domingo, 29 de abril de 2012


Acompanyar fins al final

Diuen els evangelis de la infància que els primers que van ser testimonis del naixement de Jesús van ser els pastors, que vivien al ras, que eren menystinguts... El Fill de Déu es manifesta a aquells que han de guiar les comunitats: els pastors. Som nosaltres, els pastors, els preveres, els qui hem d’estar atents als signes del temps i anar a trobar a Jesús que es fa present en tantes situacions de la vida quotidiana com la d’una família senzilla que viu la joia d’haver tingut un infant.

I Jesús d’adult s’identifica amb el Bon Pastor. El P. Oriol Tuñí, biblista, comenta al Full Dominical d’avui, que “bo” vol dir adequat en tots els sentits: bonic, bo i recte. Quan diem que un gest és bonic, volem dir que és encara més que bo, que és generós, que és abnegat... I la màxima abnegació és donar la vida per les ovelles. I donar-la lliurement. Això és el que fa el bon pastor: donar la vida per aquells que té encomanats. Aquesta vida que Jesús dona i que després recobra, ressuscitat.

El pastor és el qui acompanya. És la seva missió. Sempre necessitem interlocutors vàlids que facin camí amb nosaltres, que ens ajudin a discernir, que ens avisin si hem de rectificar... Avui aquesta missió no és exclusiva dels preveres, també molts religiosos i seglars fan cursos d’acompanyament. Acompanyar en l’itinerari de la fe, acompanyar en el creixement personal, acompanyar en el dol. El company és el qui parteix el pa a la mateixa taula.  Quan més acompanyants hi hagi, més gran l’exigència dels preveres...

Quants testimonis de bons pastors tenim i hem tingut en el decurs de la història! Aquells sacerdots senzills i abnegats que s’han lliurat del tot als altres d’una manera sovint anònima... Aquest mes ha fet cent anys de l’enfonsament del Titanic, que en el seu temps fou el vaixell de passatgers més gran i més luxós del món i que ha donat origen a llibres, pel·lícules i bandes musicals. Explica el delegat d’Apostolat de Mar, mossèn Ricard Rodríguez Martos, diaca, que els sacerdots i els pastors protestants que hi viatjaven van morir tots ofegats... Explica gestos de veritable heroisme com cedir el lloc als bots salvavides...o aquell que li preguntà a un que s’ofegava: creus en Déu? I com que li va respondre negativament li va donar la seva armilla salvavides: “Tu la necessites més que jo...”.  Foren heroics també els vuit músics de la banda que no van deixar de tocar fins al final, per acompanyar els passatgers i la tripulació, per donar-los moral fins al final. Tots ells van morir en la fredor de les aigües, també ofegats. Segons diversos supervivents una de les melodies que interpretaven era Nearer my God to Thee (de M. Masson) un cant que expressar la proximitat de Déu en les nostres vides i que nosaltres encara cantem: “Jo crec en vós bon Déu/jo crec en vós/vivent misteriós/ben a prop meu”.  Que bonic ajudar a sentir la proximitat de Déu en moments d’esfondrament!

Preguem pels pastors de les nostres comunitats. Preguem per aquells que senten la crida a ser-ho. Que no l’ofeguin les veus d’aquest món. Que en la solitud i el silenci de la seva cambra interior puguin donar un sí a Déu i perseverar-hi fins al final.

En el funeral del P. Giovanni Ferrando



Parròquia Sant Francesc de Badalona. 28 d’abril de 2012

Cuando fijamos la fecha del funeral del Padre Juan no caímos en la cuenta que el evangelio de hoy  seria el del buen Pastor. Y me alegra. Ser un buen Pastor es el deseo de todo sacerdote y también lo fue de Juan: Acompañar, cuidar, aconsejar, avisar, a veces proteger... Juan ejerció esta labor en los distintos ministerios que se le pidieron: en Santiago de Compostela,en Nuestra Señora del Rosario de Lloreda,en Roca i Pi, aquí en Sant Francesc, en Can Ruti, en la Farga de Bebié. Y en todas partes hay personas que le recuerdan y que en estos días nos han hecho llegar su condolencia. Personas que se sintieron queridas y acompañadas por Juan. Personas a quien él pastoreó, algunas hasta la muerte. Este es el mejor legado que nos deja.

 Y todo ello lejos de su Génova y de su Roma nativa. El Señor le llamó a seguir los pasos luminosos de San Jerónimo Emiliani con la juventud y con los huérfanos. A pesar de haber pasado al clero diocesan siempre se sintió vinculado a la familia Somasca y unas semanas antes de su muerte quiso venir a despedirse de ella aunque las piernas casi no le sostenían.

Como párroco no puedo hacer más que agradecer el don de haber tenido su ayuda durante quince años. Creo que nunca nos enfadamos aunque tuvieramos puntos de vista distintos. Cuando marchaba de viaje nunca faltaba una postal y al regreso un obsequio.

Precisamente en la hoja dominical de este domingo aparece su esquela.

Todos sabemos que una de las pasiones de Juan fue la música, el canto gregoriano, el acordeón, la guitarra... y el órgano que ha sido su gran legado a esta comunidad cristiana. Juan estaba persuadido de las bondades terapéuticas de la música. Y le agradaba mucho dirigir los cantos convencido de que quien canta reza dos veces . Y gozaba impartiendo sus sesiones de musicoterapia con los ancianos de Roca i Pi.  También de las propiedades de la reflexoterapia que llegó a practicar con muchos incluso al Cardenal Casaroli, secretario de Estado del Papa con quien coincidió en unas vacaciones. Esta es otra de las imágenes de Jesús, que lavó los pies de sus apóstoles como signo supremo de servicio.
Juan Ferrando peregrinó a Montserrat a pie con muchos de vosotros hasta que pudo. En esta imagen le vemos en una ocasión, atendiendo al último, cuidando sus pies: todo un signo.
Sin la presencia habitual del P. Juan esta parroquia ha quedado un poco huérfana. Él era el mayor de los sacerdotes que estamos a su servicio, a vuestro servicio. Estaba muchas horas presente aquí. Le preocupaba el edificio y los pequeños fallos de la construcción. Era exigente con los demás, porque lo era consigo mismo. Ha muerto sencillamente, yo diría pobremente, como ha vivido. El dolor también le ha purificado… Ha tenido la bendición de la proximidad de Cristina, de Juan Piera, de Antonio González y de los que hemos procurado que tuviese calidad de vida en este medio año largo y duro. Ha muerto en casa.  La muerte siempre nos parece prematura, Juan era muy vital y estaba aferrado a la vida. “Juan, déjate ir, le decía con cariño la doctora Estrella de PADES”. Y Juan, que creía también firmemente en la resurrección de la carne, creía en el paraíso, y se sentía en paz y preparado para llegar a él, al final se dejó ir.

¿Quien tomará la antorcha de Juan Ferrando? Hace poco el obispo de Girona recordó que si él era sacerdote es porqué cuando murió el párroco de su pueblo, el oficiante les hizo esta misma pregunta. Y él se planteó: Y yo ¿por qué no?

domingo, 22 de abril de 2012

Sóc jo mateix


Tercer diumenge de Pasqua 220412
“Sóc jo mateix.” Jesús ressuscitat continua essent veritablement Déu i home. És Déu perquè es presenta enmig d’ells de manera sobtada; és home perquè té carn i ossos, perquè té gana i comparteix amb ells un tall de peix a la brasa. Hi ha una continuïtat entre la seva vida i la Vida en plenitud. Com diu el biblista Josep Rius Camps, nosaltres creiem en una vida que no té fi: “la vida perdurable” diem en el credo. Nosaltres no creiem en una resurrecció despersonalitzada, vaga. Creiem en una Resurrecció personal. Serà Ell, el Senyor, el qui ens ressuscitarà a cadascú. Continuarem essent persones en una altra dimensió, en plenitud. Com escriu bellament Joaquim Ruyra: “Ja sé on em portareu;/ mes vull anar-hi,/vull seguir la remor del vostre peu/amunt, amunt fins al mateix Calvari./Desig morir en el llit pairal, la creu,/i mentre l’agonia m’aclapari,/pensaré amb goig que em ressuscitareu.”

Explica el P. Oriol Tuñí que el cristianisme primitiu va descobrir poc a poc molts textos de l’Antic Testament que il·luminen el misteri de Jesús. Si volem començar trobar aquesta plenitud ja des d’ara, hem de llegir les Escriptures, hi hem de dialogar i comprendre’n el sentit profund. “Per llegir cal entendre/ per escriure cal saber/ per comprendre cal creure”, escrivia un clàssic. Perquè hi hagi comprensió veritable hi ha d’haver fe. He de llegir les escriptures, els salms, diu concretament avui Jesús, amb els ulls de la fe, he d’assaborir-los amb la saviesa del cor.

Demà és Sant Jordi, llibres i roses. Dia que se’ns recorda la importància de la lectura. Llegir és dialogar amb un autor. Aquell llibre torna a la vida quan el prenem del prestatge i el llegim. Tots tenim uns llibres que són com de capçalera. Hi tornem una vegada i altra, encara que en coneguem el seu final. Quant més la lectura orant!

Sant Joan ens ha dit que els qui fan cas de la paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament. I si estimar Déu i estimar el germà, també per Joan, són com dues cares d’una mateixa moneda, per estimar amb autenticitat, com a ressuscitats ens hem de creure la paraula de Jesús.








domingo, 15 de abril de 2012

Creure i compartir

Diumenge de Pasqua II o de Pasqüetes 2012
Diuen els fets dels Apòstols que els creients “no parlaven de les coses que posseïen com si fossin pròpies” i que “tenien tots els béns en comú”. Avui en les nostres latituds parlem de tot com si fos propi: “la meva casa”, “el meu cotxe”, “el meu fill”... Tenim un sentit de la propietat molt arrelat, de les coses, àdhuc de les persones, com tenen els nens, i això es revela en el llenguatge. Ens oblidem que les coses que creiem tenir no solament som nostres, que hi ha un bé comú i un destí universal dels béns. Ens costa de compartir. Recordem que l’oblit del compartir, l’oblit d’una economia de comunió, el liberalisme salvatge, ens una de les causes que ens ha portat a la situació actual de crisi.
És cert que, en tot això, hi ha també una component cultural. Hi ha cultures a l’Àfrica, per exemple, molt més disposades a compartir... Aquest element “compartir” és el que ens permet viure en comunitat.
Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida que li diu que ha vist el Senyor. Vol ser ell mateix que el vegi amb els seus propis ulls i el toqui amb les seves pròpies mans. Tomàs vol veure per creure, no entén que és just a l’inrevés, cal creure per veure. I en efecte, quan creiem, i creiem en el si d’una comunitat, és quan veiem de debò. La fe ens fa veure la profunditat de la nostra vida, molt més enllà de les rutines quotidianes. Tantes vegades nosaltres no ens refiem del testimoni de la comunitat de l’Església, dels Sants Pares, de la Tradició, del testimoni dels sants... Tenim una fe estantissa i dèbil. En canvi la nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món, ens ha dit la carta de Sant Joan. Fem un acte de fe i diguem-li: “Jo crec! Ajuda la meva poca fe!”
Els apòstols havien abandonat el Senyor a l’hora decisiva: havien desfet la comunitat. I ara s’alegraren de veure el Senyor. L’experiència de retrobar-lo viu és sens dubte una experiència de perdó i de reconciliació. I Jesús els dóna a ells, perdonats primer, la missió de perdonar els pecats, amb l’alè de l’Esperit. És el compliment del que demanem al parenostre, “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors...”. Una actitud doncs del ressuscitat és viure el perdó. Demanem perdó pel nostre individualisme, compartim i refiem-nos més de la comunitat reunida.

domingo, 8 de abril de 2012

Em dones força

Dia de Pasqua 2012

De vegades pensem que la pedra del sepulcre va rodolar perquè Crist sortís. Però si Crist Ressuscitat travessa els murs quan vol! El cos del ressuscitat no entén de parets. La roca va caure per deixar perquè entressin, perquè nosaltres entréssim i per què, sentint un vertigen davant d’aquest buit, morim a nosaltres mateixos, i ressuscitem amb ell. De vegades cal que sentim el buit de l’absència, perquè s’ompli amb una nova presència... A Jesús hem d’anar a trobar-lo a Galilea, amb els germans...allà on ell havia compartit tres anys en aquella càtedra que eren els camps...

Pere havia negat a Jesús. Joan havia estat fidel al peu de la creu. Però en canvi Joan deixa que Pere entre primer al sepulcre. Li va cedir el pas. Reconeixent que era més gran, reconeixent que era el primer, la pedra. Li deixa pas. Potser perquè Joan com Maria tenia la certesa interior que Jesús ja havia ressuscitat. Potser perquè ell també havia mantingut clara l’esperança i volia que Pere se’n convencés amb els propis ulls. I què veu Pere? un llençol aplanat i un mocador lligat. Aquell llençol s’ha venerat durant segles com al llençol sant de Torí, on ha quedat l’empremta d’un crucificat. [Es veien unes taques però fins que Secundo Pia no el va poder retratar no es van adonar de la meravella d’aquell cos, d’un crucificat, amb els estigmes... una de les relíquies més precioses de tots els temps.]

Aquells deixebles fins aleshores no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. Entendre amb el cap i amb el cor. Aleshores comencen a entendre... Ho entenem també nosaltres? Com podem atansar-nos a aquest misteri? Sant Pau ens ho ha dit: “ja que heu ressuscitat juntament amb Crist... estimeu allò que és de dalt, no el que és de la terra”. Què vol dir això? Que ja des d’ara hem de viure com a ressuscitats, que hem d’estimar allò que és del cel, la benignitat, la dolcesa, la mansuetud, la magnanimitat...tots els dons de l’Esperit. “Si amb el Crist hem ressuscitat/cerquem les coses de dalt/ visquem units amb tots els germans/ l’alegria i l’amistat”.

Maria Magdalena té un paper clau en la primera comunitat. Segons els evangelis ella és la primera en ser testimoni de la resurrecció. Fixem-nos que en aquests relats pasquals tots corren, Maria Magdalena, les dones, Pere, Jaume... És la rapidesa de portar la bona notícia amb promptitud, la caritat ens porta a ser diligents...

Crist ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat! És una salutació romanesa, que substitueix el bon dia o el bona tarda. És la millor notícia! Si Quaresma és temps de privació, de sacrifici, Pasqua hauria de ser temps d’àpat festiu, de trobada joiosa amb els germans, d’obsequis, de felicitacions...

Crist ressuscitat es fa present cada vegada celebrem els sagraments, Ell és enmig nostre! Ell és present en els germans, especialment en el més pobres i necessitats. Ahir una de les persones més pobres del nostre barri va assistir a la Vetlla Pasqual...

La seva Resurrecció és la confirmació de la grandesa de l’amor. La mort no és la fi. És el principi d’una relació molt més profunda amb els nostres germans. Jesús Ressuscitat és la força que ens uneix.

Com canta Sergio Dalma amb l’Escolania de Montserrat, en l’himne a la Marató:

Quan estic trist i els ànims tinc per terra,
quan no he previst que el cor em tracti així,
jo vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts fins que arribi la nit.

Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Sóc tan fort quan dintre meu et sento.
Em dónes força per sempre et vull amb mi.

Em dónes força per superar els obstacles,
em dónes força per creuar l’oceà.
Vull sentir la força que tu em dónes
i que estem junts tota l’eternitat.

L'alegria interior

Vetlla Pasqual 2012

Avui és Pasqua, la Festa de les Festes. Hi ha una alegria exterior, que pot ser passatgera, hi ha una alegria interior, profunda, ben arrelada que si és veritable, com diu la cançó “ningú no ens la prendrà” Tot l’evangeli està escrit en clau de l’alegria. Una de les primeres pàgines de l’evangeli és l’anunci de l’àngel a Maria: alegra’t afavorida i els relats de la resurrecció ens diran que els apòstols vivien una alegria immensa.
Sóc de debò una persona alegra? Escrivia Santa Teresa de Jesús que “un santo triste es un triste santo”. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir els dia que els capellans i les monges van deixar de somriure...
Estar alegres quan la vida somriu, és relativament fàcil. Mantenir l’alegria enmig de les dificultats, quan els anys pesen, quan hi ha núvols a l’horitzó, és un testimoni...
Hi ha persones que quan s’alegren és com si el rostre se’ls il•luminés. Preguntem-nos: sembrem alegria al nostre exterior? Si en el fons del nostre cor no hi ha alegria difícilment podrem alegrar la vida dels altres. La germana Elisa Aymerich, carmelita descalç ho diu així : “l’alegria que brolla en el marc de la celebració de la Pasqua, o en el dia de la vida , no és “meva”, com no ho és en cap cristià. L’alegria és un do que se m’ofereix. Un regal que neix en “el más profundo centro” com diria Santa Teresa de Jesús, allà adonde pasan las coses de mucho secreto entre Dios y el alma. I un altre testimoni alegre és el de la coordinadora d’Itaca, Fundació Acollida i esperança, l’Ester Borrego: “A Jesús jo sempre l’imaginava somrient, alegre, feliç... i aquesta actitud era la que em contagiava. Jesús se sentia estimat i estimava i això li omplia la vida i la desbordava als altres...” Jo afegiria una vivència personal. Us confesso personalment que d’aquella pel•lícula “Jesucrist Superstar” una de les coses que més em va impressionar és veure un Jesús que somreia. En una de les pregàries de la nit se’ns diu que la posta de sol no ens trobi disgustats, això donaria pas al maligne...
I el caputxí José Manuel Vallejo escriu: “jo normalment canto tot el dia, però en aquells moments de plenitud de l’Esperit el cant es fa vibrant i alegre i, si estic sol o en confiança em poso a ballar i a saltar, a fer el boig i a fer broma... Sabeu que aquest caputxí és capaç de fer la figuereta, és a dir la vertical? Jo no podria, però és tot un altre punt de vista de la realitat. Chesterton diu que quan Sant Pere va ser crucificat cap per avall, va comprendre com era el món perquè va veure els núvols com muntanyes, les estrelles com flors i tots els homes penjant de la immensa misericòrdia de Déu. Ens cal fer la vertical, la figuereta... què vull dir amb això. Que ens hem de mirar el món amb ulls ressuscitats? Que si per Quaresma hem tingut quaranta dies per convertir-nos, ara per Pasqua tenim cinquanta dies, fins a Pentecosta, per convertir-nos a l’alegria vertadera. L’alegria neix de l’alliberament, del pas de l’opressió a la llibertat que hem escoltat en el llibre de l’Èxode.
La clau de volta de l’alegria és la fe en Jesús Ressuscitat. Ens ho creiem de debò que Jesús ha ressuscitat? Ens ho creiem que nosaltres també ressuscitarem? Hem conegut a persones que en els darrers moments de la seva vida ens han parlat amb tant de coratge de la vida eterna, que Jesús els esperava, que no hem tingut cap dubte que estaven segurs que se n'anaven a trobar amb Ell. Recordo aquell pare de família que va besar amb tanta devoció la creu, en el moment de la unció dels malalts, aquella dona cega que el l'últim moment tenia la mirada tan clara, aquell mossèn malalt que s’acomiadava d’un amic missioner dient-li fins al Cel, fins al Cel... O aquelles persones que vivien serenament perquè havien tingut signes certíssims de la presència de Déu. La doctora Kübler Ross que va ajudar a tantes persones a morir va viure molt de prop l’experiència d’aquells que arribaven al llindar de la mort, però després “retornaven” a la vida. Tots ho hem sentit explicar, aquelles persones que veuen el túnel, la llum, etc. Doncs bé. Ella deia que cap d’aquests malalts, ni un de sol, que havien passat per aital experiència no havia tingut mai després por a la mort.
Quan envieu el vostre Esperit Senyor, reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra. Per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, no perdem l’alegria.
És Pasqua!
Quin esclat de llum hi ha aquest matí/ prest has passat de la mort a la vida/ més enllà de la fosca hi ha sortida:/ és aquest el nostre esplendent destí.
Saps amic? La mort no és pas la fi:/ un dia aquesta ànima serà revestida/d’una blanca claredat beneïda/ quan donis, al qui et crida, l’últim sí.
Jesús: ets vivent i actiu enmig nostre/ ens parteixes, cortès, el pa i el peix:/àpat que ens sacia i ens enforteix.
Quina joia pintada a cada rostre;/ que brandin harmonioses les campanes/dansem de la mà germans i germanes!

viernes, 6 de abril de 2012

Via Crucis Club +Amics

Via Crucis Club+Amics (Catalunya Cristiana i Ràdio Estel)
Monestir de Valldonzella, 2012



Introducció



Anem a resar aquest camí de la creu, aquí a Valldonzella, al claustre on unes monges cistercenques, en solitud i silenci, preguen cada dia. Preguem també nosaltres per elles i les seves intencions. Nosaltres estem enmig del món, però cal que trobem també estones de pregària quotidiana. Estones de desert, de solitud i de silenci. La Quaresma és un temps privilegiat de pregària. Sabem pregar? “Tu quan preguis entra a la teva cambra, tancat amb pany i clau i prega el teu pare que és al secret, i ell per qui no hi ha secrets t’ho recompensarà.”
Pregària privilegiada és la que fem en solitud i silenci, en la nostre cambra. No tant per trobar-me amb mi mateix, sinó per escoltar l’Altre...
Per això és molt important no sols fer silenci exterior sinó també silenci interior.
Però hi ha també moments privilegiats de pregària comunitària com la que farem ara seguint les passes de Jesús camí del calvari.


Primera estació: Jesús condemnat a mort

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit al món.

Quina pantomima de judici li van fer a Jesús! Ell que havia dit: no judiqueu i no sereu judicats, no condemneu i no sereu condemnats, ell fou víctima d’un judici precipitat i manipulat, amb testimonis falsos i amb acusacions deformades. La causa: “S’havia fet Fill de Déu” i això era insuportable a les oïdes del seu poble.

I a nosaltres: Què fàcil que ens és judicar! Que fàcil que ens és condemnar! De vegades n’hi ha prou amb una rialleta per desqualificar una persona. O amb un comentari malèvol per posar-la en entredit. Traiem-nos de fora els ressentiments i viurem més feliços.


Senyor: que no judiquem, que no condemnem, que aprenguem que de l’interior només tu pots judicar.


Segona estació: Jesús porta la creu al coll
Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Jesús va dir, “el meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”. I ara li carreguen una creu pesada i li obliguen a portar-la.

I tu, saps portar la creu? Saps abraçar el dolor i donar-li una resposta des de la fe?

Senyor: ajuda’ns a portar la nostra creu. La del nostre límit. La de la malaltia. La de la perplexitat. La de la contradicció interior. Que sapiguem pal•liar el dolor inútil i quan el sofriment sigui inevitable, ajuda’ns a acceptar-lo i a trobar-li un sentit. Que aprenguem aquella “Ciència del patir” de la qual parlava el doctor Torras i Bages.


Tercera estació: Jesús cau per primera vegada

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Entre empentes i insults, Jesús cau sota el pes de la creu. Simeó havia predit: “Aquest nen està destinat a que molts caiguin i d’altres s’aixequin a Israel...” Ara que ell, sota el pes de la fusta cau i comparteix la sort de tots els qui han caigut.

En el camí de la vida tots caiem. Caiem i ens tornem a aixecar. Els nostres defalliments ens ajuden també a ser humils i comprensius amb els dels nostres germans.

Senyor, feu-nos humils perquè suportem amb paciència les debilitats del nostre proïsme.

Quarta estació: Jesús troba la seva mare

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

De petit, Maria i Josep, després de tres dies de recerca angoixosa, l’havia trobat al temple parlant amb els doctors amb saviesa. Ara de gran, la mare el troba sofrint en silenci, ensenyant públicament la ciència de la creu.

Senyor et demanem per les mares i els pares que es volen apropar als seus fills i no saben com fer-ho, que trobin camins per estar a prop, especialment en l’hora del dolor.


Cinquena estació: Jesús és ajudat pel Cirineu


Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Era un pare de família que venia de la feina. I li encarreguen una feina nova, inesperada: ajudar un condemnat a mort a portar la seva creu.

Jesús va dir: “El meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”. El jou el porten entre dos bous o entre dos cavalls. El jou de la nostra creu no el portem tot sols. El portem amb Jesús i amb tants germans que en el seu nom ens hi ajuden.

Gràcies Senyor per tots aquells homes i dones, voluntaris o professionals que acompanyen els malalts, els ancians, els qui estan sols a portar la seva creu.


Sisena estació: La Verònica eixuga el rostre de Jesús

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Jesús s’havia apropat a les dones, tan marginades en el seu temps. Els havia tornat la dignitat. Ara, enmig del tumult, una dona del poble, decidida, valenta, s’apropa a Jesús i li eixuga el rostre. La tradició diu que aquell rostre va quedar gravat en el mantell, ben segur que va quedar també gravat per sempre en el cor de la Verònica.

Senyor, que sapiguem apropar-nos amb delicadesa a aquells que pateixen en el cos o en l’esperit. Tu ens has dit que ni un sol got d’aigua donat amb amor no quedarà sense recompensa.


Setena estació: Jesús cau per segona vegada


Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Sota el pes de la creu, una altra caiguda. Ell que havia donat la mà a tants perquè s’aixequessin: “Aixeca’t i camina”, diu el paralític; ara és ell que cau novament i es fa solidari de tots els qui viuen prostrats.

Senyor que sapiguem donar la mà a aquells que en el camí de la vida ja no poden més: als qui se’ls ha acabat l’atur, als qui no troben feina, als pares i les mares que tenen un fill drogaaddicte, als qui tenen cura d’un malalt terminal.



Vuitena estació: Jesús consola a les dones de Jerusalem

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Altra vegada les dones protagonistes. “Filles de Jerusalem, no ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres fills”. No és la Jerusalem del Temple, de l’aristocràcia o de la cultura. És el cor femení del poble, inculte i fins i tot analfabet, però net i sa, que manté viva la seva capacitat de compadir-se. Seran les dones les que acompanyaran a Jesús fins al peu de la creu.

Senyor, doneu-nos entranyes de misericòrdia per consolar els qui passen alguna pena.

Novena estación: El Senyor cau per tercera vegada

Us adorem Senyor i us beneïm. Que per la vostra Sant Creu heu redimit el món.


“Senyor, quantes vegades he de perdonar el meu germà? Fins a set vegades? No et dic fins a set vegades sinó fins a setanta vegades set, és a dir sempre. El perdó és la màxima prova de l’amor. Sempre hem de perdonar i d’oblidar per gran que pugui semblar l’ofensa. Crist a la creu va dir: “Pare perdoneu-los perquè no saben el que fan”.

Senyor, que sapiguem perdonar, que aprenguem a oblidar. I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Desena estació: Jesús despullat dels seus vestits

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

“Veniu, beneïts del meu pare, perquè estava despullat i em vau vestir. Aleshores els justos diran: “Senyor, quan estàveu despullat i us vam vestir? Cada vegada que ho féreu a aquests germans meus més petits m’ho féreu a mi”.

Des dels nostres mitjans de comunicació, Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, denunciem també la situació de tants homes i dones que arreu del món viuen a la intempèrie.

Senyor, que vau ser exposat públicament a la nuesa, que a la creu vau patir set, que vau compartir la sort dels menystinguts, doneu-nos entranyes de misericòrdia per ajudar els qui pateixen qualsevol privació.


Onzena estació: Jesús és clavat a la Creu

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

La creu era un suplici infamant, una tortura cruel. Avui, malgrat tants progresso, en el món es continua torturant. Tortures físiques i psicològiques. Mal tractaments. Violència de gènere.

Senyor, et demanem que s’acabin les tortures i els sofriments provocats. Que deixem de fer-nos mal gratuïtament.



Dotzena estació: Jesús mor a la creu

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

“I Jesús fent un gran crit, expirà”. I el vel del temple es va esquinçar de dalt a baix. La mort de Jesús va impressionar tant el centurió, que va exclamar: “Veritablement aquest home era el fill de Déu!”. I al peu mateix del patíbul es van collir els fruits de la Redempció.

Que en aquest Divendres Sant que s’apropa, aprenguem a contemplar la creu en silenci.






Tretzena estació: Jesús és baixat de la creu

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

El van clavar amb violència i ara, uns deixebles, el desclaven amb tendresa. Baixen Jesús de la Creu i el posen en els braços amorosos de Maria. Imatge impressionant la d’una mare amb el fill mort als seus braços. Imatge que avui es repeteix en tants països del món, flagel•lats per epidèmies, per atemptats terroristes, per tanta violència cega i absurda.


O Maria, mare del dolor, tu vas compartir la sort de la vídua de Naïm. Enforteix totes els pares i mares que han perdut un fill per la malaltia, per l’accident, per la guerra, per la violència terrorista.




Catorzena estació: Jesús és posat al seu sepulcre

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

Era un sepulcre nou, en el que ningú mai no havia estat posat. Una pedra grossa el tancava. Havent reposat tres dies al sepulcre, Jesús santifica tots els sepulcres.
El Club+Amics pelegrina cada any al sepulcre de Jesús: un indret d’una densitat espiritual impressionant.

Senyor, que dediquem temps a pregar pels nostres difunts, per aquells que ens han precedit en el senyal de la fe i ara dormen el son de la pau. Que refermem la nostra fe en les teves paraules: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida, aquell que visqui i cregui en mi, no morirà per sempre”.


Quinzena estació

Jesús ressuscita d’entre els morts

Us adorem Senyor i us beneïm. Que amb la vostra santa creu heu redimit el món.

El diumenge, molt de matí, Jesús ressuscita d’entre els morts. Ho havia promès tantes vegades! I ara es compleixen les seves prometences. Un dona Maria Magdalena serà els primer testimoni de la resurrecció. Però com que el testimoni de la dona aleshores no valia, va caldre el testimoni de Pere i Joan per ratificar-ho. I en canvi va ser una dona, Maria, la que va aguantar la fe d’un grup d’homes dispersos, els apòstols. Van ser aquelles dones pietoses les primeres evangelitzadores: els apòstols dels apòstols.

Els cristians sabem que no tot acaba en el calvari. Que després d’un divendres de dolor, hi ha un dissabte de silenci i un matí pasqual de joia esclatant. Des d’aquest claustre de Valldonzella demanem que ens preparem bé per la Pasqua. Que els amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel sapiguem viure les actituds del ressuscitat, sembrant pau, perdó i alegria per tot arreu on ens trobem.

jueves, 5 de abril de 2012

El vuitè sagrament

Dijous Sant 2012
Avui és un dia eucarístic. Un dia d’acció de gràcies. Gràcies! Diem quan reconeixem que una cosa és gratuïta. Cada dia al matí hauríem de donar gràcies al Senyor que ens regala un nou dia. Cada nit hauríem d’agrair-li el dia que ens ha concedit. Als nens els ensenyem a donar les gràcies. També els pares haurien de donar gràcies als fills. Això ens ajudaria més a tots a reconèixer la gratuïtat. Hi ha persones que sempre tenen el reconeixement de la gratitud als llavis, a d’altres els costa més. De vegades la paraula “gràcies” té una resposta una mica abrupta: “de res”. Fora millor contestar com fan en d’altres cultures: “amb molt de gust”.
El pa i el vi de l’eucaristia no són estrictament necessaris per viure. Tenen un sentit de gratuïtat i de do. Quan Jesús diu “això és el meu Cos, això és la meva Sang”, en aquest això hi ha continguda tota una vida de lliurament als seus deixebles en el decurs d’aquells tres anys de vida pública. Quin sentit tindria l’eucaristia si no fóssim agraïts? Quin sentit tindria si no volguéssim viure en comunió?
L’Església neix de l’eucaristia. És a dir sense eucaristia no hi hauria Església. “El meu poble va néixer en una festa” cantem. I és ben bé així. El nostre poble va néixer en una festa, la festa del comiat de Jesús. És una paradoxa. Jesús que apareix al Sant Sopar voltat dels seus apòstols quedarà tot sol, davant del seu procés. Aquest és el drama de Jesús.
Avui és el dia de l’amor fratern. Dia en que desitgem estimar-nos en lloc d’odiar-nos. Dia que volem pensar en els altres en lloc de pensar només en nosaltres mateixos. Com pot ser que semblant que estimar és més bonic i més bell, de vegades ens entestem en el que és més difícil, que és no estimar? Aquesta estimació l’expressem en el gest de rentar-nos els peus. És un signe de servei tan expressiu que fins alguna vegada a l’Església es va plantejar que aquest podria ser com un vuitè sagrament. És un signe d’adhesió a Jesús.
Demà farà 26 anys que vaig ser ordenat sacerdot. No podré celebrar l’eucaristia perquè divendres Sant és l’únic dia que l’Església no la celebra. Per tant, m’agrada celebrar-la precisament avui.
Permeteu-me en aquest Dijous Sant un record emocionat pel Pare Joan Ferrando. Ell formava part de la nostra parròquia. Hi era gairebé sempre. Vivia a fons el seu sacerdoci i la seva consagració a Déu. Amb ell podies parlar de tot. Tenia unes conviccions irrenunciables, sovint inamovibles però t’escoltava. La seva malaltia l’ha anat fonent poc a poc. Ha patit i hem patit de veure’l patir tant. Ens preguntàvem sovint, per què Senyor? Però no li ha mancat el conhort de l’eucaristia, de la unció dels malalts, la companyia de la Cristina Bolla, d’en Joan Piera, dels seus germans, dels seus companys Somascs, la nostra... Ha estat una descoberta aquests dies veure que hi havia tanta gent que se l’estimava i que l’ha plorat. Ahir mateix vam tenir el Consell Pastoral i en una llarga estona el vam recordar amb emoció. D’entre el llibre de testimonis recullo: “Padre moltes gràcies per cada eucaristia. Gràcies per ensenyar-me a proclamar millor la paraula de Déu i tants ensenyaments de litúrgia. Gràcies per acompanyar-me en l’enterrament del pare. Gràcies pel teu testimoni a la Porciúncula l’octubre de 1999. Vas dir-me que aguantés la primera pedra d’aquesta estimada parròquia, mentrestant et postraves braços en creu. Ens trobarem a la casa del Pare.”
Pregueu també per mossèn Joan Muñoz i les seves intencions. Ell és encara jove, però tots admirem la seva capacitat de lluita i també la seva habilitat en engrescar els infants i els pares de la catequesi. Preguem pels sacerdots que coneixem i que estimem. Per aquells que donen la vida d’una manera silenciosa i abnegada. Per aquells que es troben més sols.

Context de persecució

Homilia Diumenge de Rams 2012

Meditem la Passió. Avui la passió continua: continua en cadascú de nosaltres. Continua en el món...

1.-La Passió de Jesús es dóna en un context de persecució: Jesús era perseguit. Els més grans no podeu oblidar la cruenta persecució religiosa d’altre temps en el nostre país i les seves conseqüències. Avui no podem oblidar els cristians que arreu del món són perseguits. Ni tampoc els qui ho són per la seva condició de religiosos. Preguem per ells pels perseguits a la Xina i a d’altres països del món. Que es respecti la llibertat religiosa.

2.-Institució de l’eucaristia: ens queda el memorial del seu amor. Ens ho recorda Benet XVI, Jesús ve cada vegada que celebrem l’eucaristia, ell és enmig nostre. Eucaristia és acció de gràcies. Molts encara no n’han descobert el sentit. El sentit de celebrar la fe. No celebren perquè no saben què han de celebrar. Senyor, que sapiguem descobrir el sentit de l’eucaristia, que siguem homes i dones eucarístics, agraïts.

3.-Agonia enmig de la solitud: quanta agonia i quanta lluita al voltant nostre, de vegades quanta lluita. Malalts que es debaten entre la vida i la mort. Però també la lluita de cadascú de nosaltres. Per tots els moribunds i els qui els assisteixen. Perquè en la darrera hora ens sentim acompanyats.

4.-Pregària íntima amb el Pare: és l’únic que ens pot ajudar a sortir-ne. Senyor que sapiguem pregar-te en la solitud i el silenci. Tu ens consoles enmig de tanta lluita.

5.-Jesús afirma que és Fill de Déu i signa la seva sentència de mort. És una afirmació insuportable a les oïdes d’aquells dirigents dels jueus. Déu havia de ser llunyà. Molts preferirien un Déu llunyà, que no tingués a veure amb els homes ni amb la marxa de la història. Se senten, ens sentim, protagonistes de la nostra història. Que entenguem que hem de treballar com si tot depengués de nosaltres però confiar com si tot depengués de Déu. Que creiem en un Déu proper, fet home.

6.-Entronitzat damunt la creu. Nu, humiliat a desdir, abandonat pel seu poble. Quants executats encara! Quants torturats! Quantes víctimes de la violència! Quants innocents sacrificats! Que sapiguem portar la creu de cada dia i ajudar a portar-la als nostres germans. El nostre proïsme, és a dir a aquells dels quals ens hem fet propers.

7.-Signes que mostren el sentit d’aquesta mort: un Temple no fet per ma d’homes. Que reconeguem que tots som temples de l’Esperit Sant i que respectem la dignitat i la integritat de cada persona, de cada temple humà.

8.-El centurió pagà que reconeix en Jesús el Fill de Déu que seu a la dreta del tron. Preguem per tots aquells que s’han allunyat de la fe, pels conversos. Ara que hem descobert la importància de l’evangelització nova. Només el testimoni pot arribar a convèncer.

Com deia Sant Francesc d’Assís, com hem repetit tantes vegades: "Us adorem Senyor i us beneïm, que per la vostra santa creu heu redimit el món."