domingo, 24 de junio de 2012

Què sera aquest noi


El Naixement de Sant Joan Baptista

Aquest any Sant Joan cau en diumenge. Avui és la festa de la seva Nativitat, just sis mesos abans de Nadal. De molts sants en celebrem la festa de la seva mort, que és el seu natalici a la vida eterna. Però de Sant Joan en celebrem el naixement terrenal, perquè la seva figura apareix molt unida a la de Jesús. Sabem que va fer una cosa abans de néixer: va saltar d’entusiasme dins les entranyes de la seva mare Elisabet quan Maria la va visitar. Entusiasme ( “ésser mogut per l’Esperit”) perquè va pressentir la proximitat del Messies.

Un amic, mossèn Josep Lluís Fernández, diu que quan li pregunten els anys que té ell sempre hi suma 9 mesos. Els que va estar en el si de la seva mare: ja era una criatura vivent. Quan li va explicar això al nostre Cardenal aquest li va respondre: és el millor argument que mai no he sentit en contra de l’avortament. En efecte, el coneixement del fetus abans de néixer ha avançat molt. Avui sabem que el fetus és sensible a la música, que l’afecta l’estat emotiu de la seva mare, les seves pors, les seves fantasies… que és sensible a la música, que pateix. Que boniques les paraules del salm: “Us era tot jo ben conegut,/res de meu no us passava per alt/ quan jo m’anava fent secretament,/com un brodat, aquí baix a la terra”. Per això Sant Joan deu ser protector dels infants abans de néixer. Preguem avui per les mares que tenen dificultats per tirar endavant el seu embaràs, que no se sentin mai soles.

La gent es preguntava, “què serà d’aquest noi?”. És la pregunta que nosaltres també ens fem quan neix un infant. Quina missió Déu li haurà reservat? Quin món es trobarà? La podrà dur a terme? Serà feliç? Els infants, a diferència dels animals necessiten molta cura, molta estimació, molt d’acompanyament per part dels pares, dels avis, dels tiets... Els primers anys de vida no podrien sobreviure sols. Vivim en un món sovint tan individualista que moltes parelles es tanquen quan tenen un fill. D’altres però cerquen l’ajut i la col·laboració recíproca amb d’altres nous pares.

Joan va tenir una missió: preparar el camí del Senyor, aplanar-li la ruta. Ell va ser la veu, Jesús va ser la Paraula. Deia: no em mireu a mi, mireu-lo a Ell, mireu l’Anyell de Déu. I va ser prou generós com per “cedir” dos dels seus deixebles a Jesús.

En la nostra vida, d’altres han sembrat. És bo de reconèixer-ho amb agraïment. Han preparat el camí per tal que nosaltres arribem allà on ara som. Quants esforços, quants sacrificis, quantes renúncies dels nostres pares! I també mestres, educadors, acompanyants. El beat Joan Pau II, un home que va marcar la història del segle XX, va tenir els seus mestres, els seus formadors, un d’ells un humil sastre polonès  Jan Tyranowski que reunia un grup de joves i que li va deixa llegir Sant Joan de la Creu. Tothom coneix Joan Pau II, molts pocs coneixen aquest mestre espiritual. I Sant Pere Claver, l’apòstol de les Índies? Si no hagués estat per aquell humil porter jesuïta Sant Alonso Rodríguez que el va persuadir d’anar a missions, no hagués batejat 300.000 esclaus negres.

Els exemples es podrien multiplicar. Uns minven perquè d’altres creixin. No cerquem l’aplaudiment humà, sinó la major glòria de Déu.


domingo, 17 de junio de 2012

Sense que ell sàpiga com



Homilia diumenge XI de durant l’any

Som protagonistes de la nostra història, però sovint ens ho creiem tant que actuem com si Déu no existís. I Déu va actuant, va fent créixer la llavor... Us poso un exemple: un rector de l’esquerra de l’Eixample de Barcelona, de la parròquia de Sant Eugeni Papa, es va adonar que en aquell barri –aparentment benestant- hi havia cada vegada més pobresa vergonyant. Persones que fins i tot havien hagut de vendre els mobles... I amb un grup de voluntaris van posar en marxa un menjador solidari que porta el bonic nom d’Emmaús, en record d’aquell pa partit pel mateix Jesús Ressuscitat a dos deixebles que van passar de la tristesa i la desesperança a l’entusiasme de tornar-se a posar en marxa. Setmanalment en aquest menjador donen de menjar vuitanta persones. Darrerament se’n van afegir 30 més i ara ja s’estan plantejant de fer un segon torn. Divendres es va fer un sopar solidari per Emmaús. Érem 800 persones. Com treballa la Providència! Un dels qui va actuar va ser Joan Manuel Serrat que cantava: “seria fantàstic si tots fóssim Fills de Déu!”. Ho som, Joan Manuel, encara que de vegades no en siguem prou conscients.

Un altre exemple: divendres al matí es va posar la primera pedra de l’ampliació del llegat Roca i Pi de Badalona. Roca i Pi, creada pels pobres de Badalona, ja atén una vuitantena d’ancians. Ara en podrà atendre quaranta més. Quants gestos d’abnegació es veuen en l’atenció dels professionals, de les religioses, dels voluntaris, per procurar fer més feliços. En la primera pàgina del diari que es va enterrar amb la pedra es parlava de la difícil situació econòmica que travessem, i l’alcalde deia si d’aquí tres-cents anys troben aquesta pedra, pensaran: que coratjosos van ser aquells que malgrat les dificultats econòmiques no els va fer por d’emprendre una nova obra en favor dels ancians i dels desfavorits!

Tots som sembradors de grans de mostassa. Una llavor petita, però que és capaç de fer un arbust. És una imatge bonica de l’Església. No és una Església prepotent, sinó samaritana, que permet que els ocells vagin a ajocar-se a les seves branques.

A la façana de la Sagrada Família de Barcelona hi ha unes tortugues que suporten unes palmeres gegantines. Són imatges simbòliques: la conxa de la tortuga amb els seus dibuixos és el símbol del caos. Les quatre potes són els quatre punts cardinals. El caos ordenat és la creació. Sobre la creació es pot acomplir el salm que hem proclamat: “els justos creixeran com les palmeres/es faran gran com els cedres del Líban/plantats a la casa del Senyor,/creixeran als atris del nostre Déu.

A ulls dels homes, l’Església és un “arbust” o si ho voleu dir amb paraules de Benet XVI, “una minoria significativa”. A ulls de Déu però els qui tenen fam i set de justícia esdevenen alterosos i ombrívols com la palmera o el cedre. Que el Senyor ens faci la gràcia que siguem

domingo, 10 de junio de 2012

El calze i l'arpa


Corpus 2012

Celebrem la festa del Cos i la Sang de Crist, la festa de l’Eucaristia.

La bellesa: Jesús no va voler instituir el seu memòria en un lloc qualsevol, sinó “en una sala gran, arreglada amb estores i coixins” ens ho ha dit l’evangeli i ho diu també la introducció del Missal Romà. No era un sopar celebrat a corre-cuita, era un sopar molt important, on els llegava el seu memorial, on els feia el do del seu Amor sense límits. L’Eucaristia ha de ser bella. Les nostres celebracions han d’estar ben preparades, amb bellesa, amb cants, amb flors, amb llums; l’eucaristia és el paradigma de tota celebració de tota festa. L’Eucaristia vol la seva preparació, exterior i interior. Una celebració bellament preparada pot tocar els cors, com va tocar el de Paul Claudel quan es va convertir. Hi avui és el dia que l’Eucaristia surt al carrer, per anunciar a tots que si volem ser feliços hem de viure en comunió. I molts carres s’encatifen de flors i es canta, i ballen els gegants...

És evident que aquella primera eucaristia de Jesús es va celebrar en un context de persecució. Avui encara hi ha molts cristians al món, penso ara en la Xina, que sovint han de celebrar l’eucaristia d’amagat. Com la valoren! De vegades penso que la valoren encara molt més de nosaltres que la tenim tan a l’abast.

Avui és festa, festa de l’amor fratern, proclamada pels carrers i les places. Jesús ho va dir quan va fundar l’Eucaristia: “estimeu-vos els uns als altres com el Pare m’estima a mi i Jo us estimo a vosaltres”. No n’hi ha prou amb estimar els altres amb les curtes forces del nostre cor humà, hem d’estimar-los amb l’amor de Déu, un amor que no té límits, que és fidel i que mai no es cansa.  El lema de Càritas d’avui, un “no per a ningú”, el podríem dir també en positiu “un sí per a tothom”.

Avui també és dia sacerdotal, el Cardenal Martínez Sistach, en l’eucaristia que va presidir aquest dijous passat a la Cartoixa va dir que cada vegada que resem el parenostre estem pregant implícitament pels sacerdots. Perquè és el sacerdot el que distribueix el pa de cada dia i és el sacerdot el qui perdona els pecats.

Avui fa 110 anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer a Vallvidrera, a la vil·la Joana. Aquesta tarda a les 19h. les campanes de diverses esglésies, parròquies i monestirs de Catalunya, tocaran durant cinc minuts evocant el poeta nacional de Catalunya. Mossèn Cinto era respectat per molts, fins i tot no creients. Per això el seu monument a la cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Sant Joan, va ser respectat durant la guerra civil.

Com va patir mossèn Cinto quan li va ser prohibit de celebrar missa! En ell la poesia i la celebració eucarística estaven estretament unides. Ho expressa magistralment en el seu poema “Lo calze i l’arpa”: “m’han dat un calze d’or/i una arpa d’or i plata;/un calze celestial/per beure sang sagrada/la del seu cor diví/ que pel seu costat li raja./Quan n’he beguda un glop/me poso a tocar l’arpa, /cantant a terra i cel/ l’amor que m’embriaga (...) M’ha pres lo calze d’or/ i em volen prendre l’arpa, /ressò de les del cel/que cada nit me parla;/amor de mos quinze anys/de ma vellor companya/l’esposa del cor meu/ de l’esperit germana/ Quedeu’s-e el calze d’or/però deixeu-me l’arpa/deixeu-me-la tocar/ postrat als peus de l’ara,/mentres begau lo Vi/de la sarment sagrada/voltats de llum i encens/dels àngels en la taula” (12/10/1895)

domingo, 3 de junio de 2012

Submergir-nos en el Misteri


Diumenge de la Santíssima Trinitat 2012

Hem començat aquesta eucaristia en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i l’acabarem rebent la benedicció també en el nom de les tres divines persones. Moltes vegades en la litúrgia invoquem la Trinitat, cada vegada que acabem una oració adreçada al Pare diem: “per Nostre Senyor Jesucrist el vostre Fill que amb Vos viu i regna, en la unitat de l’Esperit Sant”. L’invoquem també en tots els sagraments. Jesús mateix a l’evangeli d’avui s’acosta als deixebles i els diu: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Diuen els biblistes que aquesta és una fórmula inusual, nova; en la mateixa entranya de Déu hi ha un misteri d’amor i d’unitat. Ésser cristià és submergir-se en aquest misteri. Quan més ens estimem, quan més treballem per la unitat, quan més formem comunitat, més ens atansarem al misteri de Déu. El bonic del misteri és precisament això que mai no s’exhaureix, que no s’acaba.

Avui també fem especial memòria de les persones que s’han consagrat a Déu en els claustres: les monges i els monjos. Ells sempre preguen per nosaltres. És just i necessari que, si més no, un dia preguem per ells. Ells ho han deixat tot: la seva pobresa, castedat, obediència i, sovint, estabilitat, només la podem entendre des del seu sí a Déu. Un sí total, irreversible i sense condicions.

Nosaltres no som monjos. Vivim enmig del món. Però també ens agrada visitar les comunitats monàstiques i fins i tot, fer-hi estada. Perquè tenim necessitat de silenci, de pregària i d’autèntica vida comunitària. Quants pugen a Montserrat; diàriament, tot l’any, hi trobem centenars de persones. Quants visiten Poblet, Vallbona i Santes Creus (l’anomenada trinitat cistercenca de Catalunya). Per cert que així com a Poblet i a Vallbona hi ha comunitats que tornaren després de la desamortització, a Santes Creus no. Però ens deia una guia: “aquí a Santes Creus, el poble ha suplert la comunitat i ha mantingut viu aquest indret”. Passa el mateix a Sant Jeroni.

Quantes persones hi ha que resen laudes, vespres o completes a través de Ràdio Estel i de Ràdio Principat! M’ho diuen tot sovint: “jo em llevo amb les laudes, jo les escolto anant a treballar, jo me’n vaig a dormir amb les completes...” Sabem que, fins i tot aquestes retransmissions les escolten persones no creients, però que necessiten una veu espiritual, una música pacificadora que els parli del més enllà.

Els monjos i monges no s’escapen de la realitat: no fugen del món. Aprenen a conrear el silenci. Anselm Grün, monjo i acompanyant espiritual, diu que “guardar silenci vol dir ser pobre també en pensaments, conformar-se amb pocs pensaments que et condueixin al recolliment” (Elogio del Silencio, Sal Terrae, 2004). Aprenen a respectar. Si una persona sap escombrar amb delicadesa la seva cel·la i el seu claustre, després sabrà tractar millor els seus germans de comunitat. Un professor no creient Fèlix Rodrigo em parlava de la importància del monaquisme a l’hora d’ordenar Europa. L’ora et labora ens han deixat una empremta pregona. Pregària (conreu de l’esperit) i treball (conreu de la terra, estudi, creativitat...). Que sapiguem trobar aquest equilibri. I en moments de dubte i de dificultat, que ens consolin les paraules de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”. Per això en el salm hem cantat: “que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vos”.