La interioritat que intoxica

Diumenge XXII de durant l'any 2/09/2012

El llibre del Deuteronomi ens ha dit que la nació que guarda els manaments “és una nació assenyada i molt intel·ligent”. Aquests adjectius els reservem a persones, però també l’autor sagrat l’aplica als pobles. Pot ser un bon punt de reflexió per al nostre país en aquesta hora. Hem de ser assenyats i molt intel·ligents. La saviesa de la justa mesura, “de la tramuntana justa que eixugui l’herba però no ens espolsi el blat” (Fages de Climent), la saviesa de saber llegir entre línies, que això vol dir “intel·ligent”.

A l’evangeli, havent acabat el discurs sobre el Pa de Vida, tornem a l’Evangeli de Marc. Una nova controvèrsia del Mestre amb els jueus que l’acusen de no complir uns ritus externs. Jesús aprofita per treure’n una lliçó profunda:

Un dels pecats que Jesús més combatia era el de la hipocresia: “aquest poble m’honora amb els llavis però el seu cor es manté lluny de mi”.  Quants pobles al món viuen avui  també aquesta duplicitat: són societats aparents on compta molt la imatge externa, amb mesures legals  molt estrictes, però que tapen molta corrupció, de tota mena. I nosaltres mateixos quantes vegades vivim també personalment aquesta duplicitat!

“Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”. La tradició és allò que es transmet, és l’ensenyament. I l’ensenyament de Jesús es resumirà en el mandat nou: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”. I els altres ensenyaments han de derivar d’aquí. Tota la riquesa del pensament social de l’Església, que cal recuperar, neix precisament d’aquest únic manament. No és fàcil estimar bé, i més fer-ho a l’estil de Jesús, però és la veritable font de felicitat.

“Allò que surt de dins és el que fa l’home impur”. El cor és la interioritat de cada persona. Jesús enuncia 12 d’aquestes brutícies que surten de dins de l’home,  quatre, que jo sàpiga, estaven penades per la llei, perquè eren delictes: robatoris, assassinats, adulteris, estafes. D’altres no ho estaven, però ofenien igualment Déu i estaven en la rel d’aquells delictes: fornicacions, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria... Tot allò que ens intoxica interiorment i que en el fons deteriora la convivència. Sabem que sí cometem una infracció ens posen una multa i procurem recorre-la o pagar-la. Però hi ha tantes infraccions interiors que passen desapercebudes, ningú ens les multarà, però ens fan mal a nosaltres mateixos i  en poden fer als altres. És una crida a la responsabilitat. Un cant contemporani “La mare de Déu del món”, de Marina Rossell, diu “traieu-nos del cap tot allò que ens treu felicitat”.

Avui, sàviament, estem molt atents als components cancerígens de certs productes, però hauríem de vetllar –i molt- també per allò que ens intoxica interiorment. Cal sempre estar atent a nosaltres mateixos, ens hem d’examinar interiorment a diari i cal, també, corregir-nos fraternalment. Deixar-se corregir, deixar-se guiar, és una prova d’humilitat, però només ho podem fer des de l’estimació.  En un altre indret Jesús dirà: “feliços els nets de cor, són ells els qui veuran Déu.”