sábado, 29 de septiembre de 2012

Rectificar per donar fruit, traduir per fer-se entendre


Diumenge XXVI de durant l'any i solemnitat de Sant Jeroni

Estimats germans i germanes,

Celebrem la festivitat de Sant Jeroni patró d’aquest antic monestir, patró del gremi dels editors i  dels llibreters, que l’any passat ens van ofrenar aquella bonica talla que ens rep. I patró també dels traductors per la versió que va fer de la Bíblia a la llengua llatina, l’anomenada Vulgata, la que entenia el poble. Per això avui és també el Dia Internacional dels Traductors. Que n’és d’important i alhora que n’és de difícil una bona traducció...!  Em deia un professor universitari: “El que us passa a l’Església que no expliqueu allò que feu i quan ho expliqueu no us feu entendre”. Efectivament l’Església fa molt, i de manera molt anònima i és bo donar-ho a conèixer però cal també “traduir” el missatge cristià a cada temps i en cada circumstància

Enguany Sant Jeroni s’escau en diumenge, donant a tot l’any un sentit podríem dir “jubilar”. Preguem-li  per aquest monestir de la Vall de Betlem, pels qui s’hi retiren en solitud i silenci, pels voluntaris i treballadors, pels qui hi vivim. Demanem-li també pels jerònims i les jerònimes. L’Orde de Sant Jeroni té determinat des dels seus principis “ésser petit, humil, amagat i recollit, portar els seus fills per un viarany estret, tractant dins dels seus murs la salut de llurs ànimes (...) pregant, cantant i plorant, tot servint a l’Església.”. Això els ha portat a renunciar a l’honor dels altars –hi ha molt pocs jerònims canonitzats- malgrat que molts d’ells hagin viscut i mort santament.  De fet viure en plenitud les exigències de la vida monàstica és viure ja la santedat. És alhora tota una lliçó d’ultimitat.

A l’evangeli hem escoltat que Joan ha vist a un que en nom de Jesús treia dimonis, allunyava el mal i li deia que no ho fes més “perquè no era dels nostres”. Sense voler Joan, el deixeble estimat i fidel, queia en la temptació d’aquell tancament que és tan propi dels grups: “no és dels nostres”. Encara ens fa mal sentir aquesta expressió. La diuen els equips, els partits, les associacions, de vegades, també la diem a les parròquies, comunitats, moviments quan vivim un egoisme de grup: “no és dels nostres”. I quantes vegades, potser inconscientment, allunyem els qui no són habituals, potser perquè venen esporàdicament i ens els quedem mirant, com volent dir: “i què fas tu aquí?”.

És cert que l’Església és alhora santa i pecadora. Santa perquè és convocada pel mateix Jesucrist, perquè en ella inhabita l’Esperit Sant, però és pecadora no sols perquè està formada per homes i dones pecadors sinó perquè les mateixes estructures de l’Església s’han anat contaminant pel mal. Per això el Sínode que comença ben aviat ha de tenir present que l’Església, s’hi vol ser creïble en l’anunci i en la transmissió de la fe, ha de purificar-se. Jesús corregeix Joan: el qui en nom de Jesús, encara que no sigui de la colla, faci coses admirables no podrà malparlar d’Ell. “Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. Com amplia el radi dels seus seguidors!

Una cosa tan senzilla com donar un vas d’aigua a un assedegat, és una obra de misericòrdia. Tots recordem aquell gran incendi que va patir Montserrat l’any 1986. Algú després va destacar el testimoni d’aquell monjo vellet que enmig de les corredisses no podia fer altra cosa si no anar posant vasos d’aigua pels diversos indrets del monestir.

Amb paraules molt fortes Jesús descriu el que hauríem de fer amb els nostres membres abans de caure en pecat. És evident que no parla de mutilacions físiques – l’Església sempre s’hi ha oposat- però són expressions que no ens poden deixar indiferents. Un bon biblista, mossèn Josep Rius Camps, les tradueix així: la mà és l’activitat, el peu és la conducta, l’ull és l’ambició. És com si Jesús ens digués: si la teva vida et porta a allunyar-te de mi, rectifica. Si la teva conducta no s’escau a l’evangeli, canvia. Si la teva mirada no és neta, si  és interessada, purifica-la. És tot un examen de consciència. Cal eradicar tot allò que ens porta al pecat, a dir no a Déu, als germans, a nosaltres mateixos, a la natura.

D’això Jeroni en va ser progressivament conscient i en el decurs de la seva llarga vida va seguir tot un itinerari de conversió. Ell, home culte, va entendre en un somni que era ciceronià, però que no era cristià. És a dir, s’estimava més la bellesa clàssica, basada en els canons estrictes, que no la bellesa cristiana basada en tota realitat existent. Que ell que va passar del luxe dels palaus romans a la pobresa d’una cova a Betlem, intercedeixi per nosaltres.  Com diuen uns goigs amb lletra de Manuel Bertran i Oriola i música de Francesc Baldelló: “Pregueu pel nostre delit,/Jeroni, màxim doctor,/ Vós que els llibres del Senyor/meditàveu dia i nit”.

domingo, 23 de septiembre de 2012

L'espina de la gelosia


Diumenge XXV de durant l’any

La carta de Sant Jaume diu que “on hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldat de tota mena”. Tots hem vist animals que es posen gelosos si tractem amb més deferència un infant o una altra persona. Hi ha també uns gelosies infantils que se solen superar: les del nen a qui neix un germanet o una germaneta, i deixa de ser el rei de la casa i fa tota mena de rebequeries per captar l’atenció. Aquests gelosies, dic, se solen superar.  Però les gelosies poden sorgir tota la vida. Les gelosies són una forma d’enveja, és a dir una tristesa pel bé de l’altre. En lloc d’estar content amb allò que tinc, estic trist perquè l’altra té allò que jo voldria tenir... De vegades no comprenem el comportament d’una persona i és, en el fons, una qüestió de gelosia. D’altres sí i l'hem de suportar en silenci. Hi ha gelosies que poden portar a maldats de tota mena, fins i tot a crims passionals. Es poden guarir les gelosies? Diria que primer cal ser-ne conscient, cal diàleg i cal molta paciència, molta capacitat de superació. De vegades caldrà un ajut psicològic. Però també hi ha gelosies que no es guareixen i poden portar a maldats de tota mena.

Ja el llibre de la Saviesa ens ha parlat del malvat, d’aquell que diu: “posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda”. Quantes vegades al llarg de la història es repeteix la conxorxa del mal. En tenim un exemple en la decapitació de Joan Baptista. Però és que també avui hi ha persones que tramen el mal, perquè en el fons estimen fer mal, fins a arribar a extrems de crueltat tan terrible com ens parlen sovint els mitjans de comunicació social. Al just això li costa d’entendre. És cert que no som en un món de bons i dolents. Tots tenim el nostre costat obscur. Però de vegades ens esfereeix pensar on podríem arribar si ens deixéssim endur pels pensaments obscurs. Cal  tallar-los de seguida. Com cal tallar una persona que en critica una altra.  Però sempre n’hi haurà que tramaran el mal, ens n’hem d’allunyar en la mesura del possible i de vegades no podem ni plantar-los cara. “El mejor desprecio es no hacer aprecio”.

En un grup, en una comunitat, hi ha també gelosies. Els apòstols, entre ells, també estaven gelosos, hi ha diversos passatges de l’evangeli que ho acrediten. I quan van saber que Jesús era el Messies, discutien qui seria el més important.  L’evangeli ens ha dit que Jesús va agafar un nen el va posar al mig i el va prendre entre els braços. Aquell nen, diuen alguns biblistes, era un criadet, el que feia les feines més humils de la casa. I Jesús el fa reclinar en el banquet. És un gest sorprenent: el més petit, el més insignificant, passa a ocupar el lloc central.

Aquella picabaralla dels apòstols, els distreia de l’anunci fonamental de Jesús: el de la seva mort i resurrecció. Els apòstols no havien entès res. És un altre motiu de reflexió. Quantes vegades malgasto el temps en discussions que no porten enlloc i m’oblido d’allò que és realment central en la meva fe?

 

domingo, 16 de septiembre de 2012

La primera enquesta


Diumenge XXIV de durant l'any
 
Jesús fa als apòstols una enquesta. Els pregunta qui diu la gent que és el Fill de l'Home. Uns diuen que Joan Baptista, i tenen part de raó, perquè Joan Baptista fou el precursor, un personatge important molt proper i admirat pel mateix Jesús. D'altres diuen que Elies, i tenien part de raó també perquè Elies fou un gran profeta, un precedent de Jesús que apareixerà al seu costat en la Transfiguració, altres encara diuen simplement que un profeta, i Jesús era l'acompliment de les profecies... Però totes aquestes eren encara respostes parcials i incompletes. Aleshores quan pregunta als apòstols Simó Pere dóna en el clau: “vos sou el Messies!”. L'evangeli segons Sant Marc ens diu que Jesús els va prohibir severament que ho diguessin a ningú. És l'anomenat "secret messiànic".  És a dir només es podrà saber i anunciar qui és realment Jesús quan hagi mort i hagi ressuscitat. Aleshores es revelarà la seva divinitat.  Divendres Sant va ser l'exaltació de la Creu, ahir la Mare de Déu dels Dolors, totes festes al voltant del misteri central del cristianisme: mort i resurrecció de Jesús.
 
I avui? Si féssim una enquesta i preguntéssim a la gent qui és Jesús de Natzaret, ens trobaríem amb respostes assenyades però parcials: uns dirien, era un savi, uns altres era un gran home, o fins i tot que era un profeta... pocs dirien que és el Fill de Déu. Nosaltres ho afirmem cada vegada que diem el credo, però, ho diem de paraula, ens ho creiem? Ho diuen també les obres? Les paraules mouen, els exemples arrosseguen.
 
De vegades em diuen jo sóc creient, però no practico. I pregunto, “però fas el bé?” “Ho intento”. “Si fas el bé, ja practiques”. “Jo no practico, però reso...” I pregunto, “però saps perdonar i demanar perdó?. Em costa, però ho faig”. També practiques, d’alguna manera... Deia mossèn Jaume Serrano que Jesús al Sant Sopar va fer tres coses: va rentar els peus als deixebles, va instituir l’Eucaristia i va donar el manament nou. Avui alguns van molt a l’església però gairebé mai no renten els peus, és a dir no serveixen; d’altres renten els peus (i ací hi podeu posar tota mena de serveis), però no venen a l’Església...Tots hem de caminar cap al manament nou: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”. L’amor, diu Sant Pau, tot ho lliga i perfecciona. Sant Jaume ens ho ha recordat també a la segona lectura. Si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria?
 
Després de la professió de fe, Jesús renya a Pere, perquè pensant que li feia un favor, vol allunyar-lo de la seva missió. Arriba a anomenar-lo Satanàs, una paraula molt forta, que no diu ni als escribes ni als fariseus. En el fons no renya tant l’impetuós Pere, sinó una manera de pensar còmoda i egoista: “no penses com Déu, sinó com els homes”. I aprofita per donar-los la gran lliçó de l’abnegació, de l’oblit d’un mateix per pensar en els altres. De l’amor veritablement generós.  D’aquell que hem d’aprendre cada dia.
 
Dilluns passat dia 10, Càritas va ser guardonada ben merescudament amb la medalla d’Or del Parlament de Catalunya. Em va impressionar que Eugeni Gay, eminent jurista, tingués el coratge de llegir íntegrament i de manera pública tota la paràbola del bon samarità. Un exemple d’abnegació universal que tothom pot entendre.
 
Responguem doncs a l’enquesta de Jesús, però no sols de paraula, diguem amb les nostres obres qui creiem de debò que és Ell.  I repetim amb el poeta Joaquim Ruyra: “Crec que Jesús és Déu. El cor m'ho diu i, enamorat, segueixo sa doctrina. No vull saber la causa ni el motiu de res que hagi dictat sa veu divina; vull creure refiat, cluca la nina, el cor rendit,l'enteniment passiu. Senyor,sóc un infant, aquí em teniu, sols vostre mà de pare m'encamina. Ja sé on em portareu; més vull anar-hi, vull seguir la remor del vostre peu amunt, amunt fins al mateix Calvari. Desig morî en el llit pairal, la creu, i mentre l'agonia m'aclapari, pensaré amb goig que em ressuscitareu”
 

domingo, 2 de septiembre de 2012

La interioritat que intoxica


Diumenge XXII de durant l'any 2/09/2012
El llibre del Deuteronomi ens ha dit que la nació que guarda els manaments “és una nació assenyada i molt intel·ligent”. Aquests adjectius els reservem a persones, però també l’autor sagrat l’aplica als pobles. Pot ser un bon punt de reflexió per al nostre país en aquesta hora. Hem de ser assenyats i molt intel·ligents. La saviesa de la justa mesura, “de la tramuntana justa que eixugui l’herba però no ens espolsi el blat” (Fages de Climent), la saviesa de saber llegir entre línies, que això vol dir “intel·ligent”.

A l’evangeli, havent acabat el discurs sobre el Pa de Vida, tornem a l’Evangeli de Marc. Una nova controvèrsia del Mestre amb els jueus que l’acusen de no complir uns ritus externs. Jesús aprofita per treure’n una lliçó profunda:

Un dels pecats que Jesús més combatia era el de la hipocresia: “aquest poble m’honora amb els llavis però el seu cor es manté lluny de mi”.  Quants pobles al món viuen avui  també aquesta duplicitat: són societats aparents on compta molt la imatge externa, amb mesures legals  molt estrictes, però que tapen molta corrupció, de tota mena. I nosaltres mateixos quantes vegades vivim també personalment aquesta duplicitat!

“Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”. La tradició és allò que es transmet, és l’ensenyament. I l’ensenyament de Jesús es resumirà en el mandat nou: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”. I els altres ensenyaments han de derivar d’aquí. Tota la riquesa del pensament social de l’Església, que cal recuperar, neix precisament d’aquest únic manament. No és fàcil estimar bé, i més fer-ho a l’estil de Jesús, però és la veritable font de felicitat.

“Allò que surt de dins és el que fa l’home impur”. El cor és la interioritat de cada persona. Jesús enuncia 12 d’aquestes brutícies que surten de dins de l’home,  quatre, que jo sàpiga, estaven penades per la llei, perquè eren delictes: robatoris, assassinats, adulteris, estafes. D’altres no ho estaven, però ofenien igualment Déu i estaven en la rel d’aquells delictes: fornicacions, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria... Tot allò que ens intoxica interiorment i que en el fons deteriora la convivència. Sabem que sí cometem una infracció ens posen una multa i procurem recorre-la o pagar-la. Però hi ha tantes infraccions interiors que passen desapercebudes, ningú ens les multarà, però ens fan mal a nosaltres mateixos i  en poden fer als altres. És una crida a la responsabilitat. Un cant contemporani “La mare de Déu del món”, de Marina Rossell, diu “traieu-nos del cap tot allò que ens treu felicitat”.

Avui, sàviament, estem molt atents als components cancerígens de certs productes, però hauríem de vetllar –i molt- també per allò que ens intoxica interiorment. Cal sempre estar atent a nosaltres mateixos, ens hem d’examinar interiorment a diari i cal, també, corregir-nos fraternalment. Deixar-se corregir, deixar-se guiar, és una prova d’humilitat, però només ho podem fer des de l’estimació.  En un altre indret Jesús dirà: “feliços els nets de cor, són ells els qui veuran Déu.”