Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge I d'Advent B Jesús explica avui la paràbola del porter i el posa com a exemple per als seus deixebles tot dient-los que la principal recomanació és que vetlli. Quants sants i santes porters hi ha hagut en el decurs de la història! De molts no en conservem ni en el nom, tal fou la seva humilitat. D’altres sí. Penso en el cas de sant Alonso Rodríguez, un home senzill, vidu i pare de família que va ser admès com a porter al convent dels jesuïtes de Montsió. Quan li preguntaven perquè atenia tothom tan bé responia: “és que a Jesús, quan es disfressa de proïsme, mai no el podem tractar asprament o amb mala educació”. Amb raó la gent de totes les classes socials anaven al col•legi a demanar-li els seus consells, a consultar-li els seus dubtes i a rebre consols per a les seves penes. Va ser ell, aquell home senzill qui va animar el seu company Pere Claver a anar a Amèrica on va fer una tasca tan important al servei dels esclaus negres, catequitzant-lo i batejant-ne uns 300.000! S

Diumenge de Crist Rei Us confesso que cada vegada que escolto aquest evangeli alguna cosa se’m remou per dins. Em recordo d’aquelles paraules del capellà i poeta mossèn Manuel Tort: “massa sovint sóc lluny del pobre i del captaire”. La pobresa truca a les nostres portes amb insistència i moltes vegades en passem de llarg. Per la cultura antiga hi havia una cosa que era fonamental: l’hospitalitat. D’ací ve el nom d’hospital. Donar de menjar, donar de beure, vestir, acollir, guarir... hi era fonamental. Per això als monestirs medievals s’acollia l’hoste com si fos el mateix Crist. Per això a les nostres masies els xiprers indicaven l’acolliment que s’hi practicava. Les paraules del Senyor no s’adrecen a individus sinó a grups, parla de “vosaltres”. Com a comunitats estem realment preocupades pels pobres, pels qui s’ho passen pitjor? Moltes vegades deleguem de pressa i diem “això és cosa de Càritas” i és cert, Càritas ens ajuda i molt, però Càritas no és més que una dimensió de la nostra

Diumenge XXXIII El nostre comportament està dient sense paraules la imatge que tenim amb Déu. Si som actius i fem créixer els recursos, és perquè creiem en un Déu creador; si som bons administradors, és perquè creiem que Déu ho fa així. Ahir el Dr. Esquirol en una conferència deia: viure és projectar-se, estendre’s, existir és sortir de si cap enfora. “Obrir-se al proïsme vol dir percebre la diferència. No tot és el mateix com predica el nihilisme. L’experiència de l’altre et diu que no tot és el mateix.” Quantes vegades quan ens mirem detingudament una persona, quan l’escoltem, quan la veiem actuar a casa o amb els seus ens sorprèn gratament. Hi ha una dita molt desafortunada “en comunidad no muestres tu habilidad”, perquè no et demanin allò que saps fer. Que poc sentit comunitari tenia la persona que se la va inventar, oi? Crec que és tot el contrari, és a la comunitat, a la casa, on has de mostrar quina és realment la teva habilitat.. Aquell que fa rendir els recursos, com el mal ad

Diumenge XXII de durant l'any Aquesta d’avui no és una paràbola sobre la solidaritat; a ulls d’ara semblaria que aquelles noies dels seguicis nupcial no els hagués costat tant de compartir una mica d’oli amb les seves companyes perquè totes poguessin tenir les llànties quan l’espòs arribava. No. No és una paràbola sobre la solidaritat sinó sobre la previsió. D’aquelles deu noies, cinc van ser previsores i cinc no ho van ser i Jesús ho plantejava així als deixebles. Humanament és molt important ser previsor, perquè el qui preveu és el qui veu per endavant. Quantes vegades hi ha mares de família que em diuen: “jo quan em desperto el dilluns ja faig la previsió de tota la setmana”. Hem de ser previsors, ens hem de preparar perquè no som pas déus. Els nens i nenes a l’escola o a la catequesi, els adults en la formació permanent, en l’equip, els promesos per al matrimoni, els esportistes necessiten moltes hores d’entrenament, els músics, d’assaig. Els sacerdots també ens hem de preparar

El títol de la solemnitat d'avui, segons Mn. Antoni M. Oriol Tataret, admet una doble lectura: tots sants, vol dir tots els sants però vol dir també tots cridats a la santedat. Avui fem memòria de tots els homes i dones, joves, adults, ancians i també infants que han assolit la plenitud de l'amor de Déu i que han arribat a allò que anomenem "cel", encara que no tinguin un lloc al calendari. El darrer programa de Ràdio Estel l'Atri dels Gentils, va ser un diàleg entre Joan Rigol, que fou president del Parlament, un home creient, amb Antoni Castells, que fou conseller de la Generalitat i que es declara agnòstic. En un moment del diàleg Joan Rigol, deia: “Per a mi la mort de la meva dona va significar un trauma molt fort perquè, tot i tenir un gran record de la nostra experiència matrimonial, jo no podia deixar de preguntar-li: «On ets, ara?» «I com és possible que puguis viure sense temps ni espai perquè aquests dos paràmetres, al lloc on ets, ja no existeixen?» Aqu

Diumenge XXXI de durant l'any Jesús clama contra la incoherència. Molts també avui també clamem en contra d’ella. Incoherència de vida. Tots veiem la incoherència d’alguns polítics. D’algunes persones d’Església. Però veiem la nostra d’incoherència? Veig la meva incoherència? No sempre. També jo sovint dic i no faig. La gent té posada els ulls en aquesta minoria creativa en paraules de Benet XVI que som l’Església. Què diuen de nosaltres els cristians? Ens veuen coherents? Es tracta sobretot d’una coherència amb l’evangeli. D’un estil de vida pobre, desprès, alegre, pacificador, mansuet... Ara aquesta coherència només la pot desvetllar la tendresa! Amb quines paraules tan tendres Sant Pau parla als cristians de Tessalònica! Abans de dir-li a una persona què li demana Déu convé que aquesta persona se senti estimada per Déu. I se sentirà estimada per Déu a través de la nostra estimació. Quin abandonament tan gran el del salm: “Em mantinc en una pau tranquil•la com un nen a la falda d