el ribot guanyaré el pa d’un Déu/ que l’ha de dar al món perquè no mòria.” És el pa que ara compartirem en celebrar l’Eucaristia on tindrem molt present la gran família dels cristians.

martes, 24 de diciembre de 2013

Bona Pasqua!


Homilia 25/12/13

Bona Pasqua! Un amic avui m’ha saludat així. No s’ha equivocat de dia. Tradicionalment a Catalunya i a diversos indrets del món avui és Pasqua, Pasqua de Nadal...Ho cantem encara a la nadala: “que són festes d’alegria, pasqües santes de Nadal.” A Xile el pare Noel es diu “el viejo pascuero.” Sí: Nadal i Pasqua, encarnació i redempció, s’uneixen en un únic esdeveniment. En els pessebres romànics el Nen Jesús neix embolcallat dins un sarcòfag, neix per morir, mor per néixer... Pasqua vol dir pas, pas de mort a vida. I l’eucaristia en fa memòria.

Nadal. Els cristians creiem en un Déu que s’ha encarnat, que s’ha fet persona humana i se n’ha fet en unes circumstàncies aparentment adverses, inoportunes. Quan un pobre truca a la nostra porta sempre sol ser inoportú, però no per això hem de deixar d’atendre’l. De vegades el pobre és un fill o una filla, és un avi o un germà...

Ho hem escoltat a l’evangeli: Jesús neix gairebé a la intempèrie i, segons els evangelis, els primers a qui es va manifestar foren uns pastors que vivien al ras. Podria semblar que és una imatge bucòlica d’altre temps, molt allunyada de l’era tecnològica i informàtica, però no és així en absolut: l’ofici de pastor avui en les nostres latituds  torna a ser una realitat i a més creixent . Fa quatre anys, el 2009 va néixer l'Escola de Pastors de Catalunya on s’han format joves amb una nova consciència de retorn a la terra. Un llibre recent de la filòloga i escriptora Laia de Ahumada (A cel ras, converses amb joves pastors, ed. Pagès, 1913) en recull diversos testimonis.  Aquests joves volen viure d’una altra manera: recuperar el ritme pausat del temps, ser autònoms, estimar la terra i dignificar l’ofici de la pagesia:  és un moviment que  s’integra dins d’un nou paradigma agrosocial. En la nostra societat postindustrial tan adelerada hem d’estar molt atents a aquests nous moviments socials...

Jesús mateix després es presentarà com a Bon Pastor i ensenyà amb imatges manllevades d’aquest ofici la relació que ha de tenir el qui guia les comunitats amb aquells qui té encomanats. Ha de conèixer les ovelles pel seu nom, ha de sortir a cercar la que s’ha perdut i ha de donar la vida per a elles. El Papa Francesc, pren sovint l’analogia dels pastors per parlar dels qui regeixen les comunitats. És coneguda la seva expressiva frase, manllevada d’un predicador, que els pastors han de fer “olor d’ovella”, “ferum d’ovella” diu expressivament un capellà de Girona. I en la seva exhortació “El goig de l’evangeli” el Papa  parla en diverses ocasions de la missió dels pastors,  és a dir de nosaltres, diu que “els Pastors, acollint les aportacions de les diverses ciències, tenen dret a emetre opinions sobre tot allò que ateny a la vida de les persones, perquè la tasca evangelitzador implica i exigeix una promoció integral de tots els éssers humans (...)” És a dir que l’Església ha d’estar molt atenta als avenços de les ciències, que no hi ha res humà que sigui aliè al cor del creient. Sabem que Déu vol la felicitat dels seus fills també en aquesta terra, encara que estiguem cridats a la plenitud eterna, perquè Ell va crear totes les coses perquè en gaudim (1 Tm 6,17), perquè tots puguin gaudir-les.” Vet aquí doncs que tot l’any, però d’una manera intensa per Nadal tothom tingui el dret a l’alegria i a la festa...

És sabut que en moments de persecució és quan més pot florir la creativitat. L’any 1942, la població de Prades als Pirineus Orientals va ser ocupada per les tropes nazis. Allí hi vivia exiliat Pau Casals, que ja s’havia negat a tocar a l’Alemanya de Hitler, i el poeta  Joan Alavedra que també és considerat sospitós i portat diverses vegades a declarar. Tots dos participen constantment  del temor que regnava aleshores. En aquest estat de coses, els Jocs Florals de Perpinyà, un concurs de gran tradició per als poemes en llengua catalana, suposen, el 1943, un petit respir per a tots dos. Alavedra acaba el seu Poema del Pessebre, l’únic poema que havia portat a la seva maleta d’exiliat. Li havia encarregat la seva filleta de cinc anys que volia que les figuretes parlessin. I Alavedra obté, gràcies als Jocs un primer premi. Impressionat per la senzillesa i la força dels seus versos, Casals comença immediatament a musicar el poema en forma d’oratori.

El bou de l’Oratori El Pessebre és un bou poeta, gairebé filòsof, parlant amb la mula del Nen li diu: “he vist el Vedell/ que és molt blanc de pell/i encar no camina./Però fa una claror/ que tot ho il·lumina./Al cor de la nit/la llum ha sortit/ en una establia.”

Sabem però que no ens podem quedar en el Nen Jesús. Aquest infant del Pessebre, es farà gran, serà un home, predicarà un missatge d’amor, serà condemnat a mort, morirà i ressuscitarà per nosaltres. Ho diu sàviament la vella que fila, també de l’Oratori del Pessebre, que resulta que està filant el drap que serà la mortalla de Jesús. Així profetitza la filosa als pastors: “Digueu, doncs a l’Infant/ que aquesta vella/ no va a adorar-lo perquè està filant./ Digueu-li-ho baix, que no ho senti la Verge/ pobra Mareta que ha de patir tant. “

Nadal és una festa plena de tradicions. A Barcelona, abans d’anar cap a la missa del Gall la família es reunia. El més vell posava tres estovalles a la taula (com es posaven als altars) i tretze plats, en record de Jesús i els seus dotze apòstols. Cada plat tenia el seu pa i cada pa un ramet de murtra. La vida de Jesús era una vida present, actualitzada. El Redemptor i els seus apòstols podien presentar-se a qualsevol hora i honorar la casa familiar (P. DE PACO, “Fires, costums, religiositat i tradicions del Nadal a la ciutat de Barcelona” al 12 Butlletí de l’Associació de Pessebristes, Mataró, 2013, p. 45)

Aquest Infant que avui neix es pot trobar en cada persona humana i en cada esdeveniment, especialment en els més pobres i els que més pateixen.Fent-se ressò d’ells escrivia el poeta de Sinera, Salvador Espriu: “Mira com vinc per la nit/del meu poble, del món, sense cants/ni ja somnis, ben buides les mans,/ et porto sols el meu gran crit.// Infant que dorms, no l’has sentit?/Desperta amb mi, guia’m la por/ de caminant, aquest dolor/ d’uns ulls de cec dintre la nit.

Tornem al principi. Avui és Pasqua. És el pas de la mort a la vida; del tancament al diàleg; del desconcert a l’esperança; de l’amargor a la dolcesa; de la tristor a la joia; del pessimisme al goig de viure; de l’apatia a la festa. Que per difícils que siguin els moments que ens toqui viure procurem que tots tinguem un Sant Nadal amb Pau i Alegria.

 

 

 

 

domingo, 22 de diciembre de 2013

Fer de Joseps i Josepes


Diumenge IV d’Advent

Molts artistes han representat l’Anunciació a Maria. Molts menys l’Anunciació de Josep...A Roma, al monument de la Immaculada hi ha un baix relleu amb l’anunciació a Josep. Si important va ser l’anunciació a Maria també ho va ser la de Josep.  També ell va complir allò que Déu li demanava. Els missatges anaven al cap de la família a Josep. El seu matrimoni no va ser una imitació de matrimoni, com de segona categoria. Va ser una unió molt pregona, misteriosa, virginal, diferent però en profunditat.  Maria abandonava la seva llibertat en la llibertat responsable de Josep. No feia res sense ell, estaven units en una sola ànima, en una sola unitat: i allí va anar creixent el Nen Jesús.

Hem de posar-nos al lloc de Josep.  En aquell temps el poble d’Israel la dona era propietat del marit, talment com un terreny, una casa, uns camps... És com si l’Àngel li digués allò que naixerà en el teu terreny és propietat teva. El missatge de Déu és molt clar: “com que és obra de l’Esperit Sant, tingues cura de la mare i del nen, tingues cura d’aquest obra de l’Esperit Sant per a tots dos”.

És un missatge actual per tantes persones que s’han allunyat de l’Església. Per aquells que pensen que Déu els fa nosa, per la gent que no gosa acostar-se a Déu perquè pensen: “tal com és Déu no val la pena d’estar amb Ell.” Aquesta Anunciació a Josep revela un aspecte de gran actualitat per a molts dels vostres fills que estan dubtant en la fe, o que en són aliens o allunyats, o senzillament “que passen”.

Déu revela que l’Esperit Sant està actuant: que aquet infant és obra de l’Esperit Sant. I l’Esperit Sant no exclou a ningú.  I el missatge de Déu és aquest: la segona persona de la Trinitat s’encarna, és Jesucrist nostre Senyor. Jesús naixerà, viurà i morirà. Déu Pare ho haurà de permetre, en el plor. Però li diu a Josep que la tercera Persona, l’Esperit Sant, el gran inconegut fa les seves obres com les fa l’Esperit. A l’Esperit li toca bufar, ser alè, impuls i foc. Aquesta és l’obra de l’Esperit Sant. Per això en el món calen “joseps” i “josepes” que portin endavant l’obra de l’Esperit, que facin de pares virginals en l’obra de l’Esperit Sant en la terra. (Cf. J.M. Gonzàlez, María, Victoria del Espíritu...”. Que visquin els dons de l’Esperit Sant: la saviesa, la intel·ligència, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el temor de Déu. Els pares heu d’estar a prop, sense estar a sobre, heu de tenir cura, heu d’animar, heu d’entusiasmar... Potser no aprovareu tots els actes dels vostres fills, potser no compartireu les seves decisions, però si esteu a prop d’ells amb aquesta actitud positiva i virtuosa us ho agrairan i encara més el dia que no estigueu al seu costat.
Qui va portar una especial devoció a Sant Josep a Europa occidental fou sant Francesc, ja el segle XIII. En aquells anys gairebé no se’n parlava. Després, al segle XVI fou Santa Teresa la que es va dedicar amb gran entusiasme a posar la seva reforma sota el patrocini de Sant Josep i a difondre la seva devoció.  Recordem aquells frares que es deien precisament "josepets". A Barcelona tenim un gran temple que van idear els devots de Sant Josep: la Sagrada Família. Podrà ser un Santuari mundial de referència josefina. També n’hi ha un al Canadà molt monumental.

Que Sant Josep gloriós pregui per nosaltres i per les nostres famílies.

 

 

domingo, 15 de diciembre de 2013

Déu exulta de goig


Homilia diumenge III d’Advent 15/12/13

Tercer diumenge d’Advent. Diumenge del goig perquè s’acosta Nadal, la gran festa del Déu amb nosaltres.

El desert és font de meditació. Un home d’empresa català, cada any se n’anava passar uns dies a algun desert del món. Tornava renovat. Hi ha deserts de diferents tipus: pedregosos, sorrencs... A Atacama hi ha el desert més alt, més àrid i més fred del planeta. Un desert que de vegades, entre els mesos de setembre i novembre dels anys que plou poc, floreix. És un fenomen únic al món i s’esdevé quan les pluges fan que gran quantitat de llavors i bulbs que es trobaven en estat de latència germinin en arribar la primavera d’aquell hemisferi. A més hi proliferen les aus, els insectes i les espècies de petits llangardaixos.  El desert  florit  il·lustra molt bé aquesta profecia d’Isaïes que hem escoltat : “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig”. A mi em fa pensar també que per a Déu res no és impossible. Quantes meravelles estem contemplant amb els avenços de la ciència. Sabem que ara hi ha un tipus d’invidents que hi poden veure mercès als ordinadors... que persones totalment sordes hi poden sentir mitjançant unes vibracions cranials... L’enginy humà és capaç de fer miracles... I Déu se n’alegra. Francesc, a l’exhortació “L’alegria de l’Evangeli”, tot citant el profeta Sofonies (3,17) diu que “Déu exulta de goig per a tu, et renova amb el seu amor i balla per a tu amb crits de joia.”

L’evangeli ens presenta la figura de Joan Baptista que des de la presó s’interessa  per Jesús. Us imagineu? Un home lliure que havia fet del desert el seu lloc de predicació, que no tenia altra volta que la volta immensa del cel, que no vestia delicadament  sinó amb pells de camell, que menjava aliments “de proximitat”... és presoner i només sortirà de la presó per ser decapitat. I aquell  presoner tan lliure que es deia Joan s’interessa per Jesús, a través dels seus deixebles i i pregunta si realment ell és el Messies. La pregunta de Joan és una ocasió magnífica perquè Jesús proclami, a través de les obres, la seva condició messiànica. I encara aprofita per lloar Joan Baptista amb una lloança que li surt del cor. Hi havia una gran sintonia entre els dos cosins. El que passa és que un (Joan) havia de minvar i l’altra (Jesús) havia de surar.

En el decurs de la història humana hi hagut persones que han resplendit, però han tingut mestres que no han passat a la història.  Sant Pere Claver no hauria estat l’apòstol dels esclaus, sense que un humil jesuïta del convent de Mallorca, San Alonso Rodríguez, l’hagués animat a fer de missioner... Un altre exemple: el beat Joan Pau II, un gran home d’Església, aviat sant. Doncs en gran part la seva formació espiritual es devia a un sastre polonès que el va introduir als estudis místics...

Avui és bo perquè dins del nostre cor pensem en aquelles persones que ens han preparat el camí de la vida: els pares, avis, mestres, catequistes... I donem gràcies a Déu per ells siguin entre nosaltres o ja ens hagin precedit. Que el nostre goig de viure sigui veritablement encomanadís.

sábado, 7 de diciembre de 2013

Medicina preventiva


Immaculada Concepció 2013

Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada.

Hi ha unes preguntes que la humanitat s’ha fet des de sempre i encara avui ens fem: com és que els homes pequem? Com és que fem el mal que no voldríem i no fem el bé que voldríem? Com és que en el decurs de la història i ara mateix hi ha tantes injustícies? La resposta ja la van donar els autors el llibre sagrat, el llibre del Gènesi, el llibre dels orígens. És que l’ésser humà, home o dona, des del principi, fruit de la seva llibertat era capaç de pecar i de fet va pecar. Era una inducció lògica: si peca ara, és que ja pecava en el principi. El relat del llibre del Gènesi així ho explica. Hi ha també una dimensió comunitària en el pecat: Adam culpa la dona i la dona a la serp. Es van espolsant les puces, sembla que ningú tingui la culpa de res... I al final perden el Paradís.

Què vol dir tot això? Que no som els que Déu volia que fóssim. Que hem emmascarat l’obra de Déu. Déu ens va fer lliures, lliures per al bé, lliures per estimar, lliures per enjardinar el món, però el pecat i les seves conseqüències ha entenebrit l’obra de Déu. Pecat, personal i pecat estructural, suma de culpes i, alhora, misteri. Avui també hi ha pecat: corrupció,  injustícies flagrants, mal ús dels recursos de la terra, mal ús dels béns que s’administren, escàndol... Ho hem de reconèixer amb sinceritat com ho va fer el papa Francesc quan en l’entrevista amb Antonio Spadaro:  “qui és el Papa?” respon amb humilitat i senzillesa “sóc un pecador”. És fort que ho digui el vicari de Crist, però és veritat i ho podríem dir tots: “sóc pecador”. Sant Ignasi davant dels elogis deia: “Grítame mis pecados!”

Però allí on va abundar el pecat ha abundat encara més la gràcia. El Paradís cap al qual caminem és infinitament millor que aquell que van perdre els nostres primers pares. La porta que Eva ens ha tancat Maria l’ha obert per sempre. Ens ho recorda la festa d’avui: Maria va ser preservada de tota màcula de pecat des dels orígens. Això formava part del pla de Déu. Però això no va anul·lar pas la llibertat de Maria. Gràcies al seu “sí”, el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres: “Àngel a Maria!”.

Hi ha una medicina guaridora però hi ha també una medicina preventiva. Cal prevenir abans que curar. Avui es creu molt en aquesta medicina, però ja fa anys Concepción Arenal deia:  Obriu escoles i tancareu presons”.
També instruir-nos en les coses de Déu; és una gran prevenció. Ens ho ha recordat la carta de Sant Pau als cristians de Roma: “Tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir l’esperança”. A l'església hi venim per instruir-nos, és casa i escola de comunió.

Quina meravella una nit estelada! Per als que entenen dels astres és talment un llibre obert. A ciutat poques vegades podem gaudir d’aquestes nits... Costen de veure i si es veuen, enlluernats, no les podem llucar. Només els qui poden fer una escapada a muntanya poden fruir d’aquest espectacle sublim. El filòsof Josep Maria Esquirol diu que en una cultura on passem tantes hores davant la pantalla hauríem de gaudir de tant en tant de l’espectacle d’una nit estelada. ”La nit estelada” és precisament el títol d’una obra mestra del pintor Vicent Van Gogh, una nit extraordinària vista des de la finestra de la seva cambra sanatori de Saint-Rémy-de-Provence on es va recloure al final del seus dies. L’obra però la va pintar de dia, de memòria i és que l’espectacle d’una nit així és inoblidable. Encara recordo la impressió que em va produir fa més de vint-i-cinc anys la visió d’una nit estelada fent beeback, és a dir dormint a la intempèrie, amb un grup de pelegrins, al desert del Sinaí abans de pujar al Jebel Musa, la muntanya del Sinaí. Calia fer-ho de matinada per evitar l'excés de sol. 

Arsène Heitz, pintor d’Estrasburg ,va treballar de 1950 a 1955 en el projecte de l’actual bandera europea. Es diu que es va inspirar en el text de l’Apocalipsi: “Un gran senyal va aparèixer al cel: una Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels”. La bandera fou aprovada precisament un 8 de desembre dia de la Immaculada. Era blau marí amb dotze estels.
El silenci de la  nit i la lluentor dels estels també són presents en un conegut poema de Joan Maragall:

“Quin cel més blau aquesta nit/sembla que es vegi l’infinit/ en tota sa grandesa/ en tota sa dolcesa/ l’infinit sense vels,/ més enllà dels estels/ la lluna i els estels brillen tan clar/ en el blau infinit de la nit santa/que l’ànima s’encanta/ enllà/ aquesta nit és bé una nit divina/ la Puríssima del Cel/va baixant per el blau que ella il·lumina/ deixant més resplendors en cada estel/ Per la nit de desembre ella davalla/ i l’aire s’atempera, i el món calla:/ davalla silenciosa…/ Ai! quina nit més clara i més formosa!.”

sábado, 30 de noviembre de 2013

L'abraçada de la plenitud

 Homilia diumenge I d’Advent

Que n’és de bell el temps d’Advent! En el cor de l’Advent esclata l’esperança messiànica: “Veniu esclat del nostre hivern” diu poèticament l’himne. Anirem resseguint cada diumenge la bellesa poètica del profeta Isaïes. Poeta i profeta. I també l’evangeli de Sant Mateu.

L’evangeli d’avui ens angunieja una mica. Podríem dir que sacseja les nostres seguretats. Però és que Jesús s’adapta a les maneres de parlar del seu poble i els fa comprendre que en aquest món tot passa, tot s’ensorra, tot és transitori... El diluvi és com la riuada que avui a tants arrossega. Segurament Noé havia avisat els seus contemporanis i no li havien fet cas. És l’avís dels profetes. Avui molts sucumbeixen a la riuada de la frivolitat, del consumisme, o del pessimisme i de la queixa estèril que els arrossega. L’església és l’arca de la salvació perquè en ella ens podem trobar a Crist. La vinguda de Crist serà la trobada personal amb ell, l’abraçada de l’eterna comunió.  

Però aquesta abraçada ha de ser també amb cada germà. Isaïes anuncia que el Messies portarà la pau: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. Nosaltres ja des d’ara, ja des d’aquí ens hem d’entrenar per la pau. Preguntem-nos al començament d’aquest Advent: sóc pacificador? Poso pau o discòrdia?

En aquest començament d’Advent, Francesc ens ha fet un gran regal: l’exhortació apostòlica el Goig de l’Evangeli. El Cardenal Lluís ha dit aquesta setmana que és un document programàtic. Ja tindrem temps per anar-la aprofundint. Però de moment fixem-nos en el que ens diu: “No ens deixem robar l’esperança” (86). L’esperança és un tresor i de vegades ens el roben. Hem de vetllar per ell. A més l’esperança “l’hem de comunicar als altres” (121).

També ens diu: “Tant els joves com els ancians són l’esperança dels pobles” (n.108). I ho explica: “els joves ens criden a despertar i a fer créixer l’esperança, perquè porten en si les noves tendències de la humanitat i ens obren al futur de manera que no ens quedem ancorats en la nostàlgia de les estructures i costums que ja no són lleres de vida en el món actual”. Que els joves siguin l’esperança sempre s’ha dit, però que ho siguin també els ancians és una novetat, per què? Per què l’ancianitat és l’horitzó cap al qual tots caminem i una vellesa ben viscuda és també motiu d’esperança.

domingo, 24 de noviembre de 2013

El Regne és el paradís


Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món

24 de novembre de 2013

A cada missa, poc abans de donar-nos la pau repetim aquesta expressió: “perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria.” Sí: regne poder i glòria només pertanyen a Déu, a ningú més. Al món avui hi regna el diner un economicisme sense entranyes que exclou a molts en les perifèries. Els reis de la terra, els poderosos, sovint són corruptes, perquè el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. I les glòries mundanes, totes són vanes.

Per al cristià en canvi regnar és servir. Ho va afirmar Benet XVI i ho ha repetit Francesc.  Per tant el Regne de Déu –el seu designi amorós- ja comença aquí quan ens estimem, quan ens perdonem i quan ens servim els uns als altres a la manera de Jesús... A la família, a la petita comunitat, al grup, és allí on realment és fa visible el Regne.

Per tal d’ajudar-nos a comprendre tot això, la imatge de Crist Rei que avui ens presenta l’evangeli de Sant Lluc és realment paradoxal, és a dir contrària a l’opinió comuna: un rei no assegut en un tron sinó clavat en una creu; un rei que no porta una corona d’or, sinó d’espines; un rei que no va vestit d’honor i dignitat, sinó que està despullat i ensagnat; un rei que no és lliure exteriorment perquè està clavat de mans i de peus; un rei que no és lloat si no blasmat. I encara aquell rètol que havia fet clavat Pilat en vàries llengües el presenta com a Rei dels jueus!

El calvari és la màxima expressió que la reialesa que Jesús havia vingut a portar no és com la d’aquest món. “Regne de Déu” és la paràbola més curta: vol dir Déu és com un rei, està per sobre de tot, però no és com els reis d’aquest món...

Jesús havia predit que els pecadors públics (publicans i prostitutes) “us precediran en el regne”. El calvari que avui contemplem és l’acompliment d’aquella promesa: al costat de la creu hi ha un lladre que es penedeix –que la tradició ha anomenat Dimas-  i als seus peus una dona, Magdalena de qui Jesús havia arrencat el mal.

És molt bell el diàleg del bon lladre i el Mestre. Dimas s’adreça a Jesús pel seu nom, com ho han fet pocs personatges de l’evangeli: “Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” i és impressionant la resposta de Jesús: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.  És a dir el Senyor identifica el Regne amb el paradís. Aquell Regne de Déu que ell ha vingut a anunciar, que és el centre de la seva predicació, aquell que demanem cada vegada que resem el parenostre és un Paradís: un jardí de flors i fruits, d’aigües i ocells, de bonança i de claror, un paradís infinitament millor que  aquell que van perdre els nostres primers pares: un Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

Avui podem seguir el consell de sant Pau als cristians de Colosses i donar gràcies al Pare que ens ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el Regne de la llum.

El dia del nostre baptisme ens vam incorporar a Jesús, sacerdot, profeta i rei. Avui que culminem l’Any de la Fe hauríem de preguntar-nos si en aquests mesos hem crescut en la fe personalment i comunitària. Si hem estat capaços de dir de cor: “Crec!”. I si aquesta fe s’ha traduït en obres, perquè “pels seus fruits els coneixereu.” Diguem-li avui al Senyor com el pare d’aquell noi malalt de què parla l’evangeli: “Crec, ajuda la meva poca fe”!

 

domingo, 17 de noviembre de 2013

En esperit i en veritat


Evangeli diumenge XXXIII de durant l’any

En el context dels grans pelegrinatges a Jerusalem, molts elogiaven la riquesa del Temple. D’aquell Temple que s’havia convertit en lloc de mercadeig i de negoci. No calia ser profeta per veure que tot allò un dia o altre s’esfondraria. Com s’han esfondrat al llarg de la història tants muntatges econòmics, polítics i pretesament religiosos... Per als jueus el temple era el lloc de trobada de l’home amb Déu. Que el temple s’enfonsés volia dir que ja no haurien d’adorar-lo en un lloc concret, i això els deixava completament a la intempèrie. Per això, neguitosos, li pregunten quan serà tot això. Jesús havia respost a aquesta qüestió en el diàleg amb la samaritana que a Déu no se’l troba només en un lloc concret, si no que “els veritables adoradors l’adoraran en esperit i en veritat.” (Jn 4, 23)

“En esperit i en veritat”: Jesús recomana els seus seguidors d’esta alerta, de no deixar-se enganyar, de no alarmar-se. És evident que al llarg d’aquests dos mil anys hi ha hagut guerres, grans terratrèmols, fams i pestes de tota mena. Aquests dies tots estem commocionats pel tifó de Filipines que ha segat tantes vides i que ha motivat tants desplaçaments... Però davant dels desastres siguin provocats per la mateixa humanitat –que són evitables- o per les lleis de la naturalesa embravida –que sovint és inevitable- el que cal és tenir sempre un esperit vigilant... Com escrivia el poeta:” Vigila, esperit, vigila,/ no perdis mai el teu nord,/ no et deixis dur a la tranquil.la aigua mansa de cap port./Gira, gira els ulls enlaire,/ no miris les platges roïns,/ dóna el front en el gran aire,/ sempre, sempre mar endins.” (Joan Maragall, Excelsior). El cristià és l’home madur que sap viure segur enmig de la inseguretat (Prieto Moreno).

“En esperit i en veritat”. Jesús anuncia també persecucions, ja hi foren en l’Església primitiva i avui continuen arreu del món. Tot sovint l’argument de la persecució és una falsedat, una falsa acusació. És la negació de la veritat.  “Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa, jo mateix [el meu Esperit] us donaré una eloqüència i una saviesa i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contrariar-la”. A la fi la veritat sempre resplendeix i “sofrint amb constància us guanyareu la pròpia vida”. El sofriment ens va purificant, ens va fent més autèntics i més nobles. Per això, per fosca que sigui la nit, com ha recordat la profecia de Malaquias, per als qui veneren el nom del Senyor “sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables”.

 

sábado, 9 de noviembre de 2013

Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob


Diumenge XXXII de durant l’any

Ja de petit, quan aprenia història sagrada, m’impressionava molt el relat de la mort dels set germans macabeus en presència de la seva mare que hem proclamat. I crec que tots admirem la valentia amb què van anar al suplici aquells nois que ja tenien fe en el més enllà.

Aquells saduceus no creien en la resurrecció, no creien en el Déu de la Vida i posen un parany a Jesús projectant una imatge límit del més ençà en la seva fosca pantalla del més enllà. Per l’Antic Testament era fonamental el manament: “Creixeu, multipliqueu-vos, empleneu la terra...” (Gènesi). Per això l’esterilitat era vista com una maledicció i era dramàtic morir sense descendència. Per això la llei del levirat, que manava que la vídua es casés amb el cunyat... El mandat del Nou Testament, en canvi és: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura batejant-la en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No es tracta tant d’engendrar, si no d’engendrar en la fe.

En el marc de la polèmica que acabem d’escoltar, Jesús cita una frase molt coneguda per als jueus: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob…” Ens podríem preguntar per què no dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres vegades la paraula Déu? És el mateix Déu… doncs, no, la percepció que Abraham té de Déu no és la d’Isaac ni la de Jacob. Encara que tracten amb el mateix Déu, amb els mateixos valors és ben diferent la concepció que cadascú en té. És un Déu viu, dinàmic, és un Déu de vius i no de morts. Jacob (o Israel) abans de morir, demana als seus fills que estan reunits al seu voltant que mantinguin el patrimoni religiós que se’ls ha llegat. Què responen aquests fills: “Escolta Israel, Déu és nostre, Déu és u”. És a dir, Déu és el nostre Déu, tenim una manera pròpia de viure segons el que comprenem d’aquest Déu infinit i transcendent (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof). Tots creiem en Déu, però és diferent la vivència d’aquesta fe que té la Montserrat, o el Manel, o el Ramon, o la Nuri, o el Francesc... Hi ha una frase en llatí que traduïda diu: “Allò que es rep, es rep en la mesura del recipient. El coneixement que es rep depèn de les capacitats o de la intel·ligència de cadascú, o cadascú entendrà, comprendrà o creurà, segons les seves capacitats. Crec que ací rau el dret de la llibertat religiosa.

Tenir fe en aquest Déu és creure en la vida després de la mort o en una vida que no acaba: és aquella gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància, que Pau desitja als seus germans de Tessalònica i que hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres.

Homilia en la celebració dels difunts de les Facultats


6 de novembre de 2013

Cada eucaristia és una trobada amb Jesucrist Ressuscitat; és amb ell, amb aquest Senyor de la Vida amb qui tenim l’esperança que els nostres companys, professors i alumnes, benefactors i membres d’aquesta comunitat acadèmica s’ hagin reunit per sempre i vetllin per nosaltres. Entre tant nosaltres fem allò més important que podem fer, oferir sufragis per ells i donar gràcies a Déu pels dons que Déu ens ha fet arribar a través de les seves vides.

En aquestes aules venim atrets per la passió de saber, per l’amor a la saviesa, per aprendre plegats i vivim el goig d’aprendre i d’enriquir-nos interiorment i de preparar-nos uns pel ministeri i d’altres per una vida de seglars compromesos... però uns i altres topem amb el límit radical que és la mort i ens plantegem sovint aquella pregunta que ja es feia Sant Agustí: “com puc tenir esperança si el meu amic morirà i, probablement, morirà abans que jo?”. A les nostres aules hi ha d’haver també una pedagogia de la mort. Cal en primer lloc que reflexionem i assumim la contingència de la nostra condició, les limitacions, les xacres, la mort dels éssers estimats i la nostra pròpia mort. En la mort que ens iguala a tots.  I aquestes aules  i aquests claustres ens donen l’oportunitat de caminar conjuntament vers el llindar pressentit i lluminós del misteri. Com escriu bellament Salvador Espriu: Dones fidels varen vetllar i just a l' alba feien ja camí, ben juntes en el plor fins el misteri del llindar". I només feta aquesta acceptació podem entendre rectament que Jesús, que va tenir també la seva mort, injusta, cruel i afrontosa, ens obre l’esperança de la resurrecció: “Jo sóc la resurrecció i la vida, tots aquells que creguin en mi encara que morin viuran...”.  I també, com acabem d’escoltar “a casa del meu Pare  hi ha lloc per a tots”. És com si ens digués: “Si no hi hagués lloc per a vosaltres no us hauria tingut enganyadament il·lusionats en l’esperança de retrobar-me allí”. Tant de bo doncs que les seves paraules, com ha dit Job: “quedessin gravades amb un cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades a la roca”. Avui diríem “tan de bo que quedessin enregistrades en el disc dur de la nostra existència”.

Avui també fem memòria de Sant Sever, patró secundari de Barcelona, representat en els vitralls d’aquest absis i també en fem dels màrtirs que van donar la vida per Crist durant la persecució religiosa del segle XX a l’estat espanyol, concretament dels qui foren beatificats el 2007 per Benet XVI... I tots tenim encara en la ment i en el cor els més de cinc-cents que foren recentment beatificats a Tarragona... Oi que cada biografia de cada màrtir és una ocasió per meditar? Molts podent escapar no ho van fer. La majoria van morir perdonant... No van fer de la seva vida un absolut. Per a ells hi havia un valor més alt que la vida. I la seva mort fou sovint una suprema lliçó de perdó.

La pregària ens ajuda a mirar-ho tot amb ulls de fe, també el nostre final pressentit i meditar i fer nostres aquella pregària de maduresa de Karl Rahner:

“Aleshores Tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores quan en la mort tot callarà i jo hauré acabat d’aprendre i de patir, començarà el gran silenci dins del qual ressonaràs Tu sol Verb d’eternitat en eternitat. Aleshores emmudiran totes les paraules humanes: ésser i saber, conèixer i experimentar es convertiran en la mateixa cosa. Coneixeré com sóc conegut, intuiré tot allò que Tu m’has dit ja des de sempre: a Tu mateix (...) Tu mateix seràs la única paraula de goig de l’amor i de la vida que ompli fins a vessar tots els espais de l’ànima”. Que així sia.

domingo, 3 de noviembre de 2013

Sóc a la porta i truco


Homilia diumenge XXXI de durant l’any

 

Zaqueu volia veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista. De vegades penso que avui hi ha molta gent que vol veure Jesús, però que potser nosaltres mateixos, “els de tota la vida” els privem la vista, perquè amb el nostre comportament, amb les nostres incoherències, amb les actituds de cada dia no el deixem transparentar prou.  Vetllem sobre la nostra manera de fer: de vegades, sense voler, som un tap.


El gest coratjós de Zaqueu fa que Jesús gosi auto invitar-se a casa seva. Una invitació que ens recorda a aquelles paraules del darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi:  “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi. (Apocalipsi 3,20.)”. Jesús és a la porta del cor i truca, però nosaltres eixordats amb la remor de cada dia no el sentim o no el volem sentir. És aquell sonet de Lope de Vega de tantes ressonàncies agustinianes:

 

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?

 ¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,

 que a mi puerta, cubierto de rocío,

 pasas las noches del invierno oscuras?

 

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,

 pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,

 si de mi ingratitud el hielo frío

 secó las llagas de tus plantas puras!

 

¡Cuántas veces el ángel me decía:

«Alma, asómate ahora a la ventana,

 verás con cuánto amor llamar porfía»!

 

¡Y cuántas, hermosura soberana,

«Mañana le abriremos», respondía,

 para lo mismo responder mañana!

 

Zaqueu va ser enginyós per veure Jesús. Li va obrir les portes de casa i del cor i va fer des d’aleshores el propòsit de canviar de vida radicalment. Va optar pel tresor veritable. Ja ho ha dit el llibre de la Saviesa: “Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rodada que cau a la terra el matí”.

 

El Papa Francesc en l’entrevista que li va fer el jesuïta Antonio Spadaro, parlant de la seva pròpia vocació i del quadre de Caravaggio “La vocació de Sant Mateu”, aquell dit estès de Jesús cridant el recaptador d’impostos. Francesc diu:  “Em va impressionar el gest de Mateu: s’aferra al seu diner com dient: “¡No, no a mi! No, ¡aquest diner és meu!”

Una notícia relativament bona: dimarts vinent dia 5 de novembre es posa en funcionament un menjador social a Badalona amb 30 places rotatòries amb l’objectiu d’atendre les necessitats d’alimentació bàsica de persones en risc d’exclusió social. El projecte ha estat impulsat per l’Ajuntament de Badalona i la Fundació Privada Llegat Roca i Pi amb la col•laboració de Càritas de Barcelona. Està situat a la seu del projecte FOLRE al carrer Arnús, en unes dependències del Monestir de la Divina Providència llogades a l’Ajuntament. Ja sabeu que FOLRE és un centre d’acolliment diürn per a persones en risc d’exclusió social, que ha mobilitzat molts voluntaris de diverses parròquies. Però el menjador a la nostra ciutat era ja una necessitat imperant.  He dit al principi que és una notícia “relativament bona” perquè penso que és una bona iniciativa, però alhora és trist que hi hagi tanta gent que passi gana entre nosaltres. També a Bufalà hi ha el projecte de crear un menjador social. Donar de menjar al qui té fam és una obra de misericòrdia. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Des de les Càritas portem anys fent-ho gràcies a l’ajut de molts. Ara per fi ja tindrem el menjador social: donem-ne gràcies a Déu.

jueves, 31 de octubre de 2013

Plenitud


Homilia en la Solemnitat de Tots Sants 2013


Què és la santedat? Ens ho diu la litúrgia d’avui: és la plenitud de l’amor de Déu. Plenitud: una paraula forta però anhelada per tots nosaltres que sovint estem tan buits i vivim tan voltats de buidor. M’ho deia una mare de família, malalta,  bona cristiana que acaba de deixar l’hospital per anar a casa que li facin cures pal·liatives; semblava que no li preocupés tant el dolor físic com el moral. Em deia: “A l’hospital quina buidor les converses! Quanta frivolitat!”. I no es referia al personal, n’estava contenta, si no als altres malalts. I és que tenim enyorança de plenitud. Els sants són aquells que en el decurs de la història i també avui viuen aquesta plenitud. “De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia” diu el pròleg de Sant Joan. La nostra vocació és de ser sants, o fills dignes de l’amor amb què el Pare ens estima… I en canvi, sentim que el nostre amor sovint és feble i immadur, però sentim alhora que tots estem cridats a viure aquesta plenitud. I els instants de plenitud il·luminen tota la nostra existència.

Em deia la priora de les jerònimes de Sant Matías que el seu orde no ha canonitzat monjos ni monges perquè considera que entrar en religió i viure de manera coherent amb aquesta vocació ja és la santedat. Igualment podríem dir de tots els batejats que viuen així la seva crida.

Però com viure aquesta plenitud? Pel camí amagat de les benaurances: si demanes l’Esperit com el pobre demana l’almoina, si estàs de dol, si ets humil, si tens fam i set de ser just, si ets compassiu, si ets nets de cor, si poses pau, si ets perseguit pel fet de ser just... és que ja vius aquesta plenitud.

Haureu escoltat que s’acaben de recuperar dos fragments ossis del reliquiari de Sant Jordi de la Generalitat que havien estat robats. Evidentment la nostra fe no s’ha de fonamentar en les relíquies,  però crec que les relíquies són el testimoni fefaent que els sants no han estat personatges espirituals si no persones concretes, de carn i ossos com nosaltres que neixen, envelleixen i moren. Avui és un dia assenyalat per venerar les relíquies dels sants.

La primera lectura és com una gran portalada romànica: hi apareixen àngels, ancians i els quatre vivents. Parla de 144.000. Evidentment es tracta d’un número simbòlic: representa la plenitud del poble de Déu: és el resultat de multiplicar 12x12x1000; dotze és el nombre de les tribus d’Israel, i equival, per tant a la totalitat del poble, i mil és la manera bíblica habitual de referir-se a una quantitat molt elevada.

Al Credo expressem la nostra fe en la comunió dels sants. El bisbe de Roma Francesc l’acaba de definir així: “la comunió dels sants és una gran família on tots els membres s’ajuden i se sostenen entre si... gràcies a la Resurrecció de Crist estableix un vincle indissoluble entre els que pelegrinen a la terra... i els que gaudeixen de la benaurança celestial, a la qual ens hi unim com Església, que trobar en l’oració d’intercessió, la forma més altra de solidaritat. Que el Senyor ens faci viure aquesta plenitud compartida.

 

sábado, 26 de octubre de 2013

Els darrers bancs


Homilia diumenge XXX de durant l’any

Aquesta paràbola de Jesús és molt real i us pregaria que no penséssiu: “això és per als altres”. No: també és per a tu. També és per a mi. Si ens aturem un moment haurem de reconèixer que tots nosaltres també  hem pensat de vegades: “no sóc com els altres...”.  Molt sovint som temptats per la vanitat, de vegades ben subtilment. Ens agrada que ens alabin i fins i tot que ens adulin... Però  també és cert que de vegades ens sentim ben poca cosa com el cobrador d’impostos que “ni gosava aixecar els ulls al cel”. Santa Teresa deia que “humildad es andar en verdad”. Entre poc i massa. I el Senyor és pedagog perquè quan ens vantem massa, ens ve, no sabem com, una cura d’humilitat.

Quan jo era capellà jove, no podia sofrir que la gent a missa s’assegués als darrers bancs. Pensava, i penso encara, que una assemblea dispersa no és assemblea ni és missa. Però amb tot, cada vegada més respecto aquells que seuen als darrers bancs… El bisbe Joan Carrera, deia : potser un home a l’església mai no cantarà, però això no vol dir que no pregui interiorment ni que no s’uneixi al sentit dels cants. I penso, qui sóc jo per judicar-los? “Molts que ara són primers seran darrers...”. Abans de combregar a totes les misses diem com el centurió: “Senyor jo no sóc digne que entreu a casa meva…”. I el Papa Francesc, com molts sacerdots, acabada la missa, es posa a donar gràcies, als darrers bancs...

És la lliçó de la ultimitat. Aquella que haurem d’aprendre al final dels nostres dies. Si tots quan s’apropés el nostre final fóssim capaços de repetir aquestes paraules de Sant Pau que hem escoltat: “Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel”. Quin testimoni que ens donen les persones grans que malgrat les limitacions de l’edat, malgrat no entendre moltes coses, es mantenen fidels! Voldria esmentar el bisbe Jaume Camprodon, emèrit de Girona, que aquesta setmana ha celebrat els seus 40 anys de bisbe i ho ha fet senzillament en el lloc on resideix, les Germanetes dels Pobres de Girona, on als seus 85 anys viu voltat d’ancians i d’ancianes com ell i que en la seva missa quotidiana ens va obsequiar amb una homilia preciosa sobre les llums que Déu li havia enviat en la seva vida.

Avui fa 27 anys que el Papa Joan Pau II, aviat sant, va convocar els líders religiosos del món a pregar per la pau. Tots recordem la imatge del Papa al centre com amfitrió, però al mateix nivell dels diversos líders religiosos sense cap distinció. L’Esperit d’Assís és un signe del temps, un fruit del decret de llibertat religiosa del Concili Vaticà II. Any rera any, les trobades interreligioses s’han anat estenent pel món, organitzades per la comunitat de Sant Egidio i convocant també intel·lectuals, artistes i polítics. Tot un signe del nostre temps. Les religions tenen una especial responsabilitat en la causa de la pau.

Jo em vaig ordenar precisament l’any 86, l’any de l’Esperit d’Assís i he sentit que aquest Esperit marcava el meu ministeri. Per això quan fa dos anys vaig celebrar el 25è aniversari d’ordenació, vaig escriure aquest sonet que vaig llegir en l’àpat del Seminari:

Ens van ordenar l’any vuitanta-sis

-o blanca corona del presbiteri!-

pels laics agombolats, preuat misteri,

servem d’aquell jorn un calfred precís.

 

El Papa inicià l’esperit d’Assís:

el vent del Concili planava aeri

com un signe del novell ministeri

promoure amb creients del diàleg l’encís.

 

Amb l’argent als polsos, Benet XVIè

ens fa sortir a l’atri dels gentils:

enraonar-hi ens farà a tots més humils.

 

Veiem despuntar un matí serè

contemplatius pobres com sant Francesc,

obrim les finestres, que entri l’aire fresc!

 

Ara m’adono que vaig acabar esmentant precisament a Sant Francesc i l’aire fresc... sense saber que dos anys després el Senyor ens regalaria un bisbe de Roma que imitant el pobrissó adoptaria aquest nom i que, com diu amb l’encert l’acudit, portaria a l’Església “Buenos Aires”.

domingo, 20 de octubre de 2013

Fe, caritat i missió


Fe+Caritat=Missió

Homilia diumenge XXIX de durant l’any

Avui celebrem el Domund, el diumenge de les missions. El lema de la Jornada d’enguany és una suma: Fe + Caritat= Missió.

Comentem breument cada un d’aquests sumands i el resultat.

FE: L’evangeli d’avui acaba amb una pregunta punyent: Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra? Jesús, com diem en un prefaci de la missa, ens ve a trobar a través de cada home i de cada esdeveniment. Segur que en molts cors troba fe i paciència. Un missioner a Burundi el pare Josep Maria Massana caputxí explica que un dissabte cap a les deu del matí, una dona que venia de mercat va demanar de confessar-se. Ell li va dir: “Entra a l’església, que ja vinc”. Estava rentant la roba i ho volia acabar. Qüestió de deu minuts. Però em vaig distreure i vaig començar una altra cosa. I una altra. Arribà l’hora de dinar. Després, cap a la una, de cop i volta em vaig recordar d’aquella dona. Corrents vaig a la capella i me la trobo resant el rosari-quants n’hauria resat!-. Li vaig dir: “Perdona, m’he distret!”. Ella amb un somriure pacífic em va respondre: “Els sacerdots teniu moltes obligacions... Tots ho sabem”. Aquest testimoni d’aquesta africana ens ensenya que hem de viure d’una altra manera el temps. Quants testimonis de missioners  són profundament alliçonadors. Ells mateixos moltes vegades diuen que és més el que reben que el que donen. Aquesta fe porta a l’esperança. L’objectiu de la paràbola de Jesús és únic “hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança”. Aquella dona ho tenia molt magre. Però va ser la seva tenacitat la qui finalment va vèncer aquell jutge “que desconeixia tot temor de Déu”. És suggeridora també la imatge d’aquell Moisès que aixeca les mans per pregar. Els signes més antics de l’orant, també en el cristianisme ens el presenten així, amb les mans alçades. Avui no preguem per una victòria militar, si no per la victòria del bé sobre el mal. I demanem subsidis i ajuts de pregària.

CARITAT: És l’amor a fons perdut. Que no espera cap recompensa, però que rep el cent per u. Ho hem escoltat en la segona lectura: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.” Hi ha una horitzó, doncs, la maduresa. Aquella maduresa humana i cristiana de la qual parlava el benvolgut doctor Jubany a qui voldria recordar en el centenari del seu naixement. Tots hem de madurar, els adolescents, els joves, els adults... I això requereix que la nostra vida estigui il·luminada per l’Escriptura i que hi hagi correcció fraterna.

MISSIÓ: El resultat és que tots tenim una missió: proclamar –amb paraules i amb gestos- la paraula de l’evangeli. Des del nostre beat Ramon Llull fins avui, l’art dels missioners és ensenyar els camins de la salvació a partir del que cadascú és i creu. Quina tasca tan difícil, però alhora tan bonica!

domingo, 13 de octubre de 2013

Minoria agraïda


Homilia diumenge XXVIII de durant l’any

Dels deu “leprosos” tan sols un va tornar. De deu un. Jesús va viure en carn pròpia l’espina del desagraïment. També dels seus dotze escollits, a l’hora decisiva, només un romandrà fidel.

Quants capellans i seglars ara grans recorden amb dolor els anys de la secularització després del Concili: companys que havien compartit amb ells l’eucaristia van anar abandonant el ministeri per anar a partir el pa a d’altres taules.

I en les nostres comunitats, quants nens i nenes han passat aquests anys per la catequesi o per l’esplai? Quantes parelles s’han preparat a la parròquia pel matrimoni? I els nois i noies que s’han confirmat? Alguns hauran perseverat en la vida cristiana, molts d’altres potser no, però en qualsevol cas, que pocs que s’han incorporat a la comunitat!

Davant de les desafeccions, siguin quines siguin, hi ha dues temptacions: Sovint diem: “no ho estem fent bé” i ben segur que hauríem de millorar moltes coses, però no ens hem de culpabilitzar: hi ha tants factors que afecten la vida de les persones! Una altra temptació és el desagraïment: a l’Església hauríem de revisar molt a fons el tracte que donem als capellans o als religiosos secularitzats. Hi ha moviments que quan un militant els deixa, continuen preocupant-se d’ell. No podem ser desagraïts: aquelles persones han dedicat uns anys de la seva vida a la comunitat, no els podem criticar ni proscriure, i no sols hem de dir: “la porta està oberta per si volen tornar”: cal ajudar-los espiritualment i materialment. El bisbe Joan Carrera convidava als dinars de curs als capellans que s’havien secularitzat i també, en algun cas, a la seva esposa.
Hem escoltat que Jesús es manté fidel encara que nosaltres no en siguem. No hem de ser un reflex d'ell?
Sigui com sigui és evident que els cristians avui som minoria. Ho deia Benet XVI "una minoria creativa".  "Minoria" és una paraula realista, "creativa" és una paraula encoratjadora.









Avui estem vivint la beatificació més massiva de la història: cinc-cents vint-i-dos màrtirs de la persecució religiosa de 1934 a 1939 entre ells hi ha alguns bisbes, molts religiosos i religioses de diverses congregacions, sacerdots, laics... Cada biografia de cada màrtir és una ocasió per reflexionar: tots van donar la vida a causa de les seves creences, la majoria moriren perdonant, com Jesús. Els màrtirs ens ensenyen que la vida en aquest món no és un absolut, que també es pot donar la vida per amor als altres. L’himne dels màrtirs diu: “O màrtirs del Crist//sou foc i embranzida// no hi ha amor més gran//que donar la vida”. Tot i ésser tants també en el seu temps foren minoria però avui són llevat dins la pasta... Encomanem-nos-hi!