domingo, 21 de octubre de 2012

Despreocupa't dels poderosos


Diumenge XXIX de durant l'any
 
Ahir a Barcelona hi va haver la trobada de voluntaris de Càritas de Catalunya. Va ser una trobada molt nombrosa, joiosa i participada. Tenia com a lema “Portadors d’Esperança” i realment és esperançador comprovar que quan més creix la necessitat més creix també la solidaritat. El convidat d’honor i ponent era el Cardenal-Arquebisbe de Tegucigalpa (Hondures) Òscar Madariaga, president de Càritas internacional. És un home franc i cordial, considerat per a molts com a papable. A l’eucaristia, celebrada a la Sagrada Família –plena de gom a gom, com poques vegades- comentant l’evangeli d’avui, el Cardenal va contraposar el servei a l’ambició de poder. Aquells dos germans Zebedeus li demanen a Jesús que els concedeixi un favor abans que li demanin: li demanen poder. Com que eren anomenats “fills del tro”, devien ser més impetuosos que els altres i es van avançar, però en el fons tots els apòstols demanaven poder. I Jesús els dóna la lliçó del servei: “Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor”. Aquesta lliçó no la van entendre fins després de Pentecosta.

Avui, deia, es valora molt el primer, el guanyador, l’èxit –sovint fugisser-. A Càritas, com a la catequesi, com a l’acolliment dels pares que porten un fill a batejar, com a la preparació de matrimonis… s’aprèn a servir.

Tots tenim la temptació del poder. Sempre m’impressiona la manera despreocupada que Jesús parla dels poderosos d’aquest món diu: “Ja sabeu que, en totes les nacions els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. Jesús no afegeix: denuncieu-los, revolteu-vos contra ells... diu simplement: “Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor”. Perquè si els cristians obrem així serà com una taca d’oli i anirem construint un món nou. Aquesta serà la veritable revolució.

Encara que sigui en un àmbit petit tots volem una parcel·la de poder: poder dins la parella, poder sobre els fills, poder sobre els subordinats. Diuen que “si vols conèixer una persona, dóna-li poder i si vols conèixer-la millor, treu-li”. És clar que hi ha d’haver l’autoritat, però l’autoritat és delegada.. Poder significa domini i en el fons desigualtat. L’amistat ens fa pregonament iguals.

Demanem-li al Senyor, com hem fet en el salm, que refermi la nostra esperança que el seu amor no ens deixi mai perquè servim els altres amb alegria.

domingo, 14 de octubre de 2012

Encara et falta una cosa

Diumenge XXVIII de durant l’any

Aquest home de la paràbola que es vol fer deixeble de Jesús es pensava que la vida eterna es posseïa, com una riquesa més i per això li pregunta al Mestre: “Què haig de fer per posseir la vida eterna?” No havia entès –malgrat complir els manaments- que per tenir un tresor en el cel –la vida eterna- paradoxalment, calia buidar-se del tot. I què és la nostra vida, sinó un buidament, la pobresa d’anar-nos donant progressivament? Com deia la cançó: “i l’hivern em despullarà/de neu em cobrirà/neu que es fondrà poc a poc...” Vam néixer nus i nus tornarem a la terra. No n’hi ha prou amb complir els manaments: cal donar-se tot i del tot. “Fa més feliç donar que rebre”, escrivia Sant Pau tot citant una paraula de Jesús que no es troba a l’evangeli. Desposseir-nos de les coses i de les persones, no tenir el cor aferrat a res, això és el que ens fa més feliços. D’altra banda és el més savi. En la primera lectura se’ns ha parlat d’un rei idealitzat (Salomó) que diu que s’estima més la saviesa que la salut i que la boniquesa, el diner i el poder. Però això ens ho hem de creure. I tenim el testimoni dels apòstols, dels màrtirs i dels sants que deixant-ho tot, ho van rebre tot, i malgrat les persecucions, aquesta donació va ser també inesperadament alegra. Per això cal que avui ressoni en el fons del nostre cor la paraula de Jesús: “Encara et falta una cosa”. Pregunta’t quina és aquesta cosa que et falta per viure ja des d’ara la riquesa i la saviesa del Regne.

Hem començat l’any de la fe.  Benet XVI a Porta fidei, parla de “l’alegria de creure i tornar a trobar l’entusiasme de comunicar la fe”. “L’alegria de l’amor, la resposta al drama del sofriment i del dolor, la força del perdó davant l’ofensa rebuda i la victòria de la vida davant del buit de l’amor, tot té el compliment en el misteri de la seva Encarnació, d’haver-se fet home, d’haver compartit amb nosaltres la debilitat humana per transformar-la amb el poder de la seva resurrecció”. I l’Encarnació és la clau de volta de la nostra fe. Quan Antoni Gaudí va cloure la cripta de la Sagrada Família hi va posar precisament l’Anunciació, l’Encarnació, el moment que “el Verb es fa carn i habita entre nosaltres”. Tot el Temple descansa en aquesta pedra.

Però com escriu el P. Bernabé Dalmau, nosaltres com els apòstols “passem del màxim entusiasme al cansament. Amb la particularitat que els entusiasmes solen ser efímers i els cansaments prolongats”.

El filòsof José Antonio Marina, parlant de l’alegria diu que un sinònim culte és letícia. Una paraula que ve de lat, ampli, obert. I per això “alegria és obertura d’ànim per deixar entrar l’objecte estimat”. El contrari d’aquesta expansió de l’ànim és l’angoixa, l’estretor. En moments de dificultat i d’angoixa recordem la invitació que inicia el prefaci de la missa: “amunt els cors!” i renovem amb entusiasme la nostra fe.

 

domingo, 7 de octubre de 2012

L'amistat és indissoluble


Diumenge XXVII de durant l'any

Després d’escoltar aquest evangeli, és inevitable que molts pensem en les parelles que s’han trencat, amb totes les conseqüències negatives que se’n deriven, sobretot quan hi ha fills petits. I més en aquest temps que s’uneix la crisi familiar a la crisi econòmica. Quantes situacions dramàtiques! Hi ha parelles que es veuen obligades a conviure sota el mateix sostre, havent deixat d’estimar-se, purament perquè estan lligades per qüestions econòmiques. Quantes vegades els avis fan un gran paper de suport moral i econòmic, suplint l’educació que aquell matrimoni trencat no pot donar.

El matrimoni no es pot basar en un simple enamorament, perquè pot ser una il·lusió. El matrimoni ha de fonamentar-se en l’amistat veritable. Perquè l’amistat ens fa iguals, en ella no hi ha jerarquies. I tots tenim experiència que l’amistat, si és debò, mai no es trenca. L’amistat fa que siguem una sola cosa, que anem tenint una mateixa voluntat i una sola llibertat.  El matrimoni és indissoluble, perquè l’amistat és indissoluble.  I això és així des de l’origen, ho recorda Jesús en l’evangeli. En temps de Jesús, a més, la dona repudiada quedava en una situació de precarietat. En molts casos les seves úniques sortides eren la mendicitat o la prostitució. Jesús que sempre va defensar les dones s’oposa a aquesta situació d’injustícia.

Avui, en vigílies del casament canònic, les parelles signen una declaració on diuen entre d’altres coses: “em comprometo a estimar-la(o a estimar-lo) amb un amor fidel i a ajudar-la (o ajudar-lo) en la seva promoció humana i cristiana”. Hauríem de preguntar-nos si després realment és així, si cada un dels membres de la parella creixen amb la seva unió o si al contrari, un dels dos queda anul·lat, perquè l’altra l’impedeix créixer i no el deixa volar. I quants matrimonis amb els anys han quedat petits, tancats en ells mateixos, sense haver-se ajudat a desenvolupar els dons ni els carismes!

Dijous passat hi va haver la inauguració dels cursos de la Facultat de Teologia i Filosofia de Catalunya. Aquest any la lliçó inaugural va ser a càrrec de mossèn Manuel Claret, professor de moral, delegat per la família i rector d’una comunitat molt viva, la parròquia de la Verge de la Pau de Barcelona. Ell va parlar del magisteri d’ El Magisteri de l’Església sobre el matrimoni i la família. Situació i reptes actuals. Va ser una lliçó realista, oberta i valenta. En un moment de la seva intervenció va explicar que “l’Esglesia ortodoxa reconeix que el matrimoni és per sempre, però davant el fracàs conjugal, accepta després d’un temps penitencial, un segon matrimoni no sagramental en raó de l’exercici de la misericòrdia”. Va recordar també que “el Magisteri de l’Església catòlica mai no ha desautoritzat directament la praxi ortodoxa” i es va preguntar: “L’Església catòlica ¿no hauria d’aplicar, també, el criteri de misericòrdia amb els divorciats que volen refer la seva vida?” I va citar dues veus d’Església que s’havien manifestat en aquesta línia el P. Häring i el Cardenal Martini, recentment traspassat.  En un altre moment de la seva intervenció va dir que “els esposos arribaran a la plenitud del seu amor en la presència i en la participació definitiva en l’amor de Déu”. Em va venir a la ment una vivència. Una vegada que estava preparant uns promesos pel seu casament els vaig preguntar: “I per què us voleu casar per l’Església?”. I ell, que no era un home especialment practicant, em va respondre de seguida: “perquè vull continuar estimant-la més enllà de la mort”. Us confesso que vaig quedar sorprès. Fins aleshores havia repetit aquella frase “fins que la mort us separi”. Aquell dia vaig comprendre que ni la mort pot separar els qui en vida s’han estimat abnegadament. Aquell dia vaig comprendre que l’amor veritable és llavor d’eternitat.