lunes, 28 de noviembre de 2011

El bon porter

Diumenge I d'Advent B

Jesús explica avui la paràbola del porter i el posa com a exemple per als seus deixebles tot dient-los que la principal recomanació és que vetlli.
Quants sants i santes porters hi ha hagut en el decurs de la història! De molts no en conservem ni en el nom, tal fou la seva humilitat. D’altres sí. Penso en el cas de sant Alonso Rodríguez, un home senzill, vidu i pare de família que va ser admès com a porter al convent dels jesuïtes de Montsió. Quan li preguntaven perquè atenia tothom tan bé responia: “és que a Jesús, quan es disfressa de proïsme, mai no el podem tractar asprament o amb mala educació”. Amb raó la gent de totes les classes socials anaven al col•legi a demanar-li els seus consells, a consultar-li els seus dubtes i a rebre consols per a les seves penes. Va ser ell, aquell home senzill qui va animar el seu company Pere Claver a anar a Amèrica on va fer una tasca tan important al servei dels esclaus negres, catequitzant-lo i batejant-ne uns 300.000! Sense el consell d’aquell humil porter, Pere probablement no s’hauria aventurat a creuar l’Atlàntic. Però n’hi ha d’altres de sants porters, Sant Martí de Porres, Sant Salvador d’Horta, Sant Pasqual Bailón... i també santes, per exemple, una molt més antiga, Santa Cunnera de York que va anar amb d’altres joves de pelegrinatge a Roma i que al retorn el vaixell on viatjava fou assaltat pels huns, que van matar gairebé totes les noies, excepte ella que fou salvada pel rei Radbout, que se la va emportar al castell d’Utrech. A la porta del seu castell, Cunnera va portar una vida religiosa i caritativa ajudant els més necessitats...
Que n’és d’important un bon porter!
Avui aquesta figura, abans tan popular, ha desaparegut de moltes de les cases particulars, però continua havent-hi la figura del recepcionista, en llocs públics, en hotels, en hospitals, en institucions... Que important pels qui viuen en un lloc sentir-se resguardats! Que important també per a una persona és sentir-se ben tractat des del primer moment! Algú que quan t’hi atansis et miri els ulls, que et somrigui, que et sàpiga orientar...
És molt bonica la lectura d’Isaïes. “nosaltres som l’argila, vos sou el terrisser”. És deixar que Déu actuï en la nostra vida. Que ens emmotlli. A la Companyia de Jesús un pot haver tingut un càrrec de provincial, per exemple, i després passar a ser cuiner o porter. A la vida també fem aquests canvis, uns passen de tenir responsabilitat en una empresa o en un lloc destacat i després de jubilats es dediquen a acompanyar els néts a col•legi o a les feines més senzilles de la llar. L’important no és el que fem, sinó l’amor que posem en allò que fem. I aquesta és la rel de l’esperança de la qual parlem tant en aquest temps d’Advent, fem el que fem, la nostra vida està en mans de Déu i si ens deixem estimar, Ell farà de nosaltres una gran obra d’art. Per això avui repetim amb el salmista “Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats”.

domingo, 20 de noviembre de 2011

Tornar a tenir feina

Diumenge de Crist Rei

Us confesso que cada vegada que escolto aquest evangeli alguna cosa se’m remou per dins. Em recordo d’aquelles paraules del capellà i poeta mossèn Manuel Tort: “massa sovint sóc lluny del pobre i del captaire”. La pobresa truca a les nostres portes amb insistència i moltes vegades en passem de llarg.
Per la cultura antiga hi havia una cosa que era fonamental: l’hospitalitat. D’ací ve el nom d’hospital. Donar de menjar, donar de beure, vestir, acollir, guarir... hi era fonamental. Per això als monestirs medievals s’acollia l’hoste com si fos el mateix Crist. Per això a les nostres masies els xiprers indicaven l’acolliment que s’hi practicava.
Les paraules del Senyor no s’adrecen a individus sinó a grups, parla de “vosaltres”. Com a comunitats estem realment preocupades pels pobres, pels qui s’ho passen pitjor? Moltes vegades deleguem de pressa i diem “això és cosa de Càritas” i és cert, Càritas ens ajuda i molt, però Càritas no és més que una dimensió de la nostra comunitat. Tu també ets Càritas. I tu, personalment, què has fet per aquella persona que ha trucat a la teva porta i que t’ha parlat a tu? O que t’ha deturat al carrer? L’has escoltat? Li has mirat els ulls? Li has dedicat un somrís? Has mirat de consolar-la? Moltes vegades ens plantegem si hem de donar almoina o no als pidolaires del carrer. Molts diuen que no, que se la malgastaran, que a darrera hi ha d’altres interessos, etc. Probablement tenen raó, però us asseguro que gairebé sempre que he donat una almoina, ni que sigui petita, he rebut una paraula d’agraïment i de benedicció per a mi i per als meus, que tinc la certesa que val molt més que la petita almoina que hagi pogut donar.
Aquesta mateixa setmana, l’alcalde de la nostra ciutat, visitava el nostre local de càritas parroquial. El va rebre un grup de voluntaris jo també hi era. La Montserrat li explicava que per aquell local hi passaven una setantena de famílies, totes derivades dels assistents socials i se’ls donava menjar, roba i de vegades es pagaven rebuts o s’ajudava a lloguers per evitar desnonaments. Al principi el percentatge d’immigrants era el més alt. Ara s’havia invertit i el percentatge més alt és de gent autòctona, del país, nascuts aquí. La Montserrat li va explicar a l’alcalde i al regidor que l’acompanyava, que un dia va comparèixer un home d’uns 45 anys, net i polit, amb camisa i corbata, talment un executiu. La responsable de Càritas, el va fer passar, es va pensar que venia a oferir-li algun excedent d’aliments... Tot el contrari. L’home li va dir que estava a l’atur que estava casat, que tenia dos fills i que tenia la seva mare malalta al seu càrrec. Estava pagant també una hipoteca. Li va dir que l’empresa l’havia acomiadat temporalment i que li havien dit que, acabat l’atur, el tornaria a contractar. Però l’atur s’havia acabat i no l’havien tornat a cridar. L’home li explicava, amb llàgrimes als ulls, que aquell matí, a l’hora d’esmorzar la seva filla li havia demanat cereals per la llet... i el pare li va haver de dir “filla meva, és que no tenim ni llet”. Aquell executiu jove, vencent la vergonya, venia a pidolar a la nostra Càritas una mica de menjar pels seus. Tot seguit les voluntàries li van proporcionar aliments bàsics. L’ajut va durar tres setmanes. A la tercera, era principi de mes, aquell home va tornar feliç: l’havien tornat a cridar a l’empresa i venia a donar les gràcies. La responsable de Càritas li va oferir un anticipació si no havia de cobrar abans de final de mes. L’home no el va acceptar i es va acomiadar cordialment. Quan la Montserrat li explicava aquesta història a l’alcalde, plorava... també l’edil estava tot emocionat i es va quedar sense paraules. Quants casos semblants es podrien explicar! El govern que avui surti de les urnes haurà de prendre mesures a situacions com aquestes o semblants... Amb una taxa d’atur tan elevada, amb tantes famílies fins ara benestants que pateixen situacions de precarietat!
Cada vegada que resem el parenostre diem aquesta expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Com escriu Benet XVI: “ el Regne de Déu ve a través d’un cor que escolta”. La vida d’aquest regne és la vida del Crist que continua en els seus; en el cor que ja no s’alimenta de la vida del Crist, el regne fineix...”. Alimentem-nos, doncs d’Ell, en l’eucaristia.

En comunitat, mostra la teva habilitat

Diumenge XXXIII

El nostre comportament està dient sense paraules la imatge que tenim amb Déu. Si som actius i fem créixer els recursos, és perquè creiem en un Déu creador; si som bons administradors, és perquè creiem que Déu ho fa així. Ahir el Dr. Esquirol en una conferència deia: viure és projectar-se, estendre’s, existir és sortir de si cap enfora. “Obrir-se al proïsme vol dir percebre la diferència. No tot és el mateix com predica el nihilisme. L’experiència de l’altre et diu que no tot és el mateix.” Quantes vegades quan ens mirem detingudament una persona, quan l’escoltem, quan la veiem actuar a casa o amb els seus ens sorprèn gratament. Hi ha una dita molt desafortunada “en comunidad no muestres tu habilidad”, perquè no et demanin allò que saps fer. Que poc sentit comunitari tenia la persona que se la va inventar, oi? Crec que és tot el contrari, és a la comunitat, a la casa, on has de mostrar quina és realment la teva habilitat..
Aquell que fa rendir els recursos, com el mal administrador de la paràbola és perquè en el fons té una imatge del seu senyor- de Déu- una imatge distorsionada; fixem-nos-hi bé: “Senyor sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners”. Déu no és així, és exigent, però només exigeix (fer sortir cap enfora) allò que sap que podem donar. Déu recull perquè abans ha escampat. Déu ens dóna el manament de l’amor, perquè sap que som capaços d’estimar. Quina responsabilitat! Exigir vol dir fer sortir cap enfora. Els pares que sou exigents amb els seus fills ho són perquè se’ls estimen, sabeu que poden rendir més. “Vaig tenir por”. Quina excusa, si tenim por, poca cosa farem perquè la por paralitza.
Quantes vegades penso en tantes persones desaprofitades, desvagades, amb una vida mal dissenyada, que no rendeixen el que podria rendir, o que potser ningú no la convoca a allò que està cridada a fer i a ser. Ser cristià vol dir també arriscar-se a cridar gent, a convocar. També a les comunitats cristianes. Ho faran més o menys bé, però s’hi ha de tenir paciència. Les persones s’han d’educar, s’hi ha de tenir paciència, però quan una persona respon quin goig.
Diumenge vinent són eleccions generals. Ara, en què estem al bell mig d’aquesta crisi econòmica devastadora que colpeja les famílies, en especial les més humils; ara que la por i el desconcert paralitzen tantes persones arreu i la desorientació moral sovinteja; lluny de rendir-nos al desencís, és el moment de reivindicar en l’àmbit públic els valors cristians. En vigílies d’eleccions, i exercint cadascú el dret a vot segons la seva consciència i el seu criteri, convé tenir en compte que el cristianisme advoca per una societat que tingui la fraternitat com a element central; que humanitza la justícia social; que fa del cosmopolitisme una actitud ètica; que supera la simplificadora bipolaritat esquerra-dreta i la substitueix per un enfocament comunitari de la persona humana.
Cal crear una economia al servei de les persones. L’assoliment d’una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures i dignes, ha de ser un objectiu prioritari. Així doncs, l’economia ha d’estar condicionada pel bé comú.
La diada de Germanor que avui celebrem és també un moment privilegiat per fer-nos més conscients de fins a quin punt és important l’Església en la vida dels creients i en la convivència i en el desenvolupament de la societat.

Paràbola sobre la previsió

Diumenge XXII de durant l'any

Aquesta d’avui no és una paràbola sobre la solidaritat; a ulls d’ara semblaria que aquelles noies dels seguicis nupcial no els hagués costat tant de compartir una mica d’oli amb les seves companyes perquè totes poguessin tenir les llànties quan l’espòs arribava. No. No és una paràbola sobre la solidaritat sinó sobre la previsió. D’aquelles deu noies, cinc van ser previsores i cinc no ho van ser i Jesús ho plantejava així als deixebles. Humanament és molt important ser previsor, perquè el qui preveu és el qui veu per endavant. Quantes vegades hi ha mares de família que em diuen: “jo quan em desperto el dilluns ja faig la previsió de tota la setmana”. Hem de ser previsors, ens hem de preparar perquè no som pas déus. Els nens i nenes a l’escola o a la catequesi, els adults en la formació permanent, en l’equip, els promesos per al matrimoni, els esportistes necessiten moltes hores d’entrenament, els músics, d’assaig. Els sacerdots també ens hem de preparar sempre... Una classe, una conferència, una homilia... No hem de decebre els qui tenen la paciència d’escoltar-nos.
Tot bon governant ha de preveure el futur. La manca de previsió, l’anar tirant de beta amb inconsciència, la manca d’un projecte sòlid de futur, està en l’arrel de la crisi que estem vivim.
És ben cert que cal estar oberts a la Providència, que en la nostra vida hi ha molt d’imprevisible, de sorprenent, d’inesperat, que a la nostra agenda de cada dia hauríem de deixar espais en blanc, però estar oberts a l’imprevist no ens escuda de deixar de fer allò que hem de fer.
Potser a la nostra societat avui vivim el mateix percentatge de la paràbola. Gent que té una mirada ampla de llarga volada, magnificent que és capaç de preparar-se i de posar tots els recursos al servei d’una bona acció i gent curta de mires que amb mirada de pardal no és capaç de fer-ho i es queda raquítica i esquifida, o senzillament, perd el tren de la vida.
Però oblidem per un moment els altre: no és veritat que dintre teu i dintre meu hi ha una vessant lúcida que mira l’esdevenidor amb magnificència i una altra que, potser s’ha quedat ancorada en el passat o en la immediatesa del present i que és mesquina?.
Aquesta paràbola té també una dimensió escatològica, del més enllà, que li va afegir la comunitat cristiana primitiva després de la Resurrecció i que ens aconsella que tinguem la flama ben encesa a l’hora que arribi l’espòs, l’Amic, per poder veure’l bé quan estengui definitivament cap a nosaltres la seva mà provident per fer-nos passar a la festa. Ens ho ha dit l’apòstol: tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús tots els qui han mort en ell.
Ser prudent i magnificent és una conseqüència d’aquesta saviesa resplendent de la qual ens ha parlat la primera lectura, una lectura que per cert és profundament optimista: “els qui l’estimen [la saviesa] arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen. Aquesta saviesa la tenim a la mà: si algú matinejava per sortir a buscar-la no s’hi haurà de cansar, la trobarà asseguda a les portes de casa... Demanem doncs de fer, en cada moment, el més savi, el més prudent i siguem previsors i magnificents.

martes, 1 de noviembre de 2011

Tots candidats a la santedat

El títol de la solemnitat d'avui, segons Mn. Antoni M. Oriol Tataret, admet una doble lectura: tots sants, vol dir tots els sants però vol dir també tots cridats a la santedat. Avui fem memòria de tots els homes i dones, joves, adults, ancians i també infants que han assolit la plenitud de l'amor de Déu i que han arribat a allò que anomenem "cel", encara que no tinguin un lloc al calendari.
El darrer programa de Ràdio Estel l'Atri dels Gentils, va ser un diàleg entre Joan Rigol, que fou president del Parlament, un home creient, amb Antoni Castells, que fou conseller de la Generalitat i que es declara agnòstic. En un moment del diàleg Joan Rigol, deia: “Per a mi la mort de la meva dona va significar un trauma molt fort perquè, tot i tenir un gran record de la nostra experiència matrimonial, jo no podia deixar de preguntar-li: «On ets, ara?» «I com és possible que puguis viure sense temps ni espai perquè aquests dos paràmetres, al lloc on ets, ja no existeixen?» Aquí hi ha una gran incomunicabilitat. També he de dir que jo crec en Déu i crec que Déu no vol que el final de la vida d’unes persones que s’estimen sigui la separació definitiva de la mort, sinó que hi ha una cosa que jo no entenc ni sé entendre, però que existeix.” Una posició molt humana. Però l’Antoni Castells deia: “No tenir el do de fe no vol dir que no m’interrogui constantment o que no experimenti la mateixa inquietud i perplexitat davant del misteri, o que no tingui una creença en la transcendència; la transcendència en el sentit que els altres, després de la mort, viuen en nosaltres i en el nostre record. Els fem presents quan hi pensem i els tenim dins nostre. Fins i tot, parlaria de capacitat per compartir aquesta transcendència, per patir pels altres i saber que aquell patiment en part et redimeix a tu.” I parlava també de “comunió dels sants”. És que de la mateixa manera que els creients tenim moments de dubte, crec els que els que es diuen no creients tenen moments de creença”.
La comunió dels sants. Aquesta misteriosa solidaritat amb la gran comunitat dels justos. De l’església visible amb la invisible. Aquesta comunió l’experimentem en l’oració i cada vegada que celebrem els sagraments.

Diuen i no fan

Diumenge XXXI de durant l'any

Jesús clama contra la incoherència. Molts també avui també clamem en contra d’ella. Incoherència de vida. Tots veiem la incoherència d’alguns polítics. D’algunes persones d’Església. Però veiem la nostra d’incoherència? Veig la meva incoherència? No sempre. També jo sovint dic i no faig. La gent té posada els ulls en aquesta minoria creativa en paraules de Benet XVI que som l’Església. Què diuen de nosaltres els cristians? Ens veuen coherents? Es tracta sobretot d’una coherència amb l’evangeli. D’un estil de vida pobre, desprès, alegre, pacificador, mansuet...
Ara aquesta coherència només la pot desvetllar la tendresa! Amb quines paraules tan tendres Sant Pau parla als cristians de Tessalònica!
Abans de dir-li a una persona què li demana Déu convé que aquesta persona se senti estimada per Déu. I se sentirà estimada per Déu a través de la nostra estimació.
Quin abandonament tan gran el del salm: “Em mantinc en una pau tranquil•la com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons”. És la imatge de la Providència. Maria contempla l’infant adormit, però té la seva mà, la mà del Nen entre les seves.
Refusem la temptació del poder. El periodista Peter Seewald a Dios y el mundo,(Barcelona, 2005, p.358) deia al Cardenal Ratzinger:"Molts pensen que l'Església és un aparell de poder formidable" I el futur Papa responia; "sí però primer cal comprendre que la seva finalitat és el servei. El Papa no és el mandatari suprem- des de Gregori Magne s'anomena el "servent dels servents de Déu", sinó que hauria de ser (jo ho anomeno així) el garant de l'obediència (...) Ni tan sols el propi Papa pot dir: "L'Església sóc jo" o "la tradició sóc jo", sinó al contrari, ell està obligat a obeir, encarna aquest compromís de l'Església (...) Així doncs, el Papa no és l'òrgan capa´de proclamar una Església diferent, sinó el dic de contenció enfront de l'arbitrarietat"
Renovem la nostra vocació de servei.