sábado, 25 de agosto de 2012

Educar el fracàs


Diumenge XXI de durant l’any, 26/08/2012

En una societat que promou i afavoreix la competitivitat, l’èxit i la victòria, cal no oblidar que el fracàs també forma part de la vida. Diuen alguns pedagogs que cal educar en l’acceptació del fracàs. I els adults, sabem reconèixer amb humilitat i acceptar els nostres fracassos? En la nostra vida hi ha hagut, hi ha i hi haurà fracassos. Fracassos a l’escola, en el matrimoni, en la paternitat... fracassos en empreses i en projectes que mai no han reeixit. És propi de la nostra condició humana fracassar. Jesús, ho acabem d’escoltar, va tenir també els seus fracassos. Després del discurs del pa de vida, diu l’Evangeli d’avui, “molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaven i ja no anaven més amb ell”. Quantes persones avui continuen abandonant l’Església! Persones que apostaten de la seva fe. I quantes persones viuen de fet com si Déu no existís. Quants amics nostres que abans eren habituals han deixat de practicar. Ho han fet realment convençuts, o per negligència, o per superficialitat, o potser per la manca de testimoni? No podem judicar. Només Déu coneix la fe de cada persona, ho diem en el moment de la pregària eucarística que fem memòria dels difunts: “la fe dels quals només Vós heu conegut”. Però és un cert fracàs de la comunitat creient. Nosaltres també fem fracassar el projecte de Déu en les nostres vides i no som els que Déu somniava.

Ens sap greu és que alguns deixin la fe per anar-se’n darrera d’ídols, o de camins que no porten enlloc. Recordo la impressió que em va fer una dona de mitja edat, en acabar un casament en una església cèntrica. Em va dir: “jo solia venir a aquesta església de joveneta i recordo que el capellà ens renyava, tant, que al final vaig deixar l’Església i vaig abandonar la fe, però com que sóc molt espiritual em vaig ficar en tal grup. Per això quan avui he tornat a aquesta mateixa església i he vist que vostè no renyava m’he quedat perplexa”. Em va commoure aquella dona, que una mica a cegues buscava resposta al seu fracàs, com acollir-la de nou?

“Senyor ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.” És la resposta sàvia i assenyada de Pere a la pregunta una mica dramàtica de Jesús: ¿Vosaltres també em voleu deixar?. Dissortadament, després del Sant Sopar, gairebé tots també el deixaran. Serà l’últim –humanament parlant- fracàs de Jesús. Dels dotze un el trairà, l’altre el negarà, nou fugiran... només un restarà fidel: Joan. Humanament parlant fou un desastre. Caldrà la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant perquè els apòstols es tornin a congregar al voltant de les paraules de vida eterna del Sant de Déu.

Benvolguts germans i germanes, quedem esfereïts quan llegim que aquest assassí norueg Anders Behring diu amb sang freda en el judici per la massacre de 77 persones que només li sap greu no haver-ne matat més. Encarna un nou fracàs de la humanitat, personifica la cultura de la mort com tants  monstres hi ha hagut al llarg de la història. Hem de conviure amb aquesta maldat reincident.

Sotmetem-nos els uns als altres, homes i dones, per reverència a Crist. Sotmetre vol dir posar-se sota l’autoritat d’un mateix o d’altri. L’autoritat moral de Crist és tan gran que fa que tot hàgim d’inclinar el cap respectuosament quan es torni a fer present enmig d’aquesta assemblea. Demanem-li d’acceptar els nostres fracassos i sobretot demanem-li que no fracassi el projecte de Déu en cadascú de nosaltres.

Reivindicar el seny


Diumenge XX de durant l’any. 19 d'agost de 2012

Les paraules que sant Pau adreça als cristians d’Efes, semblen escrites per al dia d’avui: “Fixeu-vos bé com viviu, no sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents”. És tot un programa de vida: sóc conscient del meu estil de viure? Simplement vaig tirant, o valoro cada dia com un do? Llevar-me al matí és una naixença, anar a dormir, un assaig de la pròpia mort.  Pau reivindica la gent de seny, aquesta paraula tan nostra i que costa de traduir amb un sol mot: “buen criterio, sano juicio...” El seny. Abans de les campanes del rellotge se’n deien el seny de les hores: tocaven al moment precís. El nostre país s’ha anat fent entre el seny i la rauxa... Però Sant Pau, a més, indica un fruit del seny: “treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents”. Voleu dir que ací no hi ha la clau per sortir de la crisi? Saber aprofitar l’instant present, saber treure bé del mal, o allò que avui s’anomena resiliència, que és la capacitat de sobreposar-nos al dolor emocional, als traumes i als contratemps.

A l’Evangeli continua el discurs del pa de vida, un discurs polèmic entre els jueus que eren incapaços d’anar més enllà de la literalitat de les paraules. Entrar en comunió amb Jesús, vol dir viure la comunió amb ell i amb els germans que culmina en un àpat. De vegades diem: “aquest nen, aquesta nena han fet la primera comunió”. Però la comunió no “es fa”, la comunió “es viu”.  I el cristià és l’home, és la dona de comunió, perquè s’alimenta de la Paraula de Déu, dels seus ensenyaments, de la seva saviesa. El veritable cristià afavoreix la comunió allí on es troba. I la concòrdia. Un amic em deia: “anar a missa els diumenges em dóna força per tota la setmana”. L’Eucaristia és, en efecte, un temps fora del temps, un espai que conté tots els espais, allí on ens trobem podem entrar en comunió i comencem a viure el Cel a la terra.

domingo, 12 de agosto de 2012

L'agraïment salva del desesper


Diumenge XIX de durant l'any

La primera lectura ens presenta una situació de desesper  “Ja n’hi ha prou Senyor. Preneu-me la vida, no he de ser més afortunat que els meus pares”, va dir Elises després de caminar un dia pel desert. Quantes vegades nosaltres també diem aquest “prou!” interior. Quantes persones grans no entenen què hi fan encara en aquest món. Però el Senyor, a través d’aquella providència del pa cuit i del càntir d’aigua, l’anima a posar-se novament dempeus i a continuar el camí. De vegades hi ha persones grans o malaltes que ens ho pregunten, què hi faig en aquesta vida? De vegades una cosa tan senzilla i tan humil com deixar-se cuidar. Persones que han estat molt actives, que han donat la vida pels altres i ara han de passar per aquesta lliçó d’humilitat que altres els ho hagin de fer tot. I no sols persones grans, m’ho deia també un home jove a qui han hagut de trasplantar els dos pulmons... Ara a més del cansament físic hi pot haver un cansament moral, més profund, que es tradueix en allò que ens ha dit l’apòstol: no hem d’entristir l’Esperit Sant: “lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria.” De vegades les calors de l’estiu propicien la irritabilitat... Pensem que moltes grans revoltes s’han produït en temps d’estiu. L’apòstol ens proposa de ser bondadosos, de ser compassius, de perdonar... Es viu molt millor així, ara això com s’aconsegueix?

A l’evangeli Jesús, ens ha donat la resposta  en el seu discurs sobre el pa de vida. Certament l’eucaristia ens dóna força pel camí. Ahir celebràvem Santa Clara, aquella dona profundament eucarística que abraçada a la custòdia va salvar de la destrucció no sols el seu convent, sinó tota la seva ciutat d’Assís. Que l’eucaristia sigui la nostra fortalesa. Que esdevinguem homes i dones veritablement eucarístics, agraïts i que sàpiguen reconèixer amb agraïment tots els dons que rebem cada dia. La persona agraïda, no murmura, ni injúria, ni s’irrita, ni es venja... Sant Tomàs d’Aquino va compondre cinc cants eucarístics un d’ells és el Panis Angelicus, que hem sentit cantar tantes vegades. Aquell pa dels àngels que ha esdevingut pa dels homes i ens ha ensenyat el camí de la veritable alegria en la pobresa i en el servei. La comunió amb Déu i amb els germans:  aquest és el gran do que ens salva del desesper.

sábado, 4 de agosto de 2012

Enyorar les olles de carn


Diumenge XVIII de durant l’any

Com ens costa d’aixecar el vol! Moltes vegades restem presoners del dia a dia.  Vivim per satisfer les necessitats materials. Vivim tant la immediatesa del moment que ens costa mirar més enllà, planejar les coses a mig i a llarg termini.  El nostre vol s’assembla més al d’una gallina que al d’una àliga. Les nostres converses sovint són banals. Ho són les que escoltem tantes vegades pels carrers... Tenim tothora la temptació de quedar-nos reduïts a un món esquifit, a mirar al nostre voltant amb una mirada de pardal.

Moisès va fer una gesta realment prodigiosa, treure el poble d’Israel de l’esclavatge del Faraó i portar-lo a la terra promesa.  Però el poble murmura: allà a l’Egipte no eren lliures, però si més no allà tenien olles de carn. Enyoren el menjar, encara que fos a costa de la manca de llibertat. Ara estaven al la intempèrie, però com diem en el cant “eren temptats de tornar al vell esclavatge”. Déu els vol lliures! Déu ens vol lliures. Sense ídols. Lliures per estimar i per a fer el bé.  I com a signe de la seva Providència, Déu els regala la carn i el mannà.

Jesús mira tota la persona, cos i esperit. Per això quan multiplica els pans, els dóna l’aliment material (que alimenta el cos) i, alhora, l’aliment espiritual. Però avui el Senyor ens dóna una altra lliçó retreu que aquells el busquessin d’una manera utilitària, només perquè havien menjat tant de pa com havien volgut: “No heu de treballar per un menjar que es fa malbé sinó pel menjar que es conserva sempre”. És a dir no heu de treballar tant per les coses que passen, sinó pels béns que perduren.

És una lliçó molt oportuna pel temps que vivim. Si ens centrem només en la crisi econòmica, en la manca de recursos, ens oblidarem que la nostra missió és treballar més a fons, en els valors que són precisament els béns que perduren. I si treballem pels veritables valors, Déu ens continuaran obsequiant amb la seva Providència. I el desert es cobrirà d’una capa blanquíssima de mannà.

Sonet en el comiat del Dr. Bassegoda


Sonet en el comiat de Joan Bassegoda Nonell

A reveure doctor Joan Bassegoda,
avui dels Àngels la Mare de Déu,
ací a Tiana et donem el darrer adéu
mentre sentim el temps que roda i roda.

El teu arbre ferm ja ha passat la poda
de tot allò sec que ara no es veu
ens deixes un estil que fou ben teu:
un llegat més enllà de qualque moda.

Ara veuràs el Pare cara a cara
I també el teu mestre admirat Gaudí
i tots dos et somriuran sense fi.

Allí dalt faràs d’arquitecte encara
continuaràs construint des del Cel.
Del dol un dia esquinçarem el vel.


Tiana, 2 d’agost de 2012
Mn. Jaume Aymar i Ragolta