domingo, 25 de marzo de 2012

Veure amb els ulls del cor

Homilia diumenge V de Quaresma

En la petició d’aquells pelegrins de cultura grega que es van acostar a l’apòstol Felip, Sant Joan expressa i resumeix la veu de tot el paganisme obert a l’Evangeli: “Volem veure Jesús”. Els pagans tenien la seva religió (pagus, camp, pagès) eren religiosos però potser per curiositat, potser per insatisfacció, no en tenien prou: volien “veure Jesús”. L’expressió “veure” no es limita als ulls del rostre, es refereix per sobre de tot a la mirada de l’esperit. Tinc un amic invident que sovint em diu: “estic content de veure’t”, em veu amb la mirada interior. En el llenguatge de Joan “veure” volia dir entrar en contacte personal de simpatia. Encara avui nosaltres diem popularment “ens hem de veure!”. Vol dir que ens hem de trobar, que hem d’enraonar...
Avui molts també voldrien veure Jesús. Potser s’autodefineixen agnòstics, o escèptics, o simplement diuen que creuen en alguna cosa... Busquen, se senten insatisfets... Voldrien conèixer el missatge de Jesús, comprendre’l. Nosaltres hem de ser per a ells, transparències de Jesús. Veuen a Jesús en nosaltres? En el nostre capteniment personal i comunitari? Som transparència de Jesús? O de vegades els propis cristians som opacs i fem de tap? Nosaltres també tenim l’oportunitat de veure’l cada dia a Jesús, no en directe però sí en els germans, especialment en els més pobres... Veure’l en l’eucaristia. Però ens calen els ulls de la fe.
La mort no ens fa por, a la majoria. Però sí que ens espanta l’agonia, la lluita, el sofriment. Jesús també pressentia l’agonia de Getsemaní. No era cap estoic: l’horroritzava el suplici imminent. Comença la temptació d’evadir-se, però reacciona i se centra en un únic ideal la Glòria del Cel. I el Pare li respon, el Pare li assegura a Jesús que el seu sacrifici serà el Centre de la Glorificació divina.
És el sacrifici fecund. En el programa de la Salvació no hi ha més que el del Sacrifici voluntari: servir i seguir l’únic Salvador per la Creu de la Vida. És anar donant la vida pas a pas... Quan mor una persona estimada com ens agrada llegir aquest text de l’evangeli! Veure la mort a la llum de la fe li dóna una dimensió nova. Recordo que fa uns mesos en l’enterrament d’un sacerdot molt estimat, mossèn Josep Boix, el Sr. Cardenal ens deia: si algú dubta de la Resurrecció, hauria d’haver parlat amb mossèn Boix aquests dies, amb quina esperança parlava de la seva trobada imminent amb Jesús!

domingo, 18 de marzo de 2012

Salvats però de què?

Homilia Diumenge IV de Quaresma
18 de març de 2012

“Déu estima tant el món que ha donat el seu fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell sinó que tinguin vida eterna.” Paraules de Jesús a Nicodem, una nit. Aquestes paraules, estan escrites dalt d’un altar que hi ha a en una església de Barcelona, l’Oratori de Sant Felip Neri. “Així Déu ha estimat el món”. Un altar neoclàssic, centrat per la imatge de Jesucrist clavat en creu. Durant la guerra, la metralla va entrar fins a l’església i va arribar al cor de la imatge de Crist de l’altar major. Un altar bellíssim amb un Crist molt bonic que encara es conserva.
“Déu estima apassionadament el món. Déu ha enviat el seu fill al món no per condemnar sinó per redimir”. Quina meravella! Quina grandesa l’amor de Déu: per amor ens ha creat, per amor ens ha redimit. Tot és per amor. “D’on vens d’amor, on vas a amor...” escrivia Ramon Llull. Ens ho ha dit també la lectura de l’apòstol: Déu que és ric en l’amor ens ha donat la vida juntament amb Crist a nosaltres que érem morts per les nostres culpes. Però tot això avui ho entenem? Estem celebrant el bicentenari de la Constitució de Cadis (1812-2012) ja aleshores circulaven unes idees que tota persona en aquesta vida ha d’aspirar no a la redempció, sinó a la felicitat. Que tota persona ha de guiar els seus actes per la raó i no per la tradició (JJ.López Burniol LV 17/03/12, p. 25). Aquestes idees avui continuen circulant. En els dos mil anys de vida de l’Església, els cristians hem estat víctimes de tota mena de desgràcies com els altres; i hem estat també causants d’injustícies, de guerra, i de dolor, com tots els altres. El mateix Jesús hi va estar implicat. Ell va ser perseguit, condemnat i crucificat. Al peu de la creu es va sentir un desafiament: “Salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu i baixa de la creu”. Què significa doncs, que Jesucrist és el Salvador dels homes? Com poder confessar l’amor de Déu davant de tanta injustícia i de tant sofriment? Déu ens estima i ens salva. Això vol dir que Déu se’ns dóna perquè cada persona i cada grup humà visquem en Ell i així trobem la vida veritable. (Problemàtica viva, 68). El pecat porta a la mort, l’amor dóna la vida. L’amor ressuscita. Nosaltres hem de ser sembradors de l’amor de Déu allí on ens trobem. És a dir, sembradors del seu amor, de la seva misericòrdia, del seu perdó... Allí on no hi ha amor, posa-hi amor i hi trobaràs amor. A vosaltres que heu cregut ens ha salvat per gràcia. Hem de ser doncs rics en l’amor i hem d’enriquir els altres amb el nostre amor. Pel qui estima tot és gràcia, tot és do.
Moisès enlairà al desert la serp talment com un talismà. Tothom en veure-la es guaria. La creu alçada sobre el món: el nord, sud est i oest crucificant la terra, com escrivia el poeta, esdevé signe de salvació: amb aquest signe vencerem. “Mireu l’arbre de la creu/on morir el redemptor del món”, cantarem aviat a Setmana Santa. Mirar la creu, mirar-la amb ulls de fe, ens dóna paradoxalment la vida. Per això enmig del desert de la Quaresma, avui anticipem ja l’alegreu-vos! de la Pasqua.

domingo, 4 de marzo de 2012

Un instant etern

Diumenge II de Quaresma

Avui, amb les imatges enregistrades podem anar endavant i endarrera. Podem congelar la imatge, accelerar-la o retenir-la. Això no ho podem fer en la vida real: la història és per ser descrita, però no podem tornar-la a escriure. Tampoc el futur no ens pertany. És cert que tenim la memòria que ens permet evocar el passat i que som capaços de somniar i dissenyar el futur, però tot des de la humilitat del nostre present, l’únic que tenim. La transfiguració de Jesús fou un d’aquells instants que els apòstols volgueren fer eterns en el seu cor: Que n’estem de bé aquí a dalt! I Jesús transfigurat il•lumina i dóna sentit ple a la llei (Moisès) i als profetes (Elies). Després comprendran que la passió és necessària per entrar a la glòria, però ells han tastat ja l’eternitat. Han viscut un temps fora del temps com el de l’eucaristia.
Tots lloem la fe d’Abraham, pare dels creients. “Quina escena tan dura, com li podia demanar Déu el sacrifici del seu fill?” Diuen molts, però com afirma poèticament David Jou, quants pares avui sacrifiquen de tantes maneres els seus fills, amb horaris abusius o obligant-los a ser allò que ells van voler ser i no van poder! Si gran fou la fe d’Abraham, molt més gran fou la fe de Maria. Allà al calvari, no hi havia cap moltó, Jesús era l’anyell sacrificat. No hi havia cap àngel que deturés la mà del botxí. És el mateix Jesús, braços en creu que anuncia a Maria que serà mare de tots els homes.
Anem a celebrar l’eucaristia que anticipa l’eternitat en la nostra vida i Jesús és l’anyell de Déu. Que sigui un tast de l'eternitat.

viernes, 2 de marzo de 2012

La nova aliança i la lluita contra el mal

Diumenge I de Quaresma
Quina meravella l’arc de Sant Martí! La llum que es descompon en una gamma acolorida. Cada vegada que el veiem ens emociona. És el signe de Déu i de la seva aliança que estableix amb tots els éssers humans, amb tots els éssers animats (per tant, també amb els animals) i per a totes les generacions, per sempre més. Hi ha un pacte de Déu amb l’ésser humà, un pacte còsmic que es renova i s’actualitza cada vegada que celebrem l’eucaristia: “aquest és el calze de la meva sang, la sang de l’aliança nova i eterna que serà vessada per vosaltres i per a tots els homes en remissió dels pecats”. Déu renova el seu sí envers nosaltres i nosaltres renovem el nostre sí a Déu.
Cada vegada que resem el credo apostòlic repetim una expressió enigmàtica: “davallà als inferns”. Manllevada d’aquesta carta de Sant Pere que hem escoltat avui: [Jesús] “va anar a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noé”. Jesús davalla fins al fons de la condició humana. Benet XVI explica que aquest passatge està molt lligat al baptisme. En les icones orientals veiem com Jesús baixa fins al fons de l’aigua fluent, que baixa fins a la “casa del mal” que té els homes presos. No oblidem que una de les missions del batejat és precisament lluitar contra el mal, convençuts de la victòria final del bé sobre el mal. El baptisme ens prepara per ser ciutadans d’un cel nou i d’una terra nova.
L’evangeli segons sant Marc ens ha dit que l’Esperit empeny Jesús cap al desert. El desert és u lloc privilegiat per a Israel, lloc de la seva constitució com a poble. Viure entre animals feréstecs que no li fan mal i que l’alimenten els àngels. Així és sovint la nostra vida. I després succeint Joan que és a la presó, anuncia lliurement el nucli del seu missatge. És el temps propici, Déu és a prop vostre, rectifiqueu i creieu en aquesta bona notícia.