domingo, 29 de julio de 2012

Multiplicar, no dividir


Diumenge XVII de durant l'any
Jesús multiplica els pans i els peixos. I amb aquest miracle, amb aquest signe admirable ens està dient que hem de multiplicar i no dividir. Fa uns dies em va venir a veure una persona d’Església que treballa amb una entitat de les diòcesis catalanes i em va proposar una iniciativa conjunta amb Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, en  vistes al proper Any de la Fe. Li ho vaig agrair perquè no solen haver-hi propostes així. Que n’és d’important multiplicar, cercar aliances, contribuir a la comunió... Els catalans tenim sovint un esperit massa de capelleta i ens costa obrir-nos als altres i col·laborar...

Felip es fixa en l’economia: “necessitaríem molts de diners per donar només un tros de pa a cadascun”. De què parlen avui els diaris i la televisió? De diners, de prima de risc, de termes econòmics. Sembla que tot estigui centrat en l’economia i, en bona part és cert, l’economia, l’art de portar la casa, és molt important, però no n’hi ha prou. Cal una economia amb cor, amb valors. Jesús no els diu que facin una capta o una col·lecta, fa asseure la gent, és a dir les fa reposar, fa que se centrin, que reflexionin... i segurament que ho facin en grups més petits, com diu un altra evangelista. Aleshores el protagonisme el pren Jesús.  Pren els cinc pans d’ordi i els dos peixos, diu l’acció de gràcies i els reparteix entre la gent asseguda. N’hi ha per tothom i encara en sobra. I Jesús procura que el que sobra no es faci mal bé. Avui diríem, recicla.

Quan Jesús esdevé el centre de la nostra existència, quan sabem posar allò poc que creiem tenir en les seves mans ell ho multiplica i ho fa créixer. La crisi que avui travessem és una bona ocasió per anar a fons. És en el fons una crisi de valors. Cal doncs refermar i créixer en els valors: si creiem en la Providència, si sabem compartir, si som generosos, si aprenem a donar de la nostra pobresa, aleshores Déu multiplicarà el nostre gest.  Busquem sinergies i aliances, multipliquem, no dividim.

En els antics refectoris dels monestirs hi solia haver escrita una frase del Salm d’avui: “Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,/ i al seu temps vós els doneu l’aliment”. Els monjos i les monges contemplen Déu, es refien d’Ell i, sense deixar de fer el que han de fer són agraïts a la seva Providència. Abans crèiem més en la Providència, en els seus petits o grans signes, ara ens pensem que tot depèn de nosaltres i, és cert, però ens oblidem que tot depèn també de Déu.

A Jesús el volien fer rei i Ell se’n va a la muntanya tot sol. Refusa una vegada més la temptació del poder i assenyala on rau la seva força veritable: en la trobada amorosa amb Déu Pare.


miércoles, 25 de julio de 2012

Podem!


Sant Jaume 2012

Tots dos es deien Boanerges, fills del tro. Tots dos eren pescadors. Tots dos devien tenir un caràcter fort, potser impetuós. Tots dos ho van deixar tot per seguir Jesús. Tots dos van ser testimonis de moments claus en la vida del mestre: la resurrecció de la filla de Jaire, la Transfiguració, el Sant Sopar... I tots dos van beure el calze del Senyor. Però de manera diferent, Joan vivint segons sembla fins a una edat avançada i morint de mort natural i Jaume essent el primer apòstol màrtir a cop d’espasa. Hi ha moltes maneres de donar testimoni. De cop i de mica en mica, cada dia, amb l’abnegació. Avui a diversos indrets del món hi continua havent màrtirs a causa de la fe. La seva sang preciosa és fecunda. Però molts d’altres que donen testimoni lliurant la vida a cada minut enmig de les coses de cada dia.

Una cosa és certa, tots ells, els apòstols, els bisbes que són els seus successors, i tots els cristians, estàvem i estem cridats a viure unes relacions de servei i no de poder. El poder corromp i és un anti- testimoni. El Papa ens ho ha recordat. De vegades ens pensem que el poder seria bo si estigués en les nostres, mans: “si jo manés”, diem amb la millor intenció. I ens oblidem que el poder, entès com a dominació, és intrínsecament pervers. Ben intencionada també era la petició de Maria Salomé: “Maneu que els meus fills...”. I Jesús li va fer veure que no sabia què demanava. Jesús no “mana”, “demana”; Jesús no “imposa”, “proposa”, Jesús no domina, serveix.

Jesús no perd tampoc ni un minut a combatre els poderosos d’aquest món (“heu sentit dir...”) però sí que recomana als seus seguidors que mai no hi hagi entre ells relacions de poder, si no sempre de servei. Hi ha una dita popular molt certa, “si vols conèixer un home, dóna-li poder, i si vols conèixer-lo, millor, treu-li.” Tots estem escandalitzats del mal ús del poder que fan alguns governants o els qui tenen altes responsabilitats, alguns en un escalafó molt alt de l’Estat, però no hem de perdre el temps en criticar; mirem més aviat si nosaltres a petita escala no estem actuant de manera semblant. Tenim una pauta segura que és l’evangeli. Quan acaba la jornada he de preguntar-me: i avui quants actes de servei he fet? Quants s’han notat i quants n’he fet discretament sense que ningú no s’adonés, sense que la mà dreta sàpigues què feia l’esquerra? Perquè aquests, a ulls de Déu, són els més valuosos.

Celebrem amb molt de goig la festa de Sant Jaume, patró d’Espanya. Preguntem-nos: quines relacions vivim entre nosaltres? Són relacions de poder o de servei? A casa, a la feina a la parròquia? Quines relacions vivim entre les nostres comunitats autònomes? I en el si dels nostres pobles i ciutats? I en els barris? Demanem-li a Sant Jaume apòstol i pelegrí que ens servim cada dia els uns als altres amb alegria.

Diu la tradició que en un moment de defallença, Maria Santíssima va ser per a Jaume i els seus companys pilar de fortalesa. Avui la nostra mirada de pelegrins s’adreça també a Maria. Que ella ens sostingui en les hores adverses i que continuem sempre endavant amb coratge i amb esperança. Perquè el nostre camí té una meta: l’abraçada en plenitud amb Déu Pare. I quan el Senyor ens pregunti si som capaços de beure el calze que ell va beure, puguem dir-li amb la promptitud i el coratge de Jaume i de Joan: “podem”. Aquest és un “poder” diferent és tenir la capacitat d’estimar fins a donar la vida.

domingo, 22 de julio de 2012

Descans comunitari


Diumenge XVI de durant l'any

Avui el temps deu ser un dels béns més escassos, som pobres de temps... “Vaig liat” diuen els joves; “no tinc temps” potser és una de les frases que més repetim els adults.  És cert que tots tenim –o ens busquem- moltes ocupacions, però si fóssim realment humils, trobaríem espais i temps per a tot. Cada vegada hi ha més persones que cerquen la solitud, la meditació, el repòs... Em deia fa poc una persona molt activa que se n’havia anat a fer solitud i silenci: “ en arribar, després d’una estona a la cel·la, sol i en silenci, em va semblar que havien passat dues hores, vaig mirar el rellotge i només havien passat vint-i-cinc minuts”. És ben bé així: el temps solitari sembla que passi molt més a poc a poc i sobretot quan un porta tota la inèrcia d’un moviment intens.  La solitud i el silenci ajuden a ordenar tot el temps i a descobrir la riquesa del temps que Déu ens regala.  

A tots ens cal el repòs personal. Però cal també el repòs comunitari: espais i moments per poder parlar, contrastar, assaborir… Després de la missió, Jesús i els apòstols no pugen a la muntanya com en d’altres ocasions,  agafen una barca i se’n van junts a reposar una mica i a compartir les experiències viscudes. És un descans actiu. Com diu Ignasi Batlle, pare de família: “ Jesús avui ens convida també a descansar els uns en els altres”. Hem de reprendre forces també comunitàriament i l’estiu pot ser un temps privilegiat.

És cert que aquell va ser un descans frustrat: les multituds els seguien, no els deixaven de petja. I Jesús se’n compadia: “perquè eren com ovelles sense pastor”. La nostra tasca és aplegar, no dispersar, ho hem escoltat a la primera lectura. Però de vegades em pregunto, amb el meu capteniment personal, amb la nostra manera de fer comunitària, no estarem allunyant la gent, en lloc d’apropar-la?

Sant Vicenç de Paül deia “si estàs pregant i un pobre truca a la teva porta, atén-lo. Aquella serà la teva pregària”. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, ens explicava a un grup de capellans “de vegades estic a la cel·la, traduint un document molt interessant. I em truquen de la porteria que hi ha algú que no conec que em demana. Em costa de deixar allò que estic fent però penso de seguida: quan Sant Ignasi va venir a Montserrat a fer la vetlla d’armes davant Maria, que va representar un canvi radical en la seva vida i després en la vida de l’Església, també el va atendre un monjo, i penso, potser aquest que truca avui és un altre Sant Ignasi i deixo allò que estic fent i baixo a atendre’l”.

Sí: aquell de Jesús i els apòstols després de la missió, va ser un descans frustrat, però els evangelis ens permeten deduir que en molts d’altres moments, al final de la jornada, Jesús es reunia amb els deixebles a casa, en família i els instruïa. L’eucaristia va ser un d’aquells moments privilegiats, de festa i d’ensenyament;  Jesús va pronunciar un llarg discurs de comiat i els va deixar el seu record més viu. És aquell que revivim cada diumenge.

domingo, 15 de julio de 2012

Soneto al Coro del Rincón del Arte




Soneto con estrambote deprecativo al Coro del Rincón del Arte y de la Música de Andalucía y Cataluña

Sant Jeroni de la Murtra 14 de julio de 2012





Olé coro rociero del Rincón

que con vuestro gemido tan profundo

sacudiís a nuestro apático mundo

en cada nota de vuestra canción.



Cantáis y bailáis con tanta unción

que vuestro zapatear bien rotundo

apacigua al triste y al iracundo

y nos llena de gozo el corazón.



Con tantos años de cantar unidos

habéis formado una familia grande

de padres y hermanos bien avenidos.



Y vuestro quehacer es tan rebosante

que bien al Sur os habéis proyectado

ay uniendo África a vuestro cante.



No cesen de resonar vuestras voces

y muchos más se os unan veloces.



Consignes vàlides per avui.

Diumenge XV de durant l’any

Som en una Església tota ella missionera. Cadascú de nosaltres hi té la seva missió i tots som deixebles. Aquest passatge fou escrit els anys 70 ja passada la mort i la resurrecció del Mestre quan els apòstols “recorden” és a dir, tornen a passar pel cor aquelles consignes que Jesús els havia donat i que són  encara plenament vàlides avui:

1) “aneu de dos en dos”. Davant un tribunal, calia que fossin dues persones perquè el testimoni fos vàlid. Encara avui quan a l’Església celebrem un casament demanem dos testimonis, si més no un per banda. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària. Quan el Sant Pare visita un indret va sempre acompanyat del bisbe del lloc. És l’expressió plàstica de la col·legiat. Però personalment penso també en el testimoniatge que donen –i que han de donar- molts matrimonis. Els qui formeu part dels EMD ho sabeu bé. Penso també en el “dos per un lloc”, dues persones que comparteixen una mateixa responsabilitat, però que se senten lliures perquè cadascuna sap que una altra la recolza.

2) “emporteu-vos sols allò que sigui estrictament necessari”. De fet Lluc quan parlarà de la missió als pagans encara serà més radical: allí no podran portar ni bastó, ni sandàlies, ni dues túniques (9,3).  És la simplicitat. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment propi d’aquells que només posen la confiança en Déu, i no en els diners, en les  comoditats i en les seguretats. Veiem que és el que avui molts valoren a les comunitats: els atrauen aquelles que són més simples, que confien en la Providència. A molts els distreu la riquesa, la litúrgia massa complexa, els discursos massa recargolats. Aquesta simplicitat l’ experimenten per exemple els qui fan el camí de Sant Jaume. A mesura que avancen, tot es torna més pesat, fins la motxilla ens sobra... Hem de caminar lleugers d’equipatge. 

3) “no us deixeu impressionar per un possible refús ...” Els apòstols havien assistit moltes vegades al refús de Jesús per la gent del seu poble. I la Passió fou el gran refús. En la missió cristiana també hi ha fracassos. L’important és saber veure el per què dels fracassos. Per què aquella iniciativa a la parròquia va deixar de funcionar? Per què aquell grup o aquell equip ho vam deixar córrer? També a l’Església és important la sostenibilitat de les accions. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir “no us hem volgut prendre res, fins la pols us deixem”. Si en un lloc no t’accepten. no hi perdis el temps. Hi ha prou indrets on anar. En el fons és el respecte a la llibertat de cadascú. Cal cercar i trobar el temps oportú. I esperar el dia com hem escoltat en el salm que “la fidelitat i l’amor es trobaran/s’abraçaran la bondat i la pau”.                


domingo, 8 de julio de 2012

Mans treballadores i miraculoses


Diumenge XIV de durant l’any

Jesús era un treballador manual. Quan Antoni Gaudí va fer la façana del Naixement hi va voler posar una imatge que ell anomenava “El fusteret” i a la qual tenia molta devoció. Representa un Jesús jove, treballant activament a la taula de fuster del seu pare i amb una abella sobre el cap que és el símbol de la laboriositat.  Gaudí volia mostrar de manera perenne als treballadors d’aquell barri del Poblet, que Jesús havia estat un treballador com ells.

Però aquelles mans treballadores són també mans miraculoses. Només si sabem tractar bé les coses de cada dia, sabrem tractar bé les persones. Un dels sants més admirats per molts és fray escoba (Sant Martí de Porres), perquè sabia escombrar amb humilitat el seu claustre, sabia tractar amb dolcesa els seus germans. Les mans treballadores de Jesús, eren també “mans miraculoses”. Ens ho ha dit el salm: tenim els ulls posats en el Senyor com l’esclau o l’esclava es fixaven en les mans dels seus amos.

Abans es deia que perquè una persona fos realment completa, a més dels seus estudis, havia de saber fer un treball manual, havia de tocar un instrument i havia de practicar un esport. Jesús sembla que en els seus anys de “vida oculta”, va ser un gran treballador al costat del seu pare de qui va aprendre l’ofici. Per això en els seus anys d’ensenyament les seves paràboles estan plenes d’imatges procedents d’oficis manuals. Atur no vol dir manca d’ocupació. Tots podem fer alguna feina amb les mans, que pot esdevenir un testimoni.

L’evangeli d’avui ens està dient també que Jesús no era cap solitari: era el fill de Maria, era parent de Jaume, de Josep, de Judes, de Simó, les seves parentes vivien allí... Formava part d’un poble, d’un grup humà, d’un context. Però no se’l creien. És una reacció esquifida, de poble petit, de mirada de pardal: “d’on li ve tot això?”. En el fons és també la nostra reacció quan caiem en la rutina i ens fem incapaços de creure que Déu ens parla a través del més propers, els pares, els germans, els veïns o dels companys de comunitat. Ens sembla que el missatge ha de ser extraordinari que ens ha de venir d’un altre lloc i ens oblidem de les lliçons que podem aprendre de la convivència quotidiana. Fem memòria, recordem, allò que cada dia aprenem dels qui tenim més a prop.

domingo, 1 de julio de 2012

Tingues fe i no tinguis por


Diumenge XIII de durant l’any

Jesús guaria els malalts d’un a un. L’evangeli d’avui ens presenta dos miracles: el de la resurrecció de la filla de Jaire, i el de la dona que patia pèrdues de sang des de feia anys. Jesús anava a fer una cosa important i urgent: visitar la filla del cap de la sinagoga que s’estava morint, i pel camí en fa una altra també important i que no sembla tan urgent, guareix una dona que tenia una constant menstruació i que com a tal era considerada impura i marginada de la societat. Aquest miracle hagués pogut quedar en el secret: només l’haurien sabut Jesús i la dona. Però Jesús s’atura, s’entreté i vol que tot quedi en relleu a la llum pública. El que fa aquella dona, a ulls humans, sembla un gest supersticiós - tocar-li la vora del mantell- però és impressionant la resposta de Jesús: “la teva fe t’ha salvat, queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau”. No li diu “la teva superstició”, “la teva pietat popular que ha de ser purificada”, li diu “la teva fe...” En els qui avui toquen la vora del mantell, el Cardenal Martini hi veia aquells que en la societat necessiten “superar els bloqueigs de la comunicació”. Hi hem de veure també els qui després d’anys, s’atansen tímidament a l’Església potser per demanar un sagrament, o una missa, per posar un ciri o senzillament algú que els escolti i els orienti.

Quantes vegades tenim el nostre pla, la nostra agenda, ens sembla que el que anem a fer és molt important i, probablement ho és, però alguna circumstància se’ns creua i fa que ens hàgim de deturar en el camí, que no puguem passar de llarg. L’Església té una missió important a complir, anunciar la Salvació, atansar-se als allunyats, però es troba que tot sovint ha de fer també d’Església samaritana. De vegades, cada vegada més, rebem visites o trucades en hores inoportunes per tal de resoldre necessitats urgents. I sovint és molt difícil passar de llarg de les persones que truquen a la nostra porta. Ens cal, una vegada més, l’enginy de la caritat. I ens cal temps. La persona veritablement humil troba temps per a tot. Avui podem ajudar a guarir tantes persones que es troben interiorment ferides! Simplement escoltant-les amb atenció i amb estima, deixant que s’expressin, ajudant-les a trobar per elles mateixes un camí de sortida per al seu túnel.

Per uns pares no hi pot haver cosa més trista que la pèrdua d’un fill. Sembla un fet no previst per la naturalesa. D’una dona que ha perdut el marit en diem una vídua, d’un fill que ha perdut els pares en diem un orfe, però per parlar d’uns pares que han perdut un fill no hi ha un terme en les nostres llengües capaç d’expressar-ho i hem d’usar tota una frase. És com si el llenguatge es tornés incapaç de definir aquesta situació tan trista. Doncs fins i tot davant d’aquesta situació límit Jesús té paraules d’alè: “tingues fe i no tinguis por” i com en una nova transfiguració, tenint només per testimonis Pere, Jaume i Joan, ressuscita la noia.

El llibre de la Saviesa fa una consideració curiosa, “l’enveja del diable va introduir la mort al món i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència”. El cinquè manament de la llei de Déu diu “no mataràs”, però Jesús ens farà anar molt més enllà i ens dirà que insultar és també una forma de matar. Podem “matar,” per enveja, és a dir podem “matar” una persona malparlant d’ella, robant-li el seu bon nom amb tota mena de calúmnies, pretenent enfonsar-la per sempre amb la maledicència. Davant d’aquesta enveja assassina les paraules de Jesús d’avui a Jaire són profundament consoladores: “tingues fe i no tinguis por”. Només les podia dir Ell que era el Fill de Déu. En Ell confiem.