Miracle en el silenci de l'ofrena

Immaculada 2012

El temps d’Advent és per excel·lència un temps marià. Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada.

Hi ha una pregunta clau, plantejada des d’antic i que avui continua viva: com és que els éssers humans pequem? Com és que els homes ens fem mal a nosaltres mateixos, als altres, a la naturalesa? És que, fruit de la nostra llibertat, o d’un mal ús de la llibertat, l’ésser humà és capaç de pecar. Si peca ara, és que ja n’era capaç al principi de tot i aquest és el relat del llibre del Gènesi que hem escoltat. Que fàcil és espolsar-se les culpes! Adam culpa Eva i ella culpa a la serp. I aquesta aliança del mal els fa perdre el paradís, la felicitat promesa.

L’home va frustrar el somni de Déu. No era el que Déu volia. No som els que Déu volia que fóssim. El pecat ha entenebrit l’obra de Déu. Pecat, personal i pecat estructural, suma de culpes i, alhora, misteri.

Però la porta que Eva ens ha tancat Maria l’ha obert per sempre. Maria va ser preservada de tota taca de pecat des dels orígens. Déu la va preservar per un privilegi únic, és el que avui podríem medicina preventiva.

“Maria estava relegada a la situació humil i secundària de qualsevol dona del seu temps” escriu la biblista Begonya Palau. Vivia en un poblet petit, gairebé oblidat: Natzaret. Era un dels éssers més humils de la terra. Però Déu havia preparat en ella un subjecte digne d’aliança. Totes les aliances fins aleshores havien estat amb homes: Abraham, Moisés… l’aliança del Nou Testament serà amb una dona: Maria. I serà en el moment oportú, arribada la plenitud del temps que en una llarga estona de solitud i silenci, l’arcàngel Gabriel l’anunciarà que serà mare. I Maria, tot i no acabar-ho d’entendre aquell missatge dona un sí, total, irreversible, sense condicions de cap mena. És evident que aquell “sí” no s’improvisava.  El seu mèrit va ser obrir-se a la Presència sense analitzar res, sense comprendre res, amb la única llum de saber que Ell és totpoderós. Aquest sí dels orígens Maria el va anar renovant cada dia. Cada dia cal dir que sí. El va renovar quan va haver de tenir el seu fill en circumstàncies precàries, quan va haver de fer un llarg viatge fugint de la persecució d’Herodes, quan Jesús es va perdre en el Temple, quan a Canà, malgrat l’ aparent oposició de Jesús va urgir els servidors que fessin tot allò que Ell els digués, quan es va fer deixeble, quan al peu de la creu va rebre un nou encàrrec del seu Fill, ésser Mare de la humanitat, quan el va veure Jesús mort, quan havent fugit gairebé tots els apòstols ella va mantenir encesa la flama de la Claraesperança, quan el va retrobar gloriós el matí de Pasqua.

Avui diem que Maria és Puríssima. Nosaltres no som purs, ni menys puríssims. Però sí que podem anar purificant les nostres intencions. Sí que podem créixer cada dia en rectitud d’intenció. Nosaltres podem dir un sí a Déu i renovar-lo com Maria. I si no som immaculats per naixença, sí que ho podem ser per la penitència.

Com escriu poèticament mossèn Francesc Malgosa:

Estel en el bressol/nena Maria/per gràcia del Crist afaiçonada/ningú no coneix encara el teu misteri/del gran pecat de tots alliberada./ Moixaines i carícies l’amanyaguen,/és gerra humanal de gràcia plena,/serà l’arca del Verb de Déu fet home,/miracle en el silenci de l’ofrena.