Acompanyar fins al
final
Diuen els evangelis
de la infància que els primers que van ser testimonis del naixement de Jesús
van ser els pastors, que vivien al ras, que eren menystinguts... El Fill de Déu
es manifesta a aquells que han de guiar les comunitats: els pastors. Som
nosaltres, els pastors, els preveres, els qui hem d’estar atents als signes del
temps i anar a trobar a Jesús que es fa present en tantes situacions de la vida
quotidiana com la d’una família senzilla que viu la joia d’haver tingut un
infant.
I Jesús d’adult
s’identifica amb el Bon Pastor. El P. Oriol Tuñí, biblista, comenta al Full
Dominical d’avui, que “bo” vol dir adequat en tots els sentits: bonic, bo i recte.
Quan diem que un gest és bonic, volem dir que és encara més que bo, que és
generós, que és abnegat... I la màxima abnegació és donar la vida per les
ovelles. I donar-la lliurement. Això és el que fa el bon pastor: donar la vida
per aquells que té encomanats. Aquesta vida que Jesús dona i que després
recobra, ressuscitat.
El pastor és el qui
acompanya. És la seva missió. Sempre necessitem interlocutors vàlids que facin
camí amb nosaltres, que ens ajudin a discernir, que ens avisin si hem de
rectificar... Avui aquesta missió no és exclusiva dels preveres, també molts
religiosos i seglars fan cursos d’acompanyament. Acompanyar en l’itinerari de
la fe, acompanyar en el creixement personal, acompanyar en el dol. El company
és el qui parteix el pa a la mateixa taula. Quan més acompanyants hi hagi, més gran l’exigència
dels preveres...
Quants testimonis
de bons pastors tenim i hem tingut en el decurs de la història! Aquells
sacerdots senzills i abnegats que s’han lliurat del tot als altres d’una manera
sovint anònima... Aquest mes ha fet cent anys de l’enfonsament del Titanic, que
en el seu temps fou el vaixell de passatgers més gran i més luxós del món i que
ha donat origen a llibres, pel·lícules i bandes musicals. Explica el delegat d’Apostolat
de Mar, mossèn Ricard Rodríguez Martos, diaca, que els sacerdots i els pastors
protestants que hi viatjaven van morir tots ofegats... Explica gestos de
veritable heroisme com cedir el lloc als bots salvavides...o aquell que li
preguntà a un que s’ofegava: creus en Déu? I com que li va respondre
negativament li va donar la seva armilla salvavides: “Tu la necessites més que
jo...”. Foren heroics també els vuit
músics de la banda que no van deixar de tocar fins al final, per acompanyar els
passatgers i la tripulació, per donar-los moral fins al final. Tots ells van
morir en la fredor de les aigües, també ofegats. Segons diversos supervivents una
de les melodies que interpretaven era Nearer
my God to Thee (de M. Masson) un cant que expressar la proximitat de Déu en
les nostres vides i que nosaltres encara cantem: “Jo crec en vós bon Déu/jo
crec en vós/vivent misteriós/ben a prop meu”. Que bonic ajudar a sentir la proximitat de Déu
en moments d’esfondrament!
Preguem pels
pastors de les nostres comunitats. Preguem per aquells que senten la crida a
ser-ho. Que no l’ofeguin les veus d’aquest món. Que en la solitud i el silenci
de la seva cambra interior puguin donar un sí a Déu i perseverar-hi fins al
final.
Comentarios
Publicar un comentario