lunes, 30 de mayo de 2011

Explicació de l'interior de la Sagrada Família

Benvinguts al Temple de la Sagrada Família, la “catedral dels pobres”, aquell “místic exemple”, aquella “flor gegant” de la que ens parla Joan Maragall. Potser alguns és la primera vegada que hi entreu. Molts també la varem descobrir en tota la seva grandesa el passat 7 de novembre quan va venir a dedicar-la al Sant Pare i varem seguir la celebració de manera presencial o a través de la televisió o de la ràdio.
La Sagrada Família és talment un bosc dins d’una muntanya. Contemplem-lo. En entrar-hi ens sentim sobrepassats, però també ens hi trobem bé, perquè quan l’anem contemplant, a poc a poc, ens adonem que la seva arquitectura té molt de l’anatomia humana, de nosaltres mateixos.
Antoni Gaudí, el seu autor, es va sentir colpit pels fets de la Setmana Tràgica d’ara fa una mica més de cent anys. I el van impressionar les reflexions de Joan Maragall a l’article “L’Església cremada” on glossava aquells fets tan tristos com una purificació per a la mateixa Església. Les naus de la Sagrada Família són lluminoses. Noteu que a l’interior no hi ha retaules, els retaules els ha tret al carrer, són les façanes. Aquí dins el protagonisme el té l’arquitectura i una arquitectura escultòrica, una arquitectura inspirada en la natura, el primer llibre. Gaudí va comentar moltes vegades que en entrar al temple s’hauria de veure tot el conjunt fins al fons de l’absis amb la decoració inclosa.
Gaudí deia: “jo sóc geòmetra, que vol dir sintètic”. La planta del Temple de la Sagrada Família és un edifici basilical de cinc naus, amb un creuer de tres que forma una creu llatina. Tots els espais tenen un sentit litúrgic. Els dos braços del creuer es corresponen amb les façanes del Naixement i de la Passió. Simbòlicament és el mateix Cos de Crist: a l’absis li correspon el cap, la creu o el creuer són els dos braços, la nau representa el cos i l’altar és el cor.

Gaudí coneixia la Bíblia. La visió interior del temple està inspirada en Apocalipsi, 21: la visió de la Jerusalem celestial, amb les 12 portes, l’arbre de la vida que dóna fruit cada mes de l’any i les seves fulles són medicinals…
“L’arquitecte de Déu”es va inspirar també en la profecía d’Ezequiel (47, 12. «Vora el torrent, sobre cada una de les seves ribes, creixeran tota mena d’arbres fruiters; no se’ls pansirà la fulla ni se’ls acabarà mai el fruit. Cada mes produiran fruits nous, perquè aquesta aigua surt del santuari. Els fruits seran un aliment, i les fulles, un remei»
També es va inspirar en la carta de Sant Pau als Efesis (2, 20): «edificats sobre el fonament dels apòstols i dels profetes, amb el mateix Crist Jesús per pedra angular. En ell, tota construcció, ajustada harmoniosament, s’alçarà per ser temple sant en el Senyor; en ell, també vosaltres formeu part de l’edifici per a esdevenir mansió de Déu en l’Esperit»
La nau central té 45 metres d’alçada. De costat a costat dels 15 metres de llum de la nau central, la columna de 8 costat que sorgeix del nus es bifurca en unes branques que acaben amb uns hiperboloides molt més alts que els de les naus laterals. En el projecte de voltes i finestrals de les naus del Temple, els hiperboloides recullen la claror exterior i la difonen cap a l’interior. Les columnes són talment troncs de palmera que en arribar als nusos es tornen branques. Les voltes són fulles i entre els fullatges hi entra la llum. Ens hi trobem bé. Gaudí deia que el primer llibre era el de la Naturalesa i que tots els altres llibres copiaven d’aquest. En una arquitectura natural ens hi sentim especialment reconeguts i acollits. Potser perquè és tan humana i tan propera.
Els fusts de les columnes comencen essent circulars i van esdevenint polígons de 32 costats, de 16, octògons, quadrats, rombes i rectangles, podem dir literalment que Gaudí assoleix la quadratura del cercle.
La llum hi entra a través dels vitralls de la nau. Alguns ja realitzats per Vila-Grau. Recordem el simbolisme dels colors en Gaudí, Déu Pare que és la llum representat en groc, Déu Fill en vermell, color de la sang i del martiri, Déu Esperit Sant en color taronja. A partir dels models originals de les voltes i les seves interseccions en formes estelades deixen espai perquè s’inscriguin uns altres petits hiperboloides de 20 centímetres de diàmetre per on també entra la llum. Gaudí ho explicava així: “la llum entra de dia com travessant el fullatge dels arbres. De nit aquests òculs apareixen com els estels del cel”. Gaudí volia decorar la nau central amb fulles de palmera, perquè la palma significa la glòria del martiri.
Les columnes s’endureixen a mesura que s’acosten a l’altar major. Les columnes dels quatre evangelistes són de pòrfir, aquesta pedra dura de l’Iran, de la qual està feta també l’altar major. Les dotze que envolten el presbiteri es dediquen als apòstols; les dues extremes més properes a l’altar corresponen a Sant Pere i Sant Pau. La resta es dediquen als bisbats continuadors de l’obra apostòlica. Els de Catalunya en el creuer i a la nau central els de València, Saragossa, Granada, Burgos, Sevilla, Valladolid, Toledo i Santiago.
El creuer ocupa 900 metres quadrats de superfície que corresponen als seus eixos de 30 x 30 m.
Sobre l’altar major, just en l’interior cúpula dedicada a la Mare de Déu, hi ha un triangle daurat inscrit dins d’un cercle molt fi que representa la divinitat: Déu Pare.
Sobre l’altar major hi ha un baldaquí, representa l’Esperit Sant amb els seus dons. La imatge de Jesucrist clavat a la creu, quasi nu sembla talment aquell moment en què Jesús diu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. Les escultures dirigides per Antoni Gaudí són gairebé fotogràfiques. No és un Crist hieràtic vertical, és un Crist amb els genolls doblegats. Gaudí havia fet experiments amb models i sabia que aquesta era amb tota probabilitat la posició del crucificat. Sembla Jesús el moment que estigui dient: “Perdoneu-los perquè no saben el que fan”. El va realitzar Carles Mani i després l’ha fet proporcional a l’altar per l’escultor Francesc Fajula. Aquest Crist de l’altar centra alhora la representació de la Sagrada Família a l’interior del temple, completada amb la imatge de la Immaculada, i la de Sant Josep, obres de Carles Coello.
Del baldaquí pengen cinquanta làmpades que són els dies que van de Pasqua (el temps que estem celebrant) fins la Pentecosta. En el baldaquí hi ha el “Glòria a Déu a dalt del Cel”, amb els dons de l’Esperit Sant. Al baldaquí hi ha els gotims de raïm i espigues de blat. Quan Gaudí parlava d’aquesta solució comentava la insuperable bellesa del menjador del camp, sota una parra , i pel significat místic de les paraules que segons sant Joan va adreçar als apòstols després de la institució de l’Eucaristia: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments, el qui romandrà amb mi, donarà fruit abundant”.
Pare, Fill, Esperit Sant, la Trinitat del Cel, com la Sagrada Família, Josep Maria i Jesús és la Trinitat de la terra.
Però ara que estem reunits en assemblea cristians de tota la zona, és quan la Sagrada Família cobra major contingut. Així la va somniar Antoni Gaudí: plena de fidels. Donem-ne gràcies a Déu i preguem perquè la seva causa de beatificació avanci. I disposem-nos a començar la celebració, plens de l’alegria pasqual.

(Llegida com a introducció a l'Eucaristia de la Zona Pastoral 1 el 8 de maig de 2011)

domingo, 29 de mayo de 2011

Donar raó de l'esperança amb serenor i respecte

Diumenge VI de Pasqua 29 de maig de 2011

Sant Pere ens demana una triple actitud: “Estigueu sempre a punt a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu, però feu-ho serenament i amb respecte”. Aquesta setmana publiquem a Catalunya Cristiana una segona edició de l’espai l’Atri dels Gentils, un diàleg entre dos periodistes, l’Oriol Domingo i l’Enric Juliana. Un creient i un no creient. Un diàleg serè i respectuós sobre qüestions profundes. La fe no és simplement un sentiment, és un obsequi raonable. Fe i raó s’il•luminen recíprocament. Per això cal fer esforços per formar-nos de manera permanent... També en el nostre dia a dia treballem colze a colze amb persones que no són creients i que moltes vegades ens donen grans exemples d’estimació i de compromís. Però sovint, per respectes humans, per comoditat, no parlem de les coses de la fe. No vol dir estar parlant sempre de teologia sinó de temes més profunds, la vida, la mort, el més enllà, com encarar el dolor, els canvis, la fe. Seguint aquella màxima de Santa Teresa de Jesús: “hermanos una de dos, o no hablar o hablar de Dios”. La qüestió de Déu és avui la gran qüestió, recorda sovint el Papa.
Serenament- ha dit Sant Pere- és a dir, amb tranquil•litat d’ànima, com un cel sense núvols. En temps difícils és fàcil que el nostre discurs es torni més crispat. Cal serenor. I amb respecte. Respecte significa “mirada atenta”. Vol dir observar atentament a l’altre en profunditat per saber captar allò que ens demana.
Per poder parlar, enraonar amb justesa, per obrar rectament Jesús ens promet l’Esperit Sant, l’Esperit de la veritat perquè es quedi amb nosaltres per sempre. La seva promesa és encoratjadora: “no us deixaré orfes”
Aquests dies estem assistint a unes noves mobilitzacions socials: les acampades pacífiques que demanen canvis estructurals. Càritas n’ha fet una nota que val la pena que llegim: “Les reivindicacions que des de fa dues setmanes han portat a centenars de persones a romandre en l’acampada de la Pl. Catalunya, i a d’altres milers de persones en tantes places arreu del país i de l’Estat, són un senyal d’alerta d’un malestar social que els governants els primers, i també la societat, han d’abordar sense més dilacions. La majoria de les persones indignades que es mobilitzen són joves que no veuen la manera de desenvolupar el seu futur i lluiten per ell. Una lluita, legítima, que s’ha desenvolupat pacíficament en tot moment.
La feina no precaritzada, el dret a l’habitatge a un preu assequible, les pensions dignes, la defensa del dret a la sanitat pública, la lluita contra l’especulació i el lucre d’una minoria no poden ser reivindicacions permanents en una societat democràtica que hauria de ser necessàriament justa.
Des de Càritas portem més de dos anys alertant dels efectes de la crisi (la financera, la immobiliària) en les persones, i del risc de fractura social.
És inadmissible que amb prop de 5 milions de persones a l’atur no s’hagi arribat a un acord o pacte de totes les forces polítiques, econòmiques i socials per a l’ocupació.
Només el diàleg i mai la força ha de ser el camí per trobar solució als problemes reals que tenen plantejats avui moltíssimes persones i famílies.”
Fem nostra el contingut d’aquesta nota i preguem en aquesta eucaristia que ens sentim tots més Càritas, és a dir amor abnegat envers els qui més pateixen. I que l’Esperit Sant davalli sobre nosaltres com d’ací a uns moments davallarà sobre les ofrenes del pa i el vi.

miércoles, 18 de mayo de 2011

En la festivitat de Sant Isidre 2011

Diaca i acòlit assistents
Digníssimes autoritats municipals
Associació de Veïns
Junta de l’Oliva
Membres de la Coral
Germanes i germans.
Celebrem la festivitat de Sant Isidre patró de la nostra barriada. Tot i que entre nosaltres hi ha un grup que amb molta tenacitat i creativitat reivindica la figura de Sant Galderic, com el patró més antic de la pagesia catalana, no podem oblidar que Sant Isidre, un madrileny del segle XI, també ha estat venerat des des fa segles a molts pobles i poblets de Catalunya i invocat pels pagesos. Ja en l’església vella de Canyet, sobre la porta d’entrada hi havia una imatge de Sant Isidre, i en l’església nova es va continuar venerant aquest sant representat en aquesta bonica talla, com també presideix el retaule de la veïna masia del Mas Boscà.
Un aspecte no massa divulgat de la vida d’Isidre de Merlo y Quintana, aquest és el seu nom, és que estigué casat amb Maria Toríbia anomenada Maria de la Cabeza, amb la qual va tenir un fill, Illán. L’esposa d’Isidre també va ser canonitzada: la seva festa se celebra el 9 de setembre. Està bé que l’Església proposi com a model de santedat uns esposos cristians. La santificació mutua és un aspecte important en el matrimoni cristià.
Isidre, María de la Cabeza i Illán, formaven una família mossàrab; és a dir cristians que vivien en terreny musulmà. Precisament aquests dies ha saltat la notícia que la veïna diòcesi de Terrassa (a Canyet limitem amb ella) s’ha recuperat el ritus litúrgic mossàrab, el que es practicava en territoris hispànics fins al segle XI, tant en àrees sota dominic cristià com musulmà.
Hi ha diversos miracles atribuïts a la intercessió de Sant Isidre. L’un dia que el seu fill Illán va caure en un pou molt profund, i que gràcies a les pregàries dels pares les aigües van pujar miraculosament i el noi va poder ser rescatat. De vegades quan algú ha caigut en una depressió profunda diem que ha caigut en un pou. Per als pares que teniu un fill o una filla en aquestes circumstàncies és motiu de gran patiment: sovint voldríeu ajudar-lo i no sabeu gaire com fer-ho. Certament que avui hi ha teràpies per guarir les depressions, però és important que els familiars més propers tinguin unes pautes orientatives de comportament. Ens diuen els experts que a una persona que es troba en aquestes circumstàncies és contraproduent d’intentar animar-la, que cal l’orientació i la teràpia d’un facultatiu. Però també és veritat que cal la pregària, la implicació conscient dels pares, per salvar els fills dels pous més profunds.
Diumenge del bon Pastor ens recorda tantes persones que entre nosaltres fan l’ofici de pastor, és a dir que donen la vida per aquells que tenen confiats, que els acompanyen, que els aconsellen, que els guareixen, que en tenen cura sol•lícita... Donem gràcies a Déu per aquells que en la nostra vida exerceixen un ofici així.
Els nostres municipis són en vigílies electorals. En tenim molts de municipis a Catalunya 947. [Potser en tenim massa i caldria organitzar l’administració local d’altres maneres.] És innegable que Badalona aquests darrers anys ha avançat molt com a ciutat, però també ho és són moltes les necessitats de la nostra ciutat, que cal anar teixint el teixit social de la convivència, en un temps de crisi. Relativa a Canyet hi ha la bona notícia que acollirà una nova empresa per discapacitats mercès a la cessió per part de l’Ajuntament d’uns terreny a l’empresa Badalona, treball pels disminuïts (l’antiga Coinre). També hi ha necessitats tan evident com la adequació de la plaça Joan Baranera o el camí de Massanuc que parteix d’ella. Als polítics només us puc dir que reflexioneu en aquella màxima: “Qui d’entre vosaltres vulgui ser el primer, que es faci l’últim i el darrer de tots.”
Que Sant Isidre Llaurador ens ensenyi a fer ben feta la tasca de cada dia, seguint aquella poesia tan breu i bonica de mossèn Cinto:
“poeta i llaurador sóc/ i faig la feina tan neta/ que llauro com a poeta/ i escric com a llaurador”

(Sant Crist de Canyet, 15 de maig de 2011)

miércoles, 11 de mayo de 2011

En la festivitat de Sant Anastasi

11 de maig de 2011


Benvolgut mossèn Joaquim, rector de Santa Maria i arxiprest
Germans capellans concelebrants de les parròquies i comunitats religioses de Badalona, Tiana i Sant Adrià
Sr. Alcalde i digníssimes autoritats
Representants d’altres religions
Confrares de Sant Anastasi
Germanes i germans,


“No tingueu por dels qui maten només el cos però no poden matar l’ànima.” No tingueu por, aquest va ser el clam de Jesús, que va anar al suplici de la creu, va ser també el convenciment dels màrtirs, que en aquell context de persecució eren animats per sant Pau,: “Qui serà capaç d’allunyar-nos de Crist que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions... la mort sagnant?” No tingueu por, va ser també el clam amb que va iniciar el seu pontificat el Papa Joan Pau II que acaba de ser beatificat a Roma. No tingueu por, obriu de bat a bat les portes a Crist... No hem de tenir por, perquè la por paralitza, impedeix d’actuar. No és una valentia il•lusa, és el coratge del qui se sent estimat: la persona que se sent estimada, no té por.

Estem celebrant la festa d’un màrtir que probablement sofrí el martiri amb d’altres companys. El martiri no és una qüestió del passat, dels primers cristians, avui com ahir continua havent-hi persecució a cristians en el nostre món. El Secretari del Consell Pontifici per la Justícia i la Pau va denunciar davant de l’Organització per la Seguretat i la cooperació Europea que els cristians s’han convertit en el grup religiós més perseguit del món. El nombre de cristians que sofreixen persecució arreu del món ronda els 100 milions, els qui moren per odi a la fe, són considerats màrtirs. “Aquells qui venen de la gran tribulació” de què parla el llibre de l’Apocalipsi.

Els màrtirs són els testimonis. Els qui han donat testimoni vessant la seva sang. Hi ha moltes maneres de donar la vida, es pot donar de cop com feren i fan els màrtirs i es pot anar donant en el dia a dia, amb abnegació, lliurant el nostre temps, minut a minut... Quants testimonis al voltant nostre de persones que donen la vida al voltant nostre! Aquells pares que vetllen a la UCI el fill petit malalt. Aquells que han de fer equilibris per arribar a final de mes. Els voluntaris del FOLRE, de les Càritas parroquials, de tantes organitzacions solidàries que hi ha avui a Badalona, els educadors de carrer, els qui fan els nostres barris més alegres... I també aquells polítics que us lliureu al servei de la ciutat i que sovint sou tan incompresos. En aquestes vigílies electorals no us volem ni podem donar altra consell que visqueu fidels a la vostra consciència i que compteu amb nosaltres.

La nostra Badalona és romana. La magnífica ampliació del museu ens mostra didàcticament el seu subsòl. On es poden visitar les restes de les Termes i del Decumanus maxiums, un dels conjunts arqueològics d’època romana més importants de Catalunya. Diversos indicis ens permeten creure que des de molt antic hi hagué una comunitat cristiana a Betulo, com aquell plat on hi apareix representat un peix signe identificatiu dels cristians. Al segle I hi havia ja entre nosaltres existien molts cristians mantinguts en la clandestinitat i més o menys disseminats. Pels anys 60 els cristians eren tinguts per uns elements subversius, supersticiosos, encara no se’ls feia gairebé cabal en cercles governamentals. Al segle III les coses havien canviat.

Anastasi. Un nom que significa resurrecció. Havent marcat el pas dins de l’exèrcit romà, aquest fill de Lleida (segons documents de la Paeria) es trobà, per la seva fe, marcant el pas entre les files dels màrtirs (segle III). El decret episcopal de celebració de la festa de Sant Anastasi a la nostra ciutat va ser tot un esdeveniment: “quina eufòria els badalonins i, sobretot els confrares, de tenir un sant tan nostrat, la sang del qual havia fecundat miraculosament el nostre humil terrós” (Joan Soler i Amigó) “Els pares batejaven llurs fills barons amb el nom d’Anastasi, i es conta que no hi havia casa mitjanament acomodada que no tingués un quadre o una imatge figurant el soldat màrtir badaloní i que arreu de la vila es van bastir capelles en honor del sant patró”.

Però avui estem de festa i la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. Celebrem amb molt de goig la festa de Sant Anastasi el nostre patró màrtir que ens convida a donar la vida amb generositat i evoquem la nostra romanitat, amb les paraules del poeta Sebastià Sánchez-Juan

“SOM ROMANS (fragments)”

Blanc de túrgides veles llatines,
el mar nostre glateix món enllà.
Som romans amb corona d'espines
de l'espai on plovia el mannà.

Per la Roma dels màrtirs la vida
reverbera en l'esvelta ciutat
i la parla que es romp estremida
perpetua en bells himnes el flat.

Som romans per Minerva i Maria,
pel no-res exaltat i per Déu,
amb colors d'estrident fantasia,
amb sol d’Àfrica en lúbrica neu.

Hem patit. Ens pertany la llum clara
amb què ens vérem gustant el pa dur.
¿I què fóra l'amor, santa mare,
sense plors ni sang viva per tu ?

Avinguts amb l'arada que estova
i vermells de vi verge en bot vell,
som romans, alletats per la Lloba,
redimits amb la sang de l'Anyell.


Que Sant Anastasi gloriós pregui per la nostra ciutat.

domingo, 8 de mayo de 2011

Tornar a creure

Aquells dos deixebles se’n tornaven tristos cap al seu Emaús de cada dia: havien perdut l’esperança: “nosaltres esperàvem…” deien. Havien esperat i ja no esperaven. Quants cristians també viuen avui decebuts! Havien posat les seves esperances en l’Església, en el Concili Vaticà II, en aquella primavera eclesial, o potser en aquella comunitat, en aquell moviment, i després per moltes circumstàncies s’han sentit estafats i han abandonat la pràctica religiosa, o l’esperança, o la fe.
I tot d’una un pelegrí es posa a fer camí al seu costat. Els renya suaument, amb arguments. Els parla de les Escriptures. Els explica la coherència interna entre l’Antic i el Nou testament. Entre la promesa i l’acompliment. I aquells dos deixebles se l’escolten amb atenció i senten que el desconegut els abrusa el cor. Aquella lliçó itinerant que devia durar un parell d’hores (onze quilòmetres, a bon pas) fa que es tornen a entusiasmar.
Serem capaços nosaltres cristians de missa, de posar-nos a caminar al costat dels desesperançats, dels decebuts, dels desorientats, d’aquests nous deixebles d’Emaús que trobem sovint en el nostre camí? Serem capaços de parlar-los de Crist? D’explicar-los bé el sentit de les escriptures?
“Tornar a creure” és el títol d’un programa pastoral que promou mossèn Xavier Morlans. Molts hi acudeixen. Molts que busquen. Molts cristians decebuts. A través dels testimonis, de la pregària, del cant, hi ha experiències de conversió. De quants camins es val el Senyor! Ahir mateix parlava amb una dona que em deia, “el ioga m’ha tornat a acostar a la fe”.
Aquells deixebles d’Emaús, fan un acte de generositat. Conviden a sopar el misteriós pelegrí. No permeten que faci camí de nit. Li obren la porta. El deixen que entri a casa seva. L’asseuen a taula. Són veritablement hospitalaris i el reconeixen en partir el pa. I tornen joiosos a comunicar-ho als germans.
Hi ha una congregació relativament nova, els Germans de l’anyell. Són dominics. Són mendicants. Són volgudament pobres. Treballen i viuen entre els pobres. Viuen a Ciutat Vella. Preguen. Cada dia truquen a les portes i demanen senzillament que se’ls doni dinar. Molts els acomiaden amb paraules més o menys amables. Alguns els donen menjar. Uns pocs, molt pocs, els fan seure a taula. Ho fan perquè volen, és un símbol que Jesús avui ens continua dient, “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi”( Apocalipsi 3,20. )
Diumenge passat era a Roma amb quaranta pelegrins de Catalunya Cristiana. Anàvem a la beatificació de Joan Pau II. En el nostre grup hi havia una dona invident, una altra que anava amb cadira de rodes, una altra que tenia 92 anys... De tanta gent com hi havia (un milió i escaig de persones) diumenge ni vam poder entrar a la Plaça de Sant Pere: durant dues hores, aturats enmig d’una gernació, no podíem anar endavant ni enrere. Ens va saber greu. No anàvem a fer turisme, anàvem perquè Joan Pau II havia representat alguna cosa en les nostres vides i n’estàvem agraïts. Havíem vingut de lluny i no podíem entrar. Segurament ho hauríem vist molt millor per televisió. Però vam comprendre que l’esperit de Karol Wojtyla era també en els carrers de Roma. En els qui havien fet la nit al ras, en els qui pregaven i cantaven al carrer, en els voluntaris que ens donaven una ampolla d’aigua pel carrer, en aquella mare guatemalteca que es va brindar de fer-nos de traductora del canal anglès de la televisió; en aquella dona taxista que havia perdut un fill Pier Luigi, de vint anys, mort d’infart, en aquella velleta romana malalta del cor que carregada amb el cistell de plaça ens deia,” no puc més...” però després s’asserenava i continuava caminant amb pas menut. Sí Déu era present també en el nostre Cardenal Lluís, que va venir a sopar amb nosaltres el vespre del diumenge i ens va encoratjar. Dilluns els pelegrins que vam poder participar de la missa d’acció de gràcies a la Plaça de Sant Pere. I vam donar gràcies perquè l’Esperit Sant continua aletejant vora nostre.

martes, 3 de mayo de 2011

Joan Pau de tots

L’ambient que hem viscut a Roma aquests dies amb motiu de la beatificació de Joan Pau II ha estat extraordinari. Dissabte a la tarda a l’església del Gesú, vam celebrar una eucaristia. La va presidir el Cardenal Lluís Martínez Sistach. Hi vam assistir els membres del pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i d’altres pelegrins catalans: el rector del Seminari Conciliar de Barcelona, mossèn Josep Maria Turull, els formadors i els seminaristes dels darrers cursos… Glòria Renom, parlamentària i el Dr. Josep Maria Guardiola, metge internista de l’Hospital de Sant Pau van proclamar les lectures. El diaca permanent Carles Cosculluela, va proclamar l’evangeli... Joan R. Laparra, diaca estudiant a Roma teologia dogmàtica, va assistir a l’altar. El Cardenal, a l'homilia, va glossar la joia de la fe. Vam cantar el credo musicat pel mestre Romeu: La fe en l'església "romana" s'actualitzava. Un capellà vingut de l’Alguer es va emocionar fins a les llàgrimes en sentir cantar el Virolai. Al final Núria Ortín la incansable relacions públiques del Club feia la foto de família. Però no hi havíem anat "per sortir a la foto", tots érem allí perquè Joan Pau II havia representat alguna cosa en les nostres vides. N'estic convençut. Personalment recordo l'emoció que em va fer la primera vegada que el vaig veure a la Plaça de Sant Pere quan passant amb el cotxe descobert em va mirar amb un esguard tan profund com interpel·lador. Després al CELAM a Bogotà quan vaig poder saludar-lo personalment... Però sobretot recordo que l'Esperit d'Assís de diàleg interreligós i el fet de demanar perdó públicament pels errors de l'Església més de cent vegades van marcar el meu ministeri.

L’endemà diumenge, en contra dels pronòstics, feia sol. Molt de matinada els carrers adjacents al Vaticà ja eren curulls de gent. Al Lungotevere un grup de pelegrins espanyols, sacerdots i seglars, resaven Laudes. Més enllà un grup de dones africanes anaven totes abillades amb un lluminós vestit estampat amb la imatge del Crist de la Divina Misericòrdia. Capellans, religiosos i religioses de famílies ben diverses, amb una nodrida representació de les monges poloneses que durant els 27 anys del seu pontificat van atendre el Papa sol•lícitament. Entre elles Sor Tobiana, la que el va cuidar fins al final, acompanyada de Sor Marie Simon Pierre, la monja guarida per intercessió del nou beat, van portar la relíquia de Joan Pau II.“No tingueu por!” eren les paraules del seu predecessor que glossava i actualizava en l’homilia un serè Benet XVI. Joves, famílies amb nens petits, escoltes, voluntaris, centenars de persones que havien passat la nit a la intempèrie. Records, rosaris, una edició extraordinària de l’Osservatore Romano, fins i tot encenedors i caramels amb la imatge del nou beat. Una cua interminable de fidels anaven a venerar les despulles. Va començar diumenge, després de la beatificació i es va perllongar fins dilluns a les cinc del matí. De fet, la tomba de Joan Pau II ha estat lloc de pregària i de pelegrinatge des de la seva mort.

Es poden fer moltes lectures teològiques, espirituals i pastorals d’aquesta beatificació, però una cosa ha quedat clara: Joan Pau II, el nou beat, és de tots.