lunes, 26 de septiembre de 2011

Sonet en els 40 anys d'ordenació d'uns companys

25 de setembre de 2011



Sis baules d'una cadena segada
-la que duu a la mà el Nin de la Mercè-
dolç us va bressant l'oreig de l'albada
car sou de la llibertat brau recer.

Quaranta anys de fecunda caminada
demanen un agraïment sincer
heu fet pa de Crist, la taula parada
i ens heu convocat tots al goig de ser.

Demanem a Maria que ella us guard
ara que ardits enfileu la carena
i tot ho mireu amb un nou esguard.

Que tot i que als polsos hi hagi neu
i us sentiu forjats pel goig i la pena
heu de ser fidels altaveus de Déu!

Message to the participants in the meeting in Glasgow

Barcelona, 22nd September 2011

Dear friends,

In 2009 I had the honour to participate in an interfaith meeting in New York. There I had the opportunity to meet the delegation from Glasgow. Last year we had the opportunity to meet again with some of them in Barcelona.
This year, as Manu must already informed you, it has not been possible for me to visit the largest city in Scottland. I am sorry about it because I would have certainly enjoyed it very much, but I join this meeting from my heart and I join your prayers to the only God, from my faith.
These years we have been discovering that the different religous communities in all countries take part in public life and face the great challenges: immigration, violence, discriminations... All this has been very interesting , but the most important thing are the links of friendship that we are creating. Friendship, when it is truthful, lasts for ever.
A specific proposal I would like to submit to you it that we should have a more direct knowledge of the poetry from different religious traditions. Poets are in some way prophets in the sense that they see beyond the limits of our space and time and can anticipate the world that is to come. As a good friend, professor Miquel Ruiz, says “poetry is necessary to live”. Those poems that each of us know by heart are part of our imtimacy. They express our hearts. Wisdom has an intimate link with poetry, the background of experiences in each confession, in each religious tradition. This is a wealth that can be shared with everybody, even with those who claim that do not believe.
As our poet Salvador Espriu has written: diversos són els homes i diverses les parles/ i han convingut molts noms a un sol amor. (men are diverse and the languages are diverse, but many names have all united to express one love).

I wish you every success.

Missatge a la trobada interreligiosa de Glasgow

Estimats amics,
L’any 2009 vaig tenir l’honor de participar en l’encontre interreligiós de Nova York. Allí vaig poder conèixer també la delegació de Glasgow. L’any passat ens vam tornar a veure amb alguns a Barcelona. Aquest any, com ja us haurà explicat el Manu, no m’ha estat possible de venir a la ciutat més gran d’Escòcia. Em sap greu, perquè m’hauria agradat molt, però m’ uneixo de cor a la vostra trobada i em sumo a les vostres pregàries a l´únic Déu des de la meva confessió religiosa.
Aquests anys hem anat descobrint com les diverses comunitats religioses en els diferents països participen en la vida pública i enfronten grans desafiaments: la immigració, la violència, les desigualtats... Ha estat tot molt interessant però penso que el més important són els llaços d’amistat que anem creant. L’amistat quan és veritable és per sempre.
Una proposta concreta que us faig és que tinguem un coneixement més directe de la poesia de les diferents tradicions religioses. Els poetes tenen alguna cosa de profetes en el sentit que veuen més enllà i anticipen el món que ha de venir. Com diu un bon amic, el professor Miquel Ruiz, “la poesia és necessària per viure”. Aquelles poesies que cadascú se sap de memòria formen part del pòsit de la seva intimitat. Li parlen el cor. Molt unida a la poesia hi ha la saviesa, el cúmul d’experiències vitals de cada confessió i de cada tradició religiosa. És una riquesa que es pot compartir amb tots, àdhuc amb els no creients.
Com diu el nostre poeta Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les parles/ i han convingut molts noms a un sol amor.
Rebeu una salutació ben cordial.

domingo, 25 de septiembre de 2011

Dit i fet

Diumenge XXVI de durant l’any

Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills?
Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta.
La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acolliment dels sense sostre, a Barcelona.
Jesús ens diu: “els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el Regne de Déu. És a dir, aquells que vosaltres ja heu etiquetat perquè amb el seu comportament semblava que deien que no, però que a la fi han dit que sí. I fixem-nos en l’acompliment d’aquestes paraules: a dalt del calvari, al costat de la creu, hi ha un lladre penedit, Dimes, al qual Jesús li dóna la garantia que “avui mateix seràs amb mi al paradís”. També al calvari, als peus de la creu, hi ha una pecadora penedida, la Magdalena, que serà el primer testimoni de la resurrecció, l’apòstol dels apòstols.
La conversió sempre és possible. En tota edat de la vida i en qualsevol circumstància. La història està plena de conversions. Cada eucaristia que celebrem és una ocasió per rectificar, per deixar de mirar només sobre nosaltres mateixos i mirar atentament, amb respecte, els germans i Déu mateix.

domingo, 18 de septiembre de 2011

Elogi del viure

Homilia del diumenge XXV de durant l'any

A l’evangeli hem vist la magnificència de Déu: és més important el treball a la vinya que el salari que es pugui percebre. Em venia a la ment la vella contalla d’aquells constructors que estaven bastint un mur. Un vianant i li pregunta a un: “què fas?” i ell li respon: “que no ho veus?: m’estic guanyant la vida”, li pregunta a un altre “què fas?” i li contesta: “que no ho veus: estic fent el meu ofici” i encara li pregunta a un tercer, “què fas?” i ell li diu sàviament: “Que no ho veus: estic construint una catedral!”. Els dos primers feien la feina perquè tocava, el tercer sabia que estava col•laborant en un gran projecte. La motivació és molt important. Aquells treballadors van anar a la vinya decidits perquè els convocaven. No hi van pel salari. Els que hi anaven només pel salari, mesquins, se sorprenen de la magnanimitat del Senyor.
“Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus”, ens ha dit la primera lectura i el salm ho ha explicitat “són camins de bondat els del Senyor” i la paràbola de l’evangeli ho ha acabat de fer palès.
En uns moments de dificultat econòmica. Cinc milions d’aturats dels quals el 40% són joves. En uns moments que sabem que creix l’economia submergida... Com crear llocs de treball? Com engrescar-los? Com ajudar-los a descobrir el valor de l’ocupació orientada al bé comú?
Com a cristians ens hem de sentir convocats a una gran empresa, la construcció del Regne de Déu. Jesús ens hi ha convocat. Com escrivia Joan Maragall al seu Elogi del viure:

Estima el teu ofici,/la teva vocació,/la teva estrella,/allò pel que serveixes,/allò en què realment/ets un entre els homes,/esforça’t en el teu quefer/com si de cada detall que penses,/de cada paraula que dius,/de cada peça que poses,/de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat./Perquè en depèn, creu-me.

domingo, 11 de septiembre de 2011

El perdó, segell de l'amor

Homilia diumenge XXIV de durant l’any

La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell.
A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans.
“És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?”
Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar.

Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes van segrestar quatre avions comercials, dos dels quals van atacar les torres bessones en la ciutat de Nova York i un tercer el Pentagon a Virgína. Un quart avió es va estavellar en un camp de Pensilvània, degut a la lluita entre la tripulació i els passatgers amb els segrestadors per tornar a prendre el control de l’aparell. La tragèdia, en tot just dues hores, va deixar sense vida quasi 3000 persones i va sembrar el pànic arreu. Les imatges de l’atemptat a les torres bessones del World Trade Center, difoses en directe per tot el món, semblaven la icona del xoc de civilitzacions profetitzat apocalípticament per S. Huntington. El món es precipitava a una nova i peculiar guerra que en un decenni ha segat la vida de centenars de milers de persones, especialment a l’Iraq i a Afganistan. Avui els experts diuen que el veritable mòbil dels atemptats era la causa palestina i el suport dels EUA a Israel. En qualsevol cas els tràgics fets marcaren el gir cap a una altra fase de la història del món, en la qual cada vegada més som conscients de la interconnexió i la interdependència global.
El 20 d’abril de 2008, Benet XVI, després de pregar una bona estona a la Zona Zero, va pronunciar commogut aquesta pregària: “Déu de comprensió, afeixugats per la magnitud d’aquesta tragèdia, cerquem la teva llum i la teva guia, quan ens enfrontem en fets tan terribles com aquest. Fes que aquells les vides dels quals van ser salvades, visquin de manera que les vides perdudes aquí no ho hagin estat en va. Conforta’ns i consola’ns. Enforteix-nos en l’esperança i dona’ns saviesa i coratge per treballar incansablement per un món en el qual la veritable pau i amor regnin entre les nacions i als cors de tots.” Eren paraules expressives d’una banda del sentit cristià del dolor i també d’allò que és tan propi dels cristians: consolar i acompanyar. El P. Michael F. Judge, OFM, capellà dels bombers de NY, morí mentre administrava els sagraments als ferits i als moribunds (350 bombers i 50 policies, també hi van deixar la vida). Una de les esglésies properes a la tragèdia va servir de seguida com a centre de suport dels familiars i de les seves víctimes conservant en el seu interior moltes mostres d’aquells dies: roba, llibres i fotografies de gent que va morir. En la mateixa Zona Zero es va construir també un Museu que serveix d’homenatge a les víctimes.
Avui diumenge commemorem també l’11 de setembre, la diada de Catalunya. Els bisbes de Catalunya, en el document “Al servei del nostre poble” diuen: “Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l'Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d'anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim. Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d'impregnar d'esperit cristià tota acció amb projecció social”. Em sembla significativa aquesta observació perquè la solidaritat té com a fonament la fraternitat, i aquesta la filiació. I diuen també: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església” .
Així pregava el bisbe Torras i Bages en la seva Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.
“Rosa de caritat/foc que sense consumir escalfa/traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia/i ajunteu tots els seus fills/amb cor de germans”.
Fem-nostra la seva bella pregària.

domingo, 4 de septiembre de 2011

La pedagogia de Déu


Setmana XXIII de durant l’any.

“T’he fet sentinella” ens ha dit la primera lectura. El sentinella és el que vetlla. La paraula “sentinella” és de la mateixa arrel que “sensat”. És el qui té seny. El sentinella és el que observa atentament la realitat. És el que pot detectar el perill. Hi ha perills en els nostres capteniments, en les convivències, a la societat... Ésser sentinelles. Quantes vegades hem agraït un avís d’una persona que ens estima, potser el pare o la mare, potser un mestre, un capellà amic, un metge... El sentinella sol estar en un lloc alt. Només des de la pregària, només veient les coses des de Déu estaré en condicions de detectar la temptació o el pecat propi i aliè.
L’evangeli d’avui podríem anomenar-lo de la “pedagogia de Déu” o de la “paciència de Déu”. És evident que el tracte amb les persones requereix temps i paciència. Si Déu és pacient amb cadascú de nosaltres, perquè sovint nosaltres som tan impacients amb els nostres germans?
Si el teu germà peca (erra, s’equivoca, està en perill...):
1.- Ves a trobar-lo i parleu-ne. És a dir, la iniciativa ha de ser teva: surt al seu encontre... I parleu-ne. Enraonar, aquesta paraula tan catalana. Parlem-ne! Parlant la gent s’entén. I hauríem d’afegir, si es vol entendre. La primera eina davant de tot conflicte, o d’una actitud equivocada, és el diàleg. Diàleg en el món de la parella; diàleg pares i fills; diàleg d’amics; diàleg de veïns. Diàleg amarat de saviesa, diàleg ple de caritat, amb esperit de correcció fraterna... Però recordem-ho, difícilment puc dir a l’altra allò que crec que no fa bé, abans d’examinar-me jo mateix. Que no sigui que vulgui treure la palla del seu ull i no adverteixi la biga que hi ha en el meu.
2.-Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més. En la llei antiga calien dos testimonis per validar una acció. Avui podríem parlar de la importància del petit grup. I també la importància d’un professional, de vegades un expert o un mediador. En el món dels conflictes de la parella, per exemple, sabem que si hi ha voluntat de totes dues parts d’arreglar les coses tot és molt fàcil
3.- Si tampoc no fa cas del petit grup, parla’n a la comunitat reunida. Quina és la nostra comunitat? Veritablement tenim una “comunitat”? En qualsevol cas la comunitat és lloc de “perdó i de festa” com es titulava aquell llibre de Jean Vanier.
4.-I encara si no fa cas a la comunitat diu Jesús considera’l com si fos un pagà o un publicà. I fixem-nos com Jesús va tractar els publicans i els pagans. El cas del centurió, o de la dona siro-fenícia. I Jesús va dir als jueus que els publicans ens precedirien en el regne...


En les noces de plata d'Ulrich i Mercè






En les noces de plata d’ Ulrich Franklen i Mercè Costa
Sant Jeroni de la Murtra, 3 de setembre de 2011



Vint-i-cinc anys fa que a la portalada
amb compàs vàreu iniciar una dansa
a cadascú que de cor s'hi atansa
l'uniu a la rotllana regalada.

Després vingué la Joana esperada;
un camí en bell amor mai no cansa
aquell que per rutes de fe avança
viu com un grat present cada jornada.

Avui us diem: amics, Déu vos guard!
en vosaltres no hi ha paraula vana
us compreneu tan sols amb un esguard.

Franc Ulrich vingut de l'antiga Europa
tu Mercè de la costa catalana
solqueu valents mars d’argent vent en popa.