domingo, 23 de octubre de 2011

Els nostres amics missioners

Diumenge XXX de durant l'any A

Estimar Deu i estimar el proïsme ja eren manaments de l'Antic Testament. La novetat de Jesus es que els uneix tots dos en un de sol. No son dos amors sino un sol corrent d'amor. L'amor no es pot manar. O es fruit d'un cor lliure o no es amor. L'amor es una manera de ser. Com escrivia Ramon Llull al Llibre d'Amic e Amat: "–De què est?–. –D'amor–. –Qui t'ha engenrat?–. –Amor–. –On nasquist?–. –En amor–. –Qui t'ha nodrit?–. –Amor–. –De què vius?–. –D'amor–. –Con has nom?–. –Amor–. –D'on vens?–. –D'amor–. –On vas?–. –A amor–. –On estàs?–. –En amor–...".

Però Jesús no sols proclama l'amor sino que ensenya la manera de viure i conciliar aquestes dues dimensions de l'amor. Tota la vida cristiana es passar d'un amor encara interessat a un amor desinteressat i gratuït l'amor en caritat.
La missió s’ha d’entendre en aquesta perspectiva.

Domund, diumenge mundial de les missions. Cal saber que hi ha 14.000 missioners i missioneres espanyols en 115 països i que cada any surten 150 nous missioners fins els territoris de missió. A l’Àfrica els països amb més presència missionera són la República Democràtica del Congo, Mossambic i Guinea Equatorial. A Amèrica són Perú, Venezuela i Argentina. A l’Àsia els països amb més missioners són Japó, Índia i Filipines.
Tots coneixem algún missioner o alguna missionera. Com ens alegra saber notícies seves! Cada any mossèn Jordi Jorba ens escriu des de Calama, al nord de Xile. El 17 de setembre d’aquest any ell i mossèn Enric Olivé van celebrar els seus 50 anys de preveres i 48 des que van arribar a Xile, a aquesta regió on hi ha el desert més alt i més fred del món. El dia de la beatificació de la Mare Anna Maria Janer vaig poder felicitar la germana Assumpta Montserrat abans molt activa entre nosaltres en la pastoral de joventut i ara, des de fa anys activa missionera a Tula, a Mèxic. Ens deia que allí no troba a faltar ni el móvil, ni internet, senzillament perquè ningú no en té. A Catalunya Cristiana publiquem notícies de mossèn Joan Soler Ribas un missioner a Togo. Les seves cartes són com un vas d’aigua clara.
Un missioner a l’Àfrica escriu: “Tinc 81 anys i n’he passat 46 a Zimbabwe; fa 8 que tinc un càncer però continuo ajudant els meus pobres, enviant diners, roba i el que calgui”. Una missionera al Perú escriu: “Des de fa 8 anys sóc a San Clemente intentant ajudar en la construcció de cases, després del terratrèmol de 2007”
El contacte real amb els missioners ens fa sentir que malgrat les dificultats continua havent-hi persones que s’obliden d’elles mateixes per dedicar-se als altres.
Un dels destins del diner recaptat l’any passat al Domund, fou l’Índia, 150.000 dolars per construir el convent de les Germanes Franciscanes a Simbonbadi. Porten tres anys al poble i el primer a que van dedicar el seu esforç va ser a tirar endavant un orfenat pels petits del carrer, a més de dedicar-se cada dia a dispensar cures sanitàries als nens i nenes de les castes més baixes. Quants testimonis admirables!

lunes, 10 de octubre de 2011

Característiques de la festa

Diumenge XXVIII de durant l’any.
9 d'octubre de 2011

Avui és festa. Avui és diumenge dia de festa, de la celebració I la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. Però la festa autèntica no té res a veure amb la frivolitat: la festa és quelcom molt seriós. Festa és anticipació de la plenitud de l’eternitat. “Fins i tot la mort és una festa”, deia l’Alfred Rubio, sacerdot i metge, després d’haver sofert un greu infart. Podem celebrar la festa anant acompanyant un malalt. Perquè en la festa reconeixem agraïts que tot és do.
El profeta Isaïes, poeta, amb imatges tan belles, anuncia la festa. Com serà?
1.-Déu mateix la prepararà. Déu que ens ha creat ens recrearà. La festa és creació i és recreació. "Cors oberts a l’esperança d’una nova creació", diem en el cant. Però Déu no la prepara tot sol. Quan preparem una festa estem col•laborant en la seva obra creadora i per això la festa demana creativitat.
2.-Serà per a tots els pobles, serà universal, sense exclusió. Una festa excloent no és una veritable festa. La festa ha d’estar oberta a tothom. Com ens alegra cada any la vetlla de la Pentecosta que hi hagi gent de tantes diverses procedències!
3.- De plats gustosos i suculents. S’haurà preparat. Un plat gustós i suculent cal preparar-lo Entrarà pels sentits. No és una festa merament espiritual, tot el cos hi intervé. Jesús ressuscitat compartirà pa i peix amb els apòstols.
4.-Ja no hi haurà dol, ja no hi haurà mort. Déu consolarà. Aquesta és la nostra missió. Recordo que el Cardenal Vinko Pulij, en plena guerra de Sarajevo, una guerra tan cruel, quan va sortir a la missa del gall a la Catedral tothom plorava. Ell també va tenir desigs de plorar però se’n va esta per què va pensar, si jo ploro, qui consolarà el meu poble?
5.- La certesa que la mà de Déu reposa sobre aquesta muntanya, és a dir que la seva providència ens sosté. Per grans que puguin semblar o ser les dificultats. Cal alegrar-nos i celebrar-ho.
Reconeguem agraïts amb el salmista, que el Senyor és el nostre pastor, l’únic capaç de saciar-nos i de donar-nos el veritable repòs. L’únic capaç de guiar-nos per valls tenebroses, com pot ser la malaltia o la mort d’un ésser estimat o una nit fosca. Déu ens para la taula cada diumenge la taula de l’eucaristia. L’amor i la bondat de Déu ens acompanyen tota la vida. Ja des del baptisme el nostre cap fou ungit amb perfum i ens van incorporar a Crist, sacerdot, profeta i rei per a la vida eterna.
Ahir a la Seu d’Urgell vam viure una veritable festa a la qual vaig tenir el goig d’assistir-hi. Celebràvem la beatificació de la mare Anna Maria Janer, fundadora de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, en una gran carpa per a 4000 persones el temple s’havia fet en funció de la gent i de la celebració i no a l’inrevés. Hi havia gent de tota edat i un bonic clima de joia compartida. L’Anna Maria va dedicar tota la seva vida a atendre les persones marginades del seu temps: els pobres malalts i incurables, els empestats, els nens orfes, els ancians sols... l’amor a Déu i al proïsme és el que la va moure a actuar a sortir d’ella mateixa... Va viure l’exili i la presó. Però avui l’Institut que va fundar és present a onze països d’arreu del món. Es tracta d’una presència que es desenvolupa en diversos camps d’acció: escoles, hospitals, residències, missions, parròquies i també temps de lleure, sempre amb un pregon sentit eclesial. Donem-ne gràcies a Déu.
Anem a començar l’eucaristia, tot és a punt, veniu a la festa.

domingo, 2 de octubre de 2011

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni 2011

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni
Sant Jeroni de la Murtra 30 de setembre de 2011


Benvolguts germans concelebrants, membres de la Coral Badalonense, germanes i germans.

Celebrem amb molt de goig la festivitat d’aquest gran prevere i doctor de l’Església que fou Jeroni. I ho fem en aquest antic monestir edificat pels monjos jerònims, un lloc viu, de silenci i de pau.

Jeroni va ser un home que va anar a la recerca de la saviesa veritable. Aquesta que, com hem escoltat en la primera lectura, val més que totes les riqueses i és més apreciable fins i tot que la salut i la bellesa. Us heu fixat que el vi vell deixa un pòsit? La saviesa és el pòsit que queda en el nostre interior quan ja hem oblidat tot el que creiem saber. En una societat com la nostra tenim el coneixement al nostre abast, però posseir la saviesa és tota una altra cosa. La saviesa ve d’assaborir, de gustar. En un moment de la història saviesa i coneixement es van escindir. Convé que tornin a reunir-se.

Sant Jeroni va arribar a una edat avançada: més de 90 anys. L’any vinent està declarat any europeu de l’envelliment actiu. Les persones grans saben gustar de les coses, van rumiant en el seu cor aquelles vivències i tresors de la saviesa veritable. I com que d’allò que omple el cor els llavis en parlen als altres “el just té sempre als llavis la saviesa”.

Europa envelleix. Les nostres comunitats envelleixen. Però si l’ancianitat és el temps de mirar-se les coses i les persones per segona vegada, créixer en anys hauria de ser també créixer en saviesa.

Fixeu-vos bé, avui que tantes residències de gent gran tenen llargues llistes d’espera, no trobareu ni un sol gitano en una residència d’avis, per què? Perquè els gitanos acullen els avis fins a la mort, no es volen perdre la seva saviesa com fan d’altres cultures. A l’Àfrica diuen que quan mor un ancià és com si un arxiu es clausurés per sempre.

El bisbe Joan Carrera en una homilia als monjos de la Cartoixa els deia que de vegades pensem que quan un es fa gran està en la tardor de la vida i que aviat vindrà l’hivern, però que això no és així des del punt de vista cristià, quan més grans més a prop de la primavera veritable.

La Sagrada Escriptura ocupa un lloc central en la vida de Jeroni, per ell l’Escriptura és un signe o misteri que forma part de l’univers creat i de la salvació i que cal desxifrar i amb el que cal combregar. Jeroni no traduïa únicament les paraules sino els conceptes el que és realment important en la traducció era comprendre el sentit del text i romandre-hi fidel. Quan un arriba a aquesta comprensió profunda, aleshores veritablement adquireix la saviesa del cor.

Tots recordem aquella presentació de la Bíblia popular, al petit palau, el passat 30 de març, amb testimonis de persones creients i no creients.

La propera Quaresma es portarà a terme la missió Metròpolis impulsada pel Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització en dotze ciutats europees: Barcelona, Brusel•les, Budapest, Dublin, Colònia, Lisboa, Liverpool, París, Torí, Varsòvia, Viena i Zagreb. Una de les accions concretes serà la lectura de l’evangeli segons Sant Marc, feta per personalitats rellevants del món cultural, social i religiós, amb la voluntat de “donar molt relleu social i mediàtic a la Paraula de Déu”.

Però per escoltar amb profit la Paraula, cal fer silenci. Aquí a la Murtra hi tenim un tresor, un lloc de solitud i silenci on una comunitat orant pregueu i vetlleu per les necessitats de tots. Aquí a Sant Jeroni de la Murtra vivim la riquesa d’ésser testimonis de tantes persones que s’hi retiren en solitud i en silenci per assolir la saviesa veritable. Que el Senyor ens faci fidels custodis d’aquests indrets de pau.

Demanem al Senyor aquesta saviesa i que, per la intercessió del gloriós Sant Jeroni siguem sal i llum per als nostres germans.

Com superar la decepció

Diumenge XVII de durant l'any A

Tots volem la pau. La pau en el món i en nosaltres mateixos. Però la pau no acaba d'arribar. I sabem que entre totes dues dimensions de la pau hi ha una íntima relació, no hi haurà pau al món si no hi ha pau entre nosaltres i àdhuc dins meu. Com fer-ho per assolir aquesta pau?
El fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Filips que hem llegit és tot un programa de vida. I en ell hi trobem la resposta. A la primera part hi diu allò que pertoca a la relació en Déu: “No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies.”
Avui ens inquietem per moltes coses. Algunes reals, d’altres potser mancades de fonament. Però Pau recomana acollir-se a la pregària de petició, unida a l’acció de gràcies. Podríem dir la pregària i l’eucaristia. Si ho fem així “la pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre guardarà els nostres cors i els nostres pensaments en Jesucrist.”
Després l’apòstol ens recomana: “interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable de bona reputació, virtuós i digne d’elogi”. Per què ens interessem avui? Quasi sempre mereix més el nostre interès allò que es corrupte, odiós, mancat de virtut i de reputació, digne de menyspreu. Ens queixem perquè diem que els mitjans de comunicació només parlen d’aquestes coses, però sovint ells no fan més que respondre als interessos de la gent. S’entra doncs en una espiral perversa: els mitjans ofereixen notícies negatives, l’audiència les consumeix i en demana més... Quant de temps perdut en curiositats vana! Quina tristesa fa veure persones que maten el temps davant d’una màquina escurabutxaques, llegint notícies intranscendents, o mirant llargament programes televisius que no porten enlloc, per mera evasió.
La primera lectura el salm i l’evangeli es refereixen a la vinya. Els qui avui cultiven vinyes entre nosaltres ens parlen de com n’és de laboriós el treball a la vinya. Són tasques que ja apunta el profeta Isaïes, vuit segles abans de Crist, en la poesia que dedica a l’enamorat de la seva vinya “el meu estimat tenia una vinya... la cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps, construí al mig una torre de guàrdia i hi va fer un cup tallat a la roca...”
La vinya és el símbol del poble d’Israel en el qual Déu hi havia esmerçat tanta atenció, a través dels patriarques i dels profetes: “N’esperava justícia però no hi veu sinó injustícies. N’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.” És la gran decepció.
Quan nosaltres esmercem tants esforços en favor d’un fill, d'un germà menor, d’un projecte o d’un negoci i ens surt un rave, oi que patim? Oi que ens sentim decebuts, potser fins i tot fracassats? Doncs aquesta decepció, o aquest fracàs, ens ajuda a entendre la que Déu i els homes de Déu, els profetes i els patriarques van experimentar d’alguna manera amb el seu poble. I és la mateixa decepció que Déu experimenta amb cadascun de nosaltres que no acabem de ser aquells que Déu espera ni de fer allò que Déu vol que fem.
L’evangeli acaba amb una frase terrible “per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.
Com evitar perdre el Regne és a dir perdre aquesta felicitat plena que ja comença a la terra? Com donar fruit? Tornem al començament: si aprenem a viure una relació correcta amb Déu i amb els germans. Si ens interessem per allò que realment construeix, el Déu de la pau serà amb nosaltres.