domingo, 24 de abril de 2011

Pasqua 2011

La Resurrecció de Jesús es va produir en el silenci de la matinada. No se sap l’hora. No hi havia testimonis, perquè els guardes van caure a terra, com morts. No se sap l’hora del naixement de Jesús, tampoc no se sap l’hora del seu naixement a la Vida Eterna. “Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts! Hi ha alguns indicis com el sepulcre buit (que impressionant és entrar-hi encara avui!) el fet que aquells homes, els apòstols, esporuguits i dispersos es tornessin a reunir i anunciessin arreu que ell era viu. Un altre indici lluminós és el pas del dissabte al diumenge. Benet XVI en el seu recent llibre sobre Jesús de Natzaret (Encuentro, 2011) exposa que donada la importància que tenia a l’antic Testament el dissabte “només un esdeveniment que s’hagués gravat en les ànimes amb una força extraordinària podria haver suscitat un canvi tan crucial en la cultura religiosa de la setmana” i afegeix “per a mi el Dia del Senyor que distingí la comunitat cristiana des del principi és una de les proves més fortes que s’ha esdevingut una cosa extraordinària en aquest dia” (p. 302).

Tot queda embolcallat pel misteri. Però tinguem fe: veritablement Jesús ha ressuscitat. No és un gènere literari, no és una manera de dir, no és una pervivència en el record, no és una cosa simbòlica, la resurrecció és real, la resurrecció de la carn és real, i per això és objecte de fe, la resurrecció és la nostra fe. Si Jesús no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana, diu Sant Pau, no tindria objecte.

A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem un trànsit: hi ha representada la Passió i, més amunt, l’Ascensió. I la Resurrecció? Des del carrer no es pot veure: està representada en un vitrall blanc i groc que només és visible des de l’interior del Temple, per simbolitzar que la Resurrecció només es pot entendre des de la fe, és a dir des de dins de l’Església. Recordo una vegada en un casament a Sant Cugat, el rosetó estava bellíssim a la llum de la tarda, però només en podia gaudir el celebrant. Vaig invitar els nuvis i els assistents a girar-se i ha contemplar-lo i els vaig dir: “ Només nosaltres els qui som a dins del temple podem veure’l en tota la seva bellesa. També en el matrimoni hi ha coses que només s’entenen des de dintre”.

De vegades faig meva la pregària de Joan Maragall a les Cobles a la Mare de Déu de Núria, “Deu ànima a les tenebres/deu-nos la fe de la nit!”. La fosca d’aquesta nit ens ha portat la llum. Durant el romànic i el gòtic, les esglésies eren orientades cap a llevant, on neix la llum del dia, de manera que els primers raig de sol entressin a il•luminar la nau. Quan Antoni Gaudí va projectar el primer misteri de glòria del Rosari monumental de Montserrat va pensar-lo de tal manera que el primer raig de sol del matí de Pasqua havia d’il•luminar la imatge de Jesús ressuscitat.

Després del gran silenci del divendres a la tarda i del dissabte, a la matinada del diumenge el Pare dóna la resposta tot ressuscitant el seu fill Jesús d’entre els morts.

Una pel•lícula recent,“Cartas a Dios” (Eric-Emmanuel Schmitt, 2009). Un nen Òscar, malalt de càncer, s’assabenta que el seu estat és terminal i s’enfada amb els seus pares perquè li amaguen. Només vol enraonar amb Rosa una dona una mica extravagant que és la que subministra les pizzes a l’hospital. Rosa té l’habilitat de convertir els darrers dies d’Òscar en un joc meravellós: cada dia val per 10 anys i l’ha de viure amb la intensitat d’aquells 10 anys. I així ho fa. Rosa li recomana també que escrigui cartes a Déu i el nen ho fa amb saviesa i innocència. En el moment que Òscar mort els seus pares (ja reconciliats amb ell) i Rosa havien anat a fer un cafè. Quan la mare sembla queixar-se que no ha pogut vetllar el seu fill en el moment que la seva vida s’extingí, la resposta del metge és impressionant: “era ell que vetllava per vostès”. A mi aquesta pel•lícula m’ha fet pensar molt en la resurrecció i en com podem viure ja des d’ara la resurrecció vivint amb intensitat cada moment que Déu ens regala i potser, de tant en tant escriure-li una carta...

Que bonic aquest cant que hem repetit en la vetlla: “Quan envieu el vostre alè reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra”!. Que sapiguem gaudir de la creació renovada, és a dir, portada a la plenitud. Si hem tingut quaranta dies abans de Pasqua per a convertir-nos, ara en tenim cinquanta fins a Pentecosta per convertir-nos també a la veritable alegria. Pasqua és alegria interior que es manifesta en el cant de l’Al•leluia. La gràcia (el do) i l’alegria s’abracen en la pau. Si Déu Pare és llibertat, Pasqua és alliberament. Que visquem aquesta llibertat dels Fills de Déu, per estimar tal com Jesús ens ha estimat.

sábado, 23 de abril de 2011

Sant Jordi, el Japó i la Bíblia

Enguany Sant Jordi coincideix amb Dissabte Sant. Els llibreters han decidit mantenir la festa perquè està demostrat que quan per exemple ha caigut en diumenge i s’ha intentat passar al dia de la Mare de Déu de Montserrat no ha anat bé. Litúrgicament Dissabte Sant és un dia que l’Església no se separa del sepulcre del Senyor, meditant. Res no obsta, però, meditar amb un llibre a les mans, prop d’una rosa. Meditar és també prendre consciència del dolor aliè. Aquest Sant Jordi és una bona ocasió per sentir-nos a prop del poble japonès que es refà de la catàstrofe del terratrèmol i el tsunami. El Consell Executiu de la Generalitat, ha declarat la celebració de Sant Jordi d’enguany com a dia de Solidaritat amb el poble japonès. Amb aquest motiu hi haurà un acte al temple de la Sagrada Família, visitat i admirat per tants japonesos i on des de fa més de trenta anys segueix les passes de Gaudí l’escultor japonès Etsuro Sotoo. De fa anys al Japó també se celebra el dia Sant Jordi amb roses i llibres. Tetsuró Watsuji (1889-1960) anomenat l’Unamuno japonès, deia que “quan l’home pren consciència de les arrels pregones de la seva pròpia existència i les expressa objectivament, la manera de fer-ho no està condicionat només per la història sinó també pel clima”. Un clima que enguany s’ha mostrat particularment advers al país del sol naixent. El passat dia 30 de març es va presentar una nova edició del llibre més venut, la Bíblia, en la seva edició popular, il•lustrada per Perico Pastor. Per a molts creients la Bíblia és un puntal indefugible- per a no creients, com va declarar l’escriptora Pilar Rahola- un llibre per saber qui som. Cal no oblidar que el context bíblic és bàsicament oriental. D’Orient ens ve la salvació. Un bon regal d’aquest Sant Jordi pot ser, doncs, la Bíblia Popular. En aquest suplement del setmanari hi trobareu també moltes d’altres propostes.
(Publicat a Catalunya Cristiana, 24/04/2011)

martes, 19 de abril de 2011

Sonet en els 25 anys d'ordenació sacerdotal

Ens van ordenar l'any vuitanta-sis
-o blanca corona del presbiteri!-
pels laics agombolats, preuat misteri,
servem d'aquell jorn un calfred precís.

El Papa inicià l'esperit d'Assís:
el vent del Concili planava aeri
com un signe del novell ministeri
promoure amb creients del diàleg l'encís.

Amb l'argent als polsos, Benet XVIè
ens fa sortir a l'atri dels gentils:
enraonar-hi ens farà a tots més humils.

Veiem despuntar un matí serè
contemplatius pobres com sant Francesc,
obrim les finestres, que entri l'aire fresc!

(Llegit a la sobretaula del dinar sacerdotal del Seminari de Barcelona, 19 d'abril de 2011)

Homilia en el Diumenge de Rams

La Passió del món avui continua. Quan sento parlar dels apòstols adormits no puc deixar de pensar en aquells que viuen en la passivitat i no s'adonen del patiment dels qui tenen més a prop. Potser jo mateix, en aquest sentit, estic adormit. Quan sento parlar de la gent del Sanedrí que escarneix Jesús, no puc deixar de pensar en aquells que, avui, al carrer o a través d'alguns mitjans de comunicació, es mofen dels meus germans. Quan sento parlar de Pere que nega Jesús tres vegades entre juraments i malediccions, penso en tantes vegades que som infidels a la nostra missió i neguem que som cristians de paraula i d'obra. Quan sento parlar de Judes que ven l'amic per trenta monedes i un bes, no puc deixar de pensar en tantes i tantes traïcions potser en el si mateix de la parella o de la família. Quan sento parla de les multituds que cridaven: "Crucifica'l, crucifica'l" no puc deixar de pensar en les masses cegues, en aquells que es deixen portar pel que crida més; quan veig la conxorxa dels poderosos que va portar l'innocent al patíbul, penso que avui els qui mouen els fils del poder, tant se'ls en dona de la vida humana... Però també quan contemplo a Jesús que s'entrega del tot penso en tants testimonis d'abnegació, en tants que com Ell a l'hort de les Oliveres s'abandonen en mans del Pare mentre estan passant el seu Getsemaní: en els pares que tenen un fill a la UVI que es debat entre la vida i la mort i malgrat tot mantenen la confiança; en aquells que fan equilibris per poder arribar a final de mes i no deixen de treballar en el que poden refiats en la Providència...quan sento parlar del Cireneu no puc deixar de pensar en tants que acompanyen els altres en el camí de la creu, voluntaris, cooperadors...; quan sento parlar de les dones que sostenen Jesús amb els seus béns no puc deixar de pensar en els qui ens feu l'almoina del vostre temps; quan contemplo Jesús morint a la creu mentre recita el salm 22 no puc deixar de pensar en tants i tantes que moren pregant.
Passió de Crist, Passió del món. Tota la Passió és humana, molt humana i per això és divina. La nostra vida és un aiguabarreig de totes aquestes vivències i actituds.
Dins de nosaltres hi ha un Pere que diu que no, i una Maria que diu que sí. Un Judes que traeix i un Joan que és fidel a l'amistat. Un Pilat que dubta i una Clàudia que vol evitar el dolor. Una serventa tafanera i una Maria Magdalena expectant. Un Barrabàs falsament lliure i un Jesús que dona la vida lliurement.
Demanem a Jesús, clavat en creu que morim d'una vegada a la vellura del pecat i que renaixem a la novetat de la vida.
(Sant Jeroni de la Murtra, 17 d'abril de 2011)

lunes, 11 de abril de 2011

Hosanna

Se acerca la Semana Santa. Domingo que viene es domingo de Ramos: una fiesta tradicional para mayores y pequeños. Ya hace día que las madrinas se aprestan a comprar palmas y ramos. Este año en Barcelona la bendición de Ramos se hará en la Sagrada Familia ya cubierta y dedicada. Cuando Antonio Gaudí diseñó los coronamientos de los campanarios del Templo hizo poner en ellos la inscripción “Hosanna in Excelsis Deo”. Hosanna, es una palabra que procede del arameo, la lengua que hablaba Jesús y que hablaban también los primeros cristianos de Jerusalén. Literalmente significa: "sálvanos, te lo pedimos", es por lo tanto una petición de ayuda y de salvación. También en el pasaje de la entrada de Jesús en Jerusalén la gente gritaba "Hosanna", como un reconocimiento de la proximidad del Reino de Dios, es decir de Dios mismo, que Jesús ha venido a hacer presente. Después "Hosanna" se convirtió en una aclamación de la victoria de Dios, un reconocimiento de su poder salvador, y empezó a cantarse en todas las misas. Tiene sentido, pues, que Gaudí escribiese "Hosanna" en los puntos más altos de las torres que proyectó y que lo hiciese usando una gran variedad de colores. Los pináculos de las torres de la Sagrada Familia son muy festivos, como si quisieran remarcar que esta alabanza, este reconocimiento de la grandeza de Dios se acostumbra a hacer de manera cantada, es decir, festiva. Es un canto exultante. Dios no necesita nuestra alabanza, pero por el hecho de alabarlo nos aproxima más a él. Hay cantos que nos dejan como antes, otros sentimos que elevan nuestro espíritu. Una canción de Marina Rossell empezaba esperanzadamente: “Pensament, sempre amunt, sempre enlaire...” (pensamiento, siempre en alto, siempre hacia arriba...)Era un canto exultante.

(Original catalán emitido por Ràdio Estel el 10 de abril de 2011)