domingo, 25 de noviembre de 2012

El Regne és el paradís


Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món 25/11/2012

El secret de la solemnitat d’avui el trobem en aquell diàleg entranyable i tràgic entre el bon lladre i Jesús tots dos crucificats al Gólgota: “Senyor, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” i la resposta esperançadora de Jesús: “Avui seràs amb mi al paradís”. És a dir que en el darrer moment, clavat en creu, Jesús, ens dóna la clau i identifica el seu Regne amb el paradís.  El Regne que havia estat el centre de la seva predicació i de la seva pregària: “convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”, “no ets lluny del Regne de Déu”, és en realitat el nou paradís, el jardí de la felicitat plena. I els seus contemporanis ho havien entès malament: els apòstols que es disputaven llocs de poder en el Regne, els fariseus que estaven a l’aguait i temien que Jesús els desacredités, Pilat que s’espanta d’aquesta reialesa misteriosa i arriba a posar en un rètol escrit en vàries llengües “Jesús el Natzarè el rei dels jueus”... Era debades que Jesús els digués que el seu regne no era d’aquest món, que no tenia exèrcits, ni era un regne amb ceptre i corona... No l’havien entès. I ara abans d’expirar, li revela el secret a aquell condemnat a mort convertit: “el Regne és el paradís”. Quin goig i quina esperança!: “Avui seràs amb mi al paradís”. Com diem en un himne litúrgic: “si el món ja és ple de gràcia i de perfum/quin paradís el cel ens prometia”

El Regne de Déu és doncs una paràbola, la paràbola més curta –Déu és com un rei- però és una paràbola al cap i a la fi. Durant el seu procés Jesús havia mirat d’explicar al procurador romà que la seva reialesa es concretava en ésser un testimoni de la veritat, que per això havia nascut i per això havia vingut al món. Pilat no l’entén i deixa en l’aire la pregunta: “i la veritat què és?”. No sabia que Jesús ja l’havia respost: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Mireu com descriu aquest Regne peculiar el prefaci de la missa d’avui: és universal i etern (no té fronteres d’espai ni de temps), és de veritat (Benet XVI diu que no som nosaltres els qui posseïm la veritat, que és ella la que ens posseeix a nosaltres) és de vida (hem de treballar en favor de la vida, especialment de les vides més dèbils), és un regne de santedat i de gràcia (la santedat és la plenitud de l’amor, la gràcia és el do gratuït), és un regne de justícia, d’amor i de pau ...

En el decurs de la història hi ha hagut dos errors mil·lenaris: l’enyorança d’aquell paradís que havien perdut els nostres primers pares, oblidant que nosaltres caminem cap un paradís immensament millor que aquell jardí de l’Edèn. I la voluntat de legitimar la reialesa com un dret diví. Res d’això, avançar cap al Regne de Deú, vol dir anar cap a una societat nova, portada a plenitud, que hem de començar a construir ara i aquí.

Avui Catalunya celebra unes eleccions veritablement històriques. Els ciutadans hem de complir el deure cívic de votar en consciència. L’any passat els nostres bisbes van escriure una carta col·lectiva “Al servei del nostre poble” redactada als vint-i-cinc anys d’Arrels Cristianes de Catalunya aquell document de referència l’autor principal del qual havia estat el bisbe Joan Carrera que tantes vegades havia presidit aquesta missa que retransmetem per ràdio. Doncs bé els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya afirmen en la seva carta col·lectiva: “en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església”

Catalunya és un poble de pas, de pont i de pacte. A Catalunya enraonem, mirem de comprendre els altres. Per això ens desplau l’arrogància, la maledicència i la mentida interessada. Molt probablement a partir de demà començarà un nova etapa en la nostra història. El professor Miquel Ruiz, badaloní, escrivia fa uns anys: “Necessitem una Constitució Catalana per expressar-nos jurídicament a favor de la pau. Hem d’expressar el nostre respecte a l’ordre legal d’Espanya, Europa i el món (...) i hem d’expressar que estem compromesos a dialogar-hi i contribuir-hi amb la nostra aportació per tal de fer les reformes necessàries en tots i cada un d’aquests nivells institucionals, a fi que puguin servir més eficaçment a la pau (...)els ciutadans de Catalunya fem un procés de reforma política que volem que sigui una posada al dia de les nostres institucions d’autogovern, no sols per millorar-lo, sinó per expressar formalment que donem tot el nostre suport a una Espanya en la qual cada un dels seus pobles trobi, a través del seu Parlament, la forma de millorar la seva pròpia autonomia d’acord amb la seva història i la seva actualitat” (Proposta d’una Constitució Catalana, Barcelona, 2005).

Els cristians a Catalunya hem de treballar colze amb colze amb molts ciutadans que no en són de cristians, però tenim un nord: la nostra ciutat terrenal s’ha d’assemblar cada vegada més a la ciutat celestial. Quan Antoni Gaudí va dissenyar la Sagrada Família, hi va projectar un claustre perimetral: mirant cap enfora veus la ciutat, la Jerusalem terrenal, mirant cap endintre veus el temple, la Jerusalem celestial”. Aquesta és la nostra existència, caminem mirant al cel però alhora tocant de peus a terra. Amb la confiança que Jesús –l’Alfa i l’Omega el principi i la fi del nostre alfabet, i per tant del nostre llenguatge- ens pugui dir un dia com a Dimes, el bon lladre: “Avui seràs amb mi al paradís”.   

domingo, 18 de noviembre de 2012

La fi del món ja ha començat


Diumenge XXXIII de durant l’any 18/11/2012

Quantes vegades en el decurs de la història hi ha hagut personatges i grups visionaris que han fixat amb tota exactitud la fi del món i després s’han quedat amb un pam de nas perquè tot ha continuat igual. Jesús diu clarament que del dia i l’hora ningú no en sap res, ni tan sols el Fill, només el Pare.

I és que no es tracta de rellotges digitals ni de cronòmetres, l’eternitat és una altra dimensió. Des que el Fill de l’Home va venir al món, d’alguna manera ja ha començat la fi del món, del món caduc, vell, estèril i ha començat un temps nou: l’etapa definitiva de la història. Nosaltres en som protagonistes i amb tota humilitat però també amb tota fermesa hem d’ajudar a bastir aquest món nou, és a dir portat a plenitud, “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist el nostre Salvador”. És a dir és una esperança activa. La nostra generació ha vist caure moltes coses que semblaven immutables: una manera d’entendre l’economia, les finances, el consum...Hem vist com estrelles del cinema, ídols de la joventut, personatges famosos, polítics acreditats, queien del seu pedestal i acabaven en la indigència, en l’oblit i  en l’abandó. I, en aquest canvi de paradigma, encara han de caure moltes estructures caduques.

Certament també molts pobles viuen avui amb l’ai al cor perquè veuen desgràcies properes... Pensem per uns moments en el conflicte entre Israel i la franja de Gaza que va creixent. El Papa Benet XVI escrivia “jueus, cristians i musulmans creuen en un Déu únic, creador de tots els éssers humans. Que jueus, cristians i musulmans redescobreixin un dels desigs divins, el de la unitat i l’harmonia de la família humana. Que jueus cristians i musulmans descobreixin en l’altre creient un germà que s’ha de respectar i estimar, en primer lloc per donar a les seves terres el bell testimoni de la serenitat i la convivència dels fills d’Abraham” (Ecclesia in Medio Oriente, 19). Preguem perquè així sigui.

La Jornada de Germanor que avui celebrem ens recorda que l’economia és un signe visible de la comunió. No es tracta tant de paraules com de gestos concrets. Com deia amb humor i veritat un delegat d’economia del bisbat, Antoni Bascompte, “la solidaritat és un sentiment que surt del cor però travessa la cartera”.

La primera lectura ens ha dit que “els justos resplendiran com la llum” i amb el salm hem respòs: “guardeu-me Senyor en vos trobo refugi”. Que Ell sigui la nostra fortalesa.

domingo, 11 de noviembre de 2012

Fer caritat sense faltar la justícia


Diumenge XXXII de durant l’any

Jesús ens adverteix d’una actitud que tots podem adoptar fàcilment: fer-nos veure, actuar de cara a la galeria, vantar-nos de les coses bones que fem. L’evangeli és tot el contrari. És que la teva mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra, una frase del mateix Jesús. Ja no hi pot haver discreció és gran. Fer el bé amb discreció. Joan XXIII, el papa bo deia "només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú". Hi ha una pel·lícula molt divertida d’una noia -Amélie- que es dedica a fer bones accions sense que ningú no ho sàpiga.

Entre tanta gent com hi havia al temple el gest d’aquella pobra vídua no va passar desapercebut a Jesús. Com tampoc no va passar desapercebuda a Elies la generositat de la vídua de Sarepta que preparava l’últim pa abans de morir de fam ella i el seu fill. Tots n’hem conegut d’aquestes “vídues pobres” que no donen d’allò que els sobra, si no del que els fa falta per viure. Aquestes vídues fan caritat, però alhora són un reclam a la societat que no hauria de permetre que aquella dona li faltés l’essencial per viure.
Avui celebrem també Sant Martí de Tours, un dels sants més venerats entre nosaltres. Martí va néixer l’any 317 a Panònia (Hongria) fill d’un patrici romà i va ser educat a Pavia. Després es va enrolar a la guàrdia imperial. Un dels episodis més divulgats de la seva vida i plasmat en multitud d’imatges i en pintures és  que, el 334, sortint de la ciutat d’Amiens, un dia d’hivern especialment fred, va trobar-se amb un pobre despullat. Martí, amb la seva espasa va partir la seva capa en dos i li va donar la meitat al captaire. Ens podríem preguntar, per què li va donar només mitja capa? Per què no li va donar tota la capa? És que la meitat de l’uniforme romà pertanyia al soldat però l’altra meitat era de l’emperador. Martí doncs li va donar al pobre tot allò que li podia donar. Va fer-li caritat sense faltar a la justícia. Aquesta capa de Sant Martí va ser una relíquia que durant segles els reis francs s’anaven transmetent. De “capilla” -petita capa- ve la paraula francesa “chapelle”, capella i totes les seves equivalents. L’any 337, Martí, va ser batejat, després de sis anys de catecumenat. Va tornar a Panònia i va ajudar també  a la conversió de la seva mare.
 
L’any 361 a Ligugé, al sud de Poitiers, Martí, després de fer vida eremítica, va fundar el primer monestir d’Occident i fou alhora nomenat bisbe de Tours. Martí, doncs, en la seva persona, encarnava a la vegada el monestir i la diòcesi, els dos pilars que encunyarien Europa quan l’Antiguitat tardana donaria pas definitivament a l’Edat Mitjana.

A Catalunya moltes parròquies el tenen per patró i celebren avui la seva festa. A França 270 pobles porten el nom del servent de Déu.  A Renània els nens li canten en novembre,evoquem Sant Martí del Canigó i assenyalem que és també el patró de la ciutat de Buenos Aires. Que Sant Martí ens ensenyi a practicar la caritat sense faltar la justícia.

 

 

 

domingo, 4 de noviembre de 2012

El més important que podem fer

Diumenge XXXI de durant l’any. 4/11/2012

Dijous celebràvem la festa de Tots Sants, aquells que van viure la plenitud de l’amor de Déu. Divendres pregàvem pels difunts, que Déu els admeti en el seu Regne. Avui el Senyor ens explica el camí per arribar a la plenitud de l’amor i abastar el seu Regne.

L’escena  se situa en el Temple de Jerusalem, dos o tres dies abans de la Passió de Jesús. Jesús s’entrevistava amb un lletrat, escriba o doctor de la Llei, avui diríem un teòleg. I li fa una pregunta que sovint es plantejava en les escoles rabíniques d’aquell temps: quin és el principal dels manaments de la Llei? (en van arribar a tenir 670). Jesús respon declarant que són dos: “estimar Déu i estimar el proïsme”. I el doctor, talment com un bon deixeble, repeteix i glossa amb admiració aquest ensenyament del Mestre i Jesús el felicita.

La nostra vida és una constant elecció. Estem sempre triant. Com quan un va al volant: passo o no passo? M’aturo o avanço? Vaig més de pressa o alenteixo la marxa? Trio aquesta via o aquella altra? Davant de les situacions que se’m presenten, davant dels problemes que se’m plantegen, davant d’una cruïlla en què em veig obligat a triar, la pregunta sempre és la mateixa “què he de fer”? I potser hauria de preguntar-me: “què és el més important que puc fer”?

I no sols les tries personals. Cal reflexionar també en allò que escollim comunitàriament. Fa unes setmanes el periodista Iñaki Gabilondo va obrir amb una conferència el curs de Cristianisme i Justícia i va analitzar l’actual situació política, econòmica i social: “s’està movent tot el que podia moure’s, tot està en transició i res no està com estava (...) Sabíem que la terra es movia però ara ho podem notar” i concloïa que “allò estable i allò durador són aquestes conviccions i valors forts que ens han transmès”.

Què hem de fer doncs? Fixem-nos que Jesús comença la seva resposta amb una afirmació de fe: “el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic”. Per tant la fe és molt important a l’hora de triar. Com escrivia el Dr. Gomà: la fe encén l’amor i l’amor il·lumina la fe. D’un Déu ben conegut neix la fe, al contrari, d’un Déu mal conegut en neix l’ateisme.

Som lliures per a estimar. Estimar és orientar positivament tot el propi ésser en la línia que porta cap a l’estimat. “Estimar Déu de tot cor i estimar el proïsme com a un mateix”. L’Evangeli situa tots dos manaments en un mateixa perspectiva. Per primera vegada en el decurs de la historia, l’evangeli considera proïsme i germà a tot home i a tota dona sense excepció. Estimar és superar l’egoisme per una fraternitat sense límits. I estimar està per sobre del culte.

El Papa Benet XVI, en la seva encíclica “Déu és amor”: recorda que “amor a Déu i amor al proïsme són inseparables. Però ambdós viuen de l’amor que ve de Déu que ens ha estimar primer. Així doncs, no es tracta ja d’un “manament” extern que ens imposa l’impossible, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dins (...) L’amor creix a través de l’amor”.

El lema de la Cartoixa és “el món roda, però la creu roman”. El podríem glossar així: “el món roda, però l’amor –basat en la fe- roman sempre.” El Senyor ens continua estimant, i ve a trobar-se amb nosaltres cada vegada que celebrem l’Eucaristia.