lunes, 31 de diciembre de 2012

Tenia família


Diumenge de la Sagrada Família (30/12/2012)

 

Els evangelis ens diuen que Jesús va tenir família : tenia mare, Maria, pare legal, Josep, tenia ties, oncles, cosins…Jesús va tenir una infància i una adolescència, va viure molts anys amb els seus en el que s’anomena “vida oculta”... Jesús no és per tant com aquests personatges de ficció que apareixen en les novel·les, en els còmics i en les pel·lícules, sempre joves i audaços, capaços de viure grans aventures, però dels quals no en sabem ni l’origen, ni la família, ni la formació. Sembla que s’hagin fet a ells mateixos i que no hagin d’agrair res a ningú. Potser per això són de ficció.

Jesús hagués pogut aparèixer predicant com un profeta ja fet, però va tenir el seu bressol, la seva nissaga, el seu creixement i fins i tot les seves dificultats d’enteniment amb els pares, com hem escoltat en aquest evangeli i això ens el fa més proper, més humà...Diu també l’evangeli que “la seva mare conservava tots aquests records en el seu cor”, probablement no els acabava d’entendre i per això els guardava en el seu cor i els meditava.


El llibre de Jesús fill de Sira dona consells molt actuals: “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix en el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Fa pensar molt.  Quantes vegades les limitacions dels pares grans són motiu d’irritació pels fills! Voldríem que tinguessin la mateixa agilitat, la mateixa finor d’oïda, la mateixa agudesa visual... que quan eren joves i no ens adonem que això és impossible, que les persones envellim i que ho hem d’acceptar. I és que en el fons no acabem d’acceptar-nos a nosaltres mateixos ni als altres. Per això la família pot ser una gran escola d’acceptació i d’acceptació joiosa. En el si de la família podem aprendre, com ens ha dit l’apòstol, la compassió, la bondat, la humilitat, la serenor, la paciència; podem aprendre a suportar-nos els uns als altres. Quantes parelles i quantes famílies es trenquen perquè s’obliden d’aquestes virtuts!

En la família aprenem a parlar, però podem aprendre molts d’altres llenguatges no verbals: el de la mirada, el del gest, el de la tendresa, el del silenci. També es pot viure el silenci entre els esposos, amb els fills, amb els germans...


Que important que és també la sobretaula en família! Aquests dies tenim l’oportunitat de practicar-la. I també hi ha ocasions excepcionals d’enfortir els lligams familiars: recordo el cas d’una mare de mitja edat que m’explicava que ella i el seu fill havien fet junts el Camí de Sant Jaume: va ser una experiència extraordinària, van tenir converses sobre temes que mai no haurien imaginat. 


Avui més que mai en la formació dels fills cal l’enginy. Calen equips de matrimonis. Són necessàries escoles de pares i mares. Perquè ningú no neix ensenyat. La catequesi familiar sol també donar molt bon fruit.

I en aquests moments de crisi hem de posar en relleu una vegada més la gran tasca que fan els avis en favor de fills i néts, ajudant-los amb les seves pensions quan no poden arribar a final de més, fent-se càrrec dels néts, vetllant...


Aquesta setmana hem enterrat un pare de família nombrosa. Era un home bo i un gran creient. Però ha estat molts anys malalt. I la seva esposa i els seus fills l’han cuidat d’una manera admirable. Va morir a casa i allí mateix va restar exposat el seu cos. Al final de les exèquies, la seva dona, amb una serenor i un coratge envejables, va pujar a l’ambó i li va recitar amb veu ferma i clara: “Adéu, amor meu”. Tenia la certesa que era un adéu en aquest món, però un proper retrobament en la plenitud de l’amor de Déu.

Nomenament de fill adoptiu de Calonge


Església i poble

Teatre Fontova de Calonge, 26 de desembre de 2012

 

Il·lm. Sr. Alcalde i amic Jordi Soler

Senyora. i senyors regidors

President i junta del Centre d’Estudis Calongins Colonico

pares, germans i nebots, cosins

companys de Sant Jeroni de la Murtra i de Badalona

amigues i amics,

 

Agraeixo de tot cor a l’Ajuntament de Calonge l’honor que em fa d’afillar-me: per a mi és una distinció extraordinària i immerescuda però que accepto amb humilitat i amb naturalitat. De fet des de petit que m’he sentit calongí. De Calonge prové la meva família materna: els Ragolta; a Calonge hi van festejar els meus pares fa seixanta anys, jo vaig venir ja de molt petit amb ells a passar els estius a Can Rusques. La tia Felícia, germana del meu avi Pons i la Carmen i el Miquel, el maño amb la seva filla Maribel, esposa de l’actual alcalde, eren referents quotidians. Aquí vaig començar les meves recerques històriques de la mà del recordat Pere Caner i aprofito avui per fer memòria de la seva vídua la Dolors Ubach que ens ha deixat ben recentment. Aquí hi vaig conèixer la família Viñas, que van ser importants en la meva formació. Aquí hi vaig celebrar la meva primera missa un 20 d’abril de 1986, concelebrant amb mossèn Pere Surribas, rector durant quaranta anys de la parròquia que em va ajudar tant en el meu discerniment vocaciona, i amb el pare Josep Parra, dominic i missioner a Guatemala. Aquí he exercit també el meu ministeri sacerdotal: bateigs, casaments, unció a malalts, exèquies... El fet que els meus pares ara hi resideixin bona part de l’any motiva que hi hagi de pujar sovint. Aquí hi tinc bons amics. Sempre és un goig pujar a Calonge, encara que popularment els calongins quan són fora, parlen de baixar a Calonge i de pujar a Barcelona. Probablement aquesta és una reminiscència llunyana del judaisme, del fet de pujar a la Ciutat Santa de Jerusalem. Voldria respondre bé però al caràcter d’adoptiu i tenir moltes ocasions de comportar-me com un bon fill d’aquesta vila.

 

He rumiat molt què seria el més oportú d’explicar-vos en una diada com aquesta tan entranyable per a mi, però d’altra banda tan familiar per a tots com és Sant Esteve, prolongació del Nadal, i m’ha semblat que el més adient seria parlar de la relació entre el poble i l’Església catòlica en el decurs de la història. Procuraré no allargar-me massa i fer-ho el més amè possible.

 

La sagrera, origen del municipi

 

En acostar-nos al nucli antic de Calonge hi destaquen dues torres: el campanar quadrat  de l’església parroquial de Sant Martí i la torre d’homenatge del castell, circular. Sempre s’havia dit que el castell era l’origen de la població. Ara sabem que també al voltant de l’església, a partir de la cellera o sagrera, es va anar constituint l’atapeït nucli urbà del poble, com el de molts altres municipis de l’Empordà i de tot Catalunya. Què era la cellera o sagrera?  Era un espai de pau i d’immunitat. Tota violència comesa en aquest sagrat circuït era equiparada a un sacrilegi pel qual s’havia de respondre davant d’un tribunal episcopal. Les dimensions de la sagrera tenien regularment un radi de trenta passes eclesiàstiques al voltant del temple. Us preguntareu què són les passes eclesiàstiques? Eren volgudament llargues: s’establien demanant a l’home i més camallarg del poble que fes les passes més llargues que pogués per tal de delimitar un ampli espai sagrat i segur on ningú no podia ser robat, ferit ni mort perquè s’exposava a la pena d’excomunió. És il·lustratiu el cas de l’església parroquial de Sant Silvestre de Valleta, al terme de Llançà, on s’explica en l’acta de la seva consagració que la sagrera fos mesurada per “l’home que faci els millors passos, el qual tenint un per terra estengui les dues cames, i amb l’altre peu faci el millor pas que pugui i avanci fins a un mínim de trenta passos”.[1] La sagrera calongina probablement estava descentrada perquè en tenir el castell a la part nord, la població ja estava prou protegida per aquell sector. Creiem aleshores, però caldria comprovar-ho, que inclouria també al sud del temple els actuals carrers de Cervantes, dels Vius, la plaça de la Miranda i el carrer dels Morts (actualment de Genís Ponjoan) el grup de cases antigues fins a l’actual carrer de la Barceloneta. Les sitges de l’antiga torre quadrada del castell aquesta extraordinària construcció única a l’Empordà, i la de grans proporcions que es va trobar en el subsòl de la parròquia de Sant Martí, també en antics terrenys del castell, evidencien encara més aquest caràcter de lloc de redós, de protecció  i d’emmagatzematge de provisions que tenia el nucli antic del nostre poble.

 

L’església parroquial, documentada ja al segle X i dedicada a Sant Martí de Tours com d’altres setanta-tres esglésies del bisbat de Girona, és la que va anar aplegant poc a poc la població. Molts dels nostres avantpassats s’havien establert a les Gavarres procedents d’altres indrets. Els nostres, els Racolta (al segle XIX cognominats Ragolta) procedien concretament d’un mas documentat ja el segle XIII i veí de Sant Cebrià dels Alls. I el mateix passava amb d’altres llinatges calongins, procedents de la vall de Ruàs (evident procedència hebrea “ruash” que significa vent) que s’establiren progressivament al pla on tenien la possibilitat de cultivar la terra i de de fer-se forts quan calia a l’església i al castell.

 

Però l’església, la casa de l’església per dir-ho amb precisió, era també la casa de tots. Sabem que al segle XIII hi havia quatre beneficis: sagristà, domer de Fonts, domer de Rifred i domer de Vilar, però consta expressament en els llibres parroquials que ja aleshores no hi havia sinó una església parroquial, unes fonts baptismals i un cementiri en l’església de Sant Martí. En els llargs segles de la cristiandat, doncs, tots els calongins van ser batejats a la mateixa pila, van fer la comunió dins el mateix recinte, hi eren ungits quan venia periòdicament el bisbe amb el crisma de la confirmació, hi celebraven el casament i les exèquies. També és sabut que els rectors fins a temps ben recents van exercir també de notaris (a més de les notaries civils que hi arribar a haver a la vila) i van posar per escrit molts testaments d’avantpassats nostres entre d’altres amb aquella fórmula plena de saviesa: “sabent que no hi ha cosa més certa que el morir, ni cosa més incerta que l’hora en què hem de morir..”.

 

Diuen que per conèixer un poble cal haver estat al mercat i al cementiri, per conèixer com es viu i com es mor. Doncs, bé el mercat de Calonge, amb el seu color i la seva vivor, continua celebrant-se a vila tots els dijous des de juny de 1279 quan Pere el Gran va concedir el permís[2] i de temps recents, el mercat medieval. Quant al cementiri des de potser el segle X fins el 1829 -data en què es va beneir el de Sant Nazari- és a dir durant 19 segles, la immensa majoria de calongines i calongins van ser enterrats al cementiri parroquial situat dins de la sagrera, al lloc on ara hi ha la rectoria, entre l’església i la doma o casa del domer a frec del carrer de la Barbacana. Per cert que aquest nom de doma deriva del llatí hebdòmada, setmana, i es refereix al torn setmanal dels clergues.  El cementiri era tan present en la vida de la població, que el 1653 el bisbe hi va haver de prohibir que en el seu recinte s’hi estengués la roba, s’hi posés llenya i s’hi donés de menjar a les gallines.[3] Encara avui es conserva en la toponímia de Calonge el nom de carrer dels Vius, i carrer dels Morts (actualment de Genís Ponjoan) que recorda la via del darrer viatge. També molts calongins tenien el privilegi de ser enterrats a dins de l’església parroquial en vasos o sepulcres de llinatges familiars. Especialment els confrares del Roser ho foren dins de la capella d’aquesta advocació. I encara alguns foren enterrats al cementiri que durant un temps hi hagué al costat de l’Hospital, al carrer que porta el doble nom de Sant Joan i de l’Educació. I vull fer notar com a hipòtesi que aquest carrer estret i llarg, talment com un decumanus –via transversal romana- amb el seu hospital per a pelegrins,  podria ser una de les branques de les vies marítimes del Camí de Sant Jaume de Compostel·la.

 

El toc de les campanes marcava el ritme de vida de Calonge com el de tots els pobles amb un codi perfectament identificable pels veïns que s’ha anat transmetent de generació a generació fins a temps recents. El toc dels serenos quan deixaven la ronda de matinada, quan la gent començava a llevar-se , l’àngelus del migdia que assenyalava la fi de la jornada laboral i el toc d’oració al vespre quan els veïns es recollien. El toc solemne de morts que anunciava amb precisió si el difunt era home o dona, si era o no de la població i quina posició social ocupava. El toc planyívol de l’albat, l’infant mort abans de l’ús de raó, que feia una de les esquelles o campanes petites. Pensem que fins al segle XIX moria aproximadament un 50% dels infants que naixien. Era típic també el tritlleig alegre de les festes i dels bateigs i fins i tot el singular “tocar a peix” propi de les poblacions que no eren estrictament costaneres: quan les peixateres arribaven a plaça  el sereno anava tocar una de les esquelles o campanes petites i corria el crit: “Dones, peix!” i totes les mestresses sense moure’s  de casa sabien que havia arribat el peix i expliquen que entenien fins i tot el preu que havia de pagar. També era característic -i alguns grans el recorden- el toc de foc. El serenos alternaven els tocs de la campana grossa amb els crits des de dalt de la torre (com feien els muecins des de dalt dels minarets) anunciant el nom de la masia o del lloc on s’havia calat foc. La gent s’hi concentrava amb galledes i tots anaven cap el lloc de l’incendi. O el toc del sometent (de metre so) que congregava aquest cos armat de veïns, entre els quals el meu besavi Joan Ragolta i Salvador que el va capitanejar un temps. Signes tots ells d’antropologia cultural. I també des del segle XVIII el toc dels quarts i d’hores, quan el rellotge era un luxe reservat a alguns pocs hisendats.

 

Hem parlat fins ara de l’espai (la sagrera) i del temps (marcat per les campanes) i aquestes dues coordenades podríem dir que regien i ordenaven la vida de la població. Atansem-nos una mica més a la vida de la parròquia.

 

 

Consagrada per un convers

 

L’església de Sant Martí de Calonge fou consagrada el 12 de setembre de 1423 per un valencià, el bisbe Andreu Bertran (+Barcelona, 1433)[4], un convers del judaisme que no sabem amb precisió si es deia Astruc Levi o Halorqui o bé rabí Mosse, però sí que sabem que era un gran coneixedor de l’hebreu i del caldeu. Havia pres part de la disputa de Tortosa del 1413-1414 entre cristians i jueus i s’havia convertit al cristianisme mercès al testimoni de Sant Vicenç Ferrer. El dia de la consagració, el bisbe concedia les trenta passes de la sagrera, però com que els esments a la sagrera de Calonge són molt més antics pensem que l’àrea ja havia estat delimitada en una consagració anterior, probablement la de la primitiva església romànica. A Calonge, com en d’altres poblacions hi va existir una comunitat de preveres que talment com monjos cantaven al cor del temple l’Ofici Diví, encara que pròpiament no vivien junts i després se n’anava cadascun a casa seva.

 

També hem de parlar de les festes, que cita el llibre de la Consueta, encara inèdit, de la festa major d’hivern, per Sant Martí, època de matar el porc (signe de cristians vells) i la de Sant Eugeni, a l’estiu, de la qual sabem que uns patricis calongins van acordar de celebrar la festa del gra a mitjans de juliol, per tal d’establir un parèntesi entre la sega i el batre, una festa de repòs, ja que després d’acabada la sega, era qüestió de dedicar-se amb tot delit el quefers de les vinyes que s’estenien des del pla Ruàs i a l’Orinella. Així va néixer la festa major d’estiu.

 

Advocacions, processons i festes

 

A dins de l’església s’hi aplegaven les principals devocions dels calongins: el Sant Crist Gros, obra del mestre Henrich de Girona, que fou rebut el 13 de gener del 1613 pels obrers de la Sang de Jesucrist: el Dr. Joan Martorià, sagristà, Pau Casa i Antic Bou.   La Mare de Déu que ha tingut a Calonge diverses advocacions en el decurs dels segles: “la de les esquelletes” anomenada probablement així perquè era al peu del campanar on hi havia les dues esquelles o campanes petites ja esmentades. La Mare de Déu d’agost, jaient a la capella de la Immaculada Concepció, dins d’una urna de vidre que les pabordesses passejaven pel poble cofades amb la capida blanca. La Mare de Déu dels Dolors amb el Crist mort a la falda i, especialment la Mare de Déu del Roser, que va arribar a tenir a Calonge una confraria nombrosíssima, especialment després de la victòria de Lepant del 1571 atribuïda pel Papa al rés del rosari, fins al punt que es podia dir que al segle XVIII tots els calongins eren confrares del Roser. (M’agrada la paraula confrare, perquè parla d’igualtat i de fraternitat). També cal destacar la devoció a la Mare de Déu del Remei, relacionada amb els trinitaris i introduïda a mitjans del segle XIX pel clergue Martí Oliver, fill del mas Oliver de la Serra i encara la Mare de Déu de les Victòries que tingué la seva arxiconfraria al segle XIX.

 

Una altra devoció calongina molt arrelada va ser la de Santa Llúcia: se sap que hi havia gent que no anava a missa en tot l’any però que la festa de la santa feia quilòmetres per anar a l’església a venerar l’advocada de les modistes i de la vista. I també en el dia d’avui és obligat de citar la capella de Sant Esteve, el primer màrtir, edificada en un turonet de la Vall de Ruàs i avui totalment en runes, a la façana de la qual hi havia un relleu antropomòrfic molt primitiu que avui es conserva al museu parroquial.[5]

 

Ara sabem també mercès a la documentació de l’Arxiu Diocesà de Calonge que l’església parroquial de Sant Martí també va ser marc de la representació de diversos autos sagramentals: del 17 de desembre de 1664 per exemple és la llicència episcopal per representar el misteri del Naixement la nit de Nadal, “amb hàbits pastorils”. Aquesta seria una de les primeres representacions dels pastorets a la vila[6] que es van perllongar fins al segle XX. Tothom recorda com la nit de Reis els mags entraven a l’Església a venerar l’Infant i a fer feliç a la mainada i que darrerament, ha nascut la representació del Pessebre Vivent al voltant i a dins del Castell. Cal felicitar els seus organitzadors. També l’església –tots els batejats- afavoria el lleure i la trobada festiva. La vida eclesial es prolongava més enllà del temple amb les processons a Sant Marc a l’anomenada “església vella” (que identifico amb l’església romànica de Fenals), que per Santa Llúcia s’anava també a l’ermita de Santa Llúcia de l’Arboç, situada al terme de la Bisbal, prop de Fitor “malgrat les tramuntanades i la pluja (...) Es tocaven sardanes i s’hi dinava. Cap al tard, tornaven les colles fent gatzara.”[7] La processó de la Santa Creu celebrada cada any el 3 de maig fins al Pedró on hi havia la creu de terme i la del Corpus que recorria els principals carrers de la vila. I també, per la segona Pasqua, s’havia anat a Sant Sebastià de la Guarda de Palafrugell en pelegrinatge[8] i també, en la seva festa, a la Mare de Déu d’Esperança a Cruïlles.[9] De temps més recents és la devoció a Sant Cristòfol que portava cada any a beneir centenars de vehicles davant de les escales de Sant Martí, com queda reflectit en el magnífic llibre gràfic “Calonge i la seva gent. Imatges del 1885 al 1985”, de Josep Fort.[10] Tots aquests actes són signes de la vinculació del poble a l’Església també des del punt de vista espiritual. Els anomenats obrers treballaven amb els preveres en un exercici del que avui anomenem coresponsabilitat. Podríem ben bé dir que l’Església s’encarnava al poble i el poble configurava l’Església.

 

La festa de Nadal era una festa immòbil, es a dir, a diferència de la Pasqua es mantenia sempre en la mateixa data: a la vigília els sacerdots de la comunitat resaven completes, a la nit, cap a les 12, matines, a l’ofici tèrcia i a la tarda vespres i completes. I el dia 25 de desembre s’anunciava així el Nadal: “Tres Missas celebran en tal die los Sacerdots, que figuren los tres estats de la naturalesa humana. La primera dita del Gall; lo estat antes de la Lley, en que las gents ignoraban á Deu. La segona, del Alba; lo estat de la Lley escrita, en que Deu comensá á illuminar lo Mon. La tercera, Major, figura lo present estat de la gracia, en que Cristo sol divino nos ha il·luminat ab la sua vida y doctrina (...) Esta espiritual Nativitát havem de procurar ab una santa Confessió y Comunió. Acompanyemnos ab los Angels en benehir y glorificar al Senyor. Alabém alegres, en estas festes, al Fill de Déu nat: y, ja que lo Etern Pare nos donà son Fill amat, corresponem liberals ab dádivas y ofertes, amant de tot cor a un Déu que tant nos ha amat”.[11] A la revetlla de Nadal, segons Pere Caner, els més petits feien cagar el tió i el jovent celebrava la Nit Bona menjant cols i allioli, regat amb vi valent.[12]

 

Els més ancians recordaven encara el combregar, el solemne seguici que portava la comunió als moribunds. I les processons dels enterraments que han subsistit fins a temps recents precedides per la creu parroquial, el sacerdot amb capa pluvial negre amb els escolans, de casa a l’església i de l’església al cementiri amb aquella salmòdia planyívola alternada amb el toc de la campaneta. I encara hem de parlar del salpàs, la popular benedicció amb sal que feien els preveres a les masies, acompanyats dels escolans que rebien la gratificació amb ous. Es tractava de recordar de manera perenne la frase evangèlica: “Vosaltres sou la sal de la terra” (Mt 5, 13).

 

També l’església va exercir una funció formativa. Podríem esmentar els rectors que van impartir l’ensenyament fins a temps recents, però no ho farem per raó de brevetat, i també les fundacions de les Carmelites Vedrunes i dels Germans de la Salle, dues congregacions presents al segle XIX i avui, dissortadament, absents del poble.

 

Possiblement van ser els censos que havien de pagar puntualment tots els masos a l’Església i els abusos d’alguns preveres que no van obrar segons l’Evangeli, els qui van allunyar més el poble del clergat. Però l’anticlericalisme, tan propi dels republicans federals i després de grups anarquistes, no va ser capaç de trencar la vinculació espiritual del poble amb l’església  (que som tots els batejats) ni molt menys d’esborrar la llibertat religiosa de cada calongí i de cada calongina.

 

 

La llibertat religiosa i la laïcitat

 

Avui Calonge, com bona part de Catalunya, s’ha convertit en una població en part secularitzada i en part multireligiosa. Vivim en un Estat laic, però cal no oblidar que la llibertat religiosa és un dret de la persona i que la laïcitat és un principi d’ordenament constitucional. Per tant convé tenir molt clar que aquesta, la laïcitat, està al servei de l’exercici de llibertat religiosa i no a l’inrevés. I ací voldria citar Lord John Acton, reconegut com un dels més fervents defensors de la llibertat religiosa i política. Ell sostenia que l’Església acompleix fidelment la seva missió animant la recerca de la veritat científica, històrica i filosòfica i promovent la llibertat individual en el món de la política. En el decurs de les dècades de 1870 a 1880, Acton va començar a delinear una història universal que documentés el progrés de la relació entre la virtut religiosa i la llibertat personal. Acton defensava el seu treball com una teodicea, és a dir una defensa de la bondat de Déu i de la seva cura providencial del món.

 

També el venerable Dr. Josep Torras i Bages, glossant l’Encíclica Libertas de Lleó XIII (1888), diu que “el municipi és el carreu fonamental de tota organització regional”. Em fa pensar en aquella endreça de “La Vall de Calonge” de Pere Caner: “els municipis són les cèl·lules de les nacions”. “El concepte de Municipi- escriu Torras i Bages- importa la idea d’una certa vida propria; mai la confusió amb l’Estat ni l’absorció o assimilació en aquest, que és precisament lo que resulta avui en una part de les nacions d’Europa”. I acaba amb unes paraules ben actuals “a la tendència civilista que avui domina en les esferes governamentals dèu oposar-se la tendència naturalista i cristiana, l’encarnació de la qual està en el bon regionalisme; i de consegüent la nova institució del patrimoni o cabal del comú, administrat pels homes del lloc i de l’escola indígena amb sa vida propria, han d’ésser l’objecte preferent dels bon ciutadans”.[13]

 

Avui l’Església –és a dir tots els batejats- ha de tornar els orígens i s’ha d’allunyar tot el que pugui de la lògica i les estratègies del poder. Ho ha defensat Benet XVI en diverses ocasions i altra vegada ben recentment en la creació de nous Cardenals: “El regne de Crist ha de ser un regne de servidors, completament divers d’aquells terrenals, la reialesa de la veritat és la única que dóna a totes les coses la seva llum i la seva grandària: ésser deixeble de Jesús vol dir no deixar-se fascinar per la lògica mundana del poder si no portar al món la llum de la veritat i l’amor de Déu”.[14]És sabut també que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament.  O com diu l’adagi: “si vols conèixer un home dóna-li poder i si el vols conèixer millor, treu-li.”

Cal que els calongins batejats i conscients del seu baptisme revifin la vida eclesial de la població. No pot ser que una església amb una història mil·lenària hagi de romandre avui tan de temps tancada i només amb activitat sagramental pel sol fet que no hi pugui haver un prevere amb dedicació exclusiva. La manca de preveres ha de ser un incentiu perquè els laics es facin càrrec de les seves responsabilitats com a batejats. Diverses esglésies del bisbat de Girona i d’altres bisbats de Catalunya són ja portades dia a dia per seglars amb responsabilitat pastoral, nomenats pel bisbe, que en tenen cura que porten l’administració, la catequesi, que animen la litúrgia, que visiten els malalts... Per a mi fora un desig que fos també així a Calonge.

El Pessebre i la Pau

 

Acabo. L’estiu de 1974 a la plaça del Castell de Calonge es va representar l’Oratori “El Pessebre”, amb text de Joan Alavedra i música de Pau Casals, una peça magnífica, emotiva i entranyable on les figures del pessebre cobren vida i parlen i fan referència a la vida pública i a la Passió de Jesús; un poema simfònic que havia estat musicat sota la dominació nazi i que es va haver d’estrenar molt lluny de Catalunya, al Fort de San Diego d’Acapulco el 17 de desembre de 1960. La dolorosa experiència de l’exili queda plasmada en els emotius versos del cor dels camells: “quan s’acabarà/ tan llarg caminar/ per terres estranyes?”. Recordo que entre els assistents a aquella representació calongina, hi havia un fill predilecte de Calonge, l’eminent radiòleg Dr. Josep Maria Vilaseca i Sabater, president del patronat dels festivals de música, i un altre fill adoptiu de la vila i el popular radiofonista Joan Viñas Bona, tots dos ja traspassats i als quals tinc avui especialment presents. Hi era també mossèn Pere Surribas i la seva mare i molts d’altres calongins que ja ens han precedit en el senyal de la fe i dormen el son dels justos.

 

El Pessebre culmina amb aquell cant tan emotiu d’un àngel: “Mai més guerra/mai més pecat/ pau als homes de bona voluntat!”. I cor, solistes i orquestra responen amb un gran clam final: PAU!!. És amb aquest mot i aquest desig que poso fi a les meves paraules tot desitjant-vos el millor per aquestes festes i tot el nou any 2013.

 

Moltes gràcies per la vostra amable atenció.

 

 



[1] J.BADIA-HOMS i d’altres. Llançà a l’època medieval. Aportacions al seu estudi. Figueres 1995. Cf. J. AYMAR, “La cellera de Sant Martí de Calonge i la consagració de 1423”, EBE, 20, 2001p. 51
[2] P.CANER, La Vall de Calonge, 1983, p. 99
[3] J.AYMAR, “L’església parroquial de Sant Martí de Calonge” a EBE, 1981, p. 84.
[4] Sobre aquest prelat i la seva visita pastoral a Calonge vegeu el magnífic estudi d’I.PUIG i ALEU, Una Visita Pastoral al Baix Empordà als anys 1420-1423. Barcelona, Fundació Noguera, 2006.
[5] P. CANER, La Vall de Calonge, p. 196.
[6] ADG. 260 f. 192
[7] P. CANER, ibídem, p. 130.
[8] APC. Llibre de l’Obra 1617-1679.
[9] APC. Ibídem (1617 i 1626)
[10] J.FORT I RIPOLL, Calonge i la seva gent. Imatges del 1885 al 1985. Ajuntament de Calonge, 2012.
[11] Rituale Ecclesiae et Diocesis Gerundensis de Mandato Exmi. Ilmi. ac Rmi. D.D. Florentii Lorente et Monton, Dei et Sanctae Sedis Apostholicae Gratia Episc. Gerunden. Regal Ordinis Elisabethae Catholicae magna cruce insignit, Regni Senatoris, Regiique Consil. Etc. Ad Normam Ritualeis Romani Auctum. Correctum, et emedatur. Girona 1851. [Endreça manuscrita de D.D. Martín Oliver Pbro y Canonicus. I en llapis: “Donativo de la familia Sardó-Oliver a la parroquia de Calonge en mayo de mil novecientos treinta y nueve] p. 18-20.
[12] P.CANER, La Vall de Calonge, p. 130.
[13] J. TORRAS I BAGES, “La Tradició Catalana. Estudi del valor ètic i racional del regionalisme català.” A Obres Completes  vol. IV, Barcelona, 1913, p. 129-132.
[14][14] Benet XVI: Homilia en el consistori ordinari públic per a la creació de nous cardenals (25/11/2012)

La meditació del bou


Nadal 2012

Celebrem amb molta alegria el Nadal que juntament amb la Pasqua és la festa central de la nostra fe, perquè celebrem un misteri d’Amor. Déu s’ha fet home perquè ens estima. S’ha fet un de nosaltres perquè nosaltres també puguem viure un dia la plenitud de l’Amor de Déu. És l’Amor de Déu el qui ens ha convocat avui aquí. I l’amor als germans que és indestriable d’aquest Amor de Déu.

Hem proclamat el pròleg de l’evangeli segons Sant Joan: “En el principi existia el qui és la Paraula i la Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu”. El misteri de Déu és un misteri de comunicació. Moltes d’altres cultures creuen en un Ésser superior, primer motor immòbil... però és un déu que no es comunica amb la persona humana. Nosaltres en canvi creiem en un Déu que es comunica amb nosaltres, de moltes maneres i que demana que ens comuniquem amb Ell. Déu que s’havia comunicat en el decurs de la història a través dels profetes, ara arriba la plenitud del temps s’ha comunicat amb nosaltres de la manera millor que el podríem entendre: fent-se un de nosaltres, fent-se carn: “Un nen de debò...” Vivim una religió d’encarnació i per això els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i dones del nostre temps, ho són també dels cristians... (Cf. Gaudium et Spes,1)

Em deia una dona que durant anys es va dedicar a la política i que va organitzar aquí mateix una jornada, parlant en confiança de la seva fe: “Mossèn, Déu no se m’hi posa...”. Volia dir que ella intentava comunicar-se amb Déu però creia que  Déu no es comunicava amb ella. I com que la jornada va anar molt bé, li vaig preguntar després: “Ja se li ha posat?” I em va dir amb humor: “bé, diem que m’ha posat un SMS”. Però és el drama que viuen molts, volen comunicar-se amb Déu, li preguen, li demanen coses i Déu aparentment no els respon, o no els dóna la resposta que voldrien. Per comunicar-se amb Déu, primer de tot cal fer silenci. El silenci, de petits, l’identificàvem amb un càstig, “silenci!” ens deia el mestre a classe. El silenci escollit, en canvi, és un tresor una actitud que s’ha d’aprendre. Quan una persona és capaç de romandre en solitud i en silenci, la mirada i l’oïda se li afinen. Ja no veu, simplement, sinó que mira. Ja no sent, simplement, sinó que escolta. I comprèn que el silenci és el llenguatge de Déu.

“Existia el qui és la llum veritable...” ha dit el pròleg. La llum no afegeix res a les coses creades. Si ara ens quedéssim a les fosques, en aquesta nau hi hauria exactament el mateix que hi ha ara. Però que diferent quan s’encén el llum: tot pren color i relleu, som capaços de veure’ns de reconèixer-nos. La llum de la fe transfigura la nostra vida. Ens fa veure les persones, les circumstàncies de cada dia amb uns altres ulls.

El drama de Crist és que els seus no el van reconèixer. I nosaltres continuem sense reconèixer-lo. Un documental curt, però ple de sentit, ens presentava un avi internat en una residència que patia Alzheimer i el seu nét l’anava a visitar. L’avi se’l mirava amb una mirada perduda i no el reconeixia. El noi, amb molta estima, li anava acaronant les mans, llargament. Finalment la mirada de l’avi s’il·lumina i li diu somrient el nom: "Xavier!" L’havia reconegut gràcies a la tendresa i al temps que li havia dedicat.

Aquests són dies de família. El pare Jesús Renau jesuïta, escrivia: “obre una mica més els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta.. Oh felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que son avorrits, que estan endarrerits. Res tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”

L’Església antiga va identificar l’estable del naixement pels animals amb una cova. Avui, visitar a Betlem el lloc del naixement de Jesús cal  baixar a una cova. Per a la mentalitat dels pobles i dels filòsofs de l’antigor, la cova és el símbol del món. El fons fosc signifiquen les tenebres, símbol del pecat, i la claror és Crist, la Llum del món. M’agradaria posar en relleu alguns d’ aquells que aquest Nadal són llum per als qui viuen a la tenebra:

Els voluntaris de Càritas i els feligresos que des de les parròquies ajuden els qui malviuen el drama de la manca de recursos, de l’atur ,dels desnonaments. Els avis que amb les seves pensions ajuden a suportar la crisi a fills i néts. Els qui amb un discurs assenyat porten esperança als desencisats, als desconcertats, als perplexos davant de l’actual panorama polític i econòmic. El Banc d’Aliments. Els germans de l’església cristiana baptista de Badalona. La Comunitat de Sant Egidio i tots els qui renuncien a viure el Nadal en família per celebrar-lo amb els ancians, els pobres i els sense sostre. Tots els qui la nit i el dia de Nadal faran guàrdia i continuaran treballant al servei dels ciutadans malgrat les retallades. Els pares i mares dels infants de l’escola primària de Newtown a Connecticut, que malgrat el dolor immens, s’han mantingut units en l’esperança. El bisbe Pere Casaldàliga, poeta i profeta, ancià i malalt, que tot i haver hagut de fugir a mil quilòmetres del seu lloc de missió, ens manté serè i disposat a “morir dempeus”. (Recordem les paraules entranyables que sobre ell va dir Pau VIè: “qui toca a Pere, toca a Pau”). Les monges i els monjos que des del seu claustre fan de la seva vida una ofrena silenciosa a Déu i als germans. Les missioneres i als missioners que donen la vida abnegadament en llocs de frontera. Els qui enguany han col·laborat generosament a la Marató de TV3 contra el càncer. Quan més creix la necessitat més creix la solidaritat.

Però molts es fixen més en el bou i la mula del Pessebre. Arran del llibre de Benet XVI, sobre la infantesa de Jesús que no fa més que dir que són animals que no surten a l’evangeli, però que es troben al profeta Isaïes s’ha muntat una tempestat mediàtica, però potser ha fet que molts giressin els ulls cap a la cova. De fet el bou i la mula s’han posat com cada any al pessebre de la plaça del Vaticà. El bou i la mula (o l’ase) es remeten al profeta Isaïes: “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora” (Is 1, 3). Tots en tenim experiència: de vegades els animals són més fidels que les mateixes persones. Diuen que quan Sant Francesc a Greccio va fer el primer pessebre vivent de la història hi va ajuntar per primera vegada un bou i una mula. Mai el bou i la mula no havien compartit estable. Francesc, que se sentia també germà del llop, va ajuntar dues menes d’animals en la proximitat del Rei de Reis. Al bellíssim oratori “El Pessebre” d’Alavedra/Casals, la mula i el bou diuen els càntics més bells. La mula diu:

“Quin bell enrenou!/no has sentit, tu, bou,/resar a la Dona?/I l'Home ha cantat,/i algú ha bellugat/damunt de la palla./Era un Pollinet de dona, nuet,/que ja espernegava./Algú amb tant d'esclat,/que m'ha enlluernat./Tot ho veig daurat./Als ulls tot me balla./Sembla un sol, posat/ damunt la palla”

I el bou diu: “He passat la nit vetllant encongit, amb el cor petit i les banyes moixes/ i feia un mugir ben dolç per si així podria ablanir les meves angoixes/ quina nit d’encants/ d’estels rutilants/ de vols flamejants/ /i d’aura divina/ i quins cants tants bells com d’eixam d’ocells refilant tots ells amb la veu més fina/He vist el vedell que és molt blanc de pell i encar no camina però fa una claror i una resplendor que tot ho il·lumina al cor de la nit la llum ha sortit dins d’una establia...”

 Que també nosaltres ablanim les nostres angoixes i que contemplem embadalits aquesta nit d’encants. Que l’Amor d’un Déu que neix els cors desglaci i que tingueu un sant Nadal

 

 

domingo, 23 de diciembre de 2012

Visitar el poble hebreu


Diumenge IV d’Advent 23/12/12

Després de l’Anunciació, Maria no es va quedar entotsolada contemplant-se a si mateixa ni el gran Misteri que Déu obrava en el seu si. Va saber que la seva cosina Elisabet gran i en estat, la podria necessitar, i va sortir tot seguit a ajudar-la. Va prendre’s seriosament allò que hem escoltat a la carta als cristians hebreus: “Vinc a fer la vostra voluntat”. I segurament Maria es va quedar amb ella, amb Elisabet, fins al part. Li va caldre recórrer un camí costerut cap Ain Karim (que vol dir “font de la vinya”). Jo fa poc he tingut l’ocasió de fer-lo. És probable que la Verge anés acompanyada de Josep i Elisabet de Zacaries. Que bonica que és la trobada entre les dues cosines! Fa temps que em pregunto com sabia Elisabet que Maria era la Mare del seu Senyor que venia a visitar-la. Qui li ho havia dit? També un missatger del cel?

De Maria, Jesús va aprendre a fer un viatge llarg per visitar una sola persona. Podria preguntar-me si en aquestes festes hi ha algú que espera la meva visita (teologia de la visitació). El fet és que d’aquella trobada de les dues cosines en surt el Magnificat aquest cant de lloança, tan bell com teològic com revolucionari. Avui quan arribem a Ain Karim trobem el Magnificat escrit en moltes llengües en rajoles. Nosaltres el vam cantar en català.

En la tradició, en els Concilis, en la teologia, Maria és figura de l’Església. Perquè porta Crist en el seu interior. Maria representa el cristianisme. En canvi Isabel representa la religió hebrea de la qual procedien Crist i els apòstols. Isabel representa la religió jueva, està desposada amb un sacerdot del temple Zacaries i a més el relat ens havia dit abans que Zacaries havia tingut una falta de fe i s’havia quedat mut.

La mudesa de Zacaries significa que el poble d’Israel ja no tenia gaire novetat a dir.  És com si el cristianisme anés a veure el judaisme, l’hebraisme (Cf. J.M.González, María, Victoria del Espíritu, Barcelona, Edimurtra, 1993, p. 56-57). Potser és el que hem de fer també avui, atansar-nos als jueus. Els jueus tan poderosos en el món. Els darrers papes des de Joan XXIII han fet signes eloqüents d’aproximació al judaisme. Joan XXIII va suprimir l’expressió “pèrfids jueus” de la litúrgia de la Setmana Santa (perfídia significa incredulitat i ceguesa), tant Joan Pau II com Benet XVI han visitat la sinagoga i han tractat i tracten els jueus de “germans grans”. Per això és important, si més no una vegada a la vida visitar Terra Santa, i si no podem pelegrinar-hi fer-ho interiorment i esdevenir tots missioners com Maria.

domingo, 16 de diciembre de 2012

Què he de fer?


Diumenge III d'Advent. 16/12/2012

Així doncs, què hem de fer? Era la pregunta que la gent feia a Joan Baptista. És la pregunta que cadascú de nosaltres avui s’hauria de plantejar:  Així doncs què he de fer? Què he de fer per complir millor la meva missió de prevere, de religiós, de monjo, d’espòs, de pare, de mare, de fill, d’avi, de germà, d’amic?  Què he de fer per educar bé els meus fills, els meus néts? Com ho he de fer per estar-hi a prop sense estar-hi a sobre? Què he de fer per acompanyar les persones de les quals sóc responsable? Què he de fer per ser un bon ciutadà, un professional competent, un patriota solidari o un jubilat sanament actiu? Què he de fer per ser un bon cristià, coherent, fidel, compromès amb els qui més pateixen?

Joan Baptista planteja una resposta de mínims, compartir el vestit i el menjar, no exigir més del que està establert, no forçar, no amenaçar, acontentar-se amb el que un té... Jesús donarà una resposta de màxims: si algú et demana el vestit, dóna-li també la túnica, ven els teus béns i dóna’ls als pobres, estima els enemics, nega’t a tu mateix... Joan batejava amb aigua. Jesús amb aigua i foc, el foc de l’Esperit Sant que tot ho purifica i ho porta a plenitud.  Per això des d’ara cal cremar la palla de tot allò que és superflu, de tot allò que no ens fa feliços i quedar-nos amb  el blat del que és essencial. Per això cal sempre cal fer-nos la pregunta: així doncs què hem de fer? I quan  ens ho plantegem amb honestedat disposats a fer-ho, disposats a donar un sí total, irreversible i sense condicions a Déu, Ell té mil maneres de fer-nos saber quina és la seva voluntat, a través del més proper, d’una circumstància aparentment fortuïta, del coneixement o del reconeixement d’una persona, de la mort d’un ésser estimat. O dels signes del temps.

Diumenge del goig. Anticipació del Nadal. Viviu sempre contents diu l’apòstol i ho repeteix: viviu sempre contents. Com podem viure contents si al costat nostre i tan sovint a dins nostre, hi ha dolor, desencís, desesperança o perplexitat? Sí perquè l’adult veritable és aquell que viu segur enmig de la inseguretat. I per això, perquè Déu sap que l’estima i vetlla per ell, malgrat tot, està content.

Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.

domingo, 9 de diciembre de 2012

Diumenge II d’Advent 9/12/12

L’evangeli ens situa en unes coordenades històriques. Sant Lluc que tenia una gran capacitat descriptiva, ha traçat el relat precís dels personatges històrics del temps de Jesús. També nosaltres, cada vegada que diem el Credo llarg anomenem Ponç Pilat, un personatge històric. Tot allò que creiem té el seu fonament en un paisatge i en un moment històric concret. Diuen els biblistes que gairebé tots els noms enumerats evoquen records de corrupció. Signes de la necessitat que té l’ésser humà de ser redimit. Igualment avui hi ha corrupció, polítics que extorsionen, trànsfugues, alts càrrecs imputats... Un panorama certament trist. Però no ens quedem criticant, actuem. Procurem enfortir el teixit social.

El temps d’Advent ens evoca el desert. Una de les coses que més m’impressionen del desert és que no tens punts de referència, tot et sembla igual. Un altre és que l’aridesa, la sorra, les roques, t’ajuden a cercar l’essencial. Una altra és la bellesa de les sortides i de les postes de sol.

En temps de Joan molts ascetes vivien al desert de Judà. Però només Joan va tenir l’audàcia de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat i se’n va anar a predicar per la terra baixa del Jordà a la comarca de Jericó (Dr. Gomà). El desert a la ciutat. La solitud i el silenci enmig del brogit. Aquests dies que els carrers de la ciutat estan tan atapeïts, com valorem els espais de solitud i de silenci! Que en aquest temps d’Advent sapiguem trobar-los.

Joan Baptista, tot citant Isaïes, profetitzava: “la serralada es tornarà una plana i el terreny escabrós serà una vall”. El venerable doctor Torras i Bages, inspirant-se en aquest passatge, demanava a la Mare de Déu de Montserrat en la seva Visita Espiritual: “aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”.

En una ocasió beat Joan XXIII li va preguntar a un jove capellà què estava estudiant a Roma. “Dret canònic” li va respondre. “Ah!- li digué el Papa- el bon jurista és aquell que un cop vista les muntanyes, sap trobar el túnel”. És a dir, vistes les muntanyes de les dificultats, sap trobar el túnel de la solució. Hi ha persones que de tot en fan una muntanya, d’altres en canvi aplanen el camí, que siguem nosaltres d’aquests. Però per això, com ens ha dit sant Pau calen dues coses: “coneixement i finor d’esperit”. La persona esperançadora és la que aplana, la que facilita, la que intenta trobar solucions. Aquests, en el decurs de la història han estat els sants.

Que boniques les paraules del llibre de Baruc: “Alça’t Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com (...) es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu”. És cap aquesta Jerusalem celestial, neta, esplendent, incorrupta, cap a la que tots caminem

sábado, 8 de diciembre de 2012

Miracle en el silenci de l'ofrena


Immaculada 2012

El temps d’Advent és per excel·lència un temps marià. Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada.

Hi ha una pregunta clau, plantejada des d’antic i que avui continua viva: com és que els éssers humans pequem? Com és que els homes ens fem mal a nosaltres mateixos, als altres, a la naturalesa? És que, fruit de la nostra llibertat, o d’un mal ús de la llibertat, l’ésser humà és capaç de pecar. Si peca ara, és que ja n’era capaç al principi de tot i aquest és el relat del llibre del Gènesi que hem escoltat. Que fàcil és espolsar-se les culpes! Adam culpa Eva i ella culpa a la serp. I aquesta aliança del mal els fa perdre el paradís, la felicitat promesa.

L’home va frustrar el somni de Déu. No era el que Déu volia. No som els que Déu volia que fóssim. El pecat ha entenebrit l’obra de Déu. Pecat, personal i pecat estructural, suma de culpes i, alhora, misteri.

Però la porta que Eva ens ha tancat Maria l’ha obert per sempre. Maria va ser preservada de tota taca de pecat des dels orígens. Déu la va preservar per un privilegi únic, és el que avui podríem medicina preventiva.

“Maria estava relegada a la situació humil i secundària de qualsevol dona del seu temps” escriu la biblista Begonya Palau. Vivia en un poblet petit, gairebé oblidat: Natzaret. Era un dels éssers més humils de la terra. Però Déu havia preparat en ella un subjecte digne d’aliança. Totes les aliances fins aleshores havien estat amb homes: Abraham, Moisés… l’aliança del Nou Testament serà amb una dona: Maria. I serà en el moment oportú, arribada la plenitud del temps que en una llarga estona de solitud i silenci, l’arcàngel Gabriel l’anunciarà que serà mare. I Maria, tot i no acabar-ho d’entendre aquell missatge dona un sí, total, irreversible, sense condicions de cap mena. És evident que aquell “sí” no s’improvisava.  El seu mèrit va ser obrir-se a la Presència sense analitzar res, sense comprendre res, amb la única llum de saber que Ell és totpoderós. Aquest sí dels orígens Maria el va anar renovant cada dia. Cada dia cal dir que sí. El va renovar quan va haver de tenir el seu fill en circumstàncies precàries, quan va haver de fer un llarg viatge fugint de la persecució d’Herodes, quan Jesús es va perdre en el Temple, quan a Canà, malgrat l’ aparent oposició de Jesús va urgir els servidors que fessin tot allò que Ell els digués, quan es va fer deixeble, quan al peu de la creu va rebre un nou encàrrec del seu Fill, ésser Mare de la humanitat, quan el va veure Jesús mort, quan havent fugit gairebé tots els apòstols ella va mantenir encesa la flama de la Claraesperança, quan el va retrobar gloriós el matí de Pasqua.

Avui diem que Maria és Puríssima. Nosaltres no som purs, ni menys puríssims. Però sí que podem anar purificant les nostres intencions. Sí que podem créixer cada dia en rectitud d’intenció. Nosaltres podem dir un sí a Déu i renovar-lo com Maria. I si no som immaculats per naixença, sí que ho podem ser per la penitència.

Com escriu poèticament mossèn Francesc Malgosa:

Estel en el bressol/nena Maria/per gràcia del Crist afaiçonada/ningú no coneix encara el teu misteri/del gran pecat de tots alliberada./ Moixaines i carícies l’amanyaguen,/és gerra humanal de gràcia plena,/serà l’arca del Verb de Déu fet home,/miracle en el silenci de l’ofrena.

 

domingo, 2 de diciembre de 2012

Fuig de tu!


Primer diumenge d’Advent 2/12/12

Avui comença el temps d’Advent, temps per renovar l’esperança.En temps difícils –tiempos recios- en paraules de Santa Teresa de Jesús- què ens pot donar esperança?

M’ho deia una senyora de 85 anys. Era un consell que li havia donat de joveneta un sacerdot i no l’havia oblidat mai i gairebé n’havia fet el lema de la seva vida: “fuig de tu!”. Fugir d’un mateix és deixar de viure entotsolat, pensant en si mateix, de vegades planyent-se... Una persona que visqui centrada en ella mateixa no pot ser feliç, per ser feliç un s’ha de descentrar. Personalment em dona esperança veure les persones grans que continuen pensant en els altres, que s’entreguen amb alegria. Certament que hem de tenir cura del nostre cos i del nostre esperit. Però Jesús ens ho ha advertit clarament en l’evangeli: “Que l’excés de menjar i beure o les preocupacions dels negocis no afeixugui el vostre cor”.

Aquesta esperança no és il·lusa, està ben fonamentada: un costum de les tribus cherokee de nordamèrica és que els nois que fan els ritus de pas a l’adultesa han d’estar-se tota una nit asseguts sobre un tronc, impàvids, sense poder cridar ningú, fins que surti el sol. Si ho aconsegueixen arriben a l’adultesa. Un xicot ho va fer. Sentia tota mena de sorolls, va tenir por, però no es va moure, ni va cridar. Quan va sentir que el sol començava a acaronar-lo es va treure la bena. Allí, a prop seu hi havia el seu pare: havia passat tota la nit amb ell, vetllant-lo sense que ell ho sabés. Aquesta paràbola tan bonica la va explicar el P. Àngel Briñas, prior dels carmelites de Badalona, a una trobada que vam tenir els catequistes. L’aplicació és evident: per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, per més fosca que sigui la nit, quan tot sembla que trontolli Déu és a prop nostre, és un Pare que vetlla per nosaltres. Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.

 

Sant Jeroni de la Murtra, un passat que mereix futur


Paraules de Mn. Jaume Aymar a l'inici de la Gal·la Sopar en benefici de Sant Jeroni de la Murtra. BCIN, Badalona, 29 de novembre de 2012
M.H. Sr. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 2003.Excm. Sr. Miquel Jurado tinent d’alcalde i regidor de l’Ajuntament de Badalona,Sr. Francesc  Oriol, president d’Amics de la Murtra, Autoritats, senyores i senyors, amigues i amics:

Bona nit, moltes gràcies per ser aquí. Moltes gràcies també als qui s’han unit a aquesta Gala-sopar des de la fila zero. Moltes gràcies als qui ens han fet arribar el seu missatge de suport. La vostra presència és un signe eloqüent que estimeu Sant Jeroni de la Murtra i que creieu en el que s’hi fa: grans mercès!. Després el Francesc Oriol farà un agraïment més personalitzat. Jo ara us dono les gràcies a tots i a ell també que animat per la Rosa i la Maria Soldevila i amb una comissió al voltant d’una taula ha preparat aquest l’acte d’aquest vespre amb tots els detalls.

Permeteu-me que doni un cop d’ull a la història: Sant Jeroni de la Murtra va ser edificat aviat farà sis-cents anys, majoritàriament per la societat civil de l’època: va ser fundat per un mercader, Bertran Nicolau i van ser els comerciants i mercaders els qui van ajudar els monjos a construir-lo. També va comptar amb el suport de reis, de virreis i de nobles, però com dic va ser sobre tot la societat civil del seu temps la qui el va edificar i crec que primàriament és la societat civil d’avui la que l’ha de restaurar tot i que les administracions també hi puguin ajudar.  Sabem que els temps no són fàcils, però la dificultat, més que atemorir-nos ha de fer-nos créixer.

Antigament a Sant Jeroni –com a la Cartoixa de Montalegre- no hi havia abat. Hi havia un prior i el prior era com el germà gran, que s’elegia democràticament cada trienni i que podia ser reelegit una o més vegades. Per cert que Sant Jeroni de la Murtra és un dels monestirs més arrelat al país: revisant la llista de priors del s. XV-XIX veiem que la majoria eren nascuts a Catalunya quan a d’altres cenobis avui de més anomenada això no era pas així. Doncs bé llegint els llibres de les Cròniques ens adonem que el prior proposava, mai no imposava i era per consens que es prenien els acords. Era un model de convivència, basat en la Regla de Sant Agustí i en les constitucions pròpies de l’Orde. Que n’és d’important el pacte i el consens avui a Catalunya i arreu! No podem oblidar que les democràcies més antigues del món tenen el seu origen en els estatuts i les regles monàstiques. Per exemple quan es van elaborar els articles de la Constitució nordamericana, a la taula de redacció els ponents hi tenien la Bíblia a un costat i els Estatuts dels dominics a l’altre que els servien com a model i font d’inspiració. Per això, encara avui, quan el Mestre General de l’Orde dels Dominics o dels Agustins visita la Casa Blanca, segons mana el protocol nordamericà, ha de ser rebut amb honors de cap d’Estat, precisament per l’agraïment del poble a la Regla d’aquests ordes inspiradors de la seva Carta Magna. I què voldríem avui a Catalunya si no el consens i el pacte per assolir els nostres desigs?

En el decurs de la història molts jerònims van excel·lir en santedat, tot i que, com ens explicaven les jerònimes de Sant Maties, a Barcelona, l’Orde com un senyal d’humilitat no ha volgut gairebé mai canonitzar cap dels seus membres perquè viure fidelment la vida monàstica era ja entrar en santedat que és la plenitud de l’amor de Déu que es rep i es dóna. Per això els monjos tot i viure en clausura eren persones properes que tenien la seva feligresia a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Sant Pere de Reixac i als pobles veïns, que acollien els pelegrins –per Sant Jeroni passa una de les vies marítimes del camí de Sant Jaume de Galícia- i que atenien els pobres i els malalts. A ells als monjos jerònims la nostra gratitud perenne.

Després de les desamortitzacions del segle XIX i del gran incendi de 1835,  Sant Jeroni, mai no va quedar buit del tot.  Pràcticament  sempre hi hagué presència humana, fossin masovers, estiuejants o treballadors. I això és molt important, perquè les cases com les persones necessiten alimentar-se i és una evidència que només s’alimenten quan s’hi viu.

Sant Jeroni de la Murtra avui té la ferida del temps: ha suportat guerres, revoltes i inclemències de tota mena. Tots desitjaríem veure’l plenament restaurat, però amb una rehabilitació respectuosa, jo diria gairebé arqueològica. Perquè la ferida, com diu el Javier Bustamante, també és bella i ajuda llegir la història en les pedres. I per això anem treballant poc a poc, amb una paciència gairebé monàstica, en funció dels recursos que ens arriben, amb el suport dels Amics de la Murtra i amb una gran fe en la Providència que actua a través de persones com vosaltres.

L’any 2009 Sant Jeroni de la Murtra va ser elegit per votació ciutadana de milers de persones d’arreu del món, com el tresor més important del Patrimoni Cultural Material de Badalona. Recentment l’Ajuntament de la Ciutat, amb el suport del Museu de Badalona, ens ha manifestat la seva voluntat d’ajudar-nos per tal que el monestir pugui completar el seu pla director i acollir-se a l’1% cultural. Agraïm aquest esforç i aquesta voluntat i esperem que es tradueixi en concrecions.

Ara tenim algunes urgències que no poden esperar com la consolidació de la torre prioral, i aquest és un dels motius d’aquesta Gala. I no donem a aquesta paraula el sentit primari d’ostentació i de pompa (fóra una contradicció!), si no el de festa, d’una gran festa, per retrobar-nos amb vells amics i fer-ne de nous i construir junts el futur d’un gran edifici.

Els qui vivim a Sant Jeroni som conscients que estem administrant un patrimoni preciós, un patrimoni que és material i alhora immaterial. Fa poc em deia una persona que estima molt Badalona tot i que ha nascut al sud de la península i que es troba aquí: “Mossèn no em parli més de pedres, que ja me n’han parlat prou, parli’m de l’esperit que dóna vida a aquestes pedres”. I per primera vegada vaig fer l’exercici d’intentar posar paraules a l’esperit que batega i que hauria de bategar a cada racó de la Murtra: solitud i silenci.  Cada any hi ha una mitjana de dues-centes persones, sense distinció de sexe, ètnia o religió, que es retiren a les cel·les per centrar-se, per asserenar el seu esperit, per prendre decisions amb una certa distància, per fer com fan amb els vaixells que porten anys de singladura un dic sec... Aquest model de “murtra” entesa com a casa de solitud i silenci amb el temps s’ha estès a d’altres pobles com Sant Martí Sescorts, i a d’altres països com Suïssa, Xile o Colòmbia. Tant de bo que es pogués estendre encara més i que entre tots forméssim una xarxa de murtres arreu del món.

Acabo.  Els diumenges, quan acaba l’eucaristia, m’agrada sortir al claustre: hi queda com flotant un silenci especial. És un silenci dens, ple de vida. Un silenci que no trenquen les campanes ni el murmuri de la font, aquella fontana de pau de la que parlava el nostre estimat Alfred Rubio cofundador amb Francesca Güell de l’Àmbit de repòs fa ja més de quaranta anys.

Sant Jeroni de la Murtra és un passat que mereix futur. Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible.