sábado, 31 de diciembre de 2011

Antoni Gaudí, un pessebrista singular

Antoni Gaudí era terciari franciscà i, per tant un gran admirador de Sant Francesc d’Assís, l’autor del primer pessebre de la història a Greccio. Tots els autors estan d’acord en que, en dissenyar la façana del Naixement de la Sagrada Família Gaudí hi va bastir un pessebre monumental. Una façana construïda, en paraules de César Martinell “amb la tendresa pròpia del pessebre que durant el Nadal contemplen en el nostre país les famílies cristianes realitzat amb inusitada grandesa”. En la porta central o de la Caritat, hi ha tots els elements tradicionals del pessebre català: el Naixement, el bou i la mula (o l’ase), l’adoració dels pastors i dels mags, els àngels cantant el Gloria in excelsis Deo... però a més Gaudí va estendre el cicle de Nadal a les altres dues portes: l’Anunciació, el Desposoris de Maria i Josep, Joaquim i Anna –avis de Jesús- la Visitació, la fugida a Egipte, la matança dels innocents, Jesús perdut i trobat entre doctors, i també aquella figura entranyable d’un jove Jesús treballant al taller de Josep; aquesta vigorosa escultura, Gaudí l’anomenava el fusteret. De la mateixa manera que en tots els pessebres hi solen haver animals també n’hi ha a les socolades de les tres portes de la façana: hi ha galls, gallines, un gall d’indi... és a dir els animals que se sacrifiquen per Nadal. No hi manca l’estel, el senyal del cel que anuncia el naixement del Messies, el Fill de Déu. Les estalactites fan la impressió de desglaçament, potser inspirant-se en aquella popular nadala: “enmig de fred i neu/ l’amor un Déu que neix/ els cors desglaça:/ per això tots van cantant/ ja és nat el Déu Infant, fill de Maria”.
Josep Maria Garrut, gran pessebrista i historiador de l’art català en el seu llibre Viatge a l'entorn del pessebre (Barcelona, Selecta, 1957) explica un precedent d’aquesta façana: "Certa diada (...) [Gaudí] fou el senzill, il•lusionat constructor d'un Pessebre, un Pessebre ple de constel•lacions, damunt les figures barroques i teatrals de l'escultor Domènech Talarn [Barcelona, 1812-1902]. Aquest dia, que podia ésser la vigília de Nadal, posem, de l'any 1917, treballava en aquest propòsit en el convent dels Jesuïtes del carrer de Casp”. [Cal recordar que Antoni Gaudí havia col•laborat amb l’arquitecte Joan Martorell i Montells i Camil Oliveras Jansana en la construcció de l’església d’aquesta congregació en aquell carrer barceloní, entre els anys 1882 i 1885]. Aquell pessebre el feia, diu Garrut, “conjuntament amb Salvador Alarma i Joan Llimona. Alarma vestia com un gran senyor; Llimona com un camperol arreglat; Gaudí com un pobre. Quina lliçó! No per al qui vestia bé, sinó per a aquest que vestia pobrament, tot vivint en un món de riqueses inaprehensibles per als altres semblants”.
Garrut explica també un interessant precedent de les escultures de la façana del Naixement: "El dia que Antoni Gaudí va creure necessari d'emprendre l'estudi d'aquestes escultures que devien significar la façana del Naixement, va anar a veure unes figures de Pessebre amb l'escultor Carles Mani, un ajudant que entenia les seves idees, i amb un altre dels més fidels col•laboradors, Llorenç Matamala, aquest acompanyat del seu fill. La idea de Gaudí era de fer quelcom popular o assequible a les masses, sense que perdés l'essència d'emoció artística, i va creure que els models més consonants amb la seva inspiració eren els d'aquell escultor que havia trobar aquest terme mitjà entre l'art i el seu popularisme; aquest escultor no era ni més ni menys que Ramon Amadeu [Barcelona, 1745-1821]”. I continua explicant Garrut: “ Amb aquest fi s’adreçaren tots quatre a una casa de la plaça de Sant Josep Oriol, davant de l'església del Pi i allí, on encara hi ha el restaurant anomenat "El Jardín" contemplaren unes figures de l'esmentat escultor barceloní dels segles XVIII i XIX. No es tractava de copiar aquelles figures, sinó de comprendre’n el missatge de sensibilitat plàstica i literària, és a dir, emoció abstracta com a escultura en el sentit de volums i narració concreta per la funció didàctica a que estaven dedicades, la d’ensenyar i emocionar els fidels. Perquè així tots, grans i petits, savis i ignorants, podien entendre la lliçó d’humilitat, de bondat de cor, de senzillesa, de felicitat de dins a fora que respiren aquests pastors de l’Amadeu”.
Per la seva banda Joan Matamala, testimoni presencial, explica aquesta visita més extensament: "Faltaban diversos grupos y figuras para completar la maqueta, a excepción de los ya esculpidos sobre piedra en la fachada. Gaudí habló con mi padre de que deseaba ofrecer este trabajo a Mani. Pero tenía una idea para orientar a su recomendado: efectuar una visita a la colección de esculturas del ochocentista Ramón Amadeu, famosas por su valer plástico y expresivo" (...) Se señaló un domingo para la visita al coleccionista barcelonés de las obras de Amadeu. Yo pedí a mi padre que lograra de Gaudí que me dejara "enrolar" en la comitiva. La casa estaba situada en la plaza de San José Oriol, esquina de la calle del Pino. En un piso espacioso nos esperaba el dueño, pesebrista que unos días antes había desmontado el "belén" para el cual daba libertad de entrada. Gaudí empero, prefirió que pasada la fiesta de la Candelaria, pudiéramos contemplar las figurillas fuera de su montaje en el pessebre.Sobre un extenso tablero que el dueño y sus familiares habían preparado a lo largo de la vieja estancia, Gaudí contempló con sus acompañantes aquellas figuras con particular atención, haciendo observacions a mi padre y a Mani. Ante algunas piezas principales, Mani recogía las indicaciones de Gaudí, en su deseo de expresar actitudes con acierto para los bocetos de la fachada. Se encariñó con el tema y caldeado en aquella mañana dominguera, merced a aquellas pequeñas obras maestras, quedó mentalmente preparado -como en unos ejercicios espirituales- para interpretar las indicaciones y los deseos de Gaudí." (J.MATAMALA, Mi itinerario con el arquitecto, Claret, 1995). Qui era aquest col•leccionista? Ni Garrut ni Matamala no ho diuen. Caldria una recerca pacient per tal d’esbrinar-ho.
Hi ha un altre paral•lelisme curiós: quan contemplem atentament tant les talles d’Amadeu com les seves figuretes de pessebre, ens adonem, pels trets físics del rostre que partia de models reals, potser membres de la seva mateixa família. El mateix passa amb les escultures de la façana del Naixement de la Sagrada Família: Gaudí les feia esculpir a partir de models reals, personatges del barri de Poblet on es començava a dreçar el Temple, a qui feia vestir d’època, retratar i finalment emmotllar. Aquest naturalisme és el que ens els fa particularment propers i entranyables.
Ara que complint la predicció de Gaudí ve gent de tot el món a contemplar la Sagrada Família, els guies els haurien d’explicar, en totes les llengües, que aquesta façana és un monument a la nostra manifestació artística més entranyable i casolana: el pessebre. Una manifestació a l’abast de tothom.
(Article publicat a Naixement. Publicació de la Federació Catalana de Pessebristes, n. 2. Desembre 2011, p. 22-23)

La millor imatge de Maria

Jornada Mundial de la Pau 2012
La millor imatge de Maria no és una pintura o una escultura, o una talla, encara que sigui d’un gran artista. La millor imatge de Maria és una Mare. Per això Sant Francesc d’Assís, el nostre patró, quan veia una mare feia una inclinació amb el cap, perquè descobria en ella la millor imatge de la Mare de Déu. “Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu”/és la sort que ens envejava Déu”, va escriure el poeta.
Avui i aquests dies tots ens desitgem “bon any!”. Però què volem dir exactament quan diem “bon any”? Pensem, “que hi hagi pau”, “que trobi feina”, “que tingui salut”, “que no sigui pitjor que el que hem passat”, “que els meus fills es reconciliïn”, “que em curi”... En fi, tots desigs plenament legítims. Però no hauríem d’oblidar que quan ens desitgem una cosa també ens estem comprometent a fer el que estigui en la nostra mà perquè allò que somniem sigui una realitat. “Cal treballar com si tot depengués de nosaltres i confiar com si tot depengués de Déu.” La germana Teresa Losada, franciscana missionera de Maria, que ha treballat durant anys amb els musulmans i que avui es troba en un estat de salut crític diu : “ningú no ens podrà prendre el dret a somniar. Les nostres causes són les grans causes de la humanitat, causes i somnis de tots els pobles, causes i somnis de Déu. El somni ens porta a albirar un altre món possible per als immigrants, un món d’acollida i obertura, lloc d’inclusió i reciprocitat, somiadors d’una zona verda per a tothom.” Quin bon desig!
El passat dia 22 el bisbe Sebastià Taltavull va beneir el nou local de Càritas parroquial. És un gra de sorra que la nostra comunitat aporta en un context de crisi, però és molt d’agrair l’esforç de tants en que això sigui possible. Déu ens està demanant un gest, unes actituds... Ens estar demanant una forma d’estimar. Hi ha una forma d’estimar natural que és la que tenim tots, quan estimem una persona, l’afecte que rebem de la família. Hi ha una altra forma d’estimar que és la que aprenem a l’evangeli que és fins i tot donant la vida, renunciant a un mateix i a això no hi arriba tothom. Sempre ens domina més aquesta forma: “jo t’estimo però tu em correspons en l’amor”, però quan algú no ens correspon en l’amor, no podem deixar d’estimar. I això és la raó de fons de tota aquesta feina que és la gratuïtat. Estimar amb un amor gratuït, amb un amor total com Jesús és el que fa que quan un descobreix una persona que té fam, té set, t’hi has de posar al seu costat. I el més fort de tot és que Jesús es fa present en aquesta persona, que potser no té ni aspecte de persona, per això amb els ulls de la fe descobrir que allò és Jesús. Cada vegada que entri aquí una persona podreu dir: “mira ara entra Jesús”. Quan passes davant del Sagrari que fem genuflexió perquè reconeixem que Jesús hi és, ha d’arribar el dia que hem de saber fer genuflexió davant d’una persona. La gratuïtat ens ha de definir i això fa creïble l’Església”.
Dimarts ens acomiadàvem de la Raimunda Bermúdez que va morir el dia de Sant Esteve al matí, després de la sessió de diàlisi que li feien cada nit. Encara diumenge passat dia de Nadal, ara fa vuit dies, ella va participar de l’eucaristia com feia tots els diumenges, asseguda al primer banc i es va atansar a venerar la imatge del Nen Jesús. Durant anys, mentre va poder ella venia a missa cada dia, al matí, aquella missa que presidia el bisbe Joan Carrera i a la qual hi assistien un grup de dones que, com aquelles de què parla l’evangeli, matinejaven per veure el Senyor. La Raimunda va ser una dona comunitària. Malgrat les seves limitacions físiques, mentre va poder també va participar a Vida Creixent, a la catequesi d’adults, als pelegrinatges a Lourdes... També va venir amb un dels seus fills quan vam anar a Assís a cercar la primera pedra del nou temple. Ella com Maria conservava tants records en el seu cor i els meditava. Arran de la seva mort he sabut alguns gests de generositat de la Raimunda, que m’han arribat al cor: donava de la seva pobresa. Que el seu exemple ens estimuli.
“Educar els joves en la justícia i la pau” és el lema del missatge de Benet XVI per la 45ena Jornada Mundial de la Pau 2012. Sant Benet, el pare d’Europa, el fundador del monaquisme occidental, diu en la seva regla que cal escoltar el monjo més jove. En cada comunitat hauríem de tenir molt present aquesta dimensió. El pontífex fa pensar també en aquesta afirmació quan diu que escoltar els joves és un “deure primari” de tota la societat. És una afirmació en cert sentit paradoxal perquè ben sovint els adults estem convençuts de saber allò que els joves són o haurien de ser, però en realitat no escoltem les seves legítimes aspiracions. I el Sant Pare que en el decurs de la seva vida i ara en la seva ancianitat ha escoltat molts joves, resumeix així el que aquests desitgen i pateixen: “rebre una formació que els prepari amb més profunditat a afrontar la realitat, la dificultat de formar una família i trobar un lloc de treball estable, la capacitat efectiva de contribuir al món de la política, de la cultura i de l’economia per tal d’edificar una societat amb un rostre més humà i solidari”. Segons el Sant Pare només amb una visió integral de l’ésser humà evitarem caure “en una concepció contractualista de la justícia i obrir també per a ella l’horitzó de la solidaritat i de l’amor”.
Quant a la pau diu que per ser-ne constructors veritables, tots hem de ser educats en la compassió [un concepte comú d’altra banda a moltes tradicions religioses: compadir-se és fer nostre el patiment dels altres], la solidaritat, la col•laboració, la fraternitat, “hem de ser actius dins de les comunitats i atents a despertar les consciències sobre les qüestions nacionals i internacionals, això com sobre la importància de buscar modes apropiats de redistribució de la riquesa de promoció de creixement, de la cooperació al desenvolupament i de la resolució dels conflictes”. Que així sigui durant tot l’any 2012 i sempre.

domingo, 25 de diciembre de 2011

Un pessebre vivent al Togo

És Nadal. Jesús neix en el si d’una família humil. El Fill de Déu hagués pogut aparèixer sobre la capa de la terra com un profeta ja adult, ja fet. Però en canvi dos dels evangelistes Mateu i Lluc ens expliquen els seus orígens. Ens diuen que va néixer dins d’una família, que va tenir pares, infantesa i un context no fàcil.
És Nadal. I Nadal, com escriu el poeta Josep Maria de Sagarra, “ens dóna un sentiment de llar, de sostre/ de terra, de nissaga i d’esperit/ i ens dóna un punt d’humilitat de cendra/ per estimar un racó dins de l’espai,/ i desperta en el cor aquell blau tendre/ que hem volgut escanyar.. i que no mor mai.” És veritat. En uns moments difícils per a molts, la llar, el sostre, la família, els lligams de filiació i de fraternitat, els lligams entre avis i néts ens poden donar, ens donen, molta força. Per això avui, donem gràcies a Déu per les nostres famílies amb tota la seva grandesa i amb totes les seves limitacions. Fem un esforç per tornar a mirar poc a poc amb respecte cada membre de la nostra família, sense pressa, els que els tinguin, els avis, els pares, els germans, els fills, els oncles, els nebots, els cosins... Si nosaltres som com som i qui som és gràcies a ells. Darrera de cada un d’ells Jesús també hi és present.
L’alegria de Nadal la vivim els qui ens sentim estimats. I tot amor veritable ve de Déu.
Però el Nadal no ens tanca en el clos de les nostres famílies, o dels nostres petits o grans problemes de cada dia sinó que ens dóna una mirada universal. El P. Joan Soler gironí és missioner a Togo i escriu a Catalunya Cristiana. Ell és olotí i els seus nadals sempre estaven marcats pels pessebres vivents diu: “Recordo com el darrer Nadal que vaig passar a casa, no vaig voler marxar sense gaudir-ne una vegada més, pensant que serien els últims que veuria en molts d’anys. Però ves per on, Déu sempre ens dóna molt més del que renunciem i m’he trobat que aquí al Togo, Déu m’ha regalat un gran pessebre vivent. El jove missioner explica que “el 25 de desembre en alguna petita cabana de fang i de palla dels nostres pobles, una mare, ajudada per les altres veïnes i envoltada de tots els animals de la casa donarà a llum un petit africà. Un fill estimat de Déu que no haurà trobat plaça a l’hospital perquè els seus pares no tenen els diners per pagar-ne el part. I el petit plorarà i Déu somriurà (...) I amb tot aquest tràfec ningú no s’adonarà que al voltant de la petita cabana, un reduït grup de pastors seminòmades (...) s’hi ha apropat furtivament (...) Pastors estigmatitzats de la societat. Pastors no escolaritzats. Pastors de 10 anys (...) I es farà de nit. I les estrelles brillaran sobretot la Creu del Sud. Una creu que ens marcarà, una vegada més que avui neix allà on és crucificat: Jesús neix al Sud. Neix allà on sempre ha viscut. Neix a la casa dels pobres. I quan abaixaré la mirada de les estrelles, em toparé, potser a la llunyania, amb tres beduïns del desert que van a vendre els seus camells. I em semblarà que són els reis mags que s’apropen. Reis pobres que no portaran or ni encens ni mirra, sinó el silenci (...) I després d’haver demanar caritat en un racó de la ciutat, marxaran de nit. De nit per evitar les duanes i els impostos. (...) Els impostos de l’imperi que continua avui esclavitzant milions d’homes de la nostra terra. I així de mica en mica com qui no vol la cosa, el meu pessebre s’haurà realitzat i viuré el Nadal diferent. Un Nadal sense llums i sense fresses, un Nadal sense regals ni grans festes. Un Nadal petit, envoltat de petits que em cantaran nadales com si fossin els àngels. Àngels esparracats. Àngels plens d’amor. (...) I m’asseuré a la terrassa de casa per meditar tot això i em vindrà a saludar l’imam de la petita mesquita que hi ha al costat de la parròquia i em desitjarà ell també, un bon Nadal i compartirem alguna cosa per menjar, unes paraules amables i la certesa que Déu continua caminant al costat de la nostra humanitat. Una humanitat ferida. Una humanitat guarida”. Germans i germanes que tingueu un bon Nadal i si tot l’any la mesquinesa ens fibla/ i l’orgull de la nostra soledat/almenys aquesta nit, fem el possible/ per ser uns homes de bona voluntat”

domingo, 18 de diciembre de 2011

Plural d'esperança

Un company de feina que s’ha jubilat fa poc, quan havia fet algun servei no deia mai “he telefonat a aquesta persona”, “he escrit aquest peu”, “he demanat a aquesta institució”. Sempre ho deia –ho diu- en plural “hem telefonat”, “hem escrit”, “hem demanat”… És una persona admirable per la seva humilitat. Se sentia part d’un equip i no es volia posar mai en primer lloc. Una vegada que vaig trucar-lo per felicitar-lo per una iniciativa realment important que ell havia promogut, el primer que va fer és passar-me a una altra companya de feina perquè la felicités a ella i n’estigués contenta. Si tots actuéssim així! El món seria un tros de cel.
Com fa notar una religiosa escrivint sobre la lectura d’avui Maria no respon a l’àngel dient “Sí, aquí hi ha la Mare de Déu, respon dient “sóc la serventa del Senyor”. Aquí rau la seva grandesa. El seu servei no és esclavatge, és una col•laboració joiosa, que s’anticipa.
Avui és la Mare de Déu de l’Esperança. L’esperança de Maria és realista. Aquesta setmana a Roma Mons. Gianfranco Ravasi deia que en hebreu espai i esperança tenen la mateixa arrel. Tenir espai és tenir esperança. Reconèixer l’espai propi de cadascú. Quantes persones viuen desesperançades perquè els falta espai per viure, ningú no els reconeix un espai en la societat! És possible tenir esperança en moments de crisi? Mossèn Pepe Rodado que treballa en la pastoral obrera deia: la crisi és forta, però la nostra esperança és més forta que la crisi”.
Aquesta mateixa setmana s’ha presentat a Barcelona la Fundació Príncep de Girona, destinada a ajudar als joves a emprendre. Un dels participants va recordar-nos la importància del “sí”. Moltes vegades quan despengem el telèfon diem “sí?” és un sí acollidor, un “sí” que s’anticipa. Encara no sabem què ens demanaran, però ja diem que sí. Ho fem sense pensar-nos-hi gaire. Que cada dia renovem el nostre sí a Déu i a les persones que estimem. I no parlarem tant en primera persona perquè ens sentirem membres d’un cos que tot ell ha dit que “sí”.

domingo, 11 de diciembre de 2011

Creuar el Jordà

Tercer diumenge d’Advent

Els rius sovint serveixen de frontera. Avui sortosament hi ha ponts. Abans creuar un riu podia ésser complex. A la veïna població de Sant Adrià de Besòs, hi havia uns homes anomenats “cristòfols” que es carregaven la gent a l’esquena per ajudar-los a traspassar el riu quan les aigües eren crescudes. Quants han patit accidents i han estat arrossegats per les aigües d’un riu en intentar creuar-lo!
“Riu pregon Jordà dels pares/caldrà que travessis per arribar a bon port”. Els israelites van creuar el Jordà amb Josuè per entrar a la terra promesa. El riu Jordà a la Bíblia és la frontera natural entre la terra i el que no ho és. Traspassar-lo, endinsar-se en les seves aigües recordava aquell mític pas i també el pas del mar Roig i era el símbol de novetat, d’esperança, de naixement d’alguna cosa nova. És allà on Joan bateja i convida a la conversió. I allà anuncia l’arribada d’un que batejarà amb alguna cosa més que amb aigua.
Quins rius ens cal travessar avui? Som conscients del nostre baptisme? El vivim en la seva plenitud? Pel baptisme ens vam incorporar a Crist i aquesta no és una aigua residual, ha de ser una font d’aigua viva, de llibertat, que brolli en el nostre endins.
Joan diu que no és digne de deslligar-li la corretja de les sandàlies. El gest de deslligar la corretja de les sandàlies era un antic costum israelita. El calçat era el símbol de propietat, perquè trepitjar o llançar les sandàlies sobre la terra era prendre-la en propietat. Per vendre-la o traspassar-la calia treure’s el calçat i lliurar-lo a un altre (Sl 60,10). En el cas d’una vídua sense fills (Dt 25, 9-10) se li treia la sandàlia al parent més pròxim que no volia casar-s’hi per simbolitzar que quedava lliure de la seva obligació. Joan Baptista, podria estar-nos dient que Jesús és l’amo de la terra, l’espòs d’Israel, tal com els profetes anomenaven Déu (Vg. Immaculada Rodríguez, Advent, p. 39)
Joan no era la llum, venia només a donar-ne testimoni. Li hagués estat molt fàcil fer-se passar per un Messies: vivia al desert, era un bon predicador, tenia deixebles... però Joan és la veu, és el que prepara. Aquesta ha de ser molt sovint la nostra missió. Aplanar el terreny, treure obstacles, afavorir la trobada personal de l'ésser humà amb Déu.
Aquests dies a la corona d’Advent van creixent les llums. Joan no era la llum, però venia a donar-ne testimoni. En moments de fosca o de desesperació recordem la pregària al nostre patró Sant Francesc pregava dient “On hi hagi desesperació hi porti la llum”.

domingo, 4 de diciembre de 2011

Parlar del futur sense por

Homilia Diumenge II d’Advent B

Advent és un temps que ens parla de futur. Ens en parlen les lectures, les pregàries, tota la litúrgia. Ens parlen del futur amb esperança. Cada vegada que repetim el glòria diem “ara i sempre i pels segles dels segles”. Però avui, a casa o al carrer, no en parlem gaire del futur i si ho fem ho fem amb un cert pessimisme o, potser amb un pessimisme cert: “la crisi no ha fet més que començar, venen anys durs”. Diu el sociòleg Salvador Cardús que, de vegades fins i tot sense voler als nostres nens i joves els transmetem una por en el futur, en l’esdevenidor: “Tu ara estàs molt bé, però ja veuràs quan hagis de buscar feina, o quan hagis de treballar, o quan hagis de casar…” Per això ells -en el fons- pensen que ja estan bé com estan, i en el fons no els agrada créixer.
Podríem parlar del futur amb més esperança? El futur no ens pertany, és veritat, però hi hem d’estar oberts amb una esperança ferma. I segons com tractem els altres, especialment els infants i els joves, segons com tractem la natura així serà el futur. Ho ha recordat Benet XVI a Benín. Si ho voleu el futur estarà en les vostres mans”.
Per això Joan Baptista parla del futur, d’obrir rutes, d’aplanar camins… La persona esperançada i esperançadora ho fa així, obre perspectives de futur, és creativa, fa el bé amb enginy.
El passat dia 12 es va celebrar a Barcelona la VII Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. El tema d’enguany era Guardar esperança en temps difícils. Els organitzadors van obviar en la presentació la paraula crisi, potser intuint que davant dels canvi de paradigma al qual estem assistint, queda curta, està gastada i cal anar més a fons. Per això es va voler posar de relleu la necessitat d’adoptar noves actituds per acarar l’etapa present. Quan habitualment es parla de “tenir esperança”, els organitzadors van optar per l’expressió “guardar esperança”. El mot guardar en català està relacionat amb “esguardar” mirar atentament. Qui guarda una cosa en té cura. Guardar porta a resistir davant les forces impersonals que ens poden erosionar com ara el nihilisme imperant, els dogmatismes o les respostes precipitades de les aparents seguretats sense fonaments.
Es va dir que esperança i resistència són dos dinamismes vinculats. És en la mesura que guardem esperança que podem resistir, però és perquè resistim que podem esperar. La resistència demana “retirar-se”. “Qui va al desert –explicava en Josep Esquirol, filòsof- no és un desertor, no es dimiteix de res, no es desentén de la realitat. En el desert hi ha solitud, però no hi ha aïllament”. És en el desert que cobrem consciència de la pròpia existència. La mateixa paraula existir té un matís de projecció cap enfora. Podem resistir des de l’experiència de quelcom que és diferent i que ens transcendeix, d’allò que és essencial, amb una fe sòbria i amb frescor evangèlica, sòlida, fonda, però no bel•ligerant. Podem resistir si esdevenim capaços d’experimentar la profunditat d’allò que és bo, que és veritable i que és bell. Experimentar la profunditat de tot allò de valuós que Déu ha posat al món i que ens fa sentir privilegiats i joiosos d’haver acollit el do de la fe. Ens cal resistir fent costat al proïsme, des del respecte que és la mirada atenta envers l’altre, des de la cura de l’altre. Resistim fent casa, és a dir, edificant comunitat des de la proximitat i la confiança amb l’altra, des de la relació personal, oberts sempre al diàleg i esdevenint així església samaritana.
Benet XVI, en la seva Encíclica Spe Salvi (en esperança vam ser salvats), ens ensenya tres espais privilegiats d’aprenentatge i exercici de l’esperança: la pregària- atès que sempre podem adreçar-nos a Déu -, actuar i sofrir en la construcció del Regne de Déu- tal com ens ensenya l’evangeli, i la perspectiva del Judici l’hora que Déu farà justícia des de la Misericòrdia i l’Amor.
Sant Pere, en la segona lectura, ens ha recordat que per al Senyor tant és un dia com mil anys. El temps per Déu val diferent. No és passat present i futur. Per Déu sempre és present. Cada vegada que celebrem l’eucaristia participem d’aquest present etern de Déu i això ens esperona i ens consola.