domingo, 27 de mayo de 2012

Les raons del cor

Pentecosta 2012

Un jove em preguntava: qui és l’Esperit Sant? És una pregunta que tots ens hem plantejat alguna vegada i ens ha costat de respondre. Hem de recórrer sempre a símbols, a efectes, a conseqüències. El mateix Jesús ho va plantejar amb paraules misterioses a Nicodem, mestre de la llei: “el vent bufa allà on vol: en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit.” (3, 8)

Busquem-ne alguna pista, sense pretendre exhaurir mai la riquesa insondable d’aquesta divina persona. L’evangeli d’aquest any, segons Sant Joan, ens ha presentat l’Esperit com l’alè de Déu. Jesús alenà damunt dels apòstols i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdó”. És a dir que l’experiència de rebre l’Esperit és una experiència de perdó, de reconciliació. Quasi tots els apòstols havien abandonat el Senyor en l’hora decisiva i ara han fet l’esforç de tornar-se a reunir, i d’estar tot junts. Ha calgut doncs un esforç, una disposició, un retornar, un rectificar per tal de poder rebre de manera gratuïta el do del perdó. Jesús torna a ser enmig d’ells i els perdona i a més els dóna la facultat de perdonar. El perdó, és una de les màximes manifestacions de l’amor. Quantes vegades nosaltres ens allunyem de Déu, ens allunyem dels germans, ens resistim a veure la presència de Déu en els pobres i en els més petits. Quantes vegades hem desertat! El perdó és difícil, deia Ricoeur, però el perdó és necessari per viure sense remordiments ni ressentiments. Sense perdó no hi pot haver pau.

Som en una societat racionalista, pensem amb el cap, però poc amb el cor. Un recent estudi científic diu que el cor també té una mena de cervell. És a dir, que hi ha unes raons del cor;  ho intuïa Pascal quan deia “que el cor té raons que la raó no entén”. Podríem dir amb el poeta Joaquim Ruyra: “el cor m’ho diu”, o amb l’escriptora Susana Tamaro: “donde el corazón te lleve”. La raó és necessària, però no pot donar una mena de cop d’estat i imposar-se a tota la nostra manera de fer i d’actuar.

De vegades racionalment ens costa de perdonar, però amb el cor comprenem que hem de fer-ho”. El perdó sagramental és necessari Déu ha donat l’Esperit Sant “pel perdó dels pecats”, és un gran regal i font d’alliberament interior.  Ho diu la seqüència que hem proclamat: “tot el que no és net renteu;/ tot el que ja és sec regueu;/ cureu tota malaltia./ Tot l’indòmit endolciu,/tot el fred encalentiu;/regiu el qui s’esgarria.”

Joan Pau II en l’encíclica que va dedicar a l’Esperit Sant diu: ”La vinguda de l’Esperit Sant també és acompliment de les promeses perquè també és Déu que es dona, Déu fet do, fet regal. La tercera Persona divina lliurada a nosaltres”.

Qui és doncs, amic, l’Esperit Sant? És Déu fet do, fet regal, és font de perdó i força per perdonar.

domingo, 13 de mayo de 2012

L'amor font d'alegria


Diumenge VI de Pasqua

Hem escoltat, una vegada més, el manament nou: “estimeu-vos els uns els altres”.  Jesús ens ha explicat com és aquest amor. Ens ha dit que Ell ens estima com el Pare l’estima. I és que Jesús se sentia molt estimat per Déu, un amor ample i profund...  Ja de ben jovenet havia vist com Déu estima els éssers humans. Havia comprès que el Pare fa sortir el sol sobre justos i injustos i que fa ploure sobre bons i dolents. Havia experimentat aquest amor a través del seu pare en el món, de Josep el just, que l’havia protegit des d’infant, de la seva mare Maria (que vol dir l’estimada per Déu), l’havia sentit en aquell poblet de Natzaret a través dels seus parents, d’aquella resta d’Israel, d’aquells justos que el voltaven. Havia experimentat la Providència de Déu contemplant els lliris del camp, vestits amb més riquesa que Salomó i ens ocells del cel. Però sobretot en el Jordà, primer i en el Tabor després s’havien sentit aquelles paraules: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Quina força dóna sentir-se estimat!

I nosaltres, com l’experimentem l’amor de Déu? De moltes maneres: per mitjà dels pares, dels avis, dels mestres que hem tingut, a través de la seva Providència que no ens deixa, mitjançant els companys de camí... Quan al capvespre revisem la jornada viscuda, ens adonem quants signes quotidians hem tingut d’aquest amor: un somriure, una paraula amable, un signe que hem apreciat en la naturalesa, un tema que ens feia patir i que s’ha resolt providencialment... Viure i mantenir-se immergits en aquest amor és font d’alegria inestroncable. Però cal fer experiència d’aquest amor. En els moments més difícils, en les hores de foscor i de tribulació, Déu continua estimant-nos. Hi ha persones en el món que no se senten prou estimades, potser fins i tot al voltant nostre. La nostra missió és fer-los arribar d’alguna manera aquest amor. Aquesta és la nostra missió: “ningú no té un amor més gran que donar la vida pels seus amics”.

Perquè ens estima Jesús ens ha anomenat “amics”. En l’amistat no hi ha jerarquies. El fet de viure en l’amistat ens posa a tots en un mateix pla.  Als Fets dels Apòstols hem escoltat les paraules de Pere a Corneli: “Posa’t dret, que jo sóc home igual que tu”.

La veterana cantant Montserrat Caballé, que cantarà en la cloenda de l’Atri dels Gentils divendres vinent, a la Sagrada Família, ha explicat a Catalunya Cristiana, la seva condició de creient explica fins i tot que en una ocasió va entrar en una església ortodoxa. Resava però al mateix temps sentia com si l’hagués de demanar disculpes a la Mare de Déu perquè no era un temple catòlic. Per primera vegada vaig sentir una veu que deia: “Totes són casa meva”. Va quedar petrificada. No estava sola. Maria li parlava de molt endins.

El diàleg de creients i no creients que viurem aquesta setmana a l’Atri, no és purament un diàleg intel·lectual, passa en el fons per l’amistat que és el tresor més gran.

domingo, 6 de mayo de 2012

La comunió, el fruit que romandrà


Homilia diumenge V de Pasqua (5/05/2012)

Cadascú a la vida tenim una missió: com a pares, com a mestres, com a responsables d’una comunitat, com a catequistes, com a treballadors, com a creatius… Tothom té dret a esperar de nosaltres que donem fruit. I de vegades hi ha persones que arriben a grans i se senten amb les mans buides, potser fins i tot se senten fracassades o decebudes d’elles mateixes perquè no han donat el fruit que d’altres –i ells mateixos- esperaven.

És veritat que de vegades som molt rigorosos amb nosaltres mateixos i, si hi pensem serenament, ens adonarem que Déu n’hi do del que hem fet.  Però també és veritat que tot sovint pequem d’omissió i mentre romanem en aquest món encara hi som a temps.

Jesús ens dóna el secret per donar fruit: romandre en ell. La persona que accepta  la seva condició humana, que viu a fons les seves conviccions, les seves creences, que ha cultivat la seva amistat amb Jesucrist, que treballa per a la comunió, és una persona fecunda.  

Nens i nenes de les nostres parròquies celebren aquests dies la seva primera comunió. En primer lloc hauríem de dir que la comunió no “es fa” sinó que es viu. Què vol dir viure en comunió?  Vol dir que participem d’allò que ens és comú. Hauria de preguntar-me: sóc persona que afavoreixo la comunió? Busco més aviat allò que ens uneix? Ser fer les paus? Ser perdonar i demanar perdó?  En un cant diem: “Vós sou la força que ens uneix Jesús ressuscitat”. És ben bé així: l’eucaristia conté tot el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua. (Catecisme de l’Església Catòlica, 1324). Entrem en comunió amb el Cos i amb la Sang de Jesús. Sant Ireneu deia: “la nostra manera de pensar concorda amb l’Eucaristia i l’Eucaristia, al seu torn confirma la nostra manera de pensar”.

Eucaristia vol dir també “acció de gràcies”. Una acció que s’adreça en primer lloc a Déu que ens ha creat. Una acció de gràcies que els nens i nenes han d’adreçar als seus pares per haver-los donat la vida, l’educació, per haver-los portat a batejar... I una acció de gràcies que els pares han de fer envers els seus fills, per ser qui són i com són. Quantes alegries que els fills proporcionen també als pares!

Per a moltes famílies, la preparació per a la primera comunió ha estat l’ocasió que han tingut per entrar en contacte amb la parròquia. Desitgem que s’hi trobin com a casa. De fet de l’església n’hauríem de dir “la casa de l’església”, perquè és la casa de tots els batejats. Per a alguns la catequista ha estat una ocasió de conèixer més de prop l’Església. Els mossens, els catequistes i tota la comunitat desitjaríem que no tot s’acabés amb la primera comunió. Que hi hagués continuïtat. Hem d’alimentar la nostra fe tota la vida. Però la saba de Déu continua actuant fins i tot encara que no en siguem conscients. Si romanem amb ell farem les obres que ell ha fet i en farem encara de més grans. És a dir, farem veritables miracles, coses dignes d’admiració.

miércoles, 2 de mayo de 2012

A Eduardo Romero en sus 80 años


A Eduardo Romero y Manolita Pedra

Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina, 1 de mayo de 2012







Amigos Eduardo y Manolita

¿qué misión os tenía reservada

para llegar tan bien a esta jornada

preludio de Su morada bendita?



¿Será que otra vez Él os invita

a esta mesa tan bienaventurada

que os da fuerzas toda la jornada

para alguien que aún os necesita?



Dice el apóstol: ¿débil me siento?,

es cuando por dentro soy más fuerte

y no temo ya ni a la muerte.



Brilla la luz en mi interior

si miro con ella alrededor

me alegra ser para ti existente!