Paràbola sobre la previsió

Diumenge XXII de durant l'any

Aquesta d’avui no és una paràbola sobre la solidaritat; a ulls d’ara semblaria que aquelles noies dels seguicis nupcial no els hagués costat tant de compartir una mica d’oli amb les seves companyes perquè totes poguessin tenir les llànties quan l’espòs arribava. No. No és una paràbola sobre la solidaritat sinó sobre la previsió. D’aquelles deu noies, cinc van ser previsores i cinc no ho van ser i Jesús ho plantejava així als deixebles. Humanament és molt important ser previsor, perquè el qui preveu és el qui veu per endavant. Quantes vegades hi ha mares de família que em diuen: “jo quan em desperto el dilluns ja faig la previsió de tota la setmana”. Hem de ser previsors, ens hem de preparar perquè no som pas déus. Els nens i nenes a l’escola o a la catequesi, els adults en la formació permanent, en l’equip, els promesos per al matrimoni, els esportistes necessiten moltes hores d’entrenament, els músics, d’assaig. Els sacerdots també ens hem de preparar sempre... Una classe, una conferència, una homilia... No hem de decebre els qui tenen la paciència d’escoltar-nos.
Tot bon governant ha de preveure el futur. La manca de previsió, l’anar tirant de beta amb inconsciència, la manca d’un projecte sòlid de futur, està en l’arrel de la crisi que estem vivim.
És ben cert que cal estar oberts a la Providència, que en la nostra vida hi ha molt d’imprevisible, de sorprenent, d’inesperat, que a la nostra agenda de cada dia hauríem de deixar espais en blanc, però estar oberts a l’imprevist no ens escuda de deixar de fer allò que hem de fer.
Potser a la nostra societat avui vivim el mateix percentatge de la paràbola. Gent que té una mirada ampla de llarga volada, magnificent que és capaç de preparar-se i de posar tots els recursos al servei d’una bona acció i gent curta de mires que amb mirada de pardal no és capaç de fer-ho i es queda raquítica i esquifida, o senzillament, perd el tren de la vida.
Però oblidem per un moment els altre: no és veritat que dintre teu i dintre meu hi ha una vessant lúcida que mira l’esdevenidor amb magnificència i una altra que, potser s’ha quedat ancorada en el passat o en la immediatesa del present i que és mesquina?.
Aquesta paràbola té també una dimensió escatològica, del més enllà, que li va afegir la comunitat cristiana primitiva després de la Resurrecció i que ens aconsella que tinguem la flama ben encesa a l’hora que arribi l’espòs, l’Amic, per poder veure’l bé quan estengui definitivament cap a nosaltres la seva mà provident per fer-nos passar a la festa. Ens ho ha dit l’apòstol: tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús tots els qui han mort en ell.
Ser prudent i magnificent és una conseqüència d’aquesta saviesa resplendent de la qual ens ha parlat la primera lectura, una lectura que per cert és profundament optimista: “els qui l’estimen [la saviesa] arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen. Aquesta saviesa la tenim a la mà: si algú matinejava per sortir a buscar-la no s’hi haurà de cansar, la trobarà asseguda a les portes de casa... Demanem doncs de fer, en cada moment, el més savi, el més prudent i siguem previsors i magnificents.

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

Cinco claves para comprender el arte catalán

Dijous Sant 2023