Jaume Aymar i Ragolta

Acompanyar fins al final Diuen els evangelis de la infància que els primers que van ser testimonis del naixement de Jesús van ser els pastors, que vivien al ras, que eren menystinguts... El Fill de Déu es manifesta a aquells que han de guiar les comunitats: els pastors. Som nosaltres, els pastors, els preveres, els qui hem d’estar atents als signes del temps i anar a trobar a Jesús que es fa present en tantes situacions de la vida quotidiana com la d’una família senzilla que viu la joia d’haver tingut un infant. I Jesús d’adult s’identifica amb el Bon Pastor. El P. Oriol Tuñí, biblista, comenta al Full Dominical d’avui, que “bo” vol dir adequat en tots els sentits: bonic, bo i recte. Quan diem que un gest és bonic, volem dir que és encara més que bo, que és generós, que és abnegat... I la màxima abnegació és donar la vida per les ovelles. I donar-la lliurement. Això és el que fa el bon pastor: donar la vida per aquells que té encomanats. Aquesta vida que Jesús dona i que despré

Parròquia Sant Francesc de Badalona. 28 d’abril de 2012 Cuando fijamos la fecha del funeral del Padre Juan no caímos en la cuenta que el evangelio de hoy  seria el del buen Pastor. Y me alegra. Ser un buen Pastor es el deseo de todo sacerdote y también lo fue de Juan: Acompañar, cuidar, aconsejar, avisar, a veces proteger... Juan ejerció esta labor en los distintos ministerios que se le pidieron: en Santiago de Compostela,en Nuestra Señora del Rosario de Lloreda,en Roca i Pi, aquí en Sant Francesc, en Can Ruti, en la Farga de Bebié. Y en todas partes hay personas que le recuerdan y que en estos días nos han hecho llegar su condolencia. Personas que se sintieron queridas y acompañadas por Juan. Personas a quien él pastoreó, algunas hasta la muerte. Este es el mejor legado que nos deja.   Y todo ello lejos de su Génova y de su Roma nativa. El Señor le llamó a seguir los pasos luminosos de San Jerónimo Emiliani con la juventud y con los huérfanos. A pesar de haber pasado al clero

Tercer diumenge de Pasqua 220412 “Sóc jo mateix.” Jesús ressuscitat continua essent veritablement Déu i home. És Déu perquè es presenta enmig d’ells de manera sobtada; és home perquè té carn i ossos, perquè té gana i comparteix amb ells un tall de peix a la brasa. Hi ha una continuïtat entre la seva vida i la Vida en plenitud. Com diu el biblista Josep Rius Camps, nosaltres creiem en una vida que no té fi: “la vida perdurable” diem en el credo. Nosaltres no creiem en una resurrecció despersonalitzada, vaga. Creiem en una Resurrecció personal. Serà Ell, el Senyor, el qui ens ressuscitarà a cadascú. Continuarem essent persones en una altra dimensió, en plenitud. Com escriu bellament Joaquim Ruyra: “ Ja sé on em portareu;/ mes vull anar-hi,/vull seguir la remor del vostre peu/amunt, amunt fins al mateix Calvari./Desig morir en el llit pairal, la creu,/i mentre l’agonia m’aclapari,/pensaré amb goig que em ressuscitareu.” Explica el P. Oriol Tuñí que el cristianisme primitiu va desc

Diumenge de Pasqua II o de Pasqüetes 2012 Diuen els fets dels Apòstols que els creients “no parlaven de les coses que posseïen com si fossin pròpies” i que “tenien tots els béns en comú”. Avui en les nostres latituds parlem de tot com si fos propi: “la meva casa”, “el meu cotxe”, “el meu fill”... Tenim un sentit de la propietat molt arrelat, de les coses, àdhuc de les persones, com tenen els nens, i això es revela en el llenguatge. Ens oblidem que les coses que creiem tenir no solament som nostres, que hi ha un bé comú i un destí universal dels béns. Ens costa de compartir. Recordem que l’oblit del compartir, l’oblit d’una economia de comunió, el liberalisme salvatge, ens una de les causes que ens ha portat a la situació actual de crisi. És cert que, en tot això, hi ha també una component cultural. Hi ha cultures a l’Àfrica, per exemple, molt més disposades a compartir... Aquest element “compartir” és el que ens permet viure en comunitat. Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat r

Dia de Pasqua 2012 De vegades pensem que la pedra del sepulcre va rodolar perquè Crist sortís. Però si Crist Ressuscitat travessa els murs quan vol! El cos del ressuscitat no entén de parets. La roca va caure per deixar perquè entressin, perquè nosaltres entréssim i per què, sentint un vertigen davant d’aquest buit, morim a nosaltres mateixos, i ressuscitem amb ell. De vegades cal que sentim el buit de l’absència, perquè s’ompli amb una nova presència... A Jesús hem d’anar a trobar-lo a Galilea, amb els germans...allà on ell havia compartit tres anys en aquella càtedra que eren els camps... Pere havia negat a Jesús. Joan havia estat fidel al peu de la creu. Però en canvi Joan deixa que Pere entre primer al sepulcre. Li va cedir el pas. Reconeixent que era més gran, reconeixent que era el primer, la pedra. Li deixa pas. Potser perquè Joan com Maria tenia la certesa interior que Jesús ja havia ressuscitat. Potser perquè ell també havia mantingut clara l’esperança i volia que Pere se’n

Vetlla Pasqual 2012 Avui és Pasqua, la Festa de les Festes. Hi ha una alegria exterior, que pot ser passatgera, hi ha una alegria interior, profunda, ben arrelada que si és veritable, com diu la cançó “ningú no ens la prendrà” Tot l’evangeli està escrit en clau de l’alegria. Una de les primeres pàgines de l’evangeli és l’anunci de l’àngel a Maria: alegra’t afavorida i els relats de la resurrecció ens diran que els apòstols vivien una alegria immensa. Sóc de debò una persona alegra? Escrivia Santa Teresa de Jesús que “un santo triste es un triste santo”. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir els dia que els capellans i les monges van deixar de somriure... Estar alegres quan la vida somriu, és relativament fàcil. Mantenir l’alegria enmig de les dificultats, quan els anys pesen, quan hi ha núvols a l’horitzó, és un testimoni... Hi ha persones que quan s’alegren és com si el rostre se’ls il•luminés. Preguntem-nos: sembrem alegria al nostre exterior? S

Via Crucis Club+Amics (Catalunya Cristiana i Ràdio Estel) Monestir de Valldonzella, 2012 Introducció Anem a resar aquest camí de la creu, aquí a Valldonzella, al claustre on unes monges cistercenques, en solitud i silenci, preguen cada dia. Preguem també nosaltres per elles i les seves intencions. Nosaltres estem enmig del món, però cal que trobem també estones de pregària quotidiana. Estones de desert, de solitud i de silenci. La Quaresma és un temps privilegiat de pregària. Sabem pregar? “Tu quan preguis entra a la teva cambra, tancat amb pany i clau i prega el teu pare que és al secret, i ell per qui no hi ha secrets t’ho recompensarà.” Pregària privilegiada és la que fem en solitud i silenci, en la nostre cambra. No tant per trobar-me amb mi mateix, sinó per escoltar l’Altre... Per això és molt important no sols fer silenci exterior sinó també silenci interior. Però hi ha també moments privilegiats de pregària comunitària com la que farem ara seguint les passes de Jesús camí del

Dijous Sant 2012 Avui és un dia eucarístic. Un dia d’acció de gràcies. Gràcies! Diem quan reconeixem que una cosa és gratuïta. Cada dia al matí hauríem de donar gràcies al Senyor que ens regala un nou dia. Cada nit hauríem d’agrair-li el dia que ens ha concedit. Als nens els ensenyem a donar les gràcies. També els pares haurien de donar gràcies als fills. Això ens ajudaria més a tots a reconèixer la gratuïtat. Hi ha persones que sempre tenen el reconeixement de la gratitud als llavis, a d’altres els costa més. De vegades la paraula “gràcies” té una resposta una mica abrupta: “de res”. Fora millor contestar com fan en d’altres cultures: “amb molt de gust”. El pa i el vi de l’eucaristia no són estrictament necessaris per viure. Tenen un sentit de gratuïtat i de do. Quan Jesús diu “això és el meu Cos, això és la meva Sang”, en aquest això hi ha continguda tota una vida de lliurament als seus deixebles en el decurs d’aquells tres anys de vida pública. Quin sentit tindria l’eucaristia si no

Homilia Diumenge de Rams 2012 Meditem la Passió. Avui la passió continua: continua en cadascú de nosaltres. Continua en el món... 1.-La Passió de Jesús es dóna en un context de persecució: Jesús era perseguit. Els més grans no podeu oblidar la cruenta persecució religiosa d’altre temps en el nostre país i les seves conseqüències. Avui no podem oblidar els cristians que arreu del món són perseguits. Ni tampoc els qui ho són per la seva condició de religiosos. Preguem per ells pels perseguits a la Xina i a d’altres països del món. Que es respecti la llibertat religiosa. 2.-Institució de l’eucaristia: ens queda el memorial del seu amor. Ens ho recorda Benet XVI, Jesús ve cada vegada que celebrem l’eucaristia, ell és enmig nostre. Eucaristia és acció de gràcies. Molts encara no n’han descobert el sentit. El sentit de celebrar la fe. No celebren perquè no saben què han de celebrar. Senyor, que sapiguem descobrir el sentit de l’eucaristia, que siguem homes i dones eucarístics, agraïts. 3.-A