Tornar a creure
Aquells dos deixebles se’n tornaven tristos cap al seu Emaús de cada dia: havien perdut l’esperança: “nosaltres esperàvem…” deien. Havien esperat i ja no esperaven. Quants cristians també viuen avui decebuts! Havien posat les seves esperances en l’Església, en el Concili Vaticà II, en aquella primavera eclesial, o potser en aquella comunitat, en aquell moviment, i després per moltes circumstàncies s’han sentit estafats i han abandonat la pràctica religiosa, o l’esperança, o la fe.
I tot d’una un pelegrí es posa a fer camí al seu costat. Els renya suaument, amb arguments. Els parla de les Escriptures. Els explica la coherència interna entre l’Antic i el Nou testament. Entre la promesa i l’acompliment. I aquells dos deixebles se l’escolten amb atenció i senten que el desconegut els abrusa el cor. Aquella lliçó itinerant que devia durar un parell d’hores (onze quilòmetres, a bon pas) fa que es tornen a entusiasmar.
Serem capaços nosaltres cristians de missa, de posar-nos a caminar al costat dels desesperançats, dels decebuts, dels desorientats, d’aquests nous deixebles d’Emaús que trobem sovint en el nostre camí? Serem capaços de parlar-los de Crist? D’explicar-los bé el sentit de les escriptures?
“Tornar a creure” és el títol d’un programa pastoral que promou mossèn Xavier Morlans. Molts hi acudeixen. Molts que busquen. Molts cristians decebuts. A través dels testimonis, de la pregària, del cant, hi ha experiències de conversió. De quants camins es val el Senyor! Ahir mateix parlava amb una dona que em deia, “el ioga m’ha tornat a acostar a la fe”.
Aquells deixebles d’Emaús, fan un acte de generositat. Conviden a sopar el misteriós pelegrí. No permeten que faci camí de nit. Li obren la porta. El deixen que entri a casa seva. L’asseuen a taula. Són veritablement hospitalaris i el reconeixen en partir el pa. I tornen joiosos a comunicar-ho als germans.
Hi ha una congregació relativament nova, els Germans de l’anyell. Són dominics. Són mendicants. Són volgudament pobres. Treballen i viuen entre els pobres. Viuen a Ciutat Vella. Preguen. Cada dia truquen a les portes i demanen senzillament que se’ls doni dinar. Molts els acomiaden amb paraules més o menys amables. Alguns els donen menjar. Uns pocs, molt pocs, els fan seure a taula. Ho fan perquè volen, és un símbol que Jesús avui ens continua dient, “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi”( Apocalipsi 3,20. )
Diumenge passat era a Roma amb quaranta pelegrins de Catalunya Cristiana. Anàvem a la beatificació de Joan Pau II. En el nostre grup hi havia una dona invident, una altra que anava amb cadira de rodes, una altra que tenia 92 anys... De tanta gent com hi havia (un milió i escaig de persones) diumenge ni vam poder entrar a la Plaça de Sant Pere: durant dues hores, aturats enmig d’una gernació, no podíem anar endavant ni enrere. Ens va saber greu. No anàvem a fer turisme, anàvem perquè Joan Pau II havia representat alguna cosa en les nostres vides i n’estàvem agraïts. Havíem vingut de lluny i no podíem entrar. Segurament ho hauríem vist molt millor per televisió. Però vam comprendre que l’esperit de Karol Wojtyla era també en els carrers de Roma. En els qui havien fet la nit al ras, en els qui pregaven i cantaven al carrer, en els voluntaris que ens donaven una ampolla d’aigua pel carrer, en aquella mare guatemalteca que es va brindar de fer-nos de traductora del canal anglès de la televisió; en aquella dona taxista que havia perdut un fill Pier Luigi, de vint anys, mort d’infart, en aquella velleta romana malalta del cor que carregada amb el cistell de plaça ens deia,” no puc més...” però després s’asserenava i continuava caminant amb pas menut. Sí Déu era present també en el nostre Cardenal Lluís, que va venir a sopar amb nosaltres el vespre del diumenge i ens va encoratjar. Dilluns els pelegrins que vam poder participar de la missa d’acció de gràcies a la Plaça de Sant Pere. I vam donar gràcies perquè l’Esperit Sant continua aletejant vora nostre.
I tot d’una un pelegrí es posa a fer camí al seu costat. Els renya suaument, amb arguments. Els parla de les Escriptures. Els explica la coherència interna entre l’Antic i el Nou testament. Entre la promesa i l’acompliment. I aquells dos deixebles se l’escolten amb atenció i senten que el desconegut els abrusa el cor. Aquella lliçó itinerant que devia durar un parell d’hores (onze quilòmetres, a bon pas) fa que es tornen a entusiasmar.
Serem capaços nosaltres cristians de missa, de posar-nos a caminar al costat dels desesperançats, dels decebuts, dels desorientats, d’aquests nous deixebles d’Emaús que trobem sovint en el nostre camí? Serem capaços de parlar-los de Crist? D’explicar-los bé el sentit de les escriptures?
“Tornar a creure” és el títol d’un programa pastoral que promou mossèn Xavier Morlans. Molts hi acudeixen. Molts que busquen. Molts cristians decebuts. A través dels testimonis, de la pregària, del cant, hi ha experiències de conversió. De quants camins es val el Senyor! Ahir mateix parlava amb una dona que em deia, “el ioga m’ha tornat a acostar a la fe”.
Aquells deixebles d’Emaús, fan un acte de generositat. Conviden a sopar el misteriós pelegrí. No permeten que faci camí de nit. Li obren la porta. El deixen que entri a casa seva. L’asseuen a taula. Són veritablement hospitalaris i el reconeixen en partir el pa. I tornen joiosos a comunicar-ho als germans.
Hi ha una congregació relativament nova, els Germans de l’anyell. Són dominics. Són mendicants. Són volgudament pobres. Treballen i viuen entre els pobres. Viuen a Ciutat Vella. Preguen. Cada dia truquen a les portes i demanen senzillament que se’ls doni dinar. Molts els acomiaden amb paraules més o menys amables. Alguns els donen menjar. Uns pocs, molt pocs, els fan seure a taula. Ho fan perquè volen, és un símbol que Jesús avui ens continua dient, “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi”( Apocalipsi 3,20. )
Diumenge passat era a Roma amb quaranta pelegrins de Catalunya Cristiana. Anàvem a la beatificació de Joan Pau II. En el nostre grup hi havia una dona invident, una altra que anava amb cadira de rodes, una altra que tenia 92 anys... De tanta gent com hi havia (un milió i escaig de persones) diumenge ni vam poder entrar a la Plaça de Sant Pere: durant dues hores, aturats enmig d’una gernació, no podíem anar endavant ni enrere. Ens va saber greu. No anàvem a fer turisme, anàvem perquè Joan Pau II havia representat alguna cosa en les nostres vides i n’estàvem agraïts. Havíem vingut de lluny i no podíem entrar. Segurament ho hauríem vist molt millor per televisió. Però vam comprendre que l’esperit de Karol Wojtyla era també en els carrers de Roma. En els qui havien fet la nit al ras, en els qui pregaven i cantaven al carrer, en els voluntaris que ens donaven una ampolla d’aigua pel carrer, en aquella mare guatemalteca que es va brindar de fer-nos de traductora del canal anglès de la televisió; en aquella dona taxista que havia perdut un fill Pier Luigi, de vint anys, mort d’infart, en aquella velleta romana malalta del cor que carregada amb el cistell de plaça ens deia,” no puc més...” però després s’asserenava i continuava caminant amb pas menut. Sí Déu era present també en el nostre Cardenal Lluís, que va venir a sopar amb nosaltres el vespre del diumenge i ens va encoratjar. Dilluns els pelegrins que vam poder participar de la missa d’acció de gràcies a la Plaça de Sant Pere. I vam donar gràcies perquè l’Esperit Sant continua aletejant vora nostre.
Comentarios
Publicar un comentario