domingo, 24 de julio de 2011

Les paràboles del discerniment.

Homilia. Diumenge XVII de durant l’any

Jesús ens brinda avui la paràbola del tresor. El tresor té alguna cosa de misteri i d’aventura: sovint amagat, s’ha de buscar. El llibre del Siràcida diu: “Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no es compra a cap preu,és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida que el Senyor farà trobar als seus fidels. Qui venera el Senyor orienta bé la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic” (Sir 6, 14-17). L’amistat, aquest afecte pur i desinteressat! Deia Aristòtil que si els ciutadans practiquessin entre ells l’amistat no tindrien necessitat de la justícia. Avui a través de les noves xarxes socials hi ha gent que diu que té molts amics, però cal no confondre amics amb coneguts perquè la veritable amistat s’ha de cultivar. I els veritables amics s’han de discernir. Jesús al Sant Sopar va dir als apòstols, “a vosaltres us he dit amics” els ho va dir sabent que la majoria d’ells no estarien a l’alçada de les circumstàncies a l’hora decisiva.
La perla fina és el símbol de la doctrina. Per això Jesús va dir que no havíem de donar perles (doctrina) a aquells que no la poguessin entendre. Us confesso que de vegades tinc aquesta sensació, allò que estic dient, allò que m’entusiasma, allò que crec que val la pena, aquella persona com ho rebrà? No hi haurà una desproporció entre el que dic i en com ho rep aquell? Per això també hem de saber discernir, què diem, a qui ho diem i en quin moment ho diem.
Ens pot sorprendre la següent paràbola. Jesús diu que el Regne del cel s’assembla a aquelles grans xarxes tirades a l’aigua que arrepleguen de tot, bo i dolent. Però al cel no és bo tothom? És que el Regne del cel, aquí en paraules de Jesús no és encara el cel, és l’Església. I en l’Església tots hi cabem, bons i menys bons. Ací no posem un rètol com en els bars “reservat el dret d’admissió”. En principi tothom hi té cabuda. Tornem al començament, les xarxes d’avui, les noves xarxes socials arrepleguen de tot, bo i dolent. Cal discernir ja des d’ara.
Encara Jesús hi afegeix una altra paràbola. La del cap de casa que treu del seu cofre joies modernes i antigues. Hi ha persones que només farien coses noves i que no els importa res el passat, són ambicioses i, en el fons, desagraïdes. N’hi ha d’altres que només parlen del passat i des d’ell, judiquen el present i el futur. Són nostàlgiques i paralitzen la marxa de qualsevol grup. Crear i conservar, aquesta ha de ser la nostra dinàmica. Demanem-li al Senyor d’assemblar-nos a aquest cap de casa savi de la paràbola que compartim el nou i el vell. Fem com Salomó (primer lectura) demanem-li al Senyor la gràcia de saber escoltar perquè puguem destriar el bé del mal.
Demà a la nostra comunitat de Sant Francesc d’Assís de Bufalà el bisbe beneirà dos veritables tresors: el nou rosetó i el nou orgue. Per què aquests dos elements tan magnífics? No estem en crisi? La nostra vida comunitària o si voleu més humilment el nostre aprendre a fer comunitat aparentment no necessita d’aquests elements. Però és que bellesa és gratuïtat i la via de la polidesa ens ajuda a fer camí cap a Déu. Així el rosetó de molts colors esdevé un signe de la seva presència i l’orgue, el rei dels instruments, ens ajuda a aixecar el nostre cor cap a ell. Veu i so. Festa dels ulls i de les oïdes. Aquests dos elements ja estaven previstos des del principi de la construcció, però com que són dos elements artesanals s’han entretingut més. Gaudim-ne!

lunes, 18 de julio de 2011

Superar la consanguinitat

A l’església primitiva alguns volien tenir privilegis perquè es deien que eren dels “parents de Jesús”. Però Jesús no va fundar el Regne en relacions de parentiu pel fet de ser de la mateixa sang. Això no donava cap dret. Jesús va enaltir per sobre de tot les relacions d’amistat: “a vosaltres us he anomenat amics!” dirà als apòstols. I en l’amistat no hi ha jerarquies. Ja a la mateixa Bíblia es diu que "qui ha trobat un amic ha trobat un tresor". I encara després de la resurrecció Jesús dirà a la Magdalena, ves i digues als meus germans. No parla dels seus germans o cosins de sang, sinó dels apòstols. És per tant una fraternitat nova, que neix d’una filiació nova.

Els qui parlen d'una descendència física de Jesús, d'uns pressumptes "hereus", s'obliden d'aquest refús del Mestre envers la consanguinitat.

Aquest text no és un retret a la Mare de Déu, tot el contrari, ella va ser la primera en escoltar la paraula i en posar-la en pràctica i en recomanar que els altres també ho fessin: “feu tot el que Ell us digui”. Que ella ens ajudi avui i sempre a obrar de la mateixa manera.

domingo, 17 de julio de 2011

Vèncer el mal a còpia de bé

Diumenge XVI de durant l’any
17 de juliol de 2011

De petits ens agradaven les pel•lícules de bons i de dolents. Era molt fàcil de distingir-los. Se’ls veia d’una hora lluny. Se’ls veia venir. La realitat, però, és més complexa. Sí que hi ha mal, és evident, i persones que fins i tot arriben a estimar el mal. Però el bé i el mal en la vida sempre apareixen barrejats. En el món, en els altres i també en el nostre cor. Tots podem parlar del millor i del pitjor de nosaltres mateixos. I de vegades ens sorprenem quan emergeixen, quan surten a la llum. Diuen que ara en les pel•lícules i en els serials els personatges solen presentar una part bona i una part dolenta. I que per això ens hi identifiquem més.

No tinguem pressa a separar bé i mal. El mal decreix quan el bé creix. A l’oració col•lecta d’avui, la que introdueix, recull i resumeix totes les nostres pregàries d’aquesta eucaristia hem demanat dues coses: ser fervents en la fe, en l’esperança i en la caritat i de perseverar fidel en la guarda dels seus manaments. De les virtuts teologals sempre en podem tenir més i millors, sempre en podem demanar més. Senyor, doneu-nos més fe, més esperança, més caritat. Si cultivem les virtuts el jull no ofegarà el blat. Si guardem els manaments –i el més gran de tots és el manament de l’amor-el bé acabarà triomfant sobre el mal. Si maldius, beneeix. Més val encendre un llumí que maleir de la fosca. Si mires només el got mig buit, fes un esforç per contemplar-lo mig ple. Evita que la mandra i el desencís et vencin. Mira qui tens al costat i ajuda’l.

Diu Benet XVI que els cristians som una “minoria creativa”. Penso en el gra de mostassa, la més petita de les llavors però més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre. Tinguem cura d’aquest gra de mostassa.

Com a comunitat som el llevat dins la pasta. Quantes vegades Jesús devia haver vist a la seva mare Maria amagat el llevat dintre la pasta de mig sac de farina. El llevat desapareix, la pasta creix. Fer el bé amb discreció. Tants esforços per l’educació, la promoció de les persones no poden quedar balders. Donem-ne gràcies a Déu.

domingo, 3 de julio de 2011

Tots deixebles

Tots deixebles
Diumenge XIV de durant l’any.

Aquest text que avui proclamem és com el Magnificat de Jesús. Així com Maria va dir exultant: “la meva ànima magnifica el Senyor”, Jesús dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra”. És per tant una pregària de Jesús i una pregària de lloança al Pare. No li demana res, sinó que el lloa i l’enalteix i el lloa per una constatació que ha pogut fer durant la seva vida pública: que el seu missatge era més ben acollit per la gent del poble, la majoria sense formació ni cultura, que no pas pels experts en temes religiosos, però que tenien la saviesa d’haver viscut...

Jesús va passar molts anys treballant a Natzaret, convivint amb els seus, amb Josep i Maria, amb els parents... treballant amb les seves mans “com fas tu i com faig jo” diu el cant. Deu vegades més de vida quotidiana que de vida pública! Van ser els anys de viure allò que després s’expressarà en paràboles. Va ser aprendre les actituds de cada dia, les “virtuts d’estar per casa”, com deia el benvolgut mossèn Martí Amagat, recentment traspassat: el respecte a tots i, especialment, als més grans, la mirada atenta, la discreció, la tendresa, l’amor per les coses petites, el diàleg, l’escolta atenta de l’altre, el silenci personal, el silenci en família, el treball quotidià, la feina ben feta... Sí, Natzaret esdevé la veritable escola de Jesús. En aquests anys de vida oculta amb la família, amb els amics, es forjaren les benaurances i el manament nou de la caritat... La lectura de la profecia de Zacaries (que proclamem també el diumenge de Rams) parla d’un Messies Pacífic: bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí fill de somera, que bandejarà els carros de guerra i els arcs dels guerrers i Jesús dirà “benaurats els qui posen pau perquè ells posseiran la terra”.

Després, durant els tres anys de vida pública, a Jesús el seguien les multituds. Entre ells hi anava molta gent senzilla, també malalts, coixos, cecs...També els apòstols, també els savis i els entesos del seu temps el seguien d’un tros lluny. En quin llenguatge els devia parlar? Diuen que el secret de Jesús era que s’adreçava als petits perquè l’entenguessin els grans. Quan un ha viscut, les paraules sintonitzen amb els qui han viscut.

Com escriu el P. Agustí Borrell, biblista: “resulta sorprenent que Jesús s’alegri i fins i tot arribi a donar gràcies a Déu perquè l’escolten i l’entenen els senzills i els petits, mentre que el rebutgen els savis i els entesos. (...) Entendre i acceptar Jesús i el seu ensenyament no depèn tant de la capacitat intel•lectual ni dels coneixements filosòfics o teològics. A Jesús no se l’acull només amb la raó, sinó també amb el cor...“Benaurats els humils, perquè ells posseiran la terra” dirà Jesús, lloa a Déu, i lloarà també als qui són capaços de ser prou humils com per creure.

Si som prou pobres i humils, si obrim de bat a bat les portes del nostre interior al vent impetuós de l’Esperit Sant ell ens farà conquerir la mansuetud de cor i ens reconeixerà com a veritables deixebles seus. Tots som deixebles dirà la conferència episcopal d’Aparecida (Brasil).

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar”. Després d’un curs molt intens per a molts en aquest començament de juliol Jesús ens convida a reposar, a fer una aturada, a tornar-nos a centrar, a reconèixer que ell camina al costat nostre (aquesta és la imatge del jou suau, són dos a portar-lo!) Com ho farem? Hem de cercar aquells espais i aquells temps de silenci, d’inactivitat aparent, de lectura reposada, de vida de família, per aprendre la pregària de lloança.